Sóc una lectora de poesia iniciàtica. M’he aficionat tard, tot just quan els 40 anys han entrat a la meva vida i m’han fet veure tot el que he deixat de fer i que em resulta imprescindible per entendre’m a mi mateixa. Comprendre d’una vegada la manera tan personal que tinc de desfullar la vida, sempre diferent a la resta de la gent i alhora tan carregada de moments metafòrics, vivències simbòliques, sensacions límits i sentiments a la deriva que es barregen desordenats, confusos, espantats, en la calaixera dels trastos amagats, la que no volem remenar perquè ens posa de manifest tota la feina ajornada.
Aquest Sant Jordi em vaig autoregalar un recull teu de poesia. Més de 300 pàgines que sota el títol poesia amorosa (1980-2009) aplega tantes paraules doloroses, com imatges precioses de la teva vida castigada per la mort de les teves filles, però també de la felicitat enmig de la tristesa. Els versos han tingut en mi un efecte balsàmic i guaridor dins d’aquest moble tan carregat d’emocions. La teva mirada melancòlica en eclosió amb l’entorn aclaparador que descrius, dóna com a resultat un increïble passatge de construccions sensorials que m’han arrossegat al teu subconscient i m’han obligat a treballar per assaborir aquest trencaclosques de metàfores intenses. Aconseguir mot a mot entendre com la poesia ha alliberat la teva ànima d’un insuportable embolcall de patiment. M’has fet plorar perquè el teu dolor l’he fet meu, mentre el llibre ha estat obert.
Les meves llàgrimes s’uneixen a tu mullant els bonics versos que com aquest m'han arribat ben al fons.
Final del dia
Ara que només ets
un pètal dins de l’ambre del no-res,
ha d’haver-hi algun lloc on estar junts,
més junts que mai. Potser en aquest reducte
dels poemes. Doncs, què són
si no poden salvar-te de l’oblit?
Per si t’acostes a llegir-los, deixo
de nit el llibre obert sobre la taula.
La poesia no és només una manera de viure o d’interpretar la realitat, sinó una necessitat profunda d’expressar l’impossible dels sentiments. Ara ho entenc amb tota la perspectiva necessària per fondrem en aquest art de les paraules que existeixen, en tant ets capaç de trobar-les un sentit. No és una lectura intel•lectual, és emocional...un llenguatge que hem d’aprendre a gestionar i valorar.
Gràcies Joan per ajudar-me a endreçar part dels calaixos desordenats.
dimarts, 14 de juny del 2011
dimecres, 1 de juny del 2011
Tres monedes
Tinc tres monedes que em cremen a la butxaca. Tres somnis rodons i lluents capaços de transformar la meva vida. Les toco amb les mans. Les hi dono voltes. Les acarono. Les conto. Me les miro i em miren. No vull fer-ho però la temptació em commou. És un miratge acollidor i hipnòtic. Un moment paradís en la meva insuportable existència. Em sedueix. Em tempta . M’enganya . Em pot. Em domina, com la pitjor de les perversions. M’utilitza i després m’abandona. Em deixa sol. Desemparat. Buit. Insatisfet. Trist. Després de l’experiència desperto de nou a la realitat. Ja no hi ha somnis. Ja no hi ha llum. Esperança. Somriures. Alegries. Només jo i el meu pesat equipatge.
Com un cargol m’arrossego lentament per la ciutat a la recerca d’un aixopluc existencial que no trobo. D’un consol que se’m nega. D’una carícia que ja no hi compto. D’una pau que se’m resisteix. Camino en solitari i absent mentre les monedes em supliquen llibertat. La volen a ella. Voldria no escoltar però la seva música és inconfusible. Una melodia que se’m clava al cervell i m’obliga a apropar-me amb les seves notes emmetzinades que em segresten la voluntat. Ets gran. Ampla. Una dona encisadora i captivadora. T’abraço i t’estrenyo contra el meu cos. Em perdo en els teus ulls de llums llampants. Desitjo la teva boca. Necessito beure de tu com l’amant més afamat. Que deixis anar sobre les meves mans tot el que amagues. Vull el teu tresor i avui me’l donaràs.
Tiro la primera moneda. S’endinsa en la profunditat del teu cos de ferro i cables. Te l’empasses ràpid i em demanes que toqui els teus botons per embogir-te; i de cop, aturar-te. T’observo amb delit. Em venen al cap records del passat. Quan no era dependent de tu. Quan passava pel teu costat i ni et veia. Quan venia a fer el cafè i xerrava amb els companys de l’oficina ignorant la teva presència, el soroll de la teva música. Tenia feina. Era feliç. No et necessitava. No desitjava la teva almoina enverinada... Agafo aire i t’ordeno que paris. M’enganyes. No em dones res i m’obligues a regalar-te la segona. Saps que no puc negar-te-la. Sóc teu. Recordo la primera vegada que em vas seduir. Les llums de colors anunciaven el premi. El gran pot de diners. La nòmina fàcil, sense esforç. Una experiència alienant de desconnexió corpòria. Tires una moneda darrera una altra i sembla que el món perdi velocitat i desapareguin els precipicis que ens espanten. Que viure esdevingui una aventura fàcil i la riquesa depengui de l’atzar més absurd. Crees dependència. Xucles les emocions de qui et dona de menjar. Penses que pots dominar-ho tot però jo avui et desafio en combat. Estàs nerviosa. Mai m’havies vist així. Saps que puc guanyar-te. Et puc buidar. Deixar-te sense alè. Vols que et doni la tercera, oi? Tens gana?...jo també. Abans d’oferir-te-la me la fico a la boca. Vull que tastis el meu gust. Que la meva saliva parli de mi, que t’adonis qui sóc, què has fet de mi, en què m’has transformat. Empassa-te-la . Col•lapsa’t amb el meu patiment. Allibera’m de la teva presència. Regala’m la llibertat que em negues.
Aturo els botons en una línia perfecta . Et revoluciones. Esclates. Crides i expulses totes les monedes que colpegen el terra amb força. Repiquen. Salten. Se m’escolen entre els dits. No les puc abastar totes!!! La felicitat s’apila a terra en una muntanya d’or que m’emborratxa. Avui t’he guanyat per primera vegada. Has mort a les meves mans. Ho he aconseguit , m’ho has donat tot. T’has lliurat a mi sense restriccions. Recullo la meva recompensa però domines les monedes. Em tempten a tornar cap a tu. No les vull escoltar. Una a una les vaig tirant a terra mentre torno cap a casa, com faria un nen espantat amb les molles de pa per recordar el camí. Com un cordó umbilical em lligo a tu en la distància. Una línia de níquel que m’encadena a la teva falsa riquesa etèria i arbitrària. Voldria no deixar cap moneda a la butxaca. Voldria matar-te de gana!!! Voldria tirar-les totes i arraconar el meu passat de joc desesperat i enfrontar-me al present alleujat de la teva presència. Despullar-me de la teva dependència.
Obro la porta de casa i em preparo el llit de cartrons al costat del caixer automàtic, el meu company d’habitació aquests darrers anys. El règim d’allotjament al qual m’has reclòs per culpa de la nostra relació. Me’l miro i us comparo. Ell no em parla. No m’escolta. No em sedueix. No em dóna. No m’entén... Em posa condicions, no com tu. Encara tinc tres monedes a la butxaca, no m’he desprès de totes. Tres motius per tornar al teu costat i fer-te meva.
Com un cargol m’arrossego lentament per la ciutat a la recerca d’un aixopluc existencial que no trobo. D’un consol que se’m nega. D’una carícia que ja no hi compto. D’una pau que se’m resisteix. Camino en solitari i absent mentre les monedes em supliquen llibertat. La volen a ella. Voldria no escoltar però la seva música és inconfusible. Una melodia que se’m clava al cervell i m’obliga a apropar-me amb les seves notes emmetzinades que em segresten la voluntat. Ets gran. Ampla. Una dona encisadora i captivadora. T’abraço i t’estrenyo contra el meu cos. Em perdo en els teus ulls de llums llampants. Desitjo la teva boca. Necessito beure de tu com l’amant més afamat. Que deixis anar sobre les meves mans tot el que amagues. Vull el teu tresor i avui me’l donaràs.
Tiro la primera moneda. S’endinsa en la profunditat del teu cos de ferro i cables. Te l’empasses ràpid i em demanes que toqui els teus botons per embogir-te; i de cop, aturar-te. T’observo amb delit. Em venen al cap records del passat. Quan no era dependent de tu. Quan passava pel teu costat i ni et veia. Quan venia a fer el cafè i xerrava amb els companys de l’oficina ignorant la teva presència, el soroll de la teva música. Tenia feina. Era feliç. No et necessitava. No desitjava la teva almoina enverinada... Agafo aire i t’ordeno que paris. M’enganyes. No em dones res i m’obligues a regalar-te la segona. Saps que no puc negar-te-la. Sóc teu. Recordo la primera vegada que em vas seduir. Les llums de colors anunciaven el premi. El gran pot de diners. La nòmina fàcil, sense esforç. Una experiència alienant de desconnexió corpòria. Tires una moneda darrera una altra i sembla que el món perdi velocitat i desapareguin els precipicis que ens espanten. Que viure esdevingui una aventura fàcil i la riquesa depengui de l’atzar més absurd. Crees dependència. Xucles les emocions de qui et dona de menjar. Penses que pots dominar-ho tot però jo avui et desafio en combat. Estàs nerviosa. Mai m’havies vist així. Saps que puc guanyar-te. Et puc buidar. Deixar-te sense alè. Vols que et doni la tercera, oi? Tens gana?...jo també. Abans d’oferir-te-la me la fico a la boca. Vull que tastis el meu gust. Que la meva saliva parli de mi, que t’adonis qui sóc, què has fet de mi, en què m’has transformat. Empassa-te-la . Col•lapsa’t amb el meu patiment. Allibera’m de la teva presència. Regala’m la llibertat que em negues.
Aturo els botons en una línia perfecta . Et revoluciones. Esclates. Crides i expulses totes les monedes que colpegen el terra amb força. Repiquen. Salten. Se m’escolen entre els dits. No les puc abastar totes!!! La felicitat s’apila a terra en una muntanya d’or que m’emborratxa. Avui t’he guanyat per primera vegada. Has mort a les meves mans. Ho he aconseguit , m’ho has donat tot. T’has lliurat a mi sense restriccions. Recullo la meva recompensa però domines les monedes. Em tempten a tornar cap a tu. No les vull escoltar. Una a una les vaig tirant a terra mentre torno cap a casa, com faria un nen espantat amb les molles de pa per recordar el camí. Com un cordó umbilical em lligo a tu en la distància. Una línia de níquel que m’encadena a la teva falsa riquesa etèria i arbitrària. Voldria no deixar cap moneda a la butxaca. Voldria matar-te de gana!!! Voldria tirar-les totes i arraconar el meu passat de joc desesperat i enfrontar-me al present alleujat de la teva presència. Despullar-me de la teva dependència.
Obro la porta de casa i em preparo el llit de cartrons al costat del caixer automàtic, el meu company d’habitació aquests darrers anys. El règim d’allotjament al qual m’has reclòs per culpa de la nostra relació. Me’l miro i us comparo. Ell no em parla. No m’escolta. No em sedueix. No em dóna. No m’entén... Em posa condicions, no com tu. Encara tinc tres monedes a la butxaca, no m’he desprès de totes. Tres motius per tornar al teu costat i fer-te meva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)