No hi ha res pitjor que la sensació d’espera conscient. Aquest espai temporal de transició entre fets que anul·la qualsevol altra activitat, perquè requereix plenament de la teva atenció. Aquest rellotge imaginari que et marca el temps fins a arribar a l’objectiu. No es tracta d’un compte enrere, sinó de tot el contrari. Avança cap al futur i mai saps quan s’aturarà i alliberarà el teu pensament de l’angoixa del buit que provoca que no esdevingui allò que vols en el moment just que ho desitges.
Les esperes viscudes amb aquesta intensitat representen una bona part de la nostra existència i omplen de contingut el recipient de les nostres vides. Esperem notícies de persones que fa temps que no sabem d’elles. Esperem la fi de la injustícia. Esperem que la saviesa de pocs s’imposi sobre la imbecil·litat de molts. Esperem que els opressors alliberin les seves víctimes. Esperem cartes d’amor que no arribaran. Esperem superar aquest present incert. Esperem no veure morir els nostres fills abans que nosaltres. Esperem progressar dins d’una ètica respectuosa amb els altres. Esperem poder copsar amb tota la intensitat la bellesa de tot. Esperem no enfrontar-nos amb el patiment de cara. Esperem que la felicitat ens acompanyi. Esperem estar sempre a l’alçada de les circumstàncies. Esperem ser nosaltres mateixos sense coaccions...
Esperem i esperem i en aquesta recerca tan desesperada que ens porta a lluitar per tantes causes, palesar tants desitjos i manifestar tantes pors, tant sols comptem sense adonar-nos les hores, els minuts i els segons de l’intèrval únic i definitiu que marca l’espera més llarga i incerta, la que separa la vida de la mort...To be or not to be, Hamlet en els nostres cors.
dimarts, 29 de juny del 2010
dimarts, 15 de juny del 2010
Els vels transparents
No considero que les prohibicions siguin constructives, tot el contrari. Són mediàticament efectives, d’acord. Fan soroll. Creen estats d’opinió a favor o en contra d’elles mateixes, però solucionen realment l’objecte de la prohibició, o simplement li posen un titular i no desenvolupen la idea? Són recipients buits, perquè caldria canviar massa coses per omplir-los d’arguments raonables. El nostre etnocentrisme no permet intromissions, perquè les cultures dominants han d’adaptar tot el que els envolta als seus propis valors.
L’endogàmia cultural és bàsica per garantir l’ordre i marcar la diferència. És més fàcil prohibir que entendre. No estem per pedagogies culturals en un món que continua avançant pels mateixos principis de la dominació de tota la vida.
No m’agraden els burkes, però tampoc m’agradaria que em prohibissin ser jo mateixa un cop deixés enrere les meves fronteres culturals. Ens costa tant a tots posar-nos en la pell de tercers, perquè en el fons quan ens sensibilitzen amb el desconegut ens fem vulnerables. El coneixement ens porta al descontrol de les idees. Quant menys sapiguem uns dels altres, millor. En aquest món tan global on la informació sembla a l’abast de tothom, continua en possessió de pocs que la instrumentalitzen al seu gust per obtenir els resultats desitjats. Preferim tapar-nos amb vels reals com els del món islàmic o transparents com els nostres, perquè no tenim cap intenció de comunicar-nos, d’entendre’ns i de respectar-nos.
Hem fet un gra massa amb aquesta peça de roba i amb el discurs fàcil de la identitat feminista descontextualitzada culturalment. Prohibir per donar lliçons als altres, genera l’efecte contrari. Reforcem comportaments des de la negativitat, en comptes de reconduir-los des del positivisme de la comprensió de la diferència. Les polítiques intervencionistes en l’àmbit de la convivència intercultural han d’estar justificades en el marc sempre dels drets humans. No puc quedar-me amb els ulls tancats enfront les ablacions i els comportaments de dominació masclista interessada, però sincerament no trobo tan greu ni penalitzant els vels islàmics, integrals o parcials.
La pregunta que cal respondre és si aquestes dones porten el burka, o el yihab des de la llibertat de l’elecció o des de la imposició, i aquesta qüestió només la poden respondre elles mateixes des de la seva condició de dona islàmica. Suposo que trobaríem respostes per tot. I els únics vels que cal destruir no són més que aquells que m’anul•len com a persona, tant a orient com a occident, siguin vistosos o transparents.
L’endogàmia cultural és bàsica per garantir l’ordre i marcar la diferència. És més fàcil prohibir que entendre. No estem per pedagogies culturals en un món que continua avançant pels mateixos principis de la dominació de tota la vida.
No m’agraden els burkes, però tampoc m’agradaria que em prohibissin ser jo mateixa un cop deixés enrere les meves fronteres culturals. Ens costa tant a tots posar-nos en la pell de tercers, perquè en el fons quan ens sensibilitzen amb el desconegut ens fem vulnerables. El coneixement ens porta al descontrol de les idees. Quant menys sapiguem uns dels altres, millor. En aquest món tan global on la informació sembla a l’abast de tothom, continua en possessió de pocs que la instrumentalitzen al seu gust per obtenir els resultats desitjats. Preferim tapar-nos amb vels reals com els del món islàmic o transparents com els nostres, perquè no tenim cap intenció de comunicar-nos, d’entendre’ns i de respectar-nos.
Hem fet un gra massa amb aquesta peça de roba i amb el discurs fàcil de la identitat feminista descontextualitzada culturalment. Prohibir per donar lliçons als altres, genera l’efecte contrari. Reforcem comportaments des de la negativitat, en comptes de reconduir-los des del positivisme de la comprensió de la diferència. Les polítiques intervencionistes en l’àmbit de la convivència intercultural han d’estar justificades en el marc sempre dels drets humans. No puc quedar-me amb els ulls tancats enfront les ablacions i els comportaments de dominació masclista interessada, però sincerament no trobo tan greu ni penalitzant els vels islàmics, integrals o parcials.
La pregunta que cal respondre és si aquestes dones porten el burka, o el yihab des de la llibertat de l’elecció o des de la imposició, i aquesta qüestió només la poden respondre elles mateixes des de la seva condició de dona islàmica. Suposo que trobaríem respostes per tot. I els únics vels que cal destruir no són més que aquells que m’anul•len com a persona, tant a orient com a occident, siguin vistosos o transparents.
divendres, 11 de juny del 2010
L’Eudald i la Berta
Què terrible deu ser viure en la rutina extrema. Tenir el dia minutat i no avançar-te ni retardar-te en res. Quin avorriment de vida! Aquest estat de monotonia continuada accentuada era la que patia l’Eudald, el meu veí de replà de tota la vida, i la seva dona, la Berta. O si més no aquesta era la imatge que transmetien i que jo havia interioritzat com a una veritat suprema, un axioma inqüestionable, després de la meva observació minuciosa del seu dia a dia. Des que era petita la seva imatge de parella taciturna m’ha fet companyia. Només una fina paret separava el meu món caòtic i desordenat de colors i alegries del seu cau minutat i repetitiu, de ben segur gris i trist.
Era una parella de rutines extremes. S’aixecaven cada dia a la mateixa hora. El molinet del cafè es posava en marxa a les 7 del matí. A les 7:10, el cleck del pa saltant de la torradora. A les vuit, l’aigua de la dutxa. A les 9, hora de la tertúlia de Catalunya ràdio. A les 10, sortir a comprar. A les 11:30, de tornada. A les 12, tots dos cap al gimnàs. A les 13:30, els fogons en marxa. A les 14:15, dinar a taula. A les 15:30, els plats rentats. A les 15:45, silenci absolut (suposo que migdiada) fins a les 17:30, hora del sexe: molles del llit en concert, cinc minuts, quatre Oooohhhhh d’ell, trenta segons, un silenci de dos minuts i el llit continua treballant, per culminar en un Aaaaaaaaa sí, Eudaaaald profund i joiós de la Berta (entenc que s’ho passava bé per la intensitat del crit i l’accent marcat en l’a d’Eudald). Acte de retrobament corporal satisfactori, pautat, minutat i finalitzat, a les 17:40. A les 17:45 la dutxa de nou. De 18:15 a 19:15, una estoneta de tele. De 19:15 a 19:45, soroll a la cuina...sopar ràpid i lleuger. A les 20:00, sortien tots dos de la mà amb una misteriosa bossa, rància i antiquada de flors, cap a un destí misteriós. A les 00:00 de tornada a casa i a les 00:05, la cadena del lavabo, a les 00:07, les dents rentades, a les 00:10...silenci absolut. Cada dia igual. Cap distorsió en la temporalitat dels fets durant anys i anys.
Tant sols hi havia una cosa que em grinyolava, cap dels dos treballava, tal i com ho entenem els mortals: sortir cada dia vuit hores a fer el que sigui i que et paguin...Vivien com a rendistes amb la imatge de pensionistes, malgrat trobar-se en edat laboral. Era ben estrany, com també ho era la seva sortida de tardes. Un dia la meva curiositat em va desbordar i els vaig seguir d’incògnit.
Cap al metro. Línia vermella parada Sant Andreu fins a Catalunya, transbordament cap a la verda, direcció zona universitària. Parada a les Drassanes i enfilem el carrer Nou de la Rambla. L’Eudald i la Berta caminen amb parsimònia. A mi el cor em va a cent i els segueixo a 10 metres per darrera. Porto ulleres de sol i perruca. Espero que no em reconeguin...quina vergonya! Arribem al destí a les 20:45. No m’ho puc creure, Nou de la Rambla 103. ÉS LA SALA BAGDAD!!!! A l’Eudald i la Berta, els meus veïns avorrits, els hi va el porno!!! No em quadra. No dono crèdit. Em dic a mi mateixa: són els conserges...però sembla que hi entren a dins. El local se’ls ha empassat. A quina hora comença l’espectacle? A les 22 h. M’hi espero. Arribo fins al final. Si no ho esbrino, rebento. Quant és? 80 euros (Collons, què car!). Ho pago.
Comença l’espectacle. L’Eudald i la Berta...on són? No els veig. No són els cambrers, ni els encarregats del guarda robes. Ni res no guarro. A l’escenari, un trio. Dues noies i un noi. Au vinga, “dale que te pego por arriba y por abajo” Cap forat lliure. Quanta mà, quant aparell estrany ...quin aclaparament. Ara el sado (la cigarreta l’apagues al cendrer, hòstia!). Ara l’orgia...quin embolic. Ara, ara, L’Eudald i la Berta. Què fort!!!!. Sona la música d’Alegria del Circ du Soleil. Ella sense roba i amb una màscara veneciana i ell...Mare de Déu , Senyor, amb un calçotet de cuir amb un forat per on surt un penis descomunal tot ple de purpurina. Mai he vist res tan espectacular. A ull jo diria que uns 30 centímetres i penjant. Ai que creix. Què li fa la Berta? Em tapo els ulls, em fa cosa mirar. (Quina traça que té la punyetera per animar el tema). Havia dit 30, ara 35 i in crescendo. Un sable impressionant. Què dic un sable, és Excalibur enganxada al rei Artur. Però, què fa ara? Increïble, agafa la seva dona i la col•loca de peus sobre el seu penis i ella s’aguanta en un equilibri magistral desafiant totes les lleis de la gravetat...Si els del circ canadenc ho veiessin, ho comprarien...estèticament, magnífic.
Des d’aquell dia, L’Eudald i la Berta havien deixat de ser per mi aquells veïns avorrits i rutinaris...però, és clar, potser ara l’avorrida era jo perquè dins de la meva vida no hi havia res d’extraordinari, malgrat mai em mirés el rellotge. O millor dit, potser cal molta rutina per poder gestionar bé el que ens fa diferents a tots.
Era una parella de rutines extremes. S’aixecaven cada dia a la mateixa hora. El molinet del cafè es posava en marxa a les 7 del matí. A les 7:10, el cleck del pa saltant de la torradora. A les vuit, l’aigua de la dutxa. A les 9, hora de la tertúlia de Catalunya ràdio. A les 10, sortir a comprar. A les 11:30, de tornada. A les 12, tots dos cap al gimnàs. A les 13:30, els fogons en marxa. A les 14:15, dinar a taula. A les 15:30, els plats rentats. A les 15:45, silenci absolut (suposo que migdiada) fins a les 17:30, hora del sexe: molles del llit en concert, cinc minuts, quatre Oooohhhhh d’ell, trenta segons, un silenci de dos minuts i el llit continua treballant, per culminar en un Aaaaaaaaa sí, Eudaaaald profund i joiós de la Berta (entenc que s’ho passava bé per la intensitat del crit i l’accent marcat en l’a d’Eudald). Acte de retrobament corporal satisfactori, pautat, minutat i finalitzat, a les 17:40. A les 17:45 la dutxa de nou. De 18:15 a 19:15, una estoneta de tele. De 19:15 a 19:45, soroll a la cuina...sopar ràpid i lleuger. A les 20:00, sortien tots dos de la mà amb una misteriosa bossa, rància i antiquada de flors, cap a un destí misteriós. A les 00:00 de tornada a casa i a les 00:05, la cadena del lavabo, a les 00:07, les dents rentades, a les 00:10...silenci absolut. Cada dia igual. Cap distorsió en la temporalitat dels fets durant anys i anys.
Tant sols hi havia una cosa que em grinyolava, cap dels dos treballava, tal i com ho entenem els mortals: sortir cada dia vuit hores a fer el que sigui i que et paguin...Vivien com a rendistes amb la imatge de pensionistes, malgrat trobar-se en edat laboral. Era ben estrany, com també ho era la seva sortida de tardes. Un dia la meva curiositat em va desbordar i els vaig seguir d’incògnit.
Cap al metro. Línia vermella parada Sant Andreu fins a Catalunya, transbordament cap a la verda, direcció zona universitària. Parada a les Drassanes i enfilem el carrer Nou de la Rambla. L’Eudald i la Berta caminen amb parsimònia. A mi el cor em va a cent i els segueixo a 10 metres per darrera. Porto ulleres de sol i perruca. Espero que no em reconeguin...quina vergonya! Arribem al destí a les 20:45. No m’ho puc creure, Nou de la Rambla 103. ÉS LA SALA BAGDAD!!!! A l’Eudald i la Berta, els meus veïns avorrits, els hi va el porno!!! No em quadra. No dono crèdit. Em dic a mi mateixa: són els conserges...però sembla que hi entren a dins. El local se’ls ha empassat. A quina hora comença l’espectacle? A les 22 h. M’hi espero. Arribo fins al final. Si no ho esbrino, rebento. Quant és? 80 euros (Collons, què car!). Ho pago.
Comença l’espectacle. L’Eudald i la Berta...on són? No els veig. No són els cambrers, ni els encarregats del guarda robes. Ni res no guarro. A l’escenari, un trio. Dues noies i un noi. Au vinga, “dale que te pego por arriba y por abajo” Cap forat lliure. Quanta mà, quant aparell estrany ...quin aclaparament. Ara el sado (la cigarreta l’apagues al cendrer, hòstia!). Ara l’orgia...quin embolic. Ara, ara, L’Eudald i la Berta. Què fort!!!!. Sona la música d’Alegria del Circ du Soleil. Ella sense roba i amb una màscara veneciana i ell...Mare de Déu , Senyor, amb un calçotet de cuir amb un forat per on surt un penis descomunal tot ple de purpurina. Mai he vist res tan espectacular. A ull jo diria que uns 30 centímetres i penjant. Ai que creix. Què li fa la Berta? Em tapo els ulls, em fa cosa mirar. (Quina traça que té la punyetera per animar el tema). Havia dit 30, ara 35 i in crescendo. Un sable impressionant. Què dic un sable, és Excalibur enganxada al rei Artur. Però, què fa ara? Increïble, agafa la seva dona i la col•loca de peus sobre el seu penis i ella s’aguanta en un equilibri magistral desafiant totes les lleis de la gravetat...Si els del circ canadenc ho veiessin, ho comprarien...estèticament, magnífic.
Des d’aquell dia, L’Eudald i la Berta havien deixat de ser per mi aquells veïns avorrits i rutinaris...però, és clar, potser ara l’avorrida era jo perquè dins de la meva vida no hi havia res d’extraordinari, malgrat mai em mirés el rellotge. O millor dit, potser cal molta rutina per poder gestionar bé el que ens fa diferents a tots.
dijous, 3 de juny del 2010
Ideològicament, sentimental. Políticament, insubmisa
Em declaro una dona ideològicament sentimental. M’agrada la política en estat pur, sense additius ni conservants. La política que s’expressa des de la voluntat de la transformació de les coses, en benefici del grup i no de l’individu Aquella que no discrimina, que no imposa, que sap escoltar, lluitar, que no admet els xantatges, que no té por a ser vençuda perquè perdre per principis sempre és guanyar. Una política amb ànima, valors i compromís.
Els polítics es casen amb el poble cada quatre anys i aquesta unió requereix fidelitat. El divorci entre qui ens governen o ens pretenen governar amb els que volem ser administrats és palès. El distanciament creix i el fantasma de l’abstencionisme genera la incomunicació més profunda, el desengany i la ruptura.
Mentre cerco desesperadament aquesta puresa entre els polítics i les polítiques que es dediquen vocacionalment a aquest servei (que mai professió), el meu termòmetre puja de temperatura i m’escalfo i em rebel•lo enfront aquest desconcert ideològic. Per no parlar de la vergonya aliena que em genera escàndols com ara Pretòria, Gurtel i Palau de la Música. Pensar que persones concretes s’han enriquit amb el meu esforç. Que una part dels diners de tots hagi anat “presumptament” a les butxaques de Luigis, Bartus, Camps, Alavedras, Prenafetas, Millets i més mafiosos que no sabem ni sabrem, m’altera. I que les estructures dels partits tirin sorra sobre les seves vergonyes i pretenguin rentar la roba bruta, a esquenes dels qui els hi donem confiança perquè ens liderin, ens governin i ens protegeixin, em desencisa.
Però més enllà d’aquests patètics espectacles, les mesures anti crisi han acabat per abocar-me al desafecte més profund. Mentre la gent del carrer ja fa anys que treballen com a formigues en previsió del cru hivern que ha d’arribar, des de les altes instàncies polítiques s’han comportat com a insectes brunzidors vivint en un etern estiu de relaxament. Quin panorama! A les empreses privades acomiaden sense contemplacions, a l’administració pública retallen els sous escandalosament, en comptes d’haver contingut la despesa amb previsió. Es congelen les pensions. Pugen els impostos, però finalment qui els acabarà pagant? Qui té una nòmina i no pot ni sap burlar les normes. En definitiva, els més vulnerables, mentre els poderosos es freguen les mans sabent que el seu patrimoni està al marge de tot aquest desfici.
En aquesta lluita darwinista d’adaptació de les nostres vides al mercantilisme més ferotge; jo, a diferència dels que es deixaran portar per les corrents que marquen els nous signes dels temps sense aixecar la veu, opto per la inadaptació i em declaro decididament emprenyada amb el sistema i políticament insubmisa.
Els polítics es casen amb el poble cada quatre anys i aquesta unió requereix fidelitat. El divorci entre qui ens governen o ens pretenen governar amb els que volem ser administrats és palès. El distanciament creix i el fantasma de l’abstencionisme genera la incomunicació més profunda, el desengany i la ruptura.
Mentre cerco desesperadament aquesta puresa entre els polítics i les polítiques que es dediquen vocacionalment a aquest servei (que mai professió), el meu termòmetre puja de temperatura i m’escalfo i em rebel•lo enfront aquest desconcert ideològic. Per no parlar de la vergonya aliena que em genera escàndols com ara Pretòria, Gurtel i Palau de la Música. Pensar que persones concretes s’han enriquit amb el meu esforç. Que una part dels diners de tots hagi anat “presumptament” a les butxaques de Luigis, Bartus, Camps, Alavedras, Prenafetas, Millets i més mafiosos que no sabem ni sabrem, m’altera. I que les estructures dels partits tirin sorra sobre les seves vergonyes i pretenguin rentar la roba bruta, a esquenes dels qui els hi donem confiança perquè ens liderin, ens governin i ens protegeixin, em desencisa.
Però més enllà d’aquests patètics espectacles, les mesures anti crisi han acabat per abocar-me al desafecte més profund. Mentre la gent del carrer ja fa anys que treballen com a formigues en previsió del cru hivern que ha d’arribar, des de les altes instàncies polítiques s’han comportat com a insectes brunzidors vivint en un etern estiu de relaxament. Quin panorama! A les empreses privades acomiaden sense contemplacions, a l’administració pública retallen els sous escandalosament, en comptes d’haver contingut la despesa amb previsió. Es congelen les pensions. Pugen els impostos, però finalment qui els acabarà pagant? Qui té una nòmina i no pot ni sap burlar les normes. En definitiva, els més vulnerables, mentre els poderosos es freguen les mans sabent que el seu patrimoni està al marge de tot aquest desfici.
En aquesta lluita darwinista d’adaptació de les nostres vides al mercantilisme més ferotge; jo, a diferència dels que es deixaran portar per les corrents que marquen els nous signes dels temps sense aixecar la veu, opto per la inadaptació i em declaro decididament emprenyada amb el sistema i políticament insubmisa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)