Fumata negra

El proper 7 de novembre jo no espero que el Papa Benet XVI em beneeixi, assumeixo amb aquesta actitud que aniré a l’infern. No puc estar al costat de la monarquia papal perquè el que jo respecto no són els drets adquirits de la cúria ostentosa i el seu fastuós estat, sinó el cristianisme com a filosofia de vida. Com és possible poder venerar el pol oposat als autèntics valors que defensen molts homes i dones que dia rere dia practiquen anònimament amb l’exemple els autèntics dictats del sentiment cristià: la humilitat, la generositat, la fraternitat i la solidaritat.

Mentre aquest home es passeja pel món protegit dins de la seva bombolla de vidre motoritzada, les esglésies estan buides de pregàries tan necessàries per transformar la societat des del prisma dels bons sentiments cap als altres. Qui és ell per beneir-me, quan accepta calladament la pederàstia dins de la seva institució, practica l’exclusió de les dones del seu dret a exercir el culte, desautoritza l’ús de l’anticoncepció amb les conseqüències indesitjables que això suposa, prohibeix l’avortament deixant arribar a aquest món fills no desitjats que es convertiran en adults desarrelats, lluita contra la pobresa des de la riquesa més insultant i exclou a qui practica l’homosexualitat pel fet d’estimar de manera diferent.

Com podem venerar la intolerància, l’anacronia i la incoherència que manifesta i donar-li tractament de cap d’estat i de pope moral? No comparteixo res amb ell. No té cap credibilitat. M’entristeix pensar que hi hagi tanta gent que toleri i accepti la injustícia que ell representa. Aplaudeixo el Ricard Gomà perquè des de la seva responsabilitat política ha tingut la valentia de dir el que pensa actuant en coherència amb les idees que professa i el model de societat que defensa. I em produeix el rebuig més absolut la demagògia que practiquen aquells que amb la boca grossa defensen els valors catòlics i després quan toca viure en coherència amb el que es diu se n’obliden i transgredeixen la moralitat que exigeixen als altres a la seva conveniència.

Per mi la visita de Ratzinger deixarà anar una fumata negra i espessa sobre la ciutat de Barcelona, perquè em recordarà que aquells que ens governen callen, atorguen i accepten silenciosament tota la immoralitat que aquesta institució representa tal i com ens és transmesa des del lobby vaticà, al qual rendim honors amb els diners de totes i tots. Espero que aquest fum gens purificador de les ànimes que sortirà del tub d’escapament del seu cotxe bunqueritzat serveixi per reflexionar que no es pot confondre l’església amb l’estat, ni el Papa amb els homes i dones que el conformen....i per descomptat, l’entelèquia de Deu amb aquest senyor.

La Trini i el Tomàs... s’estimen?

No deixo de pensar en la foto als diaris de la Trinidad Jimenez i el Tomàs Gómez abraçats i somrients com si fossin un matrimoni ben avingut...però que no eren enemics irreconciliables fins ahir?, que no representaven dues corrents oposades sota una mateixa sigla? Que no s’estaven divorciant tirant-se els plats per sobre i lluitant per la custòdia dels fills militants. Deixem-nos de tantes diplomàcies i mostrem-nos a la gent com a humans que som, amb les nostres virtuts i debilitats. Amb l'alegria del guanyador i la tristesa i ràbia del perdedor. Sense hipocresies per donar una imatge d'unitat a on hi ha una esquerda descomunal.

El tomàs li diu a la Trini: “Ya no somos una opción u otra, somos todos un equipo, estamos todos juntos y de cada uno de nosotros se espera dar lo mejor de nosotros para ganar las elecciones del 22 de mayo”...paraules de reconciliació programàtica i mediàtica. Doncs no me les crec. No té cap intenció d’integrar res. I a l’enemic, ni aigua, perquè l’objectiu final de la batalla contempla sempre l’absorció de tendències, mai l’òsmosi d’idees. Jo m'hauria cregut molt més una foto a on el Gómez li hagués fet botifarra a la Trini i un discurs a on li hagués dit amb un somriure als llavis: “et fots, reina!” . Potser és mal educat però aquest ha estat el resultat real d'aquestes primàries que anuncien que el nostre president té els dies comptats com a líder del Partido Socialista (uff!) Obrero (uff!! uff!!) Español (això sí, sense cap gènere de dubtes).

La política ‘polite’ m’embafa. No sé perquè no diem les coses com són: Hem lluitat, he guanyat i vull fer les coses d’una altra manera amb el màxim suport de les bases. Si et convé el que et proposo, no tinc problemes per acollir-te, però si no hi estàs d’acord ja saps on és la porta...Sr. Gómez això és totalment lícit i la gent creuria molt més en els polítics si es comportessin més com a persones que són i no com a actors d’un teatre de comèdia.