Els llumins de la pobresa

No estic gens d’acord amb el concepte d’aquesta Marató de la Pobresa que celebrarem aquest cap de setmana. Què fàcil és fer una crida al sentimentalisme i a la caritat, i que difícil ser valent i reconèixer que la nostra pobresa és un mal estructural i no una circumstància conjuntural. En el fons, falsa solidaritat per fer-nos creure que la solució per reconduir la fractura social provocada per la crisi econòmica està de nou en les nostres mans,  i no en l’impuls de polítiques socials des dels propis governs i en la fi de la indecència del poder financer que ens emmanilla.

Qui pensi que la pobresa se soluciona posant diners en un sac sense fons està ben equivocat. La lluita contra l’exclusió social és molt més complexa i arrelada en la injustícia del propi sistema que la provoca. Tot plegat em recorda molt un conte que durant la meva infància em va marcar molt. Es tracta de la venedora de llumins del Hans Christian Andersen. Una nena pobra que encén els tres últim llumins de la seva vida que la fan somiar que és feliç, que ja no té fred, que visita llocs bonics, que torna reunir-se amb la seva estimada àvia morta...tot plegat miratges per alleujar una realitat que l’arrossega a morir de fred i sola enmig del cru hivern.

Per a mi la Marató de la Pobresa és la capsa de llumins. La il•lusió de les flames. La possibilitat d’engrescar-nos amb la idea que amb la nostra solidaritat podrem aturar el creixement exponencial de la pobresa per als propers anys. No dubto que els diners que es recullin seran ben emprats i serviran per alleugerir molta gent, però canviaran res? Quantes accions d’aquests tipus haurem de fer per donar una mica de caliu a aquest futur tan glaçat que intuïm tots plegats? Jo no vull més gales ensucrades que em toquin la fibra, vull polítiques actives, decisions governamentals arriscades, treball social ben estructurat, ajuts ben dimensionats, serveis públics potents que assegurin una sanitat i una educació des de la igualtat d’oportunitats. Vull rescatar les persones i no les entitats financeres.

Deixem de salvar bancs per posar cadires per tothom d’una vegada. Tots tenim dret a seure sense la necessitat de l’almoina.

En el meu món brilla el sol

Aquest cap de setmana estic de revolta. Sortiré al carrer i seré una indignada més d’aquest moviment de persones pacífiques saturades de tanta indecència. No podem fer veure que no està passant res, ni quedar-nos quiets esperant que les mesures que ara ens ofeguen seran la solució per un demà més pròsper. Estem en un procés d’involució de drets mai vista. El ciutadà no té la culpa del que està passant i ens ho volen fer creure. És així de maquiavèl•lic i retorçat. Hem d’agafar autoconfiança i treure’ns les culpabilitats induïdes per aquells que volen mantenir els privilegis que fins ara han gaudit amb impunitat, han gestionat a conveniència i han defensat fins a les últimes conseqüències arribant, fins i tot, a ofegar països sencers i arruïnar milers de famílies.

Als poderosos els agrada parlar de la “massa”, en comptes de grups d’individus. La seva psicologia és perversa perquè saben com donar-li forma a conveniència: ara els hi donem el que volen, ara els hi traiem el que ens convé; i si no estan contents, fem-los sentir culpables pel patiment i així acceptaran millor tot el que hagi de venir. A la manifestació de dissabte cal ensenyar-los que aquest tot uniforme no és acrític, sinó que està ple d’arestes amb infinitat de cares que representen vides molt preocupades per un present que augura un futur fosc i inhabitable. Que no ens ho empassem tot. Que no tirem la tovallola abans de temps ni creiem que l’únic sistema possible de governar-nos i organitzar-nos econòmicament sigui aquest que amb tanta perseverança volen mantenir. Cal posar-ho tot en dubte, justament per poder construir alternatives diferents, més justes i redistributives. Cal ser valent i dir no quan convé. Cal refermar el teu posicionament contrari amb el vot crític a les urnes quan toqui. Cal cridar i fer-te sentir al carrer i ser implacable amb qui ens enganya. Som capaços d’invertir la marioneta. Els ninots poden arribar a moure els fils de qui els domina si prenen consciència que tenen cos i poden sumar voluntats

La situació és preocupant. Les tendències totalitaristes creixen. El populisme ens arrossega. Retornem als paisatges fantasmagòrics on acusem els altres de robar-nos els recursos. Tanquem fronteres, eliminem drets bàsics universals. Tot plegat, inadmissible. Estan dinamitant un estat del benestar que ens ha costat molt d’aixecar per quelcom incert que torna a posar sobre l’horitzó models socials que alimenten la lluita de classes, la desesperança i l’agressivitat cap al veí.

No puc apartar la mirada de la realitat, ni autoenganyar-me. Jo tinc clar el que vull per al meu futur immediat. I el que desitjo no passa per la inacció, sinó per aportar el meu gra de sorra per implantar un sistema de governança que asseguri uns mínims per tothom. Un espai vital que dignifiqui les persones sense discriminar-les per origen o riquesa i que es construeixi de les aportacions de tothom. Un món lliure de coaccions i responsable de tots els destins.

En el meu món brilla el sol i per això no em puc permetre que em facin viure en una cova.