Facin joc senyors!

Tal i com està el món pensar de tenir una ciutat com les Vegas al costat de casa em sembla una frivolitat i un model anacrònic de construcció del desenvolupament econòmic,  que només reforça el patiment social per afavorir interessos individuals. No podem continuar creient que un munt de màquines escurabutxaques, uns hotels de luxe i una ciutat artificial, que comporta un model de turisme especulatiu, pot rescatar-nos de la profunda crisi que ens ofega.  

No m’agrada el joc entès com a negoci o experiència alienant de consum per intentar no pensar en els problemes reals que ens assetgen. No puc pensar en gratacels immensos al costat d’un mar tranquil i d’un d’espai de Delta ja prou esquilmat en recursos naturals. No entenc que puguem substituir camps de cultiu per ruletes, masies per habitacions de luxe i persones per treballadors mal pagats d’un negoci plantejat per enriquir a un magnat ja prou podrit de diners.

Sincerament, és decepcionant  que les persones que tenen la responsabilitat de governar-nos  puguin defensar aquest pacte amb el diable i portar-nos al costat de casa aquest megacomplex que es carrega el model de creixement sostingut que hem intentat practicar en els darrers anys, amb algunes excepcions també criticables. Aquestes decisions absurdes només em reforcen un pensament: la intenció de perpetuar una manera de fer les coses que justament és la que ens ha portat al fracàs. Estem venuts al capital, a la perpètua especulació i a un model de consum desmesurat. Però el que encara m’inquieta més és que aquells qui defensen L'Eurovegas puguin de debò plantejar-se que aquest projecte sigui positiu pel nostre entorn...només puc concloure que els importem una merda, i perdó pel meu llenguatge franc i incorrecte.

Facin joc senyors. Facin girar la ruleta. Moguin ingents quantitats de diners cap a la les butxaques de quatre mafiosos. Portin turisme alienat que només voldran gastar-se els euros dins les fronteres d’aquesta garjola d’or. Continuïn creient que sortirem de la crisi amb un cop de sort.

Juguin a favor de la banca on sempre es garanteix que perdin molts i guanyin uns pocs!!

Cartes d'amor sense mercaderies

Avui els cors regalimen per tot arreu. Sembla que tot gira a l’entorn d’un batec fals de consumisme Em molesta la banalització, em carrega l’ambient ensucrat i detesto la comercialització de sentiments. Si d’alguna cosa em serveix que avui sigui el dia dels enamorats és potser perquè em dóna peu per reflexionar sobre el sentit de l’amor més enllà d’un dia concret o de la representació d’un cor vermell buit de sentiments profunds. 

No sé si us heu fixat que el meu bloc té la imatge d’una carta manuscrita. Aquest és un escrit d’amor de Napoleó a Josefina.  L’encapçalament és un cor enorme bategant intensament i el contingut,  no sé si correspon amb algun d’aquests que us adjunto però dóna igual. El que importa és la correspondència intensa que aquest soldat enamorat, i terriblement romàntic, enviava a la seva amant esquiva.

“Desperto ple de pensaments al voltant de tu. El teu retrat i la intoxicada tarda que vam passar plegats ahir han deixat els meus sentits plens d’agitació. Dolça i incomparable Josefina, quin efecte estrany produeixes en el meu cor! Estàs enutjada? Et veig la mirada trista? Estàs preocupada? Em fa mal l’ànima i no pot haver descans per a tu estimada; però encara hi ha més, amagat en el meu interior, quan rendit als teus sentiments profunds que m’aclaparen. Dibuixo des dels teus llavis, des del teu cor un amor que es consumeix amb foc. Ah! Va ser ahir per la nit que vaig comprendre completament com és de falsa la imatge de tu dóna el teu retrat! Sortiràs al migdia. Et veuré en tres hores. Fins llavors, el meu dolç amor, mil petons, però no em corresponguis cap d’ells perquè encenen la meva sang.”

“No he passat un dia sense estimar-te; no he passat una nit sense estrenye’t en els meus braços; no he pres una tassa de te sense maleir la glòria i l’ambició que m’ha allunyat de l’ànima de la meva vida. Enmig de les meves tasques com a cap de les tropes, al recórrer els camps, la meva adorable Josefina està sola en el meu cor, ocupa el meu esperit i absorbeix el meu pensament.”

"No demano amor ni fidelitat eterna, únicament...la veritat, una franquesa ilimitada. El dia que em diguis t'estimo menys serà l'últim del meu amor o l'últim  de la meva vida."

M’encanten aquests escrits provinents d’un  home de ferro amb cor de setí. D’un guerrer capaç de reconèixer  que mentre mana les tropes pensa en ella. L’enamorament anul·la la realitat i et trasllada a un món oníric que alguns com ell han pogut reflectir en innumerables cartes que relaten l’inici de l’emoció, l’efervescència de les trobades i el desencant de la ruptura . No tothom és capaç de fer aquests escrits que malgrat semblar exagerats, quan els llegeixes des de la fredor, recullen molt bé l’essència d’aquest sentiment que ens recorda que estimar és una necessitat  i l’amor, una bogeria transitòria.  Una possessió del teu esperit que fa que la teva existència no es pugui interpretar des de  la individualitat, sinó des de la suma de dos cossos compartint una mateixa ànima...malgrat res sigui etern, estimar ens rescata d’una mort en vida.  

Per sort, les cartes d’amor no es compren a les botigues ni s’escriuen només un dia!

La sogra

Mai vaig confiar en ella. Des que la vaig conèixer sempre em va fingir una simpatia hipòcrita. La Laura, la meva dona, no ho veia. La Josefina, la sogra, era llesta, silenciosa i sabia atacar sense ser enxampada. De fet, malgrat avui donar-me la raó,  la meva ex dona no em perdona que denunciés la seva mare. Ella hauria volgut solucionar els problemes de portes endins. No transcendir els draps bruts, però jo volia venjança i recuperar la meva dignitat malmesa. La veritat és que no sé per on començar a explicar-vos l’origen de la meva desgràcia. De fet, tot va començar quan la Laura i jo vam haver-la d’acollir a casa. Era el dia del nostre casament. Després d’haver-se quedat vídua se sentia molt sola la molt filla de p... i necessitava de la companyia de la seva filla per poder superar la suposada depressió per la pèrdua del seu marit. Aquell mateix dia la Josefina va fer un intent davant de tots els convidats de tallar-se les venes amb la daga del pastís de casament per forçar la situació. Uff, sort que un dels cambrers la va poder neutralitzar. Només de pensar en tota aquella nata plena de sang m’esgarrifo... Doncs sí, la nit de noces, i en contra de la meva opinió, la sogra es va instal·lar a casa. D’entrada, havia de ser una estada provisional fins que “la mamà” abandonés les tendències suïcides. Les setmanes posteriors va provar-ho altres vegades. Sempre quan la seva filla estava a prop i podia salvar-la a temps de la desgràcia en el darrer segon. És així com la vam enxampar un dia intentant beure’s una ampolla KH-7 a l’hora de l’esmorzar; un altre, asseguda a la cuina amb tots els fogons a tot gas, i un darrer amb mig cos fora del balcó a punt de caure al buit...tot molt sospitós!!

La sogra era una bruixa, i no parlo en sentit figurat, sinó literal. Sí, sí una vident de dubtosa reputació que es dedicava a tirar les cartes, fer encanteris, llegir les mans, netejar les cases de mals esperits. Vestia amb túniques i sempre portava diademes recarregades de pedres de colors per enretirar-se el cabell, arracades immenses i,  és clar, no podia faltar l’avisador d’àngels penjat al coll. Tenia un aspecte de deessa de temple de l’Olimpo, però en lleig. Més aviat semblava més la dona d’Ares que la de Zeus. La qüestió és que a casa nostra també va desplaçar el seu negoci i vaig haver de desfer el meu despatx-biblioteca  perquè “la mamà” pogués muntar la seva habitació per rebre els clients. “Vinga Robert no et queixis tant- em deia la Laura- deixa-li fer la seva feina i així no la tenim depressiva. A veure si es recupera aviat i ens deixa tranquils, amor”. Però el més fort  de tot plegat és que no només havia de suportar-la a ella, també havia de conviure durant vuit hores al dia amb el Miquel, el seu secretari i cosí de la Laura. Era un paio ben estrany que es dedicava a fer de mèdium en les sessions espiritistes que, de tant en tant s’organitzaven,  a la cambra de la Josefina. Convivia amb el fenomen poltergeist a casa meva!!!. Vaja, que el meu pis era un aquelarre de bruixots i una centraleta amb els morts!!! Ostres tu, però déu n’hi do com els hi  funcionava el negoci, tenien sempre totes les hores donades. La gent entrava trista a la consulta i sortien contents, però com a mínim amb 80 euros menys a la butxaca. Ella era una psicòloga sense titulació excel·lent i ell un actor de categoria... i dominaven totalment la Laura,  la meva dona, el meu amor avui destruït.

La Josefina estava obsessionada amb la seva filla i li exercia un poder invisible. La dominava mentalment i aconseguia que fes tot el que ella volia. Mai li parlava malament de mi però, a poc a poc, va anar aconseguint el seu objectiu. Havia vingut a casa amb una finalitat molt definida, que en cap cas era la de traspassar a l’altre món. No, no volia veure la llum del més enllà per trobar-se amb el seu marit, el Carles Trepat (per cert, un exorcista reconegut que a mi m’inquietava molt...). El que desitjava era viure a prop meu  De la manera més subtil, i més sibil·lina va acabar amb mi. Jo era la seva pressa.

De fet, em fa molta vergonya explicar-vos la meva intimitat, però cal que coneixeu tota la història sense omissions...l’habitació de la Josefina estava a tocar de la nostra i amb les parets de pladur d’aquests pisos nous que fan ara, tot s’intueix, tot se sent, tot s’imagina. La Laura amb el xoc que li va suposar les tendències suïcides de “la mamà”, la veritat és que no tenia gaires ganes de sexe amb mi. Passaven les setmanes i la nostra unió encara no s’havia consumat. La Laura i jo sempre vam voler esperar-nos a contraure matrimoni per lliurar els nostres cossos sense restriccions i tenir tants nens com Déu ens volgués enviar. Un cop ella es va recuperar i es va mostrar oberta a compartir el llit amb mi, no em podia creure el que em passava.  La qüestió és que cada cop que intentava fer l’amor amb la Laura em feien molt mal els testicles. No rieu, no. Era un dolor molt intens i intermitent que provocava que el meu penis passés de ser un cogombre interessant a un cacauet espantat. Aquesta reacció del meu cos em tenia molt preocupat. Què volia dir aquest senyal? Jo desitjava la Laura amb tot el meu cor. M’agradava i la volia posseir, però no me’n sortia. Al principi era molt comprensiva amb mi i em deia que estava estressat i cohibit pel fet de tenir “la mamà” a l’habitació del costat. Intentava ajudar-me i treballava sobre el meu cos com una professional. Tot semblava a punt per poder capbussar-me en el seu interior, i aquell dolor terrible al centre mateix del plaer que em paralitzava. Vam anar a visitar molts metges. Ningú em donava una explicació científica i deien que fisiològicament tot era normal. Fins i tot, el darrer andròleg, un argentí molt reconegut en el circuït mèdic de la seva especialitat,  em va suggerir el següent.

-Ché, vos sos un macho capaz!!! Su minga es pelotuda ,vos podéss, m’entendéssss. Vos tenéss la cabeza lllllena de miedos contraidos. Libéressse de sus culpasss con el sexo. Vos tenésss dos opciones: ir al psicoanàlisis para encontrar en qué momento sus testiculosss sufrieron una experiencia negativa que colapsó el flujo natural de los deseos sexualesss. En fin, voludecesss freudianas...o bien,  y es la que yyyo le recomiendo, entreguesse a sus fantasias más alocadasss. Copularrr sin amorrrr.  Con una a la vez, o con dossss. Demuestresssse que sos un hombre.  El macho de la tribu que escoge las hembras a su antojo!!!!!....Ya sé que no soy ortodoxo pero dejessse moralidades y váyassse y entréguessse al placerrr por el placerrr... Esa es mi receta para vosss y después póngalo en práctica con su linda esposssa.

No cal dir que em vaig quedar glaçat amb els seus consells, però estava tan amoïnat que així ho vaig fer. En contra de les meves creences religioses i sabent que cometia adulteri vaig anar a un bordell i em vaig ficar al llit amb una senyoreta imponent....Mare de Déu, el Dr. Facundo Varela tenia raó: quina minga “pelotuda”, la meva, i sense cap dolor!!!

Anaven passant les setmanes, els mesos i la meva apetència sexual anava minvant, malgrat que ho continuava intentant. Sabia que podia però fer-ho però no amb ella. Estava mig depressiu. Em sabia tan greu per la meva estimada Laura.  Jo veia que ella anava posant espelmes purificadores a l’habitació  i penjava manats d’herbes per tot arreu, suposo aconsellada per la bruixa de sa mare...La meva relació matrimonial es degradava. Cada cop ens comunicàvem menys. La comprensió es va anar transformant en agressivitat i la Josefina es va preocupar d’anar escampant per tot el veïnat i en les botigues estratègiques que jo era impotent. Ja m’imagino les converses:

-Angelina reina,  posa’m 10 talls de rellomillo

-Què Josefina, com et va a casa de la nena?

-Beeeeeè...

-No et veig gaire convençuda....Xata, queda’t les mandonguilles que estan d’oferta

-Tens raó Angelina estic molt preocupada. No sé si explicar-t’ho...

- Josefina, hi ha confiança. Ja m’ho pots ben dir que sóc una tomba

-Saps el seu marit,  no val per res, ni tant sols per...ja m’entens, no? La pobreta nena està molt amoïnada...i no em posis les mandonguilles, que no em fan falta!!

Notava que tothom em mirava . És com si la meva intimitat estigués en els ulls de tots i en la totalitat de les converses del barri...La sogra em buscava però jo la trobaria abans. Com sóc instal·lador de circuïts integrats de vigilància, vaig poder posar una micro-càmera dins de la seva bola de vidre, en el cor del seu santuari de bruixeria. Un dispositiu capaç de donar voltes sobre sí mateix i captar qualsevol fet perceptible en un radi de 360 graus. Vaig gravar-la durant tota una setmana. Res sospitós de dilluns a divendres , més enllà de llargues converses sobre tirades del tarot amb les seves clientes, però la nit de dissabte quan jo desesperat vaig intentar per darrera vegada lliurar-me a la Laura

La Josefina treu el telèfon mòbil...

-Miquel, ves-te preparant que ja tenim l’objectiu a punt... El molt cafre vol tornar a intentar-ho.... Sí, sí la laura ja comença a donar-me la raó, la tinc mig convençuda perquè demani el divorci... Miquel, no pateixis, collons!!!. Ella es pensa que té una amant i per causa la culpabilitat que això li genera no pot anar-se al llit amb ella....Tinc unes ganes ja que t’instal·lis a casa...Ja queda menys pel solstici d’estiu, quan podrem celebrar el ritual. Per fi, podràs posseir-la i deixar la teva llavor en la seva panxa. Per fi l’esperit del Carles que viu a dins teu podrà tornar a la vida a través de la seva pròpia filla...T’haig de deixar Miquel, que ja el tinc a punt. Sento com esbufega, Bona nit.

Quan va penjar es va dirigir cap al seu armari que sempre tenia tancat amb clau. El va obrir i va treure un farcell. Allà hi havia un ninot de roba vestit com jo i una capseta. Ho va deixar sobre la taula. De la capsa va treure unes agulles i uns quants pels que va dipositar en un platet i seguidament els va cremar mentre parlava en un idioma que no s’entenia (ja m’imagino d’on devien ser...però com els va aconseguir la molt cabrona!!!). Repetia un encanteri i clavava amb tota la seva mala llet les agulles entre les cames d’aquest ninot que sóc jo.  Un pobre home de roba atravessat per l’odi d’una mare boja i retorçada. Aquella prova i els informes mèdics van ser contundents perquè un jutge creient en les forces del més enllà admetés a tràmit la meva denúncia.

La Josefina està en un psiquiàtric juntament amb el Miquel que es creu ser el meu sogre. El cas va sortir publicat a la premsa per la seva peculiaritat. Els programes de televisió em van entrevistar durant setmanes. Ja no només el veïnat proper coneixia la meva impotència temporal, ara ja tota la ciutat em mirava amb ulls curiosos. Jo era l’home de les mil agulles i la Laura, el meu amor que no perdona la venjança, la víctima d’una mare trastocada. Tots dos, uns desgraciats atrapats en una bola de vidre plena d’odi. Jo he recuperat la meva dignitat però la sogra ha guanyat la partida.