dimarts, 6 d’abril de 2010

El pes de les plomes

Hi ha persones que viuen la vida amb un pes vital insuportable, d’altres s’enfronten amb una lleugeresa quasi insultant. Jo, si hagués de definir quin és el meu punt d’equilibri diria que sóc un pes amagat darrera d'un conjunt de plomes que floten lleugeres, bellugadisses i suaus, que es decanten segons les circumstàncies. Com la cua d’un gall d’indi s’obren i es tanquen per mesurar el grau de lleugeresa amb el qual vull viure en aquest món tan pesant. Saber combinar totes dues textures de vida és assolir la mesura justa de l’existència, sense negar-te el que ets i el que voldries ser a través dels teus actes.

Estem envoltats de ploms que ens arrosseguen amb la seva responsabilitat fins a l’ofec i de plomes que ens recorden que la banalitat, malgrat entretinguda i mancada d’obligacions, no porta a enlloc perquè quan comença ja s’acaba, sense haver-te adonat de tot el que has perdut en aquest joc tan lleuger. Potser hi ha ploms que cerquen plomes per respirar i plomes que desesperadament volen apropar-se als ploms per tocar de peus a terra i descansar. El pes ens dóna la seguretat, mentre que la lleugeresa ens porta al precipici de la incertesa.

Detesto a aquells que són incapaços d’enfrontar-se al repte de la vida sense la valentia de reconèixer que han volgut, en algun moment de debilitat, assaborir aquesta sensació de buit, de deslligar-se de la càrrega dels valors, dels costums, de la pressió social, de la família, de la parella i fer tot allò que els ha passat pel cap sense fer-ho, perquè el pes final de la consciència frena la frivolitat del pensament desbordat per l’acceleració de la caiguda. Detesto a aquells atrapats dins de la seva presó de normes, d’objectius a acomplir, d’obligacions, de camins rectes on no hi poden haver revolts, de blancs i de negres.

En la interacció personal en l’àmbit de les relacions socials activem, segons amb qui ens trobem, la nostra cara més pesada o més lleugera per tal d’adaptar-nos al medi. En el camp de les emocions no podem jugar amb dues cartes. Només n’ensenyem una.
Si hi ha una novel·la que m’hagi agradat molt i alhora m’hagi fet reflexionar durant molt de temps sobre aquesta contraposició d’actituds enfront la vida ha estat “la insuportable lleugeresa de l’ésser” del Milan Kundera. Els protagonistes: un home i una dona tan diferents, (i no perquè siguin de sexe contrari!), i alhora tan complementaris. Vitalment distants, emocionalment propers i inseparables.

Pes i lleugeresa units per l’atracció amorosa del contrari. No hi ha res més fort, intens i silenciós, perquè t’atrapa sense sortida en la invisibilitat del camp magnètic que genera.

3 comentaris:

  1. Yo es que creo que una pluma no soporta un peso. ufff! funcionar es sinónimo de ceder o cambiar o simplemente que ya nada es blanco o negro. El peso aprende de la pluma pero ésta, sino se siente bién sujeta, echa a volar..... siempre. Si dos seres tan diferentes se atraen puede ser increible mientras dura pero la realidad es que o buscan la manera de adaptarse o eso finalmente se pierde.

    ResponElimina
  2. La veritat és que tots som tant mutables i heterogenis que al llarg del nostre esdevenir mai som una cosa o altre. Sovint són els contextos en els quals ens convertim en pesos o plomes, i malgrat els humans tendim a etiquetar-ho tot en categories hermètiques, no podem eludir el fet que en la vida l'equilibri emocional, espiritual i d'amor sorgeix precisament del desequilibri.

    ResponElimina
  3. Xasar, tens molta raó: Hem de viure el desequilibri com a harmonia i no com a caos.

    ResponElimina