Avui no escriuré una carta sinó una breu postal. Intervencions policials com les d’avui a on la prepotència, la intolerància i la força dels cops s’imposa sobre les paraules em trasllada a una societat amb jerarquia de granja. No som animals domats. No som éssers dependents i condicionats . No obeïm ordres a cops de porra sinó al compàs d’arguments. Pensem, contrastem, ens queixem i alhora agonitzem, mentre qui suposadament ha de vetllar pel nostre benestar ens silencia amb violència i aboca les nostres queixes a l’exili . Res pot ser com abans, perquè el demà no es pot concebre amb les mateixes regles de joc on sempre hi guanyen uns pocs i la resta es conforma amb les engrunes.
Estimats governants, no som ovelles submises. No som zombies induïts. No som robots programats per consumir, pagar, callar i anar a votar cada quatre anys a l’opció A o B. No som números, vots, ni estadístiques…som persones amb ànima i consciència col•lectiva.
Som un poble cabrejat de tanta insensibilitat!!
dissabte, 28 de maig del 2011
dissabte, 21 de maig del 2011
“Un nou món és possible...perquè aquest és impossible” (Paniker dixit)
Em passejo per la Plaça Catalunya des de l’anonimat d’una ciutadana indignada, no especialment amb la seva ciutat, sinó amb el món que l’acull. Em trobo enmig d’un revival del 68 amb la complexitat del segle XXI. Un espai convertit en un arbre de desitjos incandescents contra la injustícia, el desequilibri econòmic, la política malentesa, la sobreexplotació humana i del medi ambient. Un campament que posa de manifest la lluita per la supervivència en aquesta aldea global saturada de missatges contradictoris que ofusquen pensaments i distorsionen mirades, amb l’objectiu d’assegurar corrents d’opinió poc crítiques amb l’evolució de la nostra espècie i planeta.
És ben senzill: cal aturar-nos, observar i reflexionar. Connectar les nostres consciències. No som un ramat, som homes i dones amb capacitat d’esperit crític i amb prou intel•ligència per destriar veritats en aquest oceà d’informació mediatitzada. Per trobar el camí cap a una alternativa de societat que alguns (poders financers i partits polítics que els donen suport) ens veten, perquè ens fa radicalment més lliures. Aquesta revolta no és local ni passatgera, és universalista. Una indignació que creix i s’estructura des de la profunditat de valors de canvi que han calat en aquesta societat emprenyada amb el capitalisme especulatiu i salvatge. Un esperit revolucionari pacífic i silenciosament inquietant que avança i s’arrela en la percepció de les persones normals i corrents i no necessàriament en els ambients antisistema de tendència jacobina exagerada. Una revolució de joves, però també de pares i de mares, d’avis i àvies i de nens i nenes que se senten inquiets pel futur incert i mancat d’esperança col•lectiva que es dibuixa, si no fem canvis.
M’impregno dels missatges, de la calma sense crispacions innecessàries, de les paraules meditades que sento de la gent que es deixa la veu en un megàfon que amb prou feines amplifica el significat de les bones intencions llençades als oients. Sento a l’assemblea: “la revolució surt del cor i comença en el nostre entorn immediat”...un missatge molt cristià i alhora una veritat indiscutible. Si no comencem a ser bones persones amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn immediat, com podem ajudar a qui no coneixem, a qui no veiem, a qui no sentim. Empatia global enfront l’egoisme individual que ens manté emmanillats en aquest model social que ens volen vendre com la millor de les opcions possibles, però que ens fa viure aquesta impossibilitat d’existència carregada de patiment col•lectiu.
Un moviment amb vocació de canvi, que exigeix respostes i que no es conforma només amb el dret de manifestació, sinó que pressiona perquè les instàncies polítiques siguin valentes i capaces de reaccionar, o per què no, de replantejar nous models de democràcia més participativa i redistributiva, al marge dels partits clàssics. La força i la capacitat de produir canvis recau en l’individu. No subestimem les queixes, no banalitzem les demandes, no presentem el moviment del 15-M com una colla de hippies idealistes inofensius o d’antistemes frisosos de revolucions simples. El canvi comença en el moment que et creus que pots dir prou i lluitar per allò que t’han fet creure que és només un miratge, una il•lusió...hi ha tantes realitats com persones que les construeixen i les fan avançar en un espai-temps relatiu i insignificant.
És ben senzill: cal aturar-nos, observar i reflexionar. Connectar les nostres consciències. No som un ramat, som homes i dones amb capacitat d’esperit crític i amb prou intel•ligència per destriar veritats en aquest oceà d’informació mediatitzada. Per trobar el camí cap a una alternativa de societat que alguns (poders financers i partits polítics que els donen suport) ens veten, perquè ens fa radicalment més lliures. Aquesta revolta no és local ni passatgera, és universalista. Una indignació que creix i s’estructura des de la profunditat de valors de canvi que han calat en aquesta societat emprenyada amb el capitalisme especulatiu i salvatge. Un esperit revolucionari pacífic i silenciosament inquietant que avança i s’arrela en la percepció de les persones normals i corrents i no necessàriament en els ambients antisistema de tendència jacobina exagerada. Una revolució de joves, però també de pares i de mares, d’avis i àvies i de nens i nenes que se senten inquiets pel futur incert i mancat d’esperança col•lectiva que es dibuixa, si no fem canvis.
M’impregno dels missatges, de la calma sense crispacions innecessàries, de les paraules meditades que sento de la gent que es deixa la veu en un megàfon que amb prou feines amplifica el significat de les bones intencions llençades als oients. Sento a l’assemblea: “la revolució surt del cor i comença en el nostre entorn immediat”...un missatge molt cristià i alhora una veritat indiscutible. Si no comencem a ser bones persones amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn immediat, com podem ajudar a qui no coneixem, a qui no veiem, a qui no sentim. Empatia global enfront l’egoisme individual que ens manté emmanillats en aquest model social que ens volen vendre com la millor de les opcions possibles, però que ens fa viure aquesta impossibilitat d’existència carregada de patiment col•lectiu.
Un moviment amb vocació de canvi, que exigeix respostes i que no es conforma només amb el dret de manifestació, sinó que pressiona perquè les instàncies polítiques siguin valentes i capaces de reaccionar, o per què no, de replantejar nous models de democràcia més participativa i redistributiva, al marge dels partits clàssics. La força i la capacitat de produir canvis recau en l’individu. No subestimem les queixes, no banalitzem les demandes, no presentem el moviment del 15-M com una colla de hippies idealistes inofensius o d’antistemes frisosos de revolucions simples. El canvi comença en el moment que et creus que pots dir prou i lluitar per allò que t’han fet creure que és només un miratge, una il•lusió...hi ha tantes realitats com persones que les construeixen i les fan avançar en un espai-temps relatiu i insignificant.
dilluns, 16 de maig del 2011
Digues el teu lema i et diré com ets
Com m’agraden les campanyes electorals, decididament són l’orgasme de la política. El moment on el nostres líders ens ensenyen el potencial de les seves idees. Es despullen enfront l’electorat per mostrar amb transparència la font ideològica d'on beuen i el model de societat que aspiren a implementar. És el món dels ideals, la cova platònica on es troba l’essència de les politiques. El paradigma de la societat. Si els votes tot és possible i res inabastable...Realment és un “subidón” ideològic que et fa perdre el sentit de la realitat, però que també t’apropa al costat fosc de les intencionalitats encobertes. Cal estar amatents dels missatges. Res és tan idíl•lic com sembla i cal destriar bé en aquest mercat de somnis de societats possibles i de ciutats viables.
L’Ajuntament de Barcelona es troba en aquests moments a punt d’abocar-se a un buit mai conegut. El gir a la dreta és ja un horitzó que no és qüestiona. Una gran cascada que ens precipita cap a un nou model de ciutat molt diferent al defensat en aquests darrers 30 anys. El context és inestable i les aigües baixen ràpides. En aquest punt de dificultat cal tenir clar en quina barca vols viatjar per tal d’evitar la caiguda al no res...I si no volem perdre gaire el temps analitzant programes electorals , només cal que ens fixem en els lemes de campanya. Malgrat la seva brevetat són peces indispensables. Mínim comuns divisors carregats d'informació.
Xavier Trias ens proposa escollir-lo a ell (Tu Trias) i es proclama “l’alcalde de les persones”. No hi ha missatge transcendent, tant sols el pes del personalisme i un cert to de paternalisme cap al ciutadà. Un avi afable que té el punt de fuga de la mirada fora del marc de la fotografia de campanya i al costat un somriure que amaga una cara més agre, la d’una Generalitat governada per un projecte basat en la privatització i la retallada del serveis a les persones. Potser no mira a la cara perquè els ulls no enganyen.
Jordi Hereu mira al front i deixa anar un: “M’agrada Barcelona”. Simple i clar. Està satisfet de la feina feta. No s’avergonyeix de la seva gestió. Es mostra tal i com és . Fons blanc sobre la seva imatge transparent. És el que ofereix i el que ofereix és el que tenim...i ens agrada a nosaltres? En agrada l’urbanisme de les persones, les escoles de bressol a tots els barris, els serveis públics a l’abast de tothom?
Alberto Fernández Díaz diu “Centrats en tu”. Aquest lema em trasllada al missatge buit de qui vol donar veu als rumors i no als fets . Recull dels altres. No hi ha collita pròpia. Beu del partit mare i dóna altaveu a l’inconformisme de la gent enfront als problemes posant èmfasi en la paraula fàcil, en el discurs banal i popular, carregant les culpes a tercers. Vol salvar-nos del caos, de l’agonia, de l’esfondrament dels valors de la dreta rància i espanyolista, i alimenta l’alarmisme.
Jordi Portabella i Cia (Joan Laporta) es creuen que Barcelona és el Camp Nou i que cal entonar l’himne: “Tots units farem més força”. Quin perill de maridatge. Si un és gall, l’altra més. Si un és guapo, l’altre més. Si un és independentista, l’altre més. No sé si són un sumatori o un resta explosiva. Les eleccions municipals no han de ser un laboratori per trobar la sigla perfecta que s’acobli al model d’esquerres i independentista més adequat i equilibrat. I si el seu lema va més enllà i el que vol simbolitzar és l’apropament cap a la família convergent, no cal dir que el perfil propi és dilueix , la força desapareix i el projecte s’esvaeix com la llum d’un misto.
Ricard Gomà et convida a pensar, a reflexionar: “Ningú pot retallar les teves idees”. Un polític que apel•li a la intel•ligència, al sentit comú, i que traslladi la responsabilitat del canvi cap al ciutadà és ben innovador. No et protegeix en el sentit clàssic del concepte, però et garanteix que si el votes farà de la teva confiança un compromís. Crea llaços sentimentals amb l’electorat. Tot allò que pensaves que són utopies irrealitzables les converteix en quotidianes. Les baixa a la terra, les fa possibles. Nosaltres som responsables del que tenim. Podem canviar les coses i tenim poder per fer-ho...qui ha dit que els somnis no es poden fer realitat?
Cinc candidats, cinc models, cinc Barcelones diferents al teu abast que poden sumar, restar, multiplicar o dividir el destí d'una ciutat.
L’Ajuntament de Barcelona es troba en aquests moments a punt d’abocar-se a un buit mai conegut. El gir a la dreta és ja un horitzó que no és qüestiona. Una gran cascada que ens precipita cap a un nou model de ciutat molt diferent al defensat en aquests darrers 30 anys. El context és inestable i les aigües baixen ràpides. En aquest punt de dificultat cal tenir clar en quina barca vols viatjar per tal d’evitar la caiguda al no res...I si no volem perdre gaire el temps analitzant programes electorals , només cal que ens fixem en els lemes de campanya. Malgrat la seva brevetat són peces indispensables. Mínim comuns divisors carregats d'informació.
Xavier Trias ens proposa escollir-lo a ell (Tu Trias) i es proclama “l’alcalde de les persones”. No hi ha missatge transcendent, tant sols el pes del personalisme i un cert to de paternalisme cap al ciutadà. Un avi afable que té el punt de fuga de la mirada fora del marc de la fotografia de campanya i al costat un somriure que amaga una cara més agre, la d’una Generalitat governada per un projecte basat en la privatització i la retallada del serveis a les persones. Potser no mira a la cara perquè els ulls no enganyen.
Jordi Hereu mira al front i deixa anar un: “M’agrada Barcelona”. Simple i clar. Està satisfet de la feina feta. No s’avergonyeix de la seva gestió. Es mostra tal i com és . Fons blanc sobre la seva imatge transparent. És el que ofereix i el que ofereix és el que tenim...i ens agrada a nosaltres? En agrada l’urbanisme de les persones, les escoles de bressol a tots els barris, els serveis públics a l’abast de tothom?
Alberto Fernández Díaz diu “Centrats en tu”. Aquest lema em trasllada al missatge buit de qui vol donar veu als rumors i no als fets . Recull dels altres. No hi ha collita pròpia. Beu del partit mare i dóna altaveu a l’inconformisme de la gent enfront als problemes posant èmfasi en la paraula fàcil, en el discurs banal i popular, carregant les culpes a tercers. Vol salvar-nos del caos, de l’agonia, de l’esfondrament dels valors de la dreta rància i espanyolista, i alimenta l’alarmisme.
Jordi Portabella i Cia (Joan Laporta) es creuen que Barcelona és el Camp Nou i que cal entonar l’himne: “Tots units farem més força”. Quin perill de maridatge. Si un és gall, l’altra més. Si un és guapo, l’altre més. Si un és independentista, l’altre més. No sé si són un sumatori o un resta explosiva. Les eleccions municipals no han de ser un laboratori per trobar la sigla perfecta que s’acobli al model d’esquerres i independentista més adequat i equilibrat. I si el seu lema va més enllà i el que vol simbolitzar és l’apropament cap a la família convergent, no cal dir que el perfil propi és dilueix , la força desapareix i el projecte s’esvaeix com la llum d’un misto.
Ricard Gomà et convida a pensar, a reflexionar: “Ningú pot retallar les teves idees”. Un polític que apel•li a la intel•ligència, al sentit comú, i que traslladi la responsabilitat del canvi cap al ciutadà és ben innovador. No et protegeix en el sentit clàssic del concepte, però et garanteix que si el votes farà de la teva confiança un compromís. Crea llaços sentimentals amb l’electorat. Tot allò que pensaves que són utopies irrealitzables les converteix en quotidianes. Les baixa a la terra, les fa possibles. Nosaltres som responsables del que tenim. Podem canviar les coses i tenim poder per fer-ho...qui ha dit que els somnis no es poden fer realitat?
Cinc candidats, cinc models, cinc Barcelones diferents al teu abast que poden sumar, restar, multiplicar o dividir el destí d'una ciutat.
diumenge, 8 de maig del 2011
La Barcelona que vull
Quan passejo per les ciutats sempre tinc la sensació que tenen sexe, és a dir que són femenines o masculines. Barcelona sense dubtar-ho és una dona. Una cara bonica amb una llarga cabellera plena de rinxols que dóna forma a les onades del mar. Femenina de pensament i expressió. Profundament estètica i emocionalment intensa. Les ciutats són espais de vivències, una suma d’individualitats que modelen aquestes cares imaginàries que jo percebo i em diuen si trepitjo un territori sinuosament ple de revolts i un xic perfumat, o bé un gegant que m’ensenya la seva força física i no el seu interior.
Els anys de govern de coalicions progressistes a Barcelona han anat potenciant aquesta idiosincràsia latent en les seves formes i han estat capaços d’ensenyar el que realment és. Perquè han comprès el seu missatge, han entès les seves necessitats, han estat receptius a les seves demandes, han potenciat la seva bellesa i han fet una bona feina en els racons deixats de la seva cara, per tal de mostrar un rostre net de desigualtats...Si d’alguna cosa pot estar orgullosa aquesta ciutat és de la gran feina que s’ha tirat endavant per fer-la territorialment més justa i socialment més equilibrada. És per això que ara que ens trobem immersos en la campanya electoral a la recerca de conquerir el cor d’aquesta dona tan immensa em preocupi la seva tendència a voler coquetejar amb el gegant del somriure, en comptes de fer costat als qui sempre han estat cuidant-la des de la realitat del dia a dia.
Jo no entenc el vot de desgast, ni el de càstig. El vot ha de ser molt més crític i profundament més meditat, perquè darrera de cadascuna de les opcions hi ha unes maneres de fer que ens afecten el present i hipotequen el nostre futur. Jo no vull que Barcelona continuï com ara; al contrari, vull que es perfeccioni i per això no necessito canvis de tendències, perquè el que hi ha ja m’agrada, encara que resulti imperfecte o s’equivoqui en les formes, malgrat partir de bons plantejaments. L’equivocació forma part del risc, però també demostra valentia i inconformisme enfront aquelles coses que semblen intocables. Espero que al llarg de la campanya electoral veiem el que cadascú ens aporta i arribem el dia 22 tenint clar que les ciutats sense somnis ni utopies transformadores, no són més que projectes continuistes mancats de crítica interna, cecs de noves alternatives.
Desitjo que aquesta dona-ciutat tan guapa, construïda des d'una visió d'esquerres no trenqui aquesta sinergia de treball comú i que els ciutadans i ciutadanes dipositin un vot perfumat d’emocions, més que pràctic o castigador. Més femení que masculí. Més acord amb el batec que durant anys ha donat força al seu projecte vital.
Els anys de govern de coalicions progressistes a Barcelona han anat potenciant aquesta idiosincràsia latent en les seves formes i han estat capaços d’ensenyar el que realment és. Perquè han comprès el seu missatge, han entès les seves necessitats, han estat receptius a les seves demandes, han potenciat la seva bellesa i han fet una bona feina en els racons deixats de la seva cara, per tal de mostrar un rostre net de desigualtats...Si d’alguna cosa pot estar orgullosa aquesta ciutat és de la gran feina que s’ha tirat endavant per fer-la territorialment més justa i socialment més equilibrada. És per això que ara que ens trobem immersos en la campanya electoral a la recerca de conquerir el cor d’aquesta dona tan immensa em preocupi la seva tendència a voler coquetejar amb el gegant del somriure, en comptes de fer costat als qui sempre han estat cuidant-la des de la realitat del dia a dia.
Jo no entenc el vot de desgast, ni el de càstig. El vot ha de ser molt més crític i profundament més meditat, perquè darrera de cadascuna de les opcions hi ha unes maneres de fer que ens afecten el present i hipotequen el nostre futur. Jo no vull que Barcelona continuï com ara; al contrari, vull que es perfeccioni i per això no necessito canvis de tendències, perquè el que hi ha ja m’agrada, encara que resulti imperfecte o s’equivoqui en les formes, malgrat partir de bons plantejaments. L’equivocació forma part del risc, però també demostra valentia i inconformisme enfront aquelles coses que semblen intocables. Espero que al llarg de la campanya electoral veiem el que cadascú ens aporta i arribem el dia 22 tenint clar que les ciutats sense somnis ni utopies transformadores, no són més que projectes continuistes mancats de crítica interna, cecs de noves alternatives.
Desitjo que aquesta dona-ciutat tan guapa, construïda des d'una visió d'esquerres no trenqui aquesta sinergia de treball comú i que els ciutadans i ciutadanes dipositin un vot perfumat d’emocions, més que pràctic o castigador. Més femení que masculí. Més acord amb el batec que durant anys ha donat força al seu projecte vital.
dilluns, 2 de maig del 2011
Maquilla’m els deutes
Avui és el meu aniversari, faig 65 anys i és el meu darrer dia de feina. Treballo pels serveis funeraris de la ciutat i uns quants difunts ja estan esperant que les meves mans endolceixin el rictus mortuori de les seves cares. Sóc tanatopràctic i gairebé la major part del temps de la meva vida l’he passat al costat d’aquests companys de feina tan callats. M’agrada el que faig i no sóc cap personatge estrany obsessionat amb el costat desconegut de la vida. Sóc un home solitari. No vull paraules sobrants, ni converses buides: m’agrada el silenci i l’observació. Ajudar les famílies, en aquests moments tan tristos, amb la meva habilitat per donar presència de son continuat a la mort, en comptes de final sense retorn. Assolir amb els meus pinzells una cara bonica d’aspecte i un cos relaxat, malgrat el patiment, per tal d’abandonar el món dels vius amb dignitat estètica i felicitat espiritual.
Trobo que el meu contacte intensiu amb el que dona sentit la vida m’ha enriquit enormement. Les cares dels meus clients m’han ensenyat molt de com han viscut i sentit. Només observant la posició dels seus llavis i el gest de les seves celles, sé si han deixat aquest món havent solucionat tots els seus comptes pendents... he après molt de deutes vitals al llarg d’aquestes dècades de pólvores i pintallavis reconstructors de vides mal resoltes i per tant de morts mal trobades. He vist paraules atrapades dins de la boca que no han pogut articular-se i s’han quedat engarjolades rere les dents, condemnades a cadena perpètua. He vist petons que no han arribat a l’altra persona i pengen dels llavis petrificats. He vist mirades terrorífiques que contenen imatges esgarrifoses que han emboirat amb una cortina opaca les pupiles. He vist mans allargades intentant agafar carícies que ningú els ha donat. He vist nens que han mort sense haver viscut i gent gran que ha mort havent gaudit d’una vida buida d’interès, però plena d’anys...He vist la cara al no res. Jo només tinc por de morir sense haver saldat els meus deutes amb el món dels vius. Jo vull deixar un cos sense marques que identifiqui les meves mancances. Un cos i una cara sense maquillatge. Un recipient buit (sense ànima) que recordi un home feliç.
Com cada matí, arribo a la feina a les nou i passo per les oficines del tanatori per recollir els expedients dels difunts. Avui, sorprenentment, només n’hi ha un a la meva gaveta, en canvi la del Robert, el meu company de batalla, està plena. Potser, ha volgut alleugerir-me el dia- penso- com avui em jubilo, no vol que treballi gaire. Agafo la carpeta i vaig cap al dipòsit. No em creuo amb ningú. Sembla que tothom s’hagi amagat. Obro la nevera 65. Quina fredor tan familiar. El fred dels morts és com un passeig en solitari enmig de la nit glaçada dels pols terrestres. Inhòspit i essencialista. Fosc i silenciós. Sempre que el sento es fica dins de mi i em paralitza els sentits per uns instants. Em sacseja. Em commou. M’ensenya l’altra part del mirall. La que no volem mirar. La que acumula els deutes i allibera els deures. Trasllado el cadàver cap al llit de treball. Obro la cremallera del sac i em trobo el cos d’un home mancat de cara. Quin fet tan excepcional! No està desfigurat per un accident, sinó que literalment té les faccions esborrades. No hi ha ulls. No hi ha boca. No hi ha nas. Només un rostre llis, sense expressió manifesta. Mai m’he trobat amb un cos d’aquestes característiques. Miro el seu expedient i totes les lletres que fan referència al seu nom i procedència estan desdibuixades, no aconsegueixo llegir-les, malgrat portar les ulleres. Fixo la vista i és com si una boira s’apoderés de la meva visió. No disposo d’informació. No sé com és diu, quina edat té, de què ha mort...Em neguitejo. Obro el meu maletí de treball i començo a posar color a una pell transparent i llisa. Estic perdut. Sense referents. No intueixo què haig de fer. Començo a suar. No em trobo bé. No em reconec amb aquesta inseguretat. Sempre sé per on començar. Les mans em tremolen...No em puc moure. Què em passa? Tot al meu voltant s’ha tornat difús. Una sensació de paràlisi s’apodera de les meves extremitats. Em pesen, gairebé es fonen i deixen d’existir. Són un pes que no es mou, QUINA ANGOIXA!!!. Estic atrapat dins del meu cos amb una mordassa que no em deixa cridar. AJUDA!!! Vull correr. Vull cridar. Vull marxar. Vull fugir. Em sento dins d’un sarcòfag i la tapa és el meu propi cos. ESTIC VIU, VIU EM SENTIU!!! Tinc molt fred, tapeu-me sisplau, NO EM PUC MOURE!!! Només m’escolto a mi mateix cridant. NINGÚ M’AJUDA, SISPLAU!!! Només veig un llum que m’enfoca. Només sento pessigolles a la cara i ensumo una olor que m’és molt familiar. És dolça i coneguda...com les pólvores de maquillatge. Ara hi veig clar. Tinc molta por.
No em maquillis Robert, no estic mort...només em feia una mica de mal el pit. No va ser un infart, no va ser un infart, no va ser un infart...ENCARA SENTO!!! Jo he vingut a treballar, m’entens. Ajuda’m a seure. Tapa’m que tinc fred. Abraça’m , sisplau. Que no veus les meves llàgrimes com cauen. Tinc deutes amb tu, no me’ls dissimulis. Mira els meus ulls quiets i escolta les meves paraules silencioses. Tu saps fer-ho. Tants anys al teu costat, treballant colze a colze i mai t’he dit l’important que ets per mi. Quantes vegades he somiat que arribaria a la feina i et diria que t’estimo, però no he tingut el valor de reconèixer aquesta atracció prohibida i obscura. El valor de dir a l'Eulàlia i els nens que sóc homosexual de pensament. Que em moria de desig quan veia com et maquillaves d’amagat com una dona quan acabàvem la jornada de treball. La teva transsexualitat estètica m’engolia com un forat negre i la curiositat salvatge em cremava, malgrat riure’m del teu comportament a les teves esquenes amb la resta de companys...No em cusis la boca, Robert!! Ja no puc parlar, les paraules es confonen. Oblido el sentit. Ja no et veig, però sento les teves mans com em vesteixen. Noto el tanga i els sostenidors sota el meu vestit de jaqueta. Noto els teus llavis pintats de rosat sobre els meus. Ho sabies i em provocaves i ara eternitzes el meu secret.
Camino sol pel fred glacial sense camisa, ni corbata. Només la teva roba interior m’hi acompanya en aquest destí solitari. S’ha fet fosc per sempre i el teu petó de carmí salda els meus deutes, maquilla la meva vergonya.
Trobo que el meu contacte intensiu amb el que dona sentit la vida m’ha enriquit enormement. Les cares dels meus clients m’han ensenyat molt de com han viscut i sentit. Només observant la posició dels seus llavis i el gest de les seves celles, sé si han deixat aquest món havent solucionat tots els seus comptes pendents... he après molt de deutes vitals al llarg d’aquestes dècades de pólvores i pintallavis reconstructors de vides mal resoltes i per tant de morts mal trobades. He vist paraules atrapades dins de la boca que no han pogut articular-se i s’han quedat engarjolades rere les dents, condemnades a cadena perpètua. He vist petons que no han arribat a l’altra persona i pengen dels llavis petrificats. He vist mirades terrorífiques que contenen imatges esgarrifoses que han emboirat amb una cortina opaca les pupiles. He vist mans allargades intentant agafar carícies que ningú els ha donat. He vist nens que han mort sense haver viscut i gent gran que ha mort havent gaudit d’una vida buida d’interès, però plena d’anys...He vist la cara al no res. Jo només tinc por de morir sense haver saldat els meus deutes amb el món dels vius. Jo vull deixar un cos sense marques que identifiqui les meves mancances. Un cos i una cara sense maquillatge. Un recipient buit (sense ànima) que recordi un home feliç.
Com cada matí, arribo a la feina a les nou i passo per les oficines del tanatori per recollir els expedients dels difunts. Avui, sorprenentment, només n’hi ha un a la meva gaveta, en canvi la del Robert, el meu company de batalla, està plena. Potser, ha volgut alleugerir-me el dia- penso- com avui em jubilo, no vol que treballi gaire. Agafo la carpeta i vaig cap al dipòsit. No em creuo amb ningú. Sembla que tothom s’hagi amagat. Obro la nevera 65. Quina fredor tan familiar. El fred dels morts és com un passeig en solitari enmig de la nit glaçada dels pols terrestres. Inhòspit i essencialista. Fosc i silenciós. Sempre que el sento es fica dins de mi i em paralitza els sentits per uns instants. Em sacseja. Em commou. M’ensenya l’altra part del mirall. La que no volem mirar. La que acumula els deutes i allibera els deures. Trasllado el cadàver cap al llit de treball. Obro la cremallera del sac i em trobo el cos d’un home mancat de cara. Quin fet tan excepcional! No està desfigurat per un accident, sinó que literalment té les faccions esborrades. No hi ha ulls. No hi ha boca. No hi ha nas. Només un rostre llis, sense expressió manifesta. Mai m’he trobat amb un cos d’aquestes característiques. Miro el seu expedient i totes les lletres que fan referència al seu nom i procedència estan desdibuixades, no aconsegueixo llegir-les, malgrat portar les ulleres. Fixo la vista i és com si una boira s’apoderés de la meva visió. No disposo d’informació. No sé com és diu, quina edat té, de què ha mort...Em neguitejo. Obro el meu maletí de treball i començo a posar color a una pell transparent i llisa. Estic perdut. Sense referents. No intueixo què haig de fer. Començo a suar. No em trobo bé. No em reconec amb aquesta inseguretat. Sempre sé per on començar. Les mans em tremolen...No em puc moure. Què em passa? Tot al meu voltant s’ha tornat difús. Una sensació de paràlisi s’apodera de les meves extremitats. Em pesen, gairebé es fonen i deixen d’existir. Són un pes que no es mou, QUINA ANGOIXA!!!. Estic atrapat dins del meu cos amb una mordassa que no em deixa cridar. AJUDA!!! Vull correr. Vull cridar. Vull marxar. Vull fugir. Em sento dins d’un sarcòfag i la tapa és el meu propi cos. ESTIC VIU, VIU EM SENTIU!!! Tinc molt fred, tapeu-me sisplau, NO EM PUC MOURE!!! Només m’escolto a mi mateix cridant. NINGÚ M’AJUDA, SISPLAU!!! Només veig un llum que m’enfoca. Només sento pessigolles a la cara i ensumo una olor que m’és molt familiar. És dolça i coneguda...com les pólvores de maquillatge. Ara hi veig clar. Tinc molta por.
No em maquillis Robert, no estic mort...només em feia una mica de mal el pit. No va ser un infart, no va ser un infart, no va ser un infart...ENCARA SENTO!!! Jo he vingut a treballar, m’entens. Ajuda’m a seure. Tapa’m que tinc fred. Abraça’m , sisplau. Que no veus les meves llàgrimes com cauen. Tinc deutes amb tu, no me’ls dissimulis. Mira els meus ulls quiets i escolta les meves paraules silencioses. Tu saps fer-ho. Tants anys al teu costat, treballant colze a colze i mai t’he dit l’important que ets per mi. Quantes vegades he somiat que arribaria a la feina i et diria que t’estimo, però no he tingut el valor de reconèixer aquesta atracció prohibida i obscura. El valor de dir a l'Eulàlia i els nens que sóc homosexual de pensament. Que em moria de desig quan veia com et maquillaves d’amagat com una dona quan acabàvem la jornada de treball. La teva transsexualitat estètica m’engolia com un forat negre i la curiositat salvatge em cremava, malgrat riure’m del teu comportament a les teves esquenes amb la resta de companys...No em cusis la boca, Robert!! Ja no puc parlar, les paraules es confonen. Oblido el sentit. Ja no et veig, però sento les teves mans com em vesteixen. Noto el tanga i els sostenidors sota el meu vestit de jaqueta. Noto els teus llavis pintats de rosat sobre els meus. Ho sabies i em provocaves i ara eternitzes el meu secret.
Camino sol pel fred glacial sense camisa, ni corbata. Només la teva roba interior m’hi acompanya en aquest destí solitari. S’ha fet fosc per sempre i el teu petó de carmí salda els meus deutes, maquilla la meva vergonya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)