Aquest matí no has vingut a despertar-me com cada dia. Estic al llit immòbil esperant que vinguis a aixecar-me. Que em facis el petó de bon dia. Que em vesteixis i em sentis a esmorzar al teu costat. Estic tan preocupada, et veig tan ensopida. Sense cap somriure que t'il•lumini la cara . Em fas molt poc cas. Fa dies que no em treus de passeig. No em pentines com abans. No em maquilles. No em puges al cotxe, ni em portes a jugar amb la sorra de la platja. No em parles com abans. No jugues...Què et passa? Avui estàs molt inquieta. Des del llitet on estic estirada sento molt moviment. Crits de desesperació de la mare que m’espanten. La meva rigidesa em té paralitzada si tu no m’ajudes. Tinc tanta por com tu, Laura.
T’estires al llit mirant el sostre amb la mirada perduda i una llàgrima rodola lenta per la teva galta. Ara dones voltes nerviosa al voltant de l’habitació mossegant-te les ungles i seus en un recó de l’habitació i gemegues desesperadament. La llum del sol entra directa a l’habitació. En un dia tan maco no pot bufar un vent tan trist. Per què fas les maletes? Obres l’armari i treus la roba amb ràbia. La faldilla blava de les floretes de colors que tant t’agrada, el darrer jersei que et va teixir la iaia abans de morir. Les sabates de diumenge. L’anorac nou. El barret i els guants del teu darrer aniversari. El vestit de ballarina. El llibre de la Ventafocs. La capsa de boletes de fer collarets. El quadern de pintar. La cartera de l’escola. La diadema que et va regalar la teva amiga Berta. Em sorprèn tant la teva elecció No agafes el que necessites, sinó el que et fa sentir segura. També reculls les meves coses i les poses dins d’una bossa del supermercat. Però, a on anem? Per què no m’ho dius? Les meves companyes d’habitació també hi aniran? A elles, no te les mires. No em dius res, però m’estàs vestint. Per què m’abrigues tant? Fa tant de fred a fora?
La porta encara no s’obre. Estem presoneres a l’habitació. Preparades per marxar a un destí que no em desvetlles. Ara m’abraces fort contra el teu pit. Sento com el teu cor s’accelera. Batega fort. És com si la teva sang viatgés per les meves entranyes buides. Puc escoltar la teva ànima espantada que parla del no res. De la ignorància del futur. De la incertesa de l’ara. Del terror de la primera nit fora d’aquestes quatre parets que t’han vist créixer. La teva desesperança em commou. Em fas tanta pena i no puc acaronar-te, la meva rigidesa no m’ho permet. Sempre hem estat juntes i no t’abandonaré. Et faré costat. No tornis a plorar. Les teves llàgrimes em mullen expressant-me el dolor de la infantesa que t’acaben de robar. El final del conte de fades d’una nena de camí, a contratemps, cap a la realitat adulta més crua.
-Laura, hem de marxar- diu la mare amb els ulls vermells plens d’impotència.
M’agafes amb la mà esquerra, mentres amb la dreta arrossegues la petita maleta amb el teu passat imprescindible, amb el teu present obviable. Sortim juntes al carrer. Hi ha molta gent que no conec, també la policia. Què hem fet de dolent? Què signa la mare? No podem tornar a casa, Laura?, et pregunto desesperada des del meu silenci de nina de plàstic que parla amb paraules imaginades.
Jo, una nina de la marca Famosa. Una Nancy estimada per tu des que em vas adoptar fa tres anys m’assec al teu costat a la vorera del carrer mentre es tanca la porta de casa. Un cop sec ens arrenca el sostre i un calfred s’apodera de la nostra pell indefensa. Ara ja em parles. A cau d’orella m’expliques que el banc ens ha fet fora del pis perquè la teva mare, sense feina des de fa temps, ja no podia pagar la hipoteca. Em confesses que no tens pare. Que va marxar quan eres petita i que només et truca el dia del teu aniversari. Em dius que m’estimes i que em portaràs allà on hi vagis. M’acarones el cap i em fas un petó...tssssss, no tinguis por.
Tenim fred les dues. Has fet bé d’abrigar-me, la nit serà llarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada