Holanda, una finestra oberta

Com m’ha agradat la manera de viure holandesa!!! Després d’aquest viatge he descobert que la meva ànima s’identifica plenament amb aquest petit país banyera ofegat d’aigua i ple de barreres per mantenir a ratlla un mar que el pot devorar en qualsevol moment. És un territori en lluita continua contra els elements. Un tros de terra desafiant que planta cara al gegant blau amb intel•ligència i enginyeria de supervivència. Un espai que no hauria d’existir i si ho fa és perquè la gent que l’habita no té por als reptes, ni les adversitats, i treballa conjuntament per mantenir aquest equilibri contra natura.

Holanda és un horitzó continuat. Un prat inabastable. Tot és tan pla que sembla que la línia imaginària que aplega terra i cel no la puguis assolir mai. El verd és molt intens. Les casetes sempre estan amb els finestrals oberts com si els seus ocupants volguessin compartir amb tu la seva intimitat acollidora. Els holandesos tenen aquesta qualitat que a nosaltres ens sobte per la nostra cultura tan arrelada de la propietat privada i la privacitat. Obren les finestres de casa seva com un aparador i fan del seu espai propi una part més del paisatge col•lectiu compartit. No tanquen els jardins, no posen barreres a la bellesa que ells mateixos creen per fer més agradable l’entorn immediat de vida. Et conviden a trepitjar la seva propietat i mirar la seva vida quotidiana sense vergonyes ni complexes.

Amsterdam, la capital, seria la màxima expressió d’aquesta idiosincràsia tan peculiar del modus vivendi holandès. No és fàcil humanitzar els espais i posar el benestar de les persones per sobre de la materialitat o el progrés més absurd, encapçalat per polítiques d’urbanisme invasiu o una mobilitat basada en la preponderància del cotxe. Té un encant a l’antiga. Una horitzontalitat que la fa propera, ja que els barris són de casetes baixes semblants més un poble que una ciutat. Les voreres estan plenes de testos florits i la via pública és el jardí de tothom. No li calen edificis de grans arquitectes, ni gratacels desafiants, ni grans avingudes carregades de cotxes fumejants, per fer-la més important. Aquí s’imposa la bellesa estètica d’una arquitectura d’altres temps perfectament conservada i manen les bicicletes. Milers i milers d’aquests vehicles tan saludables movent-se frenètics pels carrers de la ciutat, convivint en perfecta harmonia amb el tramvia i els vianants, en un caos de timbres i catenàries que a mi m’enganxa. Un desordre que funciona amb coordinació i t’aporta una nova dimensió del que pot ser una ciutat si es dissenya a la mida de l’home i no dels Deus.

Amsterdam és preciosa, desitjable, malgrat la sordidesa del seu barri vermell amb aquelles sirenes sense cua atrapades rere les peixeres. Una ciutat meravellosament ben distribuïda. Estèticament equilibrada, amb la quantitat exacta d’aigua i ciment, de verd i maons. Un espai tolerant amb les prohibicions i respectuós amb la diferència. No a tothom li agrada ser lliure i decidir per ell mateix que és el que li convé o no. Ja qui prefereix viure des de la prohibició imposada i ja qui opta per un camí més complex, però alhora més enriquidor, que és el de decidir per ell mateix què és el que vol fer i regular-se col•lectivament des d’una moral molt més personal, però sens dubte molt més compromesa...si ets del segon grup Amsterdam és el teu paradís. El teu petit racó de llibertat. Una gran finestra que t’ensenya el seu interior i et convida a entrar-hi sense coaccions, que no vol dir sense obligacions.

Carta des de Bèlgica

Estic a Bèlgica, un desgovern de país molt bufó. Un estat en funcions per la imminent trencadissa d’aquest territori de dues cares, una de ben flamenca i una altra afrancesada impossible d’entendre’s. Més de 400 dies de buit legal que fan d’aquest petit estat un exemple que posa de manifest per a què serveixen els polítics...aquí, sens dubte, per a res. Per barallar-se entre ells, mentre la vida segueix tranquil•la dins de les cases, les places i els carrers de les ciutats i pobles que jo i la meva família visitem encantats. Una manca de poder polític, que no d’autoritat cívica, que demostra la incapacitat de Bèlgica d’assumir les diferències -tan idiomàtiques com culturals-, reconduir l’ascens dels sentiments patriòtics-nacionalistes, i trobar punts d’unió entre totes dues personalitats, o maneres de sentir-se belga, plenament vàlides i no excloents.

Bèlgica és com un matrimoni mal avingut. Tants anys d’incomunicació i malentesos, han portat a la parella a tirar-se els plats per sobre sense opció a la reconciliació i ja veurem, si amb custòdia compartida de la capital de l’estat. Brussel•les s’erigeix com la gran paradoxa. La ciutat que acull el parlament de tots els països de la Unió Europea, és a dir un exemple d’entesa multicultural del vell continent, és incapaç de posar seny en aquesta escalada de divisió territorial i alhora es converteix en objecte de desig de flamencs i valons. Una capital francòfona en territori de l’enemic separatista i republicà!! En fi, un pollastre que té ben preocupat al monarca Albert II, que veu com el seu regne es parteix en dos, deixant-lo amb el cor dividit i la corona escapçada (...potser això és el que el preocupa més).

Estem allotjats a Thy-le-Baudin, al Sud de Brussel•les, en una caseta de pedra preciosa enmig dels camps de blat, les pastures i els gegants molins de vent de la companyia elèctrica belga. No cal dir que aquests productors d’electricitat (neta i verda!!!) em tenen fascinada. Són uns gegants de ferro blancs que em fan sentir formiga. Veure’ls de prop és com pujar en un helicòpter sense capota. En qualsevol moment gràcies a la força de les aspes pentinades pel vent pots sortir elevat cap als núvols, en un enlairament silenciós que t’aixeca Bèlgica del terra. El clima és canviant i l’activitat atmosfèrica important, fet que em regala uns cels preciosos ara d’un blau intens i núvols de cotó penjats del no res; ara pintats de grisos i platejats, carregats d’infinites gotes d’aigua que reguen un paisatge verd i frondós, tacat de flors multicolors i espigues que em fan sentir en un quadre impressionista. Voltem en bicicleta per les tardes plujoses a la recerca d’un paisatge ideal, d’una fotografia perfecta.

En aquesta setmana belga hem visitat Gand, Bruixes i Brussel•les i ens hem deixat caure per Luxenburg, ciutat senyorial del país veí amb aura ducal i tercer país del món amb la renda per càpita més alta del món...allà hi ha molts euros concentrats (potser tots els que farien falta per eradicar la pobresa del planeta!!!). Totes elles són petits tresors de l’arquitectura, un esclat de gòtic i barroc que et deixa els ulls impregnats de pedres i edificis singulars. M’emporto en el record de la memòria de viatges l’estètica romàntica dels canals de Gand i Bruixes. L’aigua, entremig dels palaus i cases decorades amb flors de mils colors, sempre aporta aquest punt de bellesa augmentada al reflectir com a mirall tot el que l’envolta. Reinventant les formes, transformades pel moviment de la corrent.

Demà marxo cap a Holanda. Amsterdam, la ciutat de les llibertats, del viure i deixar viure m’hi espera. Quines ganes d’anar-hi! M’encanta la manca de prohibicions, l’autoregulació dels espais, les bicicletes circulant sense obstacles per la trama urbana, les pintures de Van Gogh, els canals, l’esperit alternatiu, la manca de sentit de propietat...una ciutat a la mida de les meves aspiracions personals. No em trobaré estranya.