Cartes des de Berlín

Haver fet 40 anys aquest any té les seves compensacions, una d’elles és que m’he guanyat un viatge a Berlín com a regal d’aniversari. Sis dies per endinsar-me en aquesta capital carregada d’història I d’emocions que regalimen a cada pas que fas entremig dels seus carrers i monuments. Berlín no és una ciutat bella, sinó irresistiblement interessant quant a concepte urbà. Destruïda i reconstruïda. Reinventada. Reorganitzada. Reordenada. Nascuda de nou de les cendres i aixecada des del patiment i la vergonya d’un poble perdedor d’una guerra salvatge i de la condescendència dels vencedors que es reparteixen un país, un poble, una ciutat com un pastís. Plena de cicatrius reneix del terror dividida en quatre parts. Trencada i cusida en un trencaclosques de difícil encaix en un context de guerra freda. De sistemes polítics oposats. Del capitalisme i el comunisme compartint un mateix espai de convivència impossible. La construcció del mur com a resultat de la confrontació pel domini del món. Quina bogeria quan ho penses! Un espai relativament petit concentrant la tensió de dos gegants imposant dos models d’estat irreconciliables que s’apunten amb míssils des de Moscú i Washington i amb tancs des de Checkpoint Charly a banda i banda de la Friedrichstrasse... Berlín és una ciutat plena de patiment i carregada de simbolisme que jo observo i intento entendre.

Haver viscut tanta intolerància concentrada ha convertit aquesta capital europea avui en la ciutat de la tolerància, de l’eclecticisme de tendències en tots els aspectes socials i urbans. Una miscel•lània curiosa que et captiva. Del respecte a la diversitat d’opcions. De comprensió de la diferència sense complexes. D’entendre l’espai públic i els seus usos des de la llibertat d’opcions i sense imposicions. Els seus carrers respiren una pau que perceps i t’impregna . Tot passa lent. Ningú t’observa. Ningú et qüestiona. Viu i deixa viure. Els cotxes no corren ni abunden. Els grafitis imposen la seva gama de colors i ornamenten, més que embruten. Les bicicletes circulen silencioses avançant entre els passejants. La gent no té pressa i somriu amable. Els parcs són immensos i callats. Els mercats, alternatius. Avantguarda en disseny. Cultura del reaprofitament, del reciclatge. Xoc multicultural amb una Turquia molt present.L’art és el carrer i la seva expressió lliure (m’encanta!!). Arquitectura imperial, moderna, extrema de formes, diferent a qualsevol altre. Ferides del nazisme. Tot hi és present i ben representat. Només cal enfocar la mirada i les fotografies esdevenen soles.

Des de dissabte fins al dijous que ve tinc el privilegi de ser una berlinesa més. Des de la meva arribada no deixo d’impregnar-me de la seva idiosincràsia. Berlin no és una ciutat de racons, com altres capitals, sinó d’ambients que t’encerclen. Des que he arribat he pogut percebre la sumptuositat del Unter den Linden; la icona de la Porta de Brandenburgo; la bestialitat del Reichstag; el futurisme dels edificis dissenyats per Foster, Calatrava, Gehry, Nouvel, Libeskind; el silenci del Tiergarten; l’encant alternatiu de Kreuzberg, de Prenzlauer Berg, del Mauer park i el seu mercat de segona mà amb chill outs improvisats enmig del caos de les parades desordenades carregades "d'ostàlgia"; la gràcia de l’East Side Park, amb el mur de la vergonya reconvertit en galeria d’art; i la fredor i l’angoixa del monument a les víctimes de l’Holocaust.

Dos dies molt intensos que han culminat aquesta tarda amb la visita al Museu Jueu (impactant i molt recomanable!), que conté part de la història negra d’aquesta ciutat. Demà em desplaço al camp de concentració de Sachsenhausen per conèixer l’horror de prop. Només de pensar-hi ja m’angoixo. El Berlín per oblidar, en tant que capital del tercer Reich, també existeix i jo l’haig de tocar amb les meves mans, justament per no oblidar el que no ha de tornar a passar.