dimecres, 14 de desembre del 2011

Romàntics 2.0

Porto dies donant voltes al que suposa ser una persona romàntica. I si hi ha una imatge que representi la magnitud d’aquesta manera de viure és el piano abandonat enmig d’una platja solitària i immensa de la gran pel•lícula de la Jane Campion. Un instrument mut pentinat pel vent que s’encisa amb la bellesa de les onades, que percep la humitat i la fredor de la brisa marina i que en soledat s’ofega en les seves pròpies notes. És un cel ple de núvols carregats de pluja salada. És l’horitzó infinit on es barreja aigua i cel.

És el romanticisme una mena de patiment buscat que genera en la mateixa mesura felicitat i decepció? Jo afirmaria que és la capacitat meravellosa de percebre la realitat en la totalitat dels seus matisos i la tragèdia de no tenir barreres per frenar la caiguda al buit, un cop te n’adones que res és tan perfecte, tan ideal, tan meravellós com tu abans ho havies imaginat. Els romàntics experimenten una mena d’òsmosi amb la part bella i tràgica de la pròpia existència. No saben compartimentar, calibrar, ni mesurar els sentiments. Són emocionalment imperfectes i tenen una necessitat extrema d’expressar el que perceben des de la dimensió més personal. Construeixen la realitat de dins cap a fora i intenten comprendre el món des de la idealització del seu propi univers intimista carregat de fantasia i invenció.

Un romàntic neix, no es fa. Des de la infància ja fuig de tot allò que representa limitació o contenció. És una ànima lliure que camina al límit del penya-segat, perquè si vols gaudir de la bellesa de la cinglera t’hi has d’apropar i mirar avall. Un estima o no. Es conmou, o no. Riu o plora. Viu o mor. No hi ha termes mitjans, perquè justament no abocar-se és no sentir ni experimentar tot aquests cúmul d’emocions que bateguen fort sota la pell i negar-se el plaer de connectar en plenitud amb el teu entorn des de la perspectiva més personal.

La nostra societat es divideix entre romàntics i racionals. Entre idealistes i realistes. Entre bojos i centrats. Per sort, està plena d’aquests personatges, de vegades tan incompresos i criticats, com necessaris. Jo reconec a molts d’aquests pianos. Viuen entre nosaltres. Intenten semblar normals,  però són instruments de fusta abandonats interpretant peces cromàticament intenses en una platja salvatge, on les onades segresten les melodies mar endins entre aigües agitades.