diumenge, 27 de febrer del 2011

Els somnis possibles

Ens movem entre somnis
a la recerca d’una nova tendresa.

Quina llum cercar
al fons del pensament
que ens tregui
d’aquest atzucac
on ens trobem immersos?


Aquests versos reveladors de la Motserrat Abelló, robats del poemari Dins l'Esfera del Temps , ens parlen dels camins que exploren els somnis. Les construccions subjectives que fem dels fets viscuts i dels no viscuts, però sí imaginats que construeixen el nostre univers vital. Quan els vaig llegir em van suggerir de seguida quin és el paper de les utopies irrealitzables en el marc de la realitat objectiva. Estic convençuda que una persona sense somnis viu escapçada. No podem conformar-nos amb la dimensió plana de la realitat, cal cercar la profunditat somniada de tots els interessos que ens mouen a viure. Cal desitjar el màxim per no acomodar-te. Cal lluitar per avançar i guanyar en coherència existencial.

Els somnis ens apropen al concepte filosòfic de la perfecció, del paradigma. Ens fan tocar per uns instants la felicitat absoluta, però també ens recorden que res s’apropa al misteri de la bellesa amb l’exactitud assolida quan en comptes de viure, somniem. Hem de ser realistes per cercar la llum que ens tregui d’aquest atzucac de quimeres irrealitzables, però no podem deixar de volar i no tocar de peus a terra. Fins i tot de plantejar-nos que els somnis deixen de ser irrealitzables, justament quan acceptes que poden ser possibles i imperfectes.

dilluns, 21 de febrer del 2011

El gust dels records

Avui he menjat una figa amb una ametlla a dins i una part de la meva infància s’ha desbordat en el meu pensament. La mossegada dolça, la barreja de les dues textures del sucre de la fruita seca i concentrada i el regust torrat del cor cruixent , m’ha retornat la imatge del meu pare per uns instants. De cop l’he vist obrint la porta de casa carregat de paquets de fruits secs que comprava en una botigueta del barri de Gràcia, a prop del carrer Camprodon. He recordat totes aquelles paperines marrons plenes d’ametlles i avellanes, els aromes de les pells torrades, la cel•lofana groga que embolicava les figues que a mi tant m’entusiasmaven i que ell comprava amb la il•lusió de saber que em feia contenta. L’he tornat a veure, a percebre les seves mans petites oferint-me aquella delícia . El rellotge s’ha endarrerit i ell ha tornat a la vida durant el minut que aquell tros de menjar ensucrat ha deixat anar la intensitat del gust a la meva boca.

Emmagatzemo tantes sensacions recurrents en el meu cap que es passegen enmig de les situacions més inesperades. Els meus records són una cuina plena de gustos, d’aromes , de textures de vida inoblidables que m’acompanyen, que no s’esvaeixen mai i que em retornen la felicitat perduda a través de les mossegades, de les olors, del tacte impregnat en els meu dits, de la música amagada rere les orelles, de la vista de la bellesa inabastable.

Escolto. Assaboreixo. Oloro. Miro. Toco...Sento a través de totes les portes del meu cos i no vull deixar de fer-ho mai. No em puc permetre no posar atenció en tot allò que és imprescindible recordar amb tota la complexitat de sensacions que jo puc capturar i guardar en aquest cap desordenat ple de moments essencials que em caracteritza.

diumenge, 13 de febrer del 2011

La revolució en xarxa

El poder de canviar el món es troba a les nostres mans i cal prendre consciència com a individus del nostre potencial transformador, de la capacitat de moure fitxes en una partida d’escacs oberta a tots els públics. Ni la classe política, ni el quart poder mediàtic, ni la cúria judicial i ni tant sols els sinistres poders fàctics amagats en els trasters dels estats, en les ombres dels negocis perversos, poden fugir del control de persones organitzades en xarxa capaces de moure informació sensible de manera exponencial, sense control governamental i en un temps rècord. Informació de primera mà, explicada pels seus protagonistes, no manipulada per tercers, enriquida a través de les aportacions d’altres que se sumen a les causes, se solidaritzen i pressionen per generar canvis a on abans només hi havia ocultisme i manipulació interessada dels fets.

Els esdeveniments històrics d’aquests darrers dies intensos a Tunísia, a Egipte, al Iemen i incipientment ja a Algèria ens ha de fer veure que les noves maneres de mobilitzar-nos enfront les injustícies descol•loquen els poders clàssics. Les revolucions arriben quan es pren consciència de la ruptura, de la incomunicació, de la trencadissa del vincle entre els qui proposen els models de govern i els qui reben les conseqüències d’una manera injusta d’administrar els bens de tothom, de tergiversar els valors culturals, de controlar les vides dels ciutadans i de pensar que aquests no tenen dret ni força per rebel•lar-se. Quan un poble pren consciència de l’abús i a sobre és capaç de compartir-lo i globalitzar-lo, quan fem del desencís individual una cadena d’insatisfaccions, produïm una força bruta que no dóna opció a la marxa enrere perquè mobilitza el present i obre les portes a l’esperança d’un futur no sé si millor, tenint en compte el context actual, però si més no diferent i més democràtic.

Les injustícies, les males pràctiques de govern, els personatges sinistres, les desigualtats socials extremes, la prepotència dels partits majoritaris, la imposició de criteris únics, les mitges veritats explicades respecte dels grans problemes que ens afecten, la manipulació interessada de la informació, la incoherència en l’aplicació de les polítiques impulsades i la ideologia defensada, els grups de poder que condicionen les accions d’estat...Totes aquestes arestes conviuen en les nostres societats democràtiques, i nosaltres com a individus podem compartir el nostre coneixement, amplificar els seus errors, denunciar el que volen ocultar, informar del que no volen dir-nos, reconèixer l’altra part de la veritat que no ens volen explicar i finalment manifestar que ho veiem tot, ho sabem tot i que està en les nostres mans posar fi a allò que no podem permetre que succeeixi per dignitat i per respecte al conjunt d’individus, de persones anònimes que amb feina i esforç fan progressar el món.

En aquesta àgora pública en xarxa. En aquest espai compartit de coneixement que ens uneix i que no distingeix entre primer o tercer món. En aquest cúmul frenètic de creuament d’impressions on ningú s’escapa de la crítica, del qüestionament d’accions improcedents, del control dels ulls del món; hem de ser-hi des de la responsabilitat de l’acció i des de la capacitat de reacció en front les injustícies globals. Tots som peces claus des de les nostres petites aportacions de la transformació de la societat. Tots som jutges i part d’aquesta aldea global en xarxa sense fronteres físiques , sense governants, sense exèrcit...només veus i opinions individuals lliures i contrastades.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Amor bomber

La vida al convent de clausura no canvia mai. Els dies de la setmana es dilueixen, els mesos es perden, les estacions passen i els anys s’acumulen sense adonar-te que t’has fet vella sense haver arrencat mai una fulla de calendari. Una vida carregada d’espiritualitat, d’oracions, de misticisme, d’entrega a Nostre Senyor, d’obediència a l’abadessa, de pobresa, de castedat...d’obligacions i restriccions imposades. Ens lliurem a Déu en la seva totalitat, pures de cos i ànima, com Ell ens vol, netes de tot pecat per gaudir de nosaltres en plenitud espiritual. Lliures de tot pensament impur, de tota debilitat material...Ara des del llit de l’Hospital de l’àrea de Cremats de la Vall d’Hebron espero que em donin l’alta per tornar al monestir. Tinc la meitat del meu cos cremat i la cara desfigurada. No estic penedida. Aquell calendari em va apartar del camí de la llum i va obrir les portes a la foscor de les meves debilitats i ho assumeixo. No puc apartar del pensament la imatge del seu cos nu a la pàgina d’abril. La seva heroïcitat. La perdició irreductible, el desig irrefrenable. Torno al convent amb el record dels seus braços enlairant-me i estrenyent-me contra el seu pit per salvar-me de les flames. De les seves paraules de confort abans que arribés l’ambulància. De l’olor intens de la seva pell suada barrejada amb el fum i el seu aroma personal. De la seva veu profunda i dolça dient-me a l’orella tot està bé germana Maria...Tot no està bé, jo t’estimo fins a la mort i em consagro a tu amb un desig revelador.

És Nadal. El convent viu amb alegria aquestes dates tan assenyalades per al cristianisme i com és habitual trobem a la porta del monestir obsequis de persones que desinteressadament pensen en nosaltres, les monges clarisses del Monestir de Pedralbes. Entre els regals, principalment labors fetes per feligreses molt integrades a la nostra comunitat que ens obsequien amb bordats de punt de creu meravellosos, composicions de patchwork encantadores i peücs de llana pel fred de les nits, enguany hi havia un sobre ben estrany que portava escrit el següent missatge: Obre’m si el desig et crema...no vam gosar obrir-lo, per descomptat, fins que l’abadessa el veiés. Les ordres van ser concises i clares: directament a les escombraries. Aquell dia era jo l’encarregada d’organitzar la neteja del convent. La curiositat em podia i no ho vaig fer. Vaig rescatar de la brossa aquell sobre incitador. Me’l vaig guardar sota l’hàbit. Encara havia d’assistir a la darrera oració del dia, però no gosava d’anar-hi amb aquell pecat amagat sota el vestit. Vaig excusar-me amb l’abadessa amb un simple: “les meves migranyes intermitents de sempre, germana Immaculada. Déu em perdonarà de ben segur que no faci companyia a les germanes aquesta nit”. Els passadissos del convent semblaven infinits. Es duplicaven les distàncies tot recordant-me la meva desobediència, la meva mentida. Ja era a l’habitació. El cor em bategava fort. Notava com la sang corria i les venes palpitaven. Santa Clara em mirava des del quadre que penjava sobre la capçalera del llit i Jesucrist, m’observava des de sobre l’escriptori. Em vigilaven. Necessitava intimitat, així que vaig donar la volta al quadre i vaig guardar el crucifix al calaix de la còmode. Les mans em tremolaven, el cos em suava. Vaig trencar el sobre i quan vaig veure el que contenia...no m’esperava un calendari del cos de bombers de la ciutat! El vaig obrir mentre els nervis em feien tremolar l’ànima. Quina sensació de culpabilitat i alhora quina curiositat tan brutal.

Quins homes! Quina perfecció. Quina simetria volumètrica gairebé sortida dels grans escultors del classicisme grec com ara Miron, Praxíteles, Lisipo, Escopas o Polícleto, que tant em van agradar quan vaig estudiar història de l’art. Mai havia vist un home sense roba que no fos de marbre. No vaig tenir experiències sexuals prèvies al noviciat, la meva timidesa malaltissa em va anul•lar com a dona. No em trobava gens bonica, tot el contrari. Ningú parava atenció en mi. Volia ser invisible. No m’agradava que em miressin. Les monges dominiques de la meva escola van veure el perfil ideal per forçar una vocació i jo no vaig saber dir no, fins i tot em va semblar una bona sortida que s’adaptava a la meva idiosincràsia: callada, obedient i discreta... Vaig anar passant les fulles una per una parant atenció en tots els detalls. Gener era un somni. Febrer, guapíssim. Març, una joia, Abril, la meva perdició: sublim, irreal gairebé petri com una escultura. Perfecte en les formes, en les proporcions, els músculs ben definits, el cul, diví, la cara preciosa i el que s’intuïa...no ho podia suportar més. Les sensacions m’humitejaven l’esperit. Vaig haver de tancar aquell anuari trasbalsador. El vaig guardar sota el llit. Vaig tornar a donar la volta al quadre. Santa Clara em mirava enfadada i Jesucrist no em perdonava no haver lluitat contra la temptació amb prou determinació. Aquella nit no vaig dormir. Em vaig passar les hores pregant el perdó i els hi vaig jurar que al matí em desfaria d’ell...però no ho vaig fer. Necessitava tornar a veure la bellesa a través de les estacions del temps.

Quan va arribar la nit vaig repetir el ritual de nou. Vaig tapar els ulls del cel i em vaig quedar sola a la terra amb els mesos de l’any fets d’homes. Resseguia amb els dits aquelles fotos i m’imaginava com podia ser de suau la seva pell. Herois del foc. Valents. Em preguntava quina olor feien. El gust del seu alè. Com seria la sensació de les seves mans acaronant-me la cara, els cabells, els braços, les cames, l’esquena, els pits, el meu secret amagat inescrutable ...Els pensaments bruts creixien desbordats, irrefrenables materialitzats amb la imatge d’Abril. El dimoni em temptava amb molta força i jo cremava. Vaig tancar el calendari i demanava perdó desconsoladament. Les llàgrimes brollaven im parables i tacaven el terra de la cel•la. Agenollada i avergonyida buscava la redempció. “Demà el cremo, demà el cremo, no sóc digna de Tu, Déu misericordiós”, repetia una vegada darrera una altra fins que la son em va vèncer i vaig quedar adormida sobre les meves llàgrimes al costat de les fulles del pecat i i abraçada al crucifix. Al matí estava disposada a desfer-me’n d’ell però de cop la imatge d’abril m’emboirava el cap. No vaig tenir prou voluntat i el vaig guardar de nou sota el llit. Durant quatre dies no vaig gosar tocar-lo però la nit de cap d’any, després de celebrar amb les meves germanes l’entrada del nou any vaig demanar un desig enverinat: abraçar-me a abril abans de morir.

Aquella nit iniciàtica de principi d’any em vaig despullar completament i em mirava al mirall de la paret de la meva cel•la. Als meus 45 anys no m’havia atrevit mai a fer-ho. Tenia vergonya de mi mateixa. Em veia pàl•lida, seca i marcida, però era una dona, malgrat mai ningú m’hagués fet sentir en plenitud de sensacions com a tal. Vaig arrencar una a una les fulles de l’espiral del calendari. Em vaig estirar al llit i vaig embolicar-me el cos amb aquelles fotos. Gener, al braç dret. Febrer a l’esquerre. Març i Juliol sobre la cama dreta. Juny i agost sobre l’esquerre. Setembre, sota les meves natges. Maig, abraçant-me l’esquena. Octubre, estrenyent-me els pits. Novembre, embolicant-me cabells. Desembre, besant-me els llavis...i abril entre les meves cames acariciant el meu pubis. Les sensacions van aparèixer soles. El meu cos es retorçava. La meva pell era un ametller en flor. Una eclosió de vida. El meu interior una cascada de plaer mai imaginat. Sentia que el foc em cremava...i literalment era així. El meu cos es va encendre en un èxtasi místic. Les flames m’assetjaven però jo no notava l’escalfor, sentia deliri fins que tota l’habitació es va encendre com una torxa. El fum m’ofegava. Les germanes cridaven histèriques i jo nua i encesa veia com Abril, l’home de veritat, s’apropava a mi i em tirava una manta per sobre. Em va salvar però alhora em va condemnar. La resta de la història ja la coneixeu. El meu desig es va complir però també la meva penitència: viure en vida les ferides del pecat sobre la meva pell.

Des de llavors cada primavera encenc en secret una petita espelma, una flama de desig que m’uneix a ell fins a la mort.