Aquesta setmana em va impactar molt la columna del Quim Monzó a La Vanguardia, arran de la polèmica sobre els comentaris poc apropiats escrits al Facebook per un “senyor”, amb càrrec públic, sobre els perquès ocults de l’agressivitat de la periodista Mònica Terribas. I us haig de dir que m’ha fascinat la utilització de la paraula “cretí” per definir l’ús que fan algunes i alguns de les possibilitats de les xarxes socials. En concret deia: “en mans d’inútils són altaveu de la seva incompetència i aparador del grau de cretinització de l’espècie humana”.
El món sempre ha estat ple de persones a les quals podríem encabir en el sac dels cretins, també anomenats de manera més grollera idiotes o imbècils La xarxa magnifica aquests comportaments que en un altre entorn passen desapercebuts, perquè no queden escrits i, a més a més per a fer-la més grossa, amb tots els comentaris posteriors enregistrats.
Quin perill l’escriptura, a diferència del comentari oral que un pot fer entre amics. L’ofensa parlada és com el soroll d’un petard, sona fort però perdura poc. En canvi a través de la xarxa es converteix en una traca ensordidora. El facebook ens obliga a expressar-nos i a perpetuar-nos en mots. Mostrem la nostra intimitat. Parlem del que ens agrada o ens disgusta. Del què fem i a on anem. Reprenem amistats ja mortes pel pas dels anys i recordem el nostre passat en imatges i anècdotes. Ens fem amics de persones a qui no coneixem i els ensenyem els nostres secrets. A través d’aquesta bogeria ens parlem i diem moltes coses que en altres contextos no gosaríem dir, perquè parlem sense mirar-nos als ulls. Sense la consciència de què veritablement hi ha gent que ens escolta i ens observa.
El facebook és un “aparador” interessantíssim on hi convivim com una gran comunitat de coneguts/desconeguts tots cecs, però mai muts. És humà i batega. Finalment aquest teatre poc profund i banal ens atrapa i ens ensenya sense maquillatge ni vestuari. No podem fugir de la nostra pròpia essència feta paraula. El resultat d’aquesta xarxa de vides creuades és una successió de fotos d’un àlbum global on tots hi quedem retratats: alguns com uns autèntics cretins, d’altres com a ànimes solitàries; però, per sort, molts i moltes com a persones darrera d’una petita foto carregada de vida, projectes, il·lusions, disgustos, ambicions, alegries i misèries per descobrir
Jo sóc una foto més. Un petit estel, enmig d’aquest univers immens i infinit de despropòsits i sorpreses...de paraules creuades.
diumenge, 21 de març del 2010
diumenge, 14 de març del 2010
Passat, present i futur
El nostre passat és una llosa que cau sobre les nostres vides. Ens acompanya com una ombra que no es separa de la nostra existència. Condiciona els actes presents i manipula el nostre futur. No som ningú sense la memòria del viscut. No podem construir sense mirar-nos al mirall que ens recorda el que hem estat, el que hem fet, a on ens hem equivocat, en quins aspectes l’hem encertat i a on, malgrat l’experiència, tornarem a ensopegar.
Les fotografies del passat i la capacitat d’aprenentatge generada de l’acumulació de records amb els pas dels anys no ens exclou, no obstant, de la incoherència de moltes de les nostres decisions d’avui que dibuixen el croquis del nostre futur. Estem predestinats a viure una vida prèviament programada? Anem encadenant vivències fins a assolir un objectiu final, del qual moltes i molts de nosaltres no ens sentim satisfets però al qual ens hi veiem abocats sense escapatòria? Aquest és el meu dilema: destí o casualitat.
Jo crec en el destí i sé que no puc sortir-me’n del guió que diàriament interpreto i m’empeny a explorar camins que jo no escolliria , basant-me en la meva experiència passada. No sé si la direcció per la qual transcorre la meva vida i a on vaig deixant vivències protagonitzades per persones, no les he viscut abans en un altre context. Si tot és un miratge difús predestinat a confondre’ns per donar-nos il·lusió de llibertat, per alimentar la nostra ànsia de que som éssers amb voluntat pròpia.
Vivim atrapats en un cercle on passat i futur són la mateixa cosa viscuda en un temps verbal diferent. El present no és més que el passat del futur que viurem. Però el que sí tinc clar és que naixem per desenvolupar un projecte. Anem avançant per la vida amb un objectiu a acomplir que molts aconsegueixen descobrir i d’altres moren sense haver-lo ni tant sols cercat. Descobrir el perquè de la nostra existència és, en part, assolir la plenitud i la felicitat.
Si tot té sentit, només cal deixar-nos emportar pels esdeveniments i gaudir d’aquesta vida plena de casualitats predestinades, de records futurs, de presents ja passats.
Les fotografies del passat i la capacitat d’aprenentatge generada de l’acumulació de records amb els pas dels anys no ens exclou, no obstant, de la incoherència de moltes de les nostres decisions d’avui que dibuixen el croquis del nostre futur. Estem predestinats a viure una vida prèviament programada? Anem encadenant vivències fins a assolir un objectiu final, del qual moltes i molts de nosaltres no ens sentim satisfets però al qual ens hi veiem abocats sense escapatòria? Aquest és el meu dilema: destí o casualitat.
Jo crec en el destí i sé que no puc sortir-me’n del guió que diàriament interpreto i m’empeny a explorar camins que jo no escolliria , basant-me en la meva experiència passada. No sé si la direcció per la qual transcorre la meva vida i a on vaig deixant vivències protagonitzades per persones, no les he viscut abans en un altre context. Si tot és un miratge difús predestinat a confondre’ns per donar-nos il·lusió de llibertat, per alimentar la nostra ànsia de que som éssers amb voluntat pròpia.
Vivim atrapats en un cercle on passat i futur són la mateixa cosa viscuda en un temps verbal diferent. El present no és més que el passat del futur que viurem. Però el que sí tinc clar és que naixem per desenvolupar un projecte. Anem avançant per la vida amb un objectiu a acomplir que molts aconsegueixen descobrir i d’altres moren sense haver-lo ni tant sols cercat. Descobrir el perquè de la nostra existència és, en part, assolir la plenitud i la felicitat.
Si tot té sentit, només cal deixar-nos emportar pels esdeveniments i gaudir d’aquesta vida plena de casualitats predestinades, de records futurs, de presents ja passats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)