Aquest estiu he fet gairebé 6.000 quilòmetres en cotxe. Tota la família (jo, marit i tres nens) hem creuat dos països fins arribar a la petita Eslovènia per conèixer-la en profunditat, fer un tast de la veïna Croàcia i flipar amb l’eterna Venècia. Incrustats dins d’un cotxe carregat de trastos fins al sostre, que no tenia res que envejar als vehicles de magribins que fan el seu periple europeu en sentit contrari cap a Algesires, vam trigar dos dies en arribar a aquest país petitet i tranquil, abans integrat a la Iugoslàvia soviètica de Tito, i avui l’únic estat que ha aconseguit formar part de la Unió Europea. Eslovènia va esquivar la guerra dels Balcans, malgrat experimentar en el seu territori les primeres baixes humanes de la guerra. El fet de no comptar amb conflictes ètnics dins del seu territori la va salvar de la destrucció i el desgast experimentat posteriorment per la veïna Croàcia i va poder declarar, sense gaires traumatismes, la seva independència de Belgrad el juny del 91. Aquest país històricament disputat a trossos per Itàlia, l’antic imperi Austro-Hongarès i a la seva darrera etapa per la Unió Soviètica ha sabut trobar el seu espai propi dins dels puzle europeu, al qual es va incorporar com a membre de ple dret el 2004 i a la zona euro el 2007.Ens allotgem en un apartament a la població d’Ig, a pocs quilòmetres de la capital Ljubljana, a on convivim amb els propietaris de la casa que viuen als baixos. Aprenem les primeres paraules en el seu idioma, ja que l’anglès no el dominen gaire (...bé, jo tampoc), així que decidim, a banda d’utilitzar el llenguatge internacional dels gestos i els somriures amables que signifiquen “no m’assabento de res, però hi estic d’acord”, aprendre amb ells les paraules de cortesia bàsiques: Zdravo (hola), dober dan (bon dia), hvala (gràcies!)...La Sylvia i el seu marit, una parella jubilada, tenen una caseta tan cuidada! El jardí, impecable, ple de flors i d’herba natural ben tallada, arbres fruiters i un petit hort carregat de carbasses i mongeteres enfiladisses. La seva casa és el reflex de la mateixa Eslovènia: un territori ordenat, equilibrat, de prats immensos salpicats de flors multicolors, de terres de conreu, i habitat per gent educada i encantadora. És un esclat de natura verda, de paisatge d’alta muntanya, de boscos de fageda i d’avets, de rius i cascades, de castells, de valls glaciars, de llacs de color turquesa a on pots banyar-te amb els peixos sense fer-los nosa. És un país alpí creuat per la serralada dels Alps Julians on hi regna el pic Triglav, un quasi 3000 molt escarpat destí de molts aficionats a la muntanya de tota Europa, i a on el terreny càrstic i l’aigua que brolla per tot arreu ha fet meravelles en el seu interior.
Si per alguna cosa és famosa Eslovènia és per les seves coves, d’una espectacularitat inquietant. Mai havia vist res igual! A Skocjanske Jame vaig al·lucinar. Us podeu imaginar una cavitat amb un barranc de més de 200 metres d’alçada per on passa un riu que es desborda per una cascada entre la foscor i la boira de la humitat condensada. Un entorn fantasmagòric i meravellós a on ressegueixes durant gairebé dos quilòmetres el curs del riu en el seu pas amagat i al qual accedeixes després de passejar-te entre estalactites i estalagmites d’un diàmetre considerable, d’un jardí petri de mil formes, on m’imagino que aquelles estàtues de pedra prenen vida un cop tanca l’horari de visites. Et sents dins de la novel·la de Juli Verne viatjant al centre mateix de la terra entre passadissos foscos, humitat permanent i cavitats gegants on podries aixecar una catedral construïda de gotes i calç. També són interessants i monumentals les coves de Postojna, molt més turístiques que les anteriors, tot i que no tan belles ni literàries, ja que han incorporat un tren que les converteixen una mica en atracció de parc temàtic cosa que les massifica en excés anul·lant el seu encant.
Un altre tret característic d’aquest país són els seus llacs d’origen glaciar. Bled és el més conegut, ja que en el centre d’aquest hi ha una illa amb un castell, però sense desmerèixer la seva bellesa, jo em quedo amb el de Bohinj, situat uns quilòmetres més amunt. Sorprenen dues coses: el seu color cristal·lí, gairebé caribeny i la bona temperatura de l’aigua, no gens freda gràcies a les corrents termals que corren pel seu interior. Els banyistes s’estiren sobre l’herba que l’envolta i els arbres fan d’ombrel·les naturals. De fons, unes muntanyes immenses plenes d’avets. Gens concorregut i la gent molt silenciosa ajuda a gaudir d’aquest paratge de postal que em deixa els ulls plens de tranquil·litat i la pell fresca.
Aprofitem i fem una incursió a la veïna Croàcia. Disposem de dos dies per visitar part de la costa d’Ístria i el parc natural de Plitvika (una Ordesa balcànica, per entendre’ns: un espai natural preciós però amb tanta gent visitant-lo que fa que la seva espectacularitat quedi reduïda per l’aclaparament que suposa haver-lo de compartir amb tants ulls alhora). Malgrat trobar maquíssims els pobles mariners croats, jo em quedo amb la fotografia gravada al meu cap de les poblacions de l’interior. Les no turístiques, les que van patir la guerra, com ara Karlovac. Una ciutat que et recorda, per les ferides encara no cicatritzades dels seus edificis, que allà es va vessar molta sang. Cases cremades, façanes plenes d’impactes de bala, la cara encara trista de les persones que van viure el conflicte i el van patir en la seva pell. Impressiona posar el dit dins d’aquells forats de mort. Sento por i angoixa. No fa tant que allà els cadàvers s’apilaven sobre les voreres. Que nosaltres, l’Europa civilitzada jugàvem al doble joc mentre la gent patia. Enviàvem Cascs Blaus... exèrcits de pau!, i alhora veníem armament perquè es matessin entre ells. Quina contradicció, la mateixa que sento jo ara quan em passejo com a convidada pel mig d’aquell patiment glaçant. Torno a Eslovènia amb el cor encongit.
Ljubljana, la capital eslovena, és una ciutat de caseta de nines. Alguns la titllarien de provinciana, però jo diria que és molt femenina, res ostentosa ni excessivament monumental i fàl·lica com les grans capitals europees. Amb el maquillatge just i els ornaments necessaris per convertir-la en un entorn acollidor, atractiu i singular. Vigilada pel castell situat en el punt àlgid del turó que la corona, uns dracs, símbols de la ciutat, guarden la porta d’accés a tot aquest conjunt monumental des d’un dels ponts que creuen el riu, afegint a tot l’entorn la mística del conte de cavallers. Les terrasses dels cafès resseguint la riba del riu Slovenska ulika fan de Ljubljana el paradís dels bohemis i el seu barri barroc compta amb un conjunt d’habitatges impecablement conservats amb finestrals carregats de geranis vermells que pengen i salpiquen les façanes de colors grana, que per mi simbolitzen els llavis pintats d’aquesta ciutat dona. Tot és estèticament perfecte, fins i tot els bancs urbans són de fusta pintada de colors: roses, verds, blaus, grocs...m’encanta aquesta capital perquè no és moderna ni funcional, sinó viscuda i entranyable.
L’últim dia visitem la seva costa diminuta conformada només per quatre pobles. Ens detenim a Piran, un poblet de pescadors molt bufó i influenciat ja per l’estil arquitectònic venecià. Ens banyem en aigües de l’Adriàtic que construeixen una costa molt rocallosa i sense sorra. El fet de no existir platges per poder deixar els teus trastos de bany, fa que la gent ocupi qualsevol espai de la via pública per desplegar la seva tovallola: enmig de les voreres properes, de les mitgeres enjardinades del passeig marítim...quin desordre tan divertit i alhora tan natural. Fem el que veiem i ens estirem a on podem que sempre és al mig d’algun lloc i al costat del mar...Abans de deixar aquest país camí de Venècia m’emporto moltes imatges dels dies que hem estat coneixent tots els seus racons. Recorrent les seves carreteres i pobles. Visitant els seus monuments, passejant pels seus paratges naturals que perduraran en els centenars de fotografies que he fet per captar la seva singularitat, per guardar en el record moments perfectes dins d’aquest desconegut tan recomanable.
La Venècia impossible
Venècia em deixa fascinada. El meu fill Nil em diu després de posar els peus a terra i trepitjar la mítica Plaça de San Marco, amb la catedral bizantina mirant-nos de cara, que allò és “impossible”. Ho trobo tan maco el que em diu! I té tanta raó perquè la bellesa en estat pur té aquest punt d’impossibilitat. Però jo afegiria que aquesta ciutat, amb els ciments podrits per la humitat, i espectacular en la seva concepció, és l’equilibri perfecte entre la impossibilitat i la imperfecció. La seva bellesa impossible, l’eternitza, i la imperfecció manifesta, la humanitza. Més enllà de San Marco, jo em quedo amb la Venècia imperfecta dels venecians: la de la roba estesa sense complexes, la dels carrerons estrets i insalubres, la dels ponts desconeguts pels turistes de tour, la dels murs de maons pelats i els porticons mal pintats dels seus palaus decadents, la de les dones en bata pels carrers, la dels vaporetto rovellats que et porten a tot arreu.. El còctel perfecte per extasiar-te i volar sobre el seu encís és viure la Venècia real que conviu amb la Venècia de postal.
Tenim tres dies per conèixer la ciutat i decidim deixar la visita de museus, palaus i esglésies per a una altra ocasió i optem per viure el carrer i perdre’ns per alguna de les illes que la conformen, per fugir també una mica de la pressió turística que pateix la Plaça San Marco i els carrerons del voltant. La sobresaturació de gent és angoixant i tothom sembla voler fer el mateix: fer-se una foto sobre el pont de Rialto, prendre un cafè amb vistes a la catedral i pujar en una gòndola. A Venècia no em sento turista, sinó viatgera, i no vull el que vol la majoria. M’emmirallo amb les seves finques envellides i esbotzades, amb l’urbanisme caòtic i laberíntic dels seus barris, amb l’esplèndida empremta de l’arquitectura del renaixement italià, amb l’encantadora Burano i les seves casetes de colors, amb el barri jueu, amb el mercat, amb el reflex de les cases sobre l’aigua dels canals, amb la caiguda del sol sobre la ciutat que s’esfonsa i resisteix.
Venècia m’atrapa i m’engoleix en la inestabilitat flotant de seva peculiaritat humida i tèrbola. Tot és sensorialment diví, fins i tot els noms dels carrers: carrer del perdó, de la lluna, de la malvasia, del paradís.... Camino per aquesta ciutat amb forma de peix fins a saturar-me d’impossibilitat extrema.
