Tupper polític

Dijous passat vaig assistir a una reunió d’amics l’objectiu de la qual no era altra que fer un intercanvi d’impressions amb l’actual alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon. A petició d’ella i a través d’una amiga es va muntar aquesta reunió de ”tupper” polític sense obscenitats per tal de posar en comú projectes i idees per a la ciutat. No cal dir que a mi m’encanta observar com els polítics es posicionen davant dels públics diversos i no necessàriament afins amb les sigles que encapçalen. Com utilitzen l’art de l’oratòria per convèncer a qui no vol ser convençut i per refermar-se davant qui creu i pensa com ells.

La Núria és jove, intel•ligent i bona oradora. Sap escoltar i explicar-se i és coherent amb els seus raonaments. Sap modular, orientar i exposar les seves idees sobre la marxa, perquè llegeix entre línies, observa les cares i recondueix el discurs per tal de quadrar un argument al seu favor, encara que de vegades també li puguis rebatre i desmuntar… no és perfecta!! , però qui ho és. Ni tampoc posseeix el do de la veritat, perquè què és la veritat? El que és adequat en un moment donat?, el que toca dir en certs moments?, el que defensa els principis del partit amb el qual simpatitzes? Hi ha tantes veritats com arguments les sustentin i siguin prou versemblants per ser creïbles i defensables. La Núria simplement és una alcaldable a la recerca del vot per imposar un model de ciutat capaç de desmarcar-se del seu antecessor, Bartomeu Muñoz , un pretorià de moralitat dubtosa i gestió política lamentable.

Santa Coloma és un municipi petit de territori però amb molta densitat de població. No disposa de sòl industrial ni d’una activitat econòmica remarcable , per tant té molts pocs ingressos i moltes despeses. Malgrat les millores dels darrers anys que han dignificat el municipi dotant-lo d’equipaments necessaris per poder donar un servei adequat, la ciutat encara pateix de moltes mancances relacionades amb l’àmbit més social, per causa de les bosses de població amb risc d’exclusió social que s’allotgen en els barris abans patrimoni de la immigració andalusa de i avui llar de les persones nouvingudes de la resta del món. Aquest municipi històricament ha estat una ciutat acollidora que ha sabut equilibrar balances difícils de compensar sense gaire soroll, amb pocs recursos i amb molta implicació de les entitats i parròquies que han sabut conciliar moltes sensibilitats al llarg dels anys.

Anem obrint tuppers i parlem plegats del model de ciutat futur superant la política cacic i de foment del totxo fins ara practicada, de com es mantindran els nous equipaments construïts amb la manca d’ingressos, de promoció d’una joventut poc motivada, de corresponsabilitat, d’incivisme, de la participació malentesa en tant que individual i no amb voluntat col•lectiva, de com la crisi i la manca d’ingressos acabarà per transformar praxis polítiques basades fins ara en el clientelisme, del cas Pretòria...del bé i del mal de la mateixa política. De la seva essència i de com la interpretem. I arribem a la conclusió que els projectes polítics són les persones que els encapçalen i no les sigles que els acompanyen. Que fer política és molt dur i que cal tenir molt clar que mai et pots professionalitzar per no banalitzar el seu veritable objectiu: liderar i governar sense pressions des d’una sensibilitat capaç de recollir inquietuds diverses.

Un idealisme extrem s’apropia de la xerrada i jo penso que la ciutat no és un pis. Que la població no som només una desena de persones ben avingudes xerrant relaxades. I que la alcaldessa malgrat tenir bons ingredients guardats en diferents tuppers, s’ha d’enfrontar a la realitat d’un municipi que durant anys s’ha governat sense un projecte clar de globalitat, que ha treballat per dipòsits estancs i que li cal moltes polítiques transversals i integradores amb l’objectiu de cohesionar un territori amb una problemàtica social extrema, mai tractada amb prou contundència de recursos i creativitat per part dels equips polítics anteriors...un tupper amb càrrega explosiva.

Jo també sóc japonesa

Ahir escoltava la ràdio de matinada. RAC 1 sonava en el silenci de la nit. Parava atenció en els continguts mentre intentava lluitar contra un insomni de cap de setmana. A aquestes hores de la matinada, les ones o et regalen música chill out o programes esotèrics i jo vaig optar per l’opció fosca per alimentar la meva curiositat malaltissa d’afers inexplicables. Era el programa “misteris” de Sebastià d’Arbó. Acostumada a temàtiques fantasmagòriques, piramidals, d’abduccions extraterrestres i d’arts endevinatòries variades...anit em va sorprendre amb un tema de l’actualitat mediàtica del moment. El convidat era el professor de la Universitat de Barcelona, Octavi Piulats (professor del Màster d'Agricultura Ecològica de la UB, Professor del Màster-Postgrau de Medicina Natural de la Facultat de Medicina de la UB i Director dels seminaris sobre "Pensament ecològic" a la facultat de filosofia de la UB), que em parlava sobre l’arribada a Catalunya del núvol tòxic de Fukushima. La meva atenció es va posar en màxima alerta . “Aquest Piulats sembla una persona assenyada” – vaig pensar- i vaig afegir després d’escoltar-lo cinc minuts “i gens il•luminat”, fet que em generava confiança en les seves paraules i m’aportava contundència als seus raonaments.

Segons ell, la radioactivitat provinent del Japó ja ha arribat a Catalunya. El núvol tòxic es passeja ja pel territori espanyol des del 25 de març, sent Extremadura la comunitat més afectada per l’impacte de partícules radioactives. Les fonts que citava eren del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i malgrat no crear alarmisme en les seves declaracions, ja que les mesures enregistrades, segons el CSN no són nocives per la salut (...encara!), ni comparables amb les enregistrades per l’accident de Txernòbil a l’abril del 1986, em vaig quedar amb una frase que m’ha fet pensar molt: “una cosa és que no tinguin impacte (quant a grau de becquerels detectats de partícules de iode i cessi a l’ambient) , i l’altre és que la seva presència no sigui negativa”.

Aquesta afirmació tan sàvia a dos quarts de dues passades de la matinada em fa reflexionar en com entenem aquest món en el qual vivim i compartim desgràcies amb països veïns. En com gestionem les crisis que poden desmuntar models energètics que ara no convé qüestionar, malgrat suposin un risc per a la salut extrem, manifest i demostrat. És molt significatiu que hagi de tenir insomni i escoltar un programa esotèric per assabentar-me que la radioactivitat ja forma part del meu tros de cel que em fa de sostre. A poc a poc els mitjans de comunicació van relegant a pàgines interiors les notícies de la crisi nuclear de Fukushima... tot just quan es tornen més preocupants. El pacte de silenci per tirar sorra sobre els afers sobre els quals no ens convé generar un estat d’opinió negatiu funciona. Qui no sap no pateix. Qui no pateix no qüestiona. Qui no qüestiona, no molesta. Qui no molesta, no existeix. Qui no existeix, no compta en aquest món d’interessos ocults, de negocis perversos al voltant de la producció d’una energia verinosa per sostenir un nivell de progrés mal resolt i gens humanitzat.

Emulant el president Kennedy en plena Guerra Freda, quan es va aixecar el mur de Berlín, i tot i ser conscient que només sóc una pobra dona insomne, vull declarar que “jo també sóc japonesa” i que em solidaritzo plenament amb el patiment d’aquest poble que durant anys arrossegarà les conseqüències de l’accident a la central. Que els registres de partícules radioactives provinents de Fukushima a Catalunya no siguin un risc avui, és a dir no tinguin un impacte remarcable, no vol dir que no reflexionem al voltant de la negativitat que suposa per a l’ecosistema una energia que ens treu més del que ens dóna, que ens manifesta la nostra fragilitat i condemna al patiment a milers de persones que durant anys i generacions pagaran amb la seva mort o mala salut els efectes de la radioactivitat alliberada. Una bomba invisible i silenciosa que els travessa i els uneix de nou amb un passat marcat per la catàstrofe nuclear.