Lisboa, un poema d’amor inacabat

He tornat de Lisboa amb els ulls plens de llum. Enamorada de la seva bellesa decadent. Del romanticisme que desprèn. De la màgia del Tejo, que t’enganya i et fa dubtar de la seva naturalesa dolça. Dels carrers empinats que donen profunditat a la mirada. De la nostàlgia. Del temps lent que marca el ritme del seu batec. De la saudade del fado. Lisboa et col•lapsa la sensibilitat amb la seva aura poètica i bohèmia.

Et sedueix i t’hipnotitza. És com un poema d’amor inacabat que et demana que escriguis tu els versos finals. Té solera i classe i es comporta com un palau abandonat que et rememora un passat carregat de conquestes i descobriments gloriosos que ara es recorden en un present de subsistència i dubtós progrés. Aquesta ciutat es nota que ha mort i ha nascut moltes vegades. S’ha destruït i reinventat en el temps. T'ensenya les ferides de les seves grans catàstrofes sense vergonya i es mostra oberta i afectuosa  amb el viatger.

És un conjunt de racons singulars on pots fugir de les preocupacions. Un destí per relaxar-te i passar les hores sense presses. Està plena de revolts, de carrerons estrets, de placetes solitàries, de miradors preciosos sobre les colines, de moments místics. Tinc només tres dies per visitar-la i em sembla que no disposaré de prou temps per conèixer-la. Intento no deixar de veure res que sigui fonamental però alhora desitjo perdre’m, que em porti ella de la mà i m’ensenyi els seus secrets sense mapa. Pujo fins a tocar el cel i em deixo caure avall pels seus barris emblemàtics. Gaudeixo del desordre a les colines, de la humanitat de l’Alfama i de la racionalitat del pla. M’encanten les façanes enrajolades, meravellosament boniques encara que estiguin escapçades, el soroll dels tramvies de fusta d’altres temps, els locals singulars carregats d’encant i bon gust. No m’importa que estigui bruta o deixada. I sobretot, em rendeixo quan el sol ataronjat busca refugi en el riu mentre comparteixo una copa de vi amb les amigues en un bar a l’altre banda del Tejo, en un moll totalment deixat als peus del Cristo Rei. Un espectacle lent que em porta al deliri estètic.

Lisboa m’atrapa el cor. Em domina amb les seves carícies. Em sento a gust perquè m’abraça. Em besa els llavis i em deixa un regust d’amant impossible, de bellesa paradigmàtica.

Mossegar la poma

Fa tres setmanes em vaig comprar un iphone. Un fet tant intranscendent com aquest, i alhora tant banal i consumista, ha adquirit per a mi una mística increïble. La notícia de la mort del seu creador, el Steve Jobs, m’ha portat a refermar que no podem obviar el concepte destí. Cal entendre aquest pas per la vida com una suma de causalitats amb sentit de conjunt, un grapat de pistes ocultes que romanen amagades rere les vivències quotidianes.

Aprofitant el gran volum de notícies i documents al voltant de la figura del fundador d’Apple, vaig recuperar del youtube el vídeo que recull la conferència inaugural del curs docent de la Universitat de Stanford realitzada per Jobs l’any 2005. Una xerrada de quinze minuts que et deixa el cor trasbalsat i la ment accelerada. Unes paraules que teoritzen sobre la importància de “connectar els punts” des del passat per desxifrar el futur. D’entendre el per què de moltes decisions que en un moment donat prenem des de la intuïció més absoluta; de sobte, formen part d’una cadena ordenada de fets que t’aboquen a un objectiu. Disserta sobre el relleu i la intel•ligència de les determinacions presses des del cor i no del que aparentment la raó o la lògica ens dictaria en un moment determinat. Teoritza sobre la importància de prendre riscos, de l’aprenentatge dels fracassos, del parany de la vanitat, de la necessitat d’implicar-te fins al fons en allò què fas o en el que sents. De no tirar mai la tovallola. Parla de l’amor i de la mort, els dos grans temes que aporten pes i consistència al nostre pas lleuger per la vida. Insisteix en l’inconformisme amb les circumstàncies i en la recerca desesperada de l’autenticitat en tot allò que t’impliques per cercar la plenitud desitjada.

“El nostre temps és limitat, així que no el gastis vivint la vida d’un altre”, afirma Jobs. Quina gran veritat, ser un mateix i lluitar pel que vols no és un camí exempt de patiment i esforç. És una metamorfosi dolorosa que et porta viure el teu ideal de vida laboral i relacions personals fins a les últimes conseqüències i impregna d’un sentit quasi místic el teu itinerari vital. El Steve Jobs ha mort jove, però ha tingut una existència plena, perquè com ell diu mai ha deixat d’estar “afamat” de projectes i somnis, i ha viscut sempre amb punt de “bogeria” per no donar res per impossible.

Començo a connectar punts. Si no m’hagués comprat l’iphone, no hauria tingut cap interès especial en sentir les seves paraules i hauria perdut l’oportunitat d’escoltar el meu cor. Vull seguir sempre afamada i boja com tu Steve, justament per poder mirar enrere i entendre tot el que he fet per arribar encara no sé a on.

Mossegar la poma i arrencar un tros de sentit a tot el que faig.