Sóc nascuda a Barcelona i em dic Sira (un nom maco, no?). Sóc filla de pare castellà (Garcia) i de mare catalana (Bosch). Penso en castellà (y la verdad que esto es un problema porque me paso el día traduciendo!!!) i parlo en català (bé, la majoria de les vegades… perquè el castellà em pesa molt) . De fet diria que sóc una catanyola imprevisible però bastant comuna dins del nostre petit país allotjat en aquest gran estat que ara ens ofega.
No sento les quatre barres gravades en el meu cor. No sóc una patriota convençuda. No m’agraden els integrismes de cap color. M’avorreix ballar sardanes. No vull que m’enterrin a Montserrat. El timbaler del Bruc no és el meu heroi. De petita no llegia Cavall Fort ni escoltava les cançons infantils d’Ara va de bo, Xesco Boix, ni les de protesta del Raimon i el Lluís Llach. I per decomptat no tenia ni idea de qui eren els setze jutges ni els integrants del grup de folk!!! No vaig estudiar a cap escola activa del CEPEC i fins als 14 anys no vaig utilitzar el català com a llengua per conversar amb els altres. No he penjat mai la senyera el dia de la Diada. No miro pel·lícules només doblades al català, ni llegeixo autors només en aquest idioma…i malgrat ser així de descreguda i poc abanderada (...però sempre respectuosa amb tot i tots) l’onze de setembre aniré a fer pinya a la manifestació amb motiu de la Diada.
El concepte independència ha entrat a la meva vida amb força i convicció. I no ho ha fet a través dels símbols, ni d’un amor incondicional per la terra, ni per una defensa aferrissada de la llengua, sinó que ha esdevingut de la lluita per la injustícia. D’un profund sentiment de trencament amb un país veí que no ens estima i que vol sotmetre’ns a la seva voluntat. Prou de manipulacions. Prou d’instrumentalitzacions polítiques només per mantenir el miratge d’un fals estat de les autonomies desequilibrat, decebedor i asfixiant. Prou als insults de l’espanyolisme cacic i recalcitrant que no sap conviure ni compartir. Prou al tracte irrespectuós amb la cultura d’un país i amb el seu estatut. Prou a la imposició d’un model de fer les coses que no té res a veure amb la nostra idiosincràsia més oberta i compassiva i amb el nostre esperit més emprenedor. Sí jo vull una Catalunya lliure i independent de totes aquestes misèries, malgrat no em sàpiga sencer l’himne dels segadors; no hagi pujat cims tant emblemàtics com el Canigó, la Pica d’estats ni el Pedraforca; ni m’aprengui mai la saga de reis catalans.
La meva Catalunya és una terra d’acollida. Un espai de convivència que ha sabut estendre la mà a tothom. Una nació que ha ensenyat amb paciència, i respecte cap a les altres realitats lingüístiques, la seva llengua gràcies a un procés d’immersió lingüística impecable i injustament qüestionat. Un país molt treballador, amb una cultura rica i extensa que m’agrada quan me l’imagino amb plenitud de sobirania.
En l’horitzó de la meva república independent de Catalunya no m’avergonyeixo de ser com sóc perquè finalment les identitats són fruit de les més profundes contradiccions.
