Final Feliç: la venjança

(Imprescindible llegir la primera part del conte Final Feliç. Si encara no ho has fet, recupera'l al menú de l'esquerra de les entrades més populars)

Quina tristesa més absoluta se sent quan un pensa que la felicitat se t’esmuny de les mans com un ocell que fuig de la gàbia a la recerca de la seva llibertat, saps que no tornarà mai més. Així és com se sentia el Paco: sol i desesperançat, atrapat entre les reixes de la seva pròpia presència. Estava convençut que res podria omplir-li de nou la seva ampolla de vida per veure tot el que l’envoltava amb optimisme i abandonar aquest sentiment pessimista que ara mateix banyava la seva ànima mig buida. Feia ja tres mesos que el saló de bellesa Li Yuan havia abaixat la persiana i un cartell que posava “es traspassa” penjava tot desmanegat de la seva porta. De vegades, quan ningú el veia passava la palma de la mà per la porta de la perruqueria xinesa per veure si era capaç de captar les sensacions passades allà viscudes. Per uns moments aquell contacte sensorial amb les emocions concentrades a la rebotiga del plaer el reconfortava. Només uns segons d’il•lusions passades, unes instantànies de records plenes de matisos agradables. Cada matí en obrir els ulls veia la cara de la seva Dolores dispersada sobre el coixí i sentia la melodia dissonant dels seus roncs burxant les seves orelles. Sabia que havia estat ella qui havia denunciat a la policia l’activitat del saló. No la perdonaria mai. Compartia llit amb la traïció. Odiava aquella dona insensible. Les seves pupil•les es contreien en reacció a l’espant i necessitava tancar els ulls ben fort per recuperar durant uns segons la cara de la seva Tigressa de Xangai acaronant amb desvergonyiment tots els racons del seu cos.

“Mira que és lletja!”, pensava el Paco mentre l’observava dormint. Les comparacions no són aconsellables però de vegades es fan inevitables. Aspectes de la seva vida conjugal que abans passava per alt ara no podia deixar de qüestionar-los. Estava casat amb una bruixa i ara es topava amb la realitat crua que abans no havia estat capaç de dilucidar. Hi ha persones que tenen el do de fer felices als altres i d’altres que només es fan felices a elles mateixes xuclant les ànimes d’aquells que els hi fan costat. Un matrimoni, com tants d’altres, descompensat i gens gratificant. En aquest cas d’una dona forta, egoista i dominant, al costat d’un home sensible, obedient i dependent. Però tot té un límit. Un punt d’inflexió definitiu i el Paco començada a dibuixar aquest final d’etapa no exempt d’accions radicals que portaria a terme, per primera vegada a la seva vida, amb mà ferma i sense contemplacions.

-Paco, cariño, déjame el cafetito hecho antes de irte a trabajar y recuerda de poner la lavadora que tengo la faja sucia y ya sabes, corazón, que no puedo salir a la calle sin ella, que las carnes se me desbocan y la hernia se me resiente...y no te me distraigas hoy con los amigos cuando salgas del trabajo al mediodiía que tienes que venir a casa a sacar al Bobby (gos) que a mi me espera la Carmen, la Antonia y la Francisca para ir al polideportivo a la clase de Aquagym y a sudar a la sauna, a ver si me pongo a tono, ya, hombre!!, que desde Navidad me he puesto cinco quilos más... y subiendo. Recuerda también que hoy me toca ir al bingo y que llegaré tarde para cenar, eh! (...) Paco, cariño, no me pongas esa cara de agrio cuando te hablo que me pongo nerviosa y ya sabes que me sube la tensión y me coge el ahogo, por diossss.

Aquestes ordres que dia rere dia es repetien canviant els conceptes, però no els objectius per fi van resultar reveladores, en comptes de subjugadores. De sobte, el seu cap va veure clar com acabar amb aquella tirania i va començar a dissenyar el seu pla, a dibuixar l’esbós del que seria el seu alliberament, la seva fuga cap un infinit incert però esperançador. Avui era el primer dia de la resta de la seva existència i un aire de valentia i de ganes de superar tots els obstacles l’omplia de forces. Per primera vegada faria el que ell volia no el que els altres volien que fes. Un nou Paco transformat per l’efecte libidinós de l’encanteri d’una perruquera de dubtosa reputació va prendre la decisió irrefutable de canviar la seva vida. I el primer pas, encara que petit i intrascendent, començaria en aquell mateix instant... Què dolça és la sal quan la confons amb el sucre d’un “cafetito”.

-Qué asco por diossss, Paco!!!!! A ver si te fijas, pasmao. Pocas cosas que haces y encima, mal!! Vaya purga de café, he vomitado hasta la ostia de mi primera comunión. Ay, qué mareo, anda acércame el aparato de la tensión que seguro que me he descompensao... Ay qué espanto, Virgen santísima!!! Me voy corriendo al CAP que me he puesto a 18-12 por tu culpa. Hombres, pa qué los queremos!!!! Paquitooooo, mira, vete a trabajar ya que tu pachorra me estresa.

Un lleuger somriure als llavis era només l’únic indici palpable exterior de la seva satisfacció interna que esclatava sota la pell com un volcà en erupció. Avui arribaria tard a la feina com a cap de manteniment del poliesportiu municipal del barri del Fondo. Havia d’anar a l’administrador de finques que gestionava el traspàs del saló Li Yuan per interessar-se per la seva compra. Estava llançat. Aquell petit negoci havia de tornar a tenir llum, amor i vida i utilitzaria tots els seus estalvis per fer el seu somni realitat... Buscaria la Kumiko i li oferiria ser la mestressa de la perruqueria amb una condició: podria pentinar i afaitar tot el barri, però la rebotiga regalimant de luxuria només seria per ell. Ara però, calia fer front a l’obstacle més important: enterrar el seu passat per assegurar-se un futur ple d’amor sucat amb Chop Suey. Les puntes dels seus dits començaven a tocar la felicitat i el formigueig de la victòria li feia ja pessigolles.

La seva dona i les amigues van aparèixer com sempre a la classe l’Aquagym de les 12h. El Paco sempre esperava que la Dolores acabés la sessió aquàtica per saludar-la un momentet, entre feina i feina. Tot es desenvolupava com ell ho havia visualitzat. La classe de fitness a la piscina, la banyera amb bombolles removent les carns dissipades de la Carmen, l’Antònia, la Francisca i la Dolores i per últim el moment-sauna en solitari de la seva esposa, mentre les altres ja es retiraven cap al vestuari a dutxar-se. És en aquell precís instant, quan la piscina estava en calma i sense gent quan ell va aparèixer per donar-li el darrer adéu i acompanyar–la fins a la porta mateix de l’infern.

-Que sudes mucho mi amor, que te conviene... que yo me voy a casa a sacar al Bobby-, li va dir el Paco. Sense que ella notés res estrany la porta de la sauna va quedar travada gràcies a les efectives tasques de manteniment del seu espòs. Quina suada (els primers 10 minuts). Quina calor insuportable (els 5 minuts posteriors). Quin ofec (tot seguit). Quina habitació de mort (infart fulminant). Quin silenci d’ordres, de retrets... Quin final feliç mentre ell passejava el gos tranquil•lament. Dos dies després la va enterrar i després va demanar la baixa laboral al gimnàs per tenir prou temps per trobar la Kumiko, al•legant que veure la sauna li portava mals records i li aguditzava el seu estrés post-traumàtic causat per la mort “accidental” de la seva esposa. Durant setmanes la va buscar desesperadament. Li va seguir la pista per diferents ciutats fins que la va localitzar i li va escriure la següent carta.

Querida Kumiko,
No sé si te acuerdas de mi. Soy Paco uno de tus clientes de la peluquería Li Yuan en el barrio del Fondo de Santa Coloma. Aquel hombre bajito y un poco calvo que tanto le gustaba la olor que hacías a flores. El que venía todos los primeros de mes a peinarse y, bueno , ya sabes a otras cosas...No sé por donde empezar pero tengo que decirte que desde que te conocí no puedo de dejar de pensar en ti. En tus manos acariciándome. En tu cuerpo menudo retorciéndose encima de mi. En tu suavidad. En tu boca dulce. En tu media mirada rasgada. En tu pelo haciéndome cosquillas en mi piel desnuda. En tu lengua salvaje...Te llevo dentro como una obsesión y te presiento como mi destino. Necesito que vuelvas a Santa Coloma conmigo. Te vendré a buscar a Valencia, si tu quieres . Ya sé que trabajas en un taller de confección y en un restaurante. Mis intenciones son honorables. Quiero casarme contingo! Liberarte de tus jornadas interminables de trabajo. Darte unos papeles, un futuro. Sabes, he comprado la peluquería. Podríamos volver a abrir el negocio y tú volver a peinar mientras yo te miro y te cuido. Piénsatelo mi amor y dime algo pronto. Te espero en la trastienda de la peluquería. Tu y yo solos envueltos en nuestro deseo de felicidad, liberados del presente que nos esclaviza
Te quiero, mi dulce peluquera . Llámame al 689632569.

La carta no va tenir resposta. El mòbil no va sonar mai. La felicitat no es recupera queda enquistada en el passat i l’amor es fon com l’escuma del xampú quan cau l’aigua sobre el cabell humit.

Cartes des de Berlín: l'horror nazi

Tinc l’ànima amagada tapant-se els ulls amb les mans per no veure el patiment. El contacte amb l’horror del camp de concentració de Sachsenhausen m’ha afectat. Visitant espais de terror real com aquest entens la dimensió de l’angoixa sense vestits, de l’essencialisme del dolor. La por és silenciosa, invisible i s’escola per tots els racons de l’espai. Està atrapada pels murs i no pot esvair-se. S’enganxa a l’aire i la respires sense adonar-te. Els crits ofegats encara ressonen, si els vols escoltar. Em dóna la impressió de caminar envoltada de les ànimes de 100.000 persones que allà van morir sense dignitat.

Malgrat mantenir-se només una part dels edificis que constituïen aquest complex d’extermini nazi, a només 35 km de Berlín, aquests són suficientment representatius per reconstruir en el teu imaginari un retall de la història recent del sadisme d’estat a l’europea. Un moment històric no exempt de paradoxes posteriors. Els mateixos soviètics que van alliberar el camp l’any 45, van utilitzar-lo amb la mateixa finalitat fins l’any 50, justament també per silenciar les veus de qui no volien escoltar.

Perfectament ambientat, l’atrezzo és la realitat. Estic al barracó 38 i escolto l’audioguia que m’explica com era la vida a dins “...tres persones compartien un mateix llit de 80 cm. Feia molt fred. Quan arribava el matí molts ja no s’aixecaven. Havien mort o estaven tan malalts que els era impossible suportar una jornada de treball inhumana. Per esmorzar, un tros de pa i una mica de succedani de cafè. No n'hi havia per tots. La competència entre els mateixos presos creava tensions al barracó i actituds egoistes entre companys. Alguns ja no tornarien a la nit....”. M’assec en una de les taules on esmorzaven els presoners. No suporto el contacte amb la fusta. Els bancs també ploren i jo noto les llàgrimes lliscant pels costats fent petits bassals de tristesa en el terra de fusta. Continuo el meu passeig a través de les cel•les de càstig, els pals de tortura, la cuina del camp on es preparava una sopa infecta de patates podrides i naps, el bordell, la morgue, els crematoris, i arribo al lloc més inquietant del complex: la infermeria. El pitjor de ser un pres de Sachsenhausen no és que t’afusellessin o t’enviessin a la càmera de gas, sinó caure en mans dels metges desequilibrats de la SS. No tinc paraules per explicar-vos el que he vist avui. La crueltat d’uns homes amb bata blanca, esvàstica i cor de verí.

La meva ment fantasiosa no deixa de pensar què hauria estat de mi si hagués nascut jueva a principis del segle XX en un barri de Berlín. Si en comptes de portar el cognom Bosch, hagués portat l’autèntic cognom del meu avi matern: Margalef. Si hagués arribat a portar un pijama de ratlles amb una creu de David?...potser ara seria un munt de cendres descansant en pau sota els peus d’uns turistes a la recerca de respostes sobre la immundícia d’una part de la humanitat totalment prescindible.

Cartes des de Berlín

Haver fet 40 anys aquest any té les seves compensacions, una d’elles és que m’he guanyat un viatge a Berlín com a regal d’aniversari. Sis dies per endinsar-me en aquesta capital carregada d’història I d’emocions que regalimen a cada pas que fas entremig dels seus carrers i monuments. Berlín no és una ciutat bella, sinó irresistiblement interessant quant a concepte urbà. Destruïda i reconstruïda. Reinventada. Reorganitzada. Reordenada. Nascuda de nou de les cendres i aixecada des del patiment i la vergonya d’un poble perdedor d’una guerra salvatge i de la condescendència dels vencedors que es reparteixen un país, un poble, una ciutat com un pastís. Plena de cicatrius reneix del terror dividida en quatre parts. Trencada i cusida en un trencaclosques de difícil encaix en un context de guerra freda. De sistemes polítics oposats. Del capitalisme i el comunisme compartint un mateix espai de convivència impossible. La construcció del mur com a resultat de la confrontació pel domini del món. Quina bogeria quan ho penses! Un espai relativament petit concentrant la tensió de dos gegants imposant dos models d’estat irreconciliables que s’apunten amb míssils des de Moscú i Washington i amb tancs des de Checkpoint Charly a banda i banda de la Friedrichstrasse... Berlín és una ciutat plena de patiment i carregada de simbolisme que jo observo i intento entendre.

Haver viscut tanta intolerància concentrada ha convertit aquesta capital europea avui en la ciutat de la tolerància, de l’eclecticisme de tendències en tots els aspectes socials i urbans. Una miscel•lània curiosa que et captiva. Del respecte a la diversitat d’opcions. De comprensió de la diferència sense complexes. D’entendre l’espai públic i els seus usos des de la llibertat d’opcions i sense imposicions. Els seus carrers respiren una pau que perceps i t’impregna . Tot passa lent. Ningú t’observa. Ningú et qüestiona. Viu i deixa viure. Els cotxes no corren ni abunden. Els grafitis imposen la seva gama de colors i ornamenten, més que embruten. Les bicicletes circulen silencioses avançant entre els passejants. La gent no té pressa i somriu amable. Els parcs són immensos i callats. Els mercats, alternatius. Avantguarda en disseny. Cultura del reaprofitament, del reciclatge. Xoc multicultural amb una Turquia molt present.L’art és el carrer i la seva expressió lliure (m’encanta!!). Arquitectura imperial, moderna, extrema de formes, diferent a qualsevol altre. Ferides del nazisme. Tot hi és present i ben representat. Només cal enfocar la mirada i les fotografies esdevenen soles.

Des de dissabte fins al dijous que ve tinc el privilegi de ser una berlinesa més. Des de la meva arribada no deixo d’impregnar-me de la seva idiosincràsia. Berlin no és una ciutat de racons, com altres capitals, sinó d’ambients que t’encerclen. Des que he arribat he pogut percebre la sumptuositat del Unter den Linden; la icona de la Porta de Brandenburgo; la bestialitat del Reichstag; el futurisme dels edificis dissenyats per Foster, Calatrava, Gehry, Nouvel, Libeskind; el silenci del Tiergarten; l’encant alternatiu de Kreuzberg, de Prenzlauer Berg, del Mauer park i el seu mercat de segona mà amb chill outs improvisats enmig del caos de les parades desordenades carregades "d'ostàlgia"; la gràcia de l’East Side Park, amb el mur de la vergonya reconvertit en galeria d’art; i la fredor i l’angoixa del monument a les víctimes de l’Holocaust.

Dos dies molt intensos que han culminat aquesta tarda amb la visita al Museu Jueu (impactant i molt recomanable!), que conté part de la història negra d’aquesta ciutat. Demà em desplaço al camp de concentració de Sachsenhausen per conèixer l’horror de prop. Només de pensar-hi ja m’angoixo. El Berlín per oblidar, en tant que capital del tercer Reich, també existeix i jo l’haig de tocar amb les meves mans, justament per no oblidar el que no ha de tornar a passar.