dilluns, 26 de juliol del 2010

La inconsciència de l’amor

La setmana passada vaig llegir una entrevista a la contra de la Vanguardia que parlava de l’amor en el marc conceptual i la vaig trobar molt interessant. Una de les afirmacions que allà s’exposaven era que el nostre inconscient “es un arsenal de passions que ens empeny a viure , a patir, a estimar , que ens controla i ens domina”. En definitiva l’entrevistada, la psicoanalista Isabel Méndez, venia a dir que som presoners de nosaltres mateixos, perquè som incapaços de controlar-nos. Segons ella “no hi ha destí, hi ha inconscient” i l’amor juga un paper fonamental en tota aquesta construcció del jo respecte dels altres.

Estimar i sentir-nos estimats és quelcom prioritari i ens passem la vida intentant cercar aquest estat de glòria, perquè la nostra felicitat recau en la existència o no de l’amor que ens arrossega i ens posa al límit de la irracionalitat, que obre la capsa amagada dels desitjos ocults del subconscient. L’amor ens projecta cap als altres fins a veure’ns reflectits. La dialèctica de sentiments que s’estableix entre dues persones enamorades serveix per fusionar un únic pensament compartit en dos cossos diferents. Més enllà de l’atracció física i del desig sexual és la connexió de dos inconscients afins. Quan es produeix aquesta troballa res pot aturar-la perquè no atén al món objectiu, a la dimensió controlada de la vida. L’amor és pur desig generat per tu mateix, s’alimenta de les teves pors i frustracions, no l’esculls, no et proposes buscar-lo, el trobes i ambiciones culminar tota aquesta atracció reveladora i irracional per gaudir de la felicitat més absoluta que suposa encarar-te amb tu mateix personalitzat en un altre.


Desitgem el que ens manca, el que ens complementa, el que dóna de menjar els nostres monstres en sentit positiu. I ho volem amb una força anul•ladora de la voluntat que ens pertorba. És per aquest motiu, que quan l’experiència amorosa creix molts i moltes decideixen negar-se l’amor. L’emboliquen d’excuses racionals i intenten sublimar tota aquesta energia en altres activitats, o en altres persones menys trasbalsadores, menys reflectores del teu propi jo, que t’assegurin un estat conscient de la realitat, i no una bogeria incontrolada. L’amor és energia, addicció, contradicció, satisfacció plena, però també és destrucció, patiment i desconsol, quan aquest no és correspost. És un sentiment molt més complex del que sembla i conceptualment un element transformador de la nostra personalitat. Més enllà de l’amor superficial, del t’estimo del consum de masses poc reflexionat, del que s’expressa a través del romanticisme més banal, saber estimar i que t’estimin és entendre’t a tu mateix, perquè els altres intueixin el que tu necessites... és la inconsciència del teu destí.

dimarts, 13 de juliol del 2010

Final feliç

El Paco feia 30 anys que estava casat amb la Dolores, una dona de caràcter… "Paco, qué has sacado al Bobby (perro) a pasear?... Paco, cuando salgas de trabajar me compras el pan y pasas por la tintorería a recoger las colchas y de paso te acercas a las Frutas Trini y me subes las patatas y así hoy me haces una tortillita a la española para cenar…Paco, que te he dicho que no, hombre, ¡que ansia sexual tienes hijo mío, si hace seis meses que lo hicimos!…Paco guapo, tráeme un vasito de agua que estoy viendo 'La Señora' y está muy interesante"…I el Paco, sempre resignat, contestava: Sí cariño, cómo no.

La parella vivia en un pis del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. El barri ja no és el que era, la immigració nouvinguda havia anat suplantant a poc a poc els veïns i veïnes de tota la vida. Malgrat aquest canvi social, la vida era tranquil·la i la gent s’havia anat adaptant amb normalitat al nou paisatge humà i, per translació, al nou teixit comercial nascut d’aquesta diversitat. Feia dos mesos que a la cantonada de casa seva havia obert una perruqueria xinesa. El rètol posava: Peluquería masculina Li Yuan. El Paco que no era gens racista i ja feia anys que comprava amb normalitat en basars xinesos, supermercats paquistanesos i carnisseries àrabs va decidir un dia anar provar els serveis d’aquest saló, esperant trobar un servei polit i, per decomptat, bé de preu. Perquè si tallar-te el cabell et costa igual que un Xop Suey, el seu plat preferit, del restaurant xinès de dos carrers més avall, l’estalvi és considerable i la qualitat del servei, garantida.

La decoració del Saló Li Yuan era extremadament recarregada i mancada de llum. No hi faltaven els dracs, les flors artificials, i els fanalets vermells convivint amb normalitat entre els assecadors, les escumes del cabells, les pintes i els xampús. Al local hi treballaven cinc dones. Una de veterana que assumia el paper de recepcionista i la resta, les perruqueres que entraven i sortien de l’habitació del fons acompanyades d’homes, alguns xinesos, d’altres, no. No cal dir que aquest moviment de la rebotiga va deixar una mica descol·locat a en Paco.

-Hola, mire, yo querría afeitarme y arreglarme un poco el pelo, me entiende. Tijera, ras, ras, me comprende, no?, señora.
-Yo complendel pelfectamente. Un poco de tijela, las, las y luego pol 12 eulos más, final felís… no señol?-li va preguntar aquella dona veterana.
-Qué graciosos son estos chinos y qué simpáticos, siempre tan serviciales-va pensar el Paco i li va contestar tot eixerit: “seguro que yo feliz, si usted me corta bien el pelo, aunque me cobre 12 euros”.
- Mu bien señol, le atendelá Kumiko.- I parlant en la seva llengua intel·ligible va cridar el nom d’aquesta noia que va aparèixer per aquella porta tan transitada.

La Kumiko era una dona, d’uns 25 anys, que feia olor a gessamí. Era menudeta i molt guapa. Aquells ulls mig aclucats i allargassats , la pell blanca i transparent i la boca pintada d’un vermell cirera feien de la seva cara un mapa sensual i carregat d’exotisme… Anava però vestida, pel gust del Paco, una mica desvergonyida, amb una bata creuada estil quimono que deixava entreveure més del compte, fet que va neguitejar-lo una miqueta i li va fer apujar els colors de la cara…acostumat a la faixa color carn de la seva Dolores! La Kumiko li va rentar el cap amb molta delicadesa i després li va tallar els cabells, tal i com ell volia, per després convidar-lo a passar per la porta misteriosa amb un somriure captivador. “Seguro que el sillón de afeitado lo tienen dentro…esta intendencia china, no hay quien la entienda”, va barrinar per a ell mateix. La perruquera el va portar cap a una habitació petiteta i penombrosa presidida per un gat de la sort daurat, un zhaocai mao de dimensions considerables, i a on en comptes d’estris per afaitar hi havia una llitera i un prestatge ple d’ampolles d’olis essencials.

Enmig del desconcert més absolut però sense oferir resistència, es va deixar estirar. Quina va ser la seva sorpresa quan la Kumiko li va preguntar:“¿Con la mano o flancés’”, mentre li baixava la cremallera del pantaló i li ficava la ma entre les cames com una serp esmunyedissa. En aquell precís instant, el món es va aturar per a en Paco. Només mirava fixament aquell gat movent el braç amunt i avall, amb aquell compàs monòton carregat de luxúria. El zhaocai mao marcava el ritme d’aquell ritual eròtic que li oferia un plaer liquant mai viscut amb la seva Dolores. No li sortien ni les paraules i es va deixar emportar sense resistència per la perdició més absoluta que suposa no ser amo del teu cos. Els cabells de la perruquera acariciaven la seva panxa, mentre els llavis de cirera lliscaven per on mai havia passat una boca, deixant el rastre d’humitat de la llengua. El Paco no va trigar en deixar-se anar amb un crit llarg i ofegat, mentre una llàgrima rodolava per la seva galta. “Gracias por hacerme feliz ”, va xiuxiuejar a la perruquera, mentre li agafava la mà amb tendresa per fer-li un petó.

- ¿Todo bien señol, final agladable y a su gusto?-, va preguntar-li la recepcionista quan va sortir de la rebotiga màgica...-Són colte, 6 eulos y final felis, doce más. Total, 18 eulos-.
-¡Maaaaaaravilloso!-, va contestar encara amb els sentits trasbalsats per aquell regal de delectança furtiva amb preu assignat.

El Paco mai havia anat amb prostitutes. Era una víctima de la innocència més pura i de la resignació sexual més profunda. La seva Dolores havia estat el seu referent de dona de tota la vida i malgrat no fer-lo sentir mai de cintura cap avall, ell li era fidel pel compromís matrimonial que havia adquirit amb ella feia 25 anys. Ara les coses canviarien. Quin mal li feia, si un cop al mes visitava aquell saló de perdició, aquell habitacle de felicitat?

I així ho va fer el dia u de cada mes durant mig any. Puntualment i a la mateixa hora tenia la seva cita amb la dona dels seus somnis, la seva kumiko: la tigressa de Shangai. Viure aquest miratge costava diners, però mentre hi era allà les sensacions que experimentava eren reals i transpositores d’altres móns, d’altres veritats mai cercades fins llavors...però els miratges es trenquen, quan t’hi apropes massa.

-Dolores, llevas mucho rato asomada al balcón, ¿qué haces, mujer?-, preguntava ell des de l’habitació, mentre s’empolainava per anar a veure la seva perruquera.
-Ai no sé qué pasa en la peluquería de chinos de la esquina. Está lleno de policía y se están llevando a las niñas esposadas...Guarras, que son unas guarras, seguro. Dicen que son peluqueras y lo que son es unas degeneradas- . El Paco ja no va sentir res més malgrat ella continués parlant. Les paraules es van difuminar i una pena profunda es va apoderar de la seva ànima. La felicitat en essència marxava dins d’una furgoneta dels mossos cap a no sé a on. El zhaocai mao havia aturat el seu braç incansable. La sort de les passions ocultes viscudes a la rebotiga, precintades per sempre més.
-Pero Paco, ¿¿¿¿qué me estás escuchando???? Te estoy hablando y pareces atontado, hijo-, va cridar la Dolores fent-lo aterrar de nou a la realitat.
-Sí cariño, cómo no.
-La suerte que tengo contigo, Paquito, que a ti no te van esas marranadas-.