La Marató dels records

L’any 1996 va morir el meu pare d’un càncer al pulmó, tenia 62 anys. Des que li van diagnosticar el mes de febrer fins a la meva mort, al maig d’aquell mateix any, van ser els tres mesos més intensos de la meva vida. Un malson continuat on gairebé ell no va tenir temps de pair que la vida s’acabava i a on la família presenciàvem impotents com la mort es menjava cada dia una part més del seu cos fràgil.  La inoportuna convidada vivia amb nosaltres. Quan m’aixecava pel matí ja la veia asseguda al seu costat, callada i quieta, custodiant-lo.  Impàvida, mesurant el seu desgast, observant com la malaltia l’acostava cada dia una miqueta més cap a la seva trampa de nit. Vam haver de conviure amb la seva irrenunciable decisió d’emportar-se’l sense que cap bata blanca pogués fer res per espantar-la.  Era el seu trist karma, segons els metges tenia el tumor en un lloc inoperable, format pel tipus més agressiu de cèl·lules cancerígenes i escampat amb una metàstasi en avenç pels ossos i faringe que complicava encara més el quadre clínic.

Li van fer el diagnòstic del càncer massa tard en un ambulatori massificat i deixa’t, d’aquells que ja no volem recordar i que eren l’habitual abans de la implantació de la nova xarxa de Centres d'Atenció  Primària que ara tots gaudim i ens sentim orgullosos.  Posteriorment, van  portar el seu cas a l’àrea d’oncologia de l’Hospital de Sant Pau, quan encara era un complex sanitari amb greus dèficits d’infraestructures, res a veure amb l’actual equipament inaugurat  ara fa quatre anys. Tinc encara present la sala on li feien la quimioteràpia pal·liativa , amb aquelles rajoles grogues tan ràncies impregnades de les mirades perdudes dels malalts. No puc esborrar la imatge d’ell agafant-me fort la ma mentre aquell líquid li entrava gota a gota al cos per alleugerir el dolor intens que patia. Han passat ja 16 anys des de la seva mort i em pregunto què hauria passat a data d’avui amb el seu diagnòstic? Estic convençuda que la mort no l’hauria perdonat, però potser no s’hauria acomodat  tan d´hora a casa com a hoste indesitjable.

Només espero que aquesta gran quantitat de diners que s’ha recollit a la Marató de TV3 d’aquest cap de setmana serveixi de debò per donar molta esperança a les mirades que habiten les sales de tractament oncològic. Però en el punt d’inflexió en el qual estem, on la sanitat pública i els seus recursos estan qüestionats,  no sé si malgrat els importantíssims avenços mèdics i esperançadors en aquest àmbit s’aconseguirà millorar les ràtios de curació ara justament per la incapacitat de garantir l’accés als tractaments de salut de manera universal i efectiva a tots els malalts. A aquest pas de destrucció del sistema públic de salut seria tan injust que només poguessin tenir accés als millors tractaments, les millors butxaques. El càncer no diferencia entre classes socials, però els seus protocols de curació, cars i prolongats, o fins i tot els programes de prevenció precoç, també ara qüestionats pel seu alt cost econòmic, potser sí que marcaran en un futur una perillosa línia que posarà preu a la salut i cost a la vida. 

Nosaltres i ells

Avui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Són un col·lectiu petit comparat amb la resta de persones que no patim cap disfunció motora, sensorial  o intel·lectual. Nosaltres, els suposadament capaços, no tenim ni idea de l’hostilitat que suposa  estar exclòs d’allò que ens sembla tan natural, tan donat, tan fàcil: la mobilitat, els sentits o el raonament. Nosaltres,  desconeixem la intensitat de les seves lluites per integrar les seves limitacions en aquest món que no reconeix el fet diferencial. Com deu ser obrir els ulls en una foscor infinita. Imaginar que escoltes paraules silencioses.  Veure com el teu cos està mort i enganxat a un cap que pensa i corre.  O tenir un cervell ple d’obstacles que faci que constantment no puguis saltar totes les tanques que la vida et posa?

La crisi els deixa sols en front la seva vulnerabilitat. Les polítiques publiques per millorar la seva qualitat de vida s’esgoten i desapareixen. Tornem a posar tot el pes en les famílies cuidadores i obviem el paper fonamental de l’administració per lluitar contra l’exclusió social d’aquells qui volen viure integrats en aquest món que se’ls resisteix. No ens podem permetre més retallades en allò que ja no es pot apedaçar més.

Hauríem tots plegats de reconèixer la importància que suposa posar coixins de plomes sobre les arestes. Invertir en l’àmbit de la discapacitat no és caritat , sinó una inversió per millorar el futur de totes i tots. Qui sap si jo algun dia seré com ells i necessitaré que un de vosaltres hagi imaginat el món a la meva petita mida. Algú que em convidi a la normalitat malgrat la meva discapacitat.

La samarreta sàvia

És  la meva frase del dia. Tot just  descoberta avui en una samarreta comprada a les rebaixes d’aquest estiu  i que encara no havia ni estrenat. Dins d’un armari es poden amagar les paraules més reveladores en un humil tros de roba de cotó… “Je ne suis pas aussi sage que j’en ai l’air…jo no sóc tan sàvia com em veig”  Quina raó que té la meva samarreta!!! La saviesa és un estat de templança que no s’assoleix tan fàcilment. No són coneixements acumulats sinó experiències ben enteses. És aquest pla superior en el qual des del cim de la muntanya divises els camps i toques el cel mentre els núvols t’embolcallen. És el punt en el qual saps transcendir la quotidianitat i donar-li la profunditat que es mereix. És entendre l’infinit de l’univers sense que t’agafi maldecap.

Jo vull ser sàvia malgrat sàpiga que és  l’objectiu inabastable. La set insaciable de conèixer. La fam constant de compartir projectes i experiències. La frisança de la inseguretat que et porta a la superació dels  propis límits. El fred que sents quan ja no pots obviar el patiment que t’aporta el coneixement.  No tothom vol ser com jo perquè el camí per arribar és àrid.  Només els avis són savis i jo només sóc una dona de quaranta anys que encara no he gosat menjar el fruit de la saviesa de l’arbre que habita el meu jardí imaginari.

Visca la meva república Independent!

Sóc nascuda a Barcelona i em dic Sira (un nom maco, no?). Sóc filla de pare castellà (Garcia)  i de mare catalana (Bosch). Penso en castellà (y la verdad que esto es un problema porque me paso el día traduciendo!!!) i parlo en català (bé, la majoria de les vegades… perquè el castellà em pesa molt) . De fet diria que sóc una catanyola imprevisible però bastant comuna dins del nostre petit país allotjat en aquest gran estat que ara ens ofega.

No sento les quatre barres gravades en el meu cor. No sóc una patriota convençuda. No m’agraden els integrismes de cap color. M’avorreix ballar sardanes. No vull que m’enterrin a Montserrat. El timbaler del Bruc no és el meu heroi. De petita no llegia Cavall Fort ni escoltava les cançons infantils d’Ara va de bo, Xesco Boix, ni les de protesta del Raimon i el Lluís Llach. I per decomptat no tenia ni idea de qui eren els setze jutges ni els integrants del grup de folk!!! No vaig estudiar a cap escola activa del CEPEC i fins als 14 anys no vaig utilitzar el català com a llengua per conversar amb els altres. No he penjat mai la senyera el dia de la Diada. No miro pel·lícules només doblades al català, ni llegeixo autors només en aquest idioma…i malgrat ser així de descreguda i poc abanderada (...però sempre respectuosa amb tot i tots) l’onze de setembre aniré a fer pinya a la manifestació amb motiu de la Diada.

El concepte independència ha entrat a la meva vida amb força i convicció. I no ho ha fet a través dels símbols, ni d’un amor incondicional per la terra, ni per una defensa aferrissada de la llengua,  sinó que ha esdevingut de la lluita per la injustícia. D’un profund sentiment de trencament amb un país veí que no ens estima i que vol sotmetre’ns a la seva voluntat. Prou de manipulacions. Prou d’instrumentalitzacions polítiques només per mantenir el miratge d’un fals estat de les autonomies desequilibrat, decebedor i asfixiant.  Prou als insults de l’espanyolisme cacic i recalcitrant que no sap conviure ni compartir. Prou al tracte irrespectuós amb la cultura d’un país i amb el seu estatut. Prou a la imposició d’un model de fer les coses que no té res a veure amb la nostra idiosincràsia més oberta i compassiva i amb el nostre esperit més emprenedor. Sí jo vull una Catalunya lliure i independent de totes aquestes misèries, malgrat no em sàpiga sencer l’himne dels segadors; no hagi pujat cims tant emblemàtics com el Canigó, la Pica d’estats ni el Pedraforca; ni m’aprengui mai la saga de reis catalans.

La meva Catalunya és una terra d’acollida. Un espai de convivència que ha sabut estendre la mà a tothom. Una nació que ha ensenyat amb paciència, i respecte cap a les altres realitats lingüístiques, la seva llengua gràcies a un procés d’immersió lingüística impecable i injustament qüestionat. Un país molt treballador,  amb una cultura rica i extensa que m’agrada quan me l’imagino amb plenitud de sobirania. 

En l’horitzó de la meva república independent de Catalunya no m’avergonyeixo de ser com sóc perquè finalment les identitats són fruit de les més profundes contradiccions.

Jo tinc dret a escollir

Ahir llegia al diari que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, estava revisant la llei de l’avortament. Sembla ser que la nova legislació amb la qual treballa no serà la que estava vigent amb anterioritat  a la llei de terminis. En una entrevista publicada  al diari La Razon s’atreveix a qualificar “d’èticament inconcebible” l’actual legislació i ens avança que potser la malformació del fetus no serà ja un supòsit per l’avortament...quina bajanada pròpia d’algú incapaç de separar la moral divina de la realitat crua com és la de portar al món algú que sabem que patirà i ens farà partir.

Estimat ministre d’aquest govern de despropòsits, les lleis s’han de complir, però perquè així sigui també han de ser justes i ponderades i el que vostè ens proposa és un intervencionisme en les decisions que corresponen a una dona o parella que des de la llibertat, o de vegades, des de la inconsciència (sí també, i no ho excuso!!!), o fruit d’un abús sexual o d’un comportament sexual de risc en adolescents es troba amb la concepció d’un fill; la majoria de les vegades sa però d'altres també amb patologies greus. Tinc clar, i no puc veure-ho des d’una altra perspectiva possible, que un cop desencadenat l’embaràs és decisió de qui concep escollir si vols que aquest ésser humà obri els ulls al món, o bé  impedir que ho faci, perquè saps que no tindràs prous capacitats, recursos, complicitat amb la parella o desig per ajudar-lo a créixer en un entorn emocional estable i adequat. Si, a més a més, el fetus es desenvolupa amb greus malformacions, o malalties que n’ets conscient que li generaran sofriment, cal que la decisió última, i encara amb més raó, no la imposi la justícia, sinó el criteri mèdic i el sentit comú dels seus pares. Tu i només tu saps si ets capaç d’enfrontar-te a les dificultats; i el metge amb el seu coneixement, valorar si aquest nen o nena patirà per causa de la seva deformitat o síndrome sense cap esperança que garanteixi una vida digna.

S’equivoca ministre quan acusa les persones que estem a favor del dret a la interrupció de l’embaràs d’èticament lleugeres. Jo sóc mare de tres fills. M’he quedat embarassada perquè així ho he desitjat. Perquè m’he vist amb cor i recursos per tirar endavant una criança. No he passat per una experiència d’avortament perquè no ho he necessitat,  però em consta que qui ho ha fet ha patit  molt alhora de prendre la decisió. Psicològicament és un procés que et deixa empremta, però saps que no hi ha sortida i que ho has de fer. Qui som per jutjar les decisions reflexionades de terceres persones, que des d’una capacitat de judici sana se senten responsables de les seves accions i fan el que creuen més adequat amb l’assessorament dels metges?

Quina pena veure com tornem a deixar-nos portar per la foscor de les pors imposades per la moral religiosa, i no per la llum de la il·lustració, de la racionalitat i de la pressa de decisions sempre des de la llibertat d’elecció en el marc d’una regulació equilibrada.

Èxode cap a la utopia

Avui ja s’ha despenjat la notícia que tots esperàvem. Ja estem en fase de rescat, tot i que no em sento de cap manera salvada de res, tot el contrari. Estic sotmesa, emmanillada i subjugada a les estratègies de tercers. Sóc ja com una refugiada que rebo l’almoina per sobreviure en un camp d’acollida habilitat només per satisfer necessitats bàsiques de subsistència, i sense la llibertat per rebel•lar-me contra la involució de drets socials que patim per culpa de la cobdícia d’uns pocs. Si tots aquestes esforços que ens demanen servissin realment per superar aquest moment, no m’importaria fer-los; però quan veus la magnitud de l’engany, la frivolitat dels mercats, i la inoperància dels líders polítics, un sentiment de tristesa profunda m’envaeix. Una sensació de boira intensa, d’inestabilitat per incertesa de futur.

Els ciutadans tornem a ser carn de canó. Objecte d’ús i no persones amb tota la seva dimensió, amb necessitats i carències que han de ser cobertes amb dignitat. No els importem perquè l’objectiu no és el nostre benestar, sinó el manteniment dels interessos creats al voltant d’un sistema d’organització social i econòmica basat en la desigualtat i no en la justícia.

Ja tinc preparada la meva maleta imaginària per iniciar el meu èxode cap a la utopia d’un nou món que ha de sorgir necessàriament d’aquest disbarat de present. He posat aquelles coses que són fonamentals per a mi. He guardat la meva felicitat en una capsa perquè la penso recuperar. He doblegat com una camisa l’esperança de futur dels meus fills, perquè segur que trobem una alternativa que em permeti lluir-la de nou. I he recollit totes les retallades en un quadern de bitàcola per no oblidar-me de tot allò que ens han tret i que era nostre. Per recordar que tot havia estat possible, malgrat ara ens facin creure que res és viable

Ara, que suposadament ens salven de l’esfondrament de l’estat, caminem sols i en silenci arrossegant les nostres maletes pesades en un èxode de rebel•lia contra aquesta infàmia de present. L’únic rescat possible és aquell que ens proporciona llum, llibertat i esperança.

Els llumins de la pobresa

No estic gens d’acord amb el concepte d’aquesta Marató de la Pobresa que celebrarem aquest cap de setmana. Què fàcil és fer una crida al sentimentalisme i a la caritat, i que difícil ser valent i reconèixer que la nostra pobresa és un mal estructural i no una circumstància conjuntural. En el fons, falsa solidaritat per fer-nos creure que la solució per reconduir la fractura social provocada per la crisi econòmica està de nou en les nostres mans,  i no en l’impuls de polítiques socials des dels propis governs i en la fi de la indecència del poder financer que ens emmanilla.

Qui pensi que la pobresa se soluciona posant diners en un sac sense fons està ben equivocat. La lluita contra l’exclusió social és molt més complexa i arrelada en la injustícia del propi sistema que la provoca. Tot plegat em recorda molt un conte que durant la meva infància em va marcar molt. Es tracta de la venedora de llumins del Hans Christian Andersen. Una nena pobra que encén els tres últim llumins de la seva vida que la fan somiar que és feliç, que ja no té fred, que visita llocs bonics, que torna reunir-se amb la seva estimada àvia morta...tot plegat miratges per alleujar una realitat que l’arrossega a morir de fred i sola enmig del cru hivern.

Per a mi la Marató de la Pobresa és la capsa de llumins. La il•lusió de les flames. La possibilitat d’engrescar-nos amb la idea que amb la nostra solidaritat podrem aturar el creixement exponencial de la pobresa per als propers anys. No dubto que els diners que es recullin seran ben emprats i serviran per alleugerir molta gent, però canviaran res? Quantes accions d’aquests tipus haurem de fer per donar una mica de caliu a aquest futur tan glaçat que intuïm tots plegats? Jo no vull més gales ensucrades que em toquin la fibra, vull polítiques actives, decisions governamentals arriscades, treball social ben estructurat, ajuts ben dimensionats, serveis públics potents que assegurin una sanitat i una educació des de la igualtat d’oportunitats. Vull rescatar les persones i no les entitats financeres.

Deixem de salvar bancs per posar cadires per tothom d’una vegada. Tots tenim dret a seure sense la necessitat de l’almoina.

En el meu món brilla el sol

Aquest cap de setmana estic de revolta. Sortiré al carrer i seré una indignada més d’aquest moviment de persones pacífiques saturades de tanta indecència. No podem fer veure que no està passant res, ni quedar-nos quiets esperant que les mesures que ara ens ofeguen seran la solució per un demà més pròsper. Estem en un procés d’involució de drets mai vista. El ciutadà no té la culpa del que està passant i ens ho volen fer creure. És així de maquiavèl•lic i retorçat. Hem d’agafar autoconfiança i treure’ns les culpabilitats induïdes per aquells que volen mantenir els privilegis que fins ara han gaudit amb impunitat, han gestionat a conveniència i han defensat fins a les últimes conseqüències arribant, fins i tot, a ofegar països sencers i arruïnar milers de famílies.

Als poderosos els agrada parlar de la “massa”, en comptes de grups d’individus. La seva psicologia és perversa perquè saben com donar-li forma a conveniència: ara els hi donem el que volen, ara els hi traiem el que ens convé; i si no estan contents, fem-los sentir culpables pel patiment i així acceptaran millor tot el que hagi de venir. A la manifestació de dissabte cal ensenyar-los que aquest tot uniforme no és acrític, sinó que està ple d’arestes amb infinitat de cares que representen vides molt preocupades per un present que augura un futur fosc i inhabitable. Que no ens ho empassem tot. Que no tirem la tovallola abans de temps ni creiem que l’únic sistema possible de governar-nos i organitzar-nos econòmicament sigui aquest que amb tanta perseverança volen mantenir. Cal posar-ho tot en dubte, justament per poder construir alternatives diferents, més justes i redistributives. Cal ser valent i dir no quan convé. Cal refermar el teu posicionament contrari amb el vot crític a les urnes quan toqui. Cal cridar i fer-te sentir al carrer i ser implacable amb qui ens enganya. Som capaços d’invertir la marioneta. Els ninots poden arribar a moure els fils de qui els domina si prenen consciència que tenen cos i poden sumar voluntats

La situació és preocupant. Les tendències totalitaristes creixen. El populisme ens arrossega. Retornem als paisatges fantasmagòrics on acusem els altres de robar-nos els recursos. Tanquem fronteres, eliminem drets bàsics universals. Tot plegat, inadmissible. Estan dinamitant un estat del benestar que ens ha costat molt d’aixecar per quelcom incert que torna a posar sobre l’horitzó models socials que alimenten la lluita de classes, la desesperança i l’agressivitat cap al veí.

No puc apartar la mirada de la realitat, ni autoenganyar-me. Jo tinc clar el que vull per al meu futur immediat. I el que desitjo no passa per la inacció, sinó per aportar el meu gra de sorra per implantar un sistema de governança que asseguri uns mínims per tothom. Un espai vital que dignifiqui les persones sense discriminar-les per origen o riquesa i que es construeixi de les aportacions de tothom. Un món lliure de coaccions i responsable de tots els destins.

En el meu món brilla el sol i per això no em puc permetre que em facin viure en una cova.

Poesia de mínims

Una amiga m’ha regalat un llibre de micropoemes per Sant Jordi. És un llibret de butxaca de tapes grogues que amaga petits pensaments carregats de profunditat. Estrofes essencials que resumeixen en pocs mots grans dilemes. Quina força tenen les paraules ben ordenades, oi? I que difícil és ajuntar-les perquè adquireixin sentit i es converteixen finalment en un tot semàntic a punt per a disparar al cor dels teus sentiments i  al nucli dels pensaments.

La poesía es un arma
cargada de futuro.
La micropoesía es una arma
cargada de pasado imperfecto
(muy imperfecto).

De la imperfecció neix la poesia. Del neguit en la cerca de perfecció en aquest passat imperfecte que condiciona el demà ideal.

Desordenando la felicidad
Me encontré con la vida

Em quedo sense arguments enfront de tanta clarividència. Cal deconstruir la felicitat, desordenar-la com diu el poema, per posar en valor la vida, les petites coses a les quals no donem importància i ens sostenen a través del  fil invisible que ens guia cap a la fi (o principi) de tot.

Sólo soy una mujer desnuda
con una maleta vacía
e ignoro con certeza de la intuición
si fui hecha para llegar a hoy
o expresamente para olvidarlo

El no res lleuger tancat en una maleta pesada que arrossegues com una llosa. La fredor de la nuesa, quan els sentiments no tenen roba per amagar-se. No hi ha dilema. Cal arribar a l’avui, justament per oblidar-lo, si cal.

¿Y si corazón no fuera más que
el aumentativo de la palabra coraza...?

I si la cuirassa no és més que la pell fràgil del diminutiu de cor.

Estoy aprendiendo a irme
pero a irme queriendo
y a dejarme llevar
pero que me lleve el tiempo.
He aprendido tambien
a dibujarte a oscuras y
a escucharte en silencio.

He après a viure sense pressa, a escoltar el silenci, a dibuixar somnis i esborrar malsons.

Gràcies Pilar per aquest llibre tan petit!!!


Micropoemas  2
Edición Arrebato Libros

Tres motius

Fa temps que em vaig declarar en un post perdut, ja en la distància d’aquest bloc, una dona políticament insubmisa i ideològicament, sentimental. Avui vull recuperar aquesta idea per argumentar el per què el dia 29 de març faré vaga i em sumaré des de l’ absència laboral amb el sentit d’aquesta aturada.

Insubmisa, perquè no necessito aixoplugar-me sota el paraigües de cap formació política o sindical per estar convençuda que la reforma laboral que el govern de l’estat espanyol defensa, amb el vist-i-plau de molts , no és més que una trampa que ens aboca encara més a la inestabilitat laboral, a la pèrdua de drets, a la tensió social...Ens prometen més feina, però amb quins condicionaments? Fins a on estem disposats a deixar que ens prenguin tot el que hem guanyat amb esforç i treball. Fins a on serem capaços de minvar la nostra dignitat com a treballadors assalariats per salvar un sistema d’organització econòmica controlat per uns grups de poder paraestatals?

Sentimental, perquè no puc passar per alt el patiment de la gent. Perquè els que justament disposem d’una feina i no patim la crisi amb la seva cruesa hem de pensar en aquells que l’han perduda. En les persones i famílies  que  subsisteixen amb un subsidi o amb els diners invisibles de l’economia submergida, amb sous sense contractes, amb moltes obligacions i sense drets. I en les generacions  dels nostres fills, els més preparats de la nostra història i els més improductius per manca d’oportunitats.

I finalment, vull afegir un altre adjectiu:

Lliure de poder manifestar el meu desacord. Hem de respectar els punts de vista de tothom, però no podem renunciar a la coherència i hem de ser capaços de superar les coaccions,. Si no creiem en aquesta reforma hem manifestar-nos, per fer-nos sentir de manera efectiva. Concentrar les veus crítiques en un sol dia i cridar fort. No val lamentar-se i després callar,  com tampoc val la crítica si no va acompanyada d’alternatives.

Amic Manel,

Aquests dies el teu llibre ha estat la meva lectura de llit. Sota un títol imperatiu com “Meditad” s’amaga un munt de reflexions gens impositives al voltant de la superació de la crisi material a través de la resposta espiritual.  És a dir trobant solucions als problemes que ens ofeguen des de la nostra essència com a individus. Tens raó que no som conscients de la força interna que som capaços de desprendre fins que no adquirim la maduresa per definir qui som, on estem, i amb qui compartim el nostre espai tant local com global.  La superació de la singularitat per entrar en la dimensió de la pluralitat és la clau de volta a una crisi que és el reflex dels errors comesos, primer com a individus i després com a col·lectiu que s’ha comportat poc críticament, que no ha volgut fer-se preguntes perquè sabia que rebria respostes incòmodes. Hem basat la felicitat en la ignorància.

Tu dius que “un cop ingressa el  PROU!! en l’interior de les persones, aquest sorgeix de l’exterior i es materialitza en la fi de l’opressió. Al cap i a la fi , qui ens mana és perquè nosaltres l’hem deixat”...un fet tan contundent i tant de sentit comú com aquest sembla ser que no tothom n’és conscient. Quina és la feina a fer per tornar la força a qui realment sempre l’ha tingut? Com cultivem els valors de la solidaritat bàsics per ser compassius amb qui pateix i intolerants amb qui oprimeix? És l’espiritualitat el camí del canvi, o el canvi no és més que la pressa de consciència del poder personal? Si la materialitat ens ha portat al fracàs,  d’on obtenim la força per creure en nous móns, en nous sistemes de governabilitat basats en la justícia social, en noves relacions on la humanitat s’imposa sobre la cobdícia?

M’agrada quan dius que “hi ha incertesa i desassossec però que no hem de caure en el fatalisme i pensar que és la fi del món, perquè del que es tracta és de la fi d’un model”. Per què tenim tanta por als canvis i per què creiem que les coses són immutables? El capitalisme s’ha esgotat en si mateix. És un model obsolet que no s’ajusta a les noves necessitats i que genera patiment. Tinc claríssim que ens trobem en l’ocàs d’un cicle que ens porta a una catarsi, a l’eclosió d’un nou sistema, a una revolució dels valors i a una redefinició dels conceptes.  L’espècie humana té els mateixos comportaments que el planeta que l’acull i experimenta les mateixes tensions tel·lúriques. Quan dues plaques tectòniques s’oposen finalment sorgeix el terratrèmol i de l’esclat, un nou paisatge. Ara ens trobem en la fase d’escalfament, de fregament de dues realitats: una,  que vol salvar el que fins ara ha donat beneficis a uns pocs, i una altra que vol exactament el contrari. Cal perdre la por a les transformacions malgrat la duresa dels processos, això és el que ens ensenya la natura.

Manel, tu ens proposes el camí de la pràctica de la meditació com a preparació espiritual per superar tot aquest quadre inestable, per preparar-nos per pair el que tenim i somiar el que vindrà. Jo no medito,  però tinc les mateixes inquietuds, em plantejo els mateixos dubtes, i intento ser millor persona. Tu no estaries d’acord amb mi que l’evolució de l’esperit no és més que la superació de l’egoisme i la pèrdua de la ignorància?

Felicitats pel teu llibre, amic!!!

(Meditad, de Josep Manel Campillo. Ed. José de Olañeta)

Facin joc senyors!

Tal i com està el món pensar de tenir una ciutat com les Vegas al costat de casa em sembla una frivolitat i un model anacrònic de construcció del desenvolupament econòmic,  que només reforça el patiment social per afavorir interessos individuals. No podem continuar creient que un munt de màquines escurabutxaques, uns hotels de luxe i una ciutat artificial, que comporta un model de turisme especulatiu, pot rescatar-nos de la profunda crisi que ens ofega.  

No m’agrada el joc entès com a negoci o experiència alienant de consum per intentar no pensar en els problemes reals que ens assetgen. No puc pensar en gratacels immensos al costat d’un mar tranquil i d’un d’espai de Delta ja prou esquilmat en recursos naturals. No entenc que puguem substituir camps de cultiu per ruletes, masies per habitacions de luxe i persones per treballadors mal pagats d’un negoci plantejat per enriquir a un magnat ja prou podrit de diners.

Sincerament, és decepcionant  que les persones que tenen la responsabilitat de governar-nos  puguin defensar aquest pacte amb el diable i portar-nos al costat de casa aquest megacomplex que es carrega el model de creixement sostingut que hem intentat practicar en els darrers anys, amb algunes excepcions també criticables. Aquestes decisions absurdes només em reforcen un pensament: la intenció de perpetuar una manera de fer les coses que justament és la que ens ha portat al fracàs. Estem venuts al capital, a la perpètua especulació i a un model de consum desmesurat. Però el que encara m’inquieta més és que aquells qui defensen L'Eurovegas puguin de debò plantejar-se que aquest projecte sigui positiu pel nostre entorn...només puc concloure que els importem una merda, i perdó pel meu llenguatge franc i incorrecte.

Facin joc senyors. Facin girar la ruleta. Moguin ingents quantitats de diners cap a la les butxaques de quatre mafiosos. Portin turisme alienat que només voldran gastar-se els euros dins les fronteres d’aquesta garjola d’or. Continuïn creient que sortirem de la crisi amb un cop de sort.

Juguin a favor de la banca on sempre es garanteix que perdin molts i guanyin uns pocs!!

Cartes d'amor sense mercaderies

Avui els cors regalimen per tot arreu. Sembla que tot gira a l’entorn d’un batec fals de consumisme Em molesta la banalització, em carrega l’ambient ensucrat i detesto la comercialització de sentiments. Si d’alguna cosa em serveix que avui sigui el dia dels enamorats és potser perquè em dóna peu per reflexionar sobre el sentit de l’amor més enllà d’un dia concret o de la representació d’un cor vermell buit de sentiments profunds. 

No sé si us heu fixat que el meu bloc té la imatge d’una carta manuscrita. Aquest és un escrit d’amor de Napoleó a Josefina.  L’encapçalament és un cor enorme bategant intensament i el contingut,  no sé si correspon amb algun d’aquests que us adjunto però dóna igual. El que importa és la correspondència intensa que aquest soldat enamorat, i terriblement romàntic, enviava a la seva amant esquiva.

“Desperto ple de pensaments al voltant de tu. El teu retrat i la intoxicada tarda que vam passar plegats ahir han deixat els meus sentits plens d’agitació. Dolça i incomparable Josefina, quin efecte estrany produeixes en el meu cor! Estàs enutjada? Et veig la mirada trista? Estàs preocupada? Em fa mal l’ànima i no pot haver descans per a tu estimada; però encara hi ha més, amagat en el meu interior, quan rendit als teus sentiments profunds que m’aclaparen. Dibuixo des dels teus llavis, des del teu cor un amor que es consumeix amb foc. Ah! Va ser ahir per la nit que vaig comprendre completament com és de falsa la imatge de tu dóna el teu retrat! Sortiràs al migdia. Et veuré en tres hores. Fins llavors, el meu dolç amor, mil petons, però no em corresponguis cap d’ells perquè encenen la meva sang.”

“No he passat un dia sense estimar-te; no he passat una nit sense estrenye’t en els meus braços; no he pres una tassa de te sense maleir la glòria i l’ambició que m’ha allunyat de l’ànima de la meva vida. Enmig de les meves tasques com a cap de les tropes, al recórrer els camps, la meva adorable Josefina està sola en el meu cor, ocupa el meu esperit i absorbeix el meu pensament.”

"No demano amor ni fidelitat eterna, únicament...la veritat, una franquesa ilimitada. El dia que em diguis t'estimo menys serà l'últim del meu amor o l'últim  de la meva vida."

M’encanten aquests escrits provinents d’un  home de ferro amb cor de setí. D’un guerrer capaç de reconèixer  que mentre mana les tropes pensa en ella. L’enamorament anul·la la realitat i et trasllada a un món oníric que alguns com ell han pogut reflectir en innumerables cartes que relaten l’inici de l’emoció, l’efervescència de les trobades i el desencant de la ruptura . No tothom és capaç de fer aquests escrits que malgrat semblar exagerats, quan els llegeixes des de la fredor, recullen molt bé l’essència d’aquest sentiment que ens recorda que estimar és una necessitat  i l’amor, una bogeria transitòria.  Una possessió del teu esperit que fa que la teva existència no es pugui interpretar des de  la individualitat, sinó des de la suma de dos cossos compartint una mateixa ànima...malgrat res sigui etern, estimar ens rescata d’una mort en vida.  

Per sort, les cartes d’amor no es compren a les botigues ni s’escriuen només un dia!