Jo també sóc japonesa

Ahir escoltava la ràdio de matinada. RAC 1 sonava en el silenci de la nit. Parava atenció en els continguts mentre intentava lluitar contra un insomni de cap de setmana. A aquestes hores de la matinada, les ones o et regalen música chill out o programes esotèrics i jo vaig optar per l’opció fosca per alimentar la meva curiositat malaltissa d’afers inexplicables. Era el programa “misteris” de Sebastià d’Arbó. Acostumada a temàtiques fantasmagòriques, piramidals, d’abduccions extraterrestres i d’arts endevinatòries variades...anit em va sorprendre amb un tema de l’actualitat mediàtica del moment. El convidat era el professor de la Universitat de Barcelona, Octavi Piulats (professor del Màster d'Agricultura Ecològica de la UB, Professor del Màster-Postgrau de Medicina Natural de la Facultat de Medicina de la UB i Director dels seminaris sobre "Pensament ecològic" a la facultat de filosofia de la UB), que em parlava sobre l’arribada a Catalunya del núvol tòxic de Fukushima. La meva atenció es va posar en màxima alerta . “Aquest Piulats sembla una persona assenyada” – vaig pensar- i vaig afegir després d’escoltar-lo cinc minuts “i gens il•luminat”, fet que em generava confiança en les seves paraules i m’aportava contundència als seus raonaments.

Segons ell, la radioactivitat provinent del Japó ja ha arribat a Catalunya. El núvol tòxic es passeja ja pel territori espanyol des del 25 de març, sent Extremadura la comunitat més afectada per l’impacte de partícules radioactives. Les fonts que citava eren del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i malgrat no crear alarmisme en les seves declaracions, ja que les mesures enregistrades, segons el CSN no són nocives per la salut (...encara!), ni comparables amb les enregistrades per l’accident de Txernòbil a l’abril del 1986, em vaig quedar amb una frase que m’ha fet pensar molt: “una cosa és que no tinguin impacte (quant a grau de becquerels detectats de partícules de iode i cessi a l’ambient) , i l’altre és que la seva presència no sigui negativa”.

Aquesta afirmació tan sàvia a dos quarts de dues passades de la matinada em fa reflexionar en com entenem aquest món en el qual vivim i compartim desgràcies amb països veïns. En com gestionem les crisis que poden desmuntar models energètics que ara no convé qüestionar, malgrat suposin un risc per a la salut extrem, manifest i demostrat. És molt significatiu que hagi de tenir insomni i escoltar un programa esotèric per assabentar-me que la radioactivitat ja forma part del meu tros de cel que em fa de sostre. A poc a poc els mitjans de comunicació van relegant a pàgines interiors les notícies de la crisi nuclear de Fukushima... tot just quan es tornen més preocupants. El pacte de silenci per tirar sorra sobre els afers sobre els quals no ens convé generar un estat d’opinió negatiu funciona. Qui no sap no pateix. Qui no pateix no qüestiona. Qui no qüestiona, no molesta. Qui no molesta, no existeix. Qui no existeix, no compta en aquest món d’interessos ocults, de negocis perversos al voltant de la producció d’una energia verinosa per sostenir un nivell de progrés mal resolt i gens humanitzat.

Emulant el president Kennedy en plena Guerra Freda, quan es va aixecar el mur de Berlín, i tot i ser conscient que només sóc una pobra dona insomne, vull declarar que “jo també sóc japonesa” i que em solidaritzo plenament amb el patiment d’aquest poble que durant anys arrossegarà les conseqüències de l’accident a la central. Que els registres de partícules radioactives provinents de Fukushima a Catalunya no siguin un risc avui, és a dir no tinguin un impacte remarcable, no vol dir que no reflexionem al voltant de la negativitat que suposa per a l’ecosistema una energia que ens treu més del que ens dóna, que ens manifesta la nostra fragilitat i condemna al patiment a milers de persones que durant anys i generacions pagaran amb la seva mort o mala salut els efectes de la radioactivitat alliberada. Una bomba invisible i silenciosa que els travessa i els uneix de nou amb un passat marcat per la catàstrofe nuclear.