Estem a la recta final de les eleccions i sincerament, com moltíssima altra gent, estic una mica perplexa dels mètodes que alguns dels partits han utilitzat en aquesta campanya per atraure el vot. L’exercici de la política, si es banalitza, es dilueix creant cortines de fum que no deixen veure l’horitzó de les idees. A mi no em calen ni videojocs xenòfobs (per saber que el PP és l’ultra dreta a Catalunya), ni orgasmes a peu d’urna (perquè la “fiqui” amb una satisfacció total), ni pel•lis porno a lo Nebrera (per constatar que els escàndols d’aquests darrers anys no són més que enquistaments del propi poder dins de la política), ni llums al final del túnel, com si els electors fóssim fantasmes desorientats en una dimensió equivocada (ni estem perduts, ni el tripartit ha estat el caos, ni Convergència és la llum que ens cal per sortir d’aquesta crisi econòmica, d’aquest cansament tensional amb la veïna Espanya i d’aquesta catarsi del model polític que estem vivint personalitzat en els alts nivells d’abstenció que es preveuen).
No hi ha grans solucions ni receptes màgiques, ni superherois que ens salvin , només hi ha persones que es dediquen a la política amb major o menor encert. Si volem emular l’èxit d’Obama amb missatges que arrosseguen per la seva força sentimental, apel•lem a la fórmula “Yes, we can” i deixem de banda tanta parafernàlia buida de contingut i carregada de simplismes decebedors. Sí, nosaltres podem canviar les coses amb el nostre vot. Podem fer-ho i ens ho hem de creure. La fórmula màgica? Identificar-nos plenament amb la persona i amb el seu ideari. Que viatgem emocionalment pel mateix camí. Que veiem les mateixes solucions als vells problemes. Que confiem l’un amb l’altre sense maquillatges. Que parlem el mateix idioma. Que patim per les mateixes injustícies…Cal molt treball emocional de la nostra classe política en actiu perquè aconsegueixi concentrar en una frase l’essència d’aquesta afirmació tan encertada, perquè la gent es motivi i voti el proper diumenge en coherència amb el pensa i sent com a individu social... i no es mobilitzi només per por al que vindrà, ni per rancúnia amb el passat.
Així que no vull pensar en Supermontilla sobrevolant Catalunya preservant-me dels perills, ja em defenso sola. Tampoc desitjo camions carregats de criptonita convergent per desactivar aquest fenomen volador, perquè si l’objectiu és només eliminar l’enemic, on són les idees innovadores? No m’interessen gens les heroïnes justicieres violentes, ni els ciutadans que fan de la llengua una arma afilada, ni els ex presidents de clubs esportius fent política com qui juga un partit de futbol, ni les velles sigles històriques de l’esquerra catalana valenta, venent-se a qui més els hi pot oferir per salvar-los de l’agonia…Tinc sis dies per buscar en aquest univers tan carregat de figures algú que m’arrenqui de dins la meva projecció personal en l’univers que m’envolta.
Algú que em miri als ulls i em digui Yes, we can i me’l cregui sense la necessitat d’altre ingredient més que la il•lusió de transformar plegats.
dilluns, 22 de novembre del 2010
diumenge, 14 de novembre del 2010
Multes intrascendents
Per mi el carrer és la màxima expressió de la llibertat dels ciutadans que el comparteixen. No dubto que hagin d’existir normes bàsiques per garantir la convivència i el respecte dels uns cap als altres, però potser em sobra l’excés de puritanisme que volem bolcar sobre aquest espai amb projectes com el de penalitzar la gent que es passeja per la ciutat lleugera de roba. No entenc per què s’ha de multar per regular circumstàncies que s’han de resoldre en el marc de la privacitat dels espais. Prefereixo la pedagogia. Si volem transformar cal explicar, no imposar, i això no vol dir ser febles, sinó tot el contrari.
La semi nuesa o la nuesa sense ànim de provocació sexual explícita em pot semblar, des del meu punt vista una manca de bon gust en segons quins llocs es practiqui, però mai no un delicte. Crec que molta gent que viu en aquesta ciutat tan cosmopolita, integradora de moltes corrents urbanes, oberta, lliure i sense complexes, li importa ben poc el que faci cadascú amb la seva imatge. Opino que les regulacions sobre la indumentària s’han de restringir de portes endins. Tothom en el seu espai vital privat: habitatge, local comercial, hotel, equipament públic ha de decidir quines han de ser les normes bàsiques per accedir-hi, però d’aquí a entendre el carrer com una propietat, em supera.
És per això que trobo que per satisfer certs sectors de la nostra ciutat extremadament puritans i conservadors matem la peculiaritat de la nostra idiosincràsia urbana i l’obertura de mires que ens caracteritza com a ciutat progressista. Quan viatjo fora me n’adono que estem carregats de tantes manies absurdes. Ciutats europees emblemàtiques són precioses malgrat les seves imperfeccions i ningú qüestiona la seva bellesa i els seus ciutadans estan orgullosos de les seves joies. Roma està brutíssima. Venècia estén la roba de balcó a balcó. A Berlin, la gent consumeix cervesa pel carrer a tota hora....Deixem-nos de provincianismes i acceptem-nos com som: una ciutat preciosa, una capital marítima amb un potencial turístic brutal, un objecte de desig per moltes persones d’arreu del món...Imperfecta? sí, i què. Amb platges espectaculars i amb turistes horteres amb biquini per la Rambla?...A mi m’agrada així, perquè finalment jo m’estimo la meva ciutat, amb samarreta o sense. Potser el que cal és preocupar-nos més de millorar els nostres serveis cap als ciutadans que posar èmfasi en regular la moralitat dels nostres passejants.
Avui la columna del Ramon Suñé de la Vanguardia parlava de la Barcelona que ens ha de fer sentir orgullosos. Sí, una ciutat amb un grau d’accessibilitat envejable. Potser a París no trobem homes en banyador i sense samarreta passejant-se pels Champs Elysées, però sí que té una xarxa de metro totalment impossible per a persones amb mobilitat reduïda o simplement per a un cotxet de nadons...Què és més important? Vivim en un municipi amb un model d’habitabilitat i benestar esplèndid, només cal veure-ho i creure-s’ho. Posem esforços en explicar la bona feina feta tots aquests anys als barris per garantir la cohesió i la millora dels serveis a les persones i no perdem el temps el polítiques de xèrif anecdòtiques. Avenços socials aconseguits per mandats de coalicions d’esquerres que han posat Barcelona en el mapa del món, tant en la seva vessant estètica com social. Enfont aquesta grandesa, la multa em sobra.
La semi nuesa o la nuesa sense ànim de provocació sexual explícita em pot semblar, des del meu punt vista una manca de bon gust en segons quins llocs es practiqui, però mai no un delicte. Crec que molta gent que viu en aquesta ciutat tan cosmopolita, integradora de moltes corrents urbanes, oberta, lliure i sense complexes, li importa ben poc el que faci cadascú amb la seva imatge. Opino que les regulacions sobre la indumentària s’han de restringir de portes endins. Tothom en el seu espai vital privat: habitatge, local comercial, hotel, equipament públic ha de decidir quines han de ser les normes bàsiques per accedir-hi, però d’aquí a entendre el carrer com una propietat, em supera.
És per això que trobo que per satisfer certs sectors de la nostra ciutat extremadament puritans i conservadors matem la peculiaritat de la nostra idiosincràsia urbana i l’obertura de mires que ens caracteritza com a ciutat progressista. Quan viatjo fora me n’adono que estem carregats de tantes manies absurdes. Ciutats europees emblemàtiques són precioses malgrat les seves imperfeccions i ningú qüestiona la seva bellesa i els seus ciutadans estan orgullosos de les seves joies. Roma està brutíssima. Venècia estén la roba de balcó a balcó. A Berlin, la gent consumeix cervesa pel carrer a tota hora....Deixem-nos de provincianismes i acceptem-nos com som: una ciutat preciosa, una capital marítima amb un potencial turístic brutal, un objecte de desig per moltes persones d’arreu del món...Imperfecta? sí, i què. Amb platges espectaculars i amb turistes horteres amb biquini per la Rambla?...A mi m’agrada així, perquè finalment jo m’estimo la meva ciutat, amb samarreta o sense. Potser el que cal és preocupar-nos més de millorar els nostres serveis cap als ciutadans que posar èmfasi en regular la moralitat dels nostres passejants.
Avui la columna del Ramon Suñé de la Vanguardia parlava de la Barcelona que ens ha de fer sentir orgullosos. Sí, una ciutat amb un grau d’accessibilitat envejable. Potser a París no trobem homes en banyador i sense samarreta passejant-se pels Champs Elysées, però sí que té una xarxa de metro totalment impossible per a persones amb mobilitat reduïda o simplement per a un cotxet de nadons...Què és més important? Vivim en un municipi amb un model d’habitabilitat i benestar esplèndid, només cal veure-ho i creure-s’ho. Posem esforços en explicar la bona feina feta tots aquests anys als barris per garantir la cohesió i la millora dels serveis a les persones i no perdem el temps el polítiques de xèrif anecdòtiques. Avenços socials aconseguits per mandats de coalicions d’esquerres que han posat Barcelona en el mapa del món, tant en la seva vessant estètica com social. Enfont aquesta grandesa, la multa em sobra.
dimecres, 10 de novembre del 2010
Viatjar en el temps
Sempre m’ha creat molta curiositat els conceptes inabastables. Aquells improbables de dominar, d’entendre sense dosis de fe i amb el convenciment que totes les preguntes no poden tenir una resposta emmarcada en la racionalitat. L’entrevista de la contra de la Vanguardia al físic Jean Pierre Garnier m’ha enganxat de ple en aquesta mística de l’impossible d’entendre, de la bellesa de la complexitat. Intentar assimilar com funciona la llei del desdoblament del temps, no en l’àmbit de l’univers, sinó en nosaltres mateixos és gairebé una experiència intel•lectual orgàsmica.
El cervell se m’agita quan aspiro a comprendre que “tenim dos temps diferents al mateix temps : un segon en un temps conscient i milers de milions de segons en un altre d’imperceptible” que, segons aquest físic, ens permet solucionar els problemes de demà en el present. Som cos i alhora energia, dues propietats de les partícules que ens conformen i que viatgen a dues velocitats diferents, sense perdre la connexió. Mentre dormim la nostre dimensió energètica traspassa informació perquè quan ens aixequem al matí, sense saber per què, prenem les decisions adequades per evitar els perills o, simplement, perquè la nostre intuïció ens porti pel camí adequat. És evident que la presa consciència d’aquest potencial inherent a la nostra existència és una eina increïble per tenir una vida satisfactòria. La clau és deixar fluir el nostre pensament. Callar i escoltar-nos. No fer-nos preguntes que sabem que no tindran resposta i avançar atenent a les ordres de la intuïció.
Sincerament, aquesta teoria em descarrega del pes de les dubtes. Del per què de vegades he pres decisions deixant-me portar per la intuïció sense reflexionar i tenir clar que el camí que he escollit era l’adequat, fet que he constatat amb posterioritat. Cal reflexionar sense portar l’extrem la racionalitat. Escoltar totes les veus de la consciència i decantar les decisions cap a la fe en nosaltres mateixos, perquè finalment el nostre instint de supervivència ens conduirà cap a l’encert...el que no tinc clar és si és així perquè em desdoblo sense adonar-me’n o perquè simplement passa i punt. La veritat és que en el fons tant és.
Ara mateix me’n vaig a dormir i no sé si les meves partícules energètiques explicaran a les corpòries que demà tindré un dia fantàstic...si ho penso així, no podrà ser d’una altra manera, viatgi, o no, en l’espai temps universal, no?
El cervell se m’agita quan aspiro a comprendre que “tenim dos temps diferents al mateix temps : un segon en un temps conscient i milers de milions de segons en un altre d’imperceptible” que, segons aquest físic, ens permet solucionar els problemes de demà en el present. Som cos i alhora energia, dues propietats de les partícules que ens conformen i que viatgen a dues velocitats diferents, sense perdre la connexió. Mentre dormim la nostre dimensió energètica traspassa informació perquè quan ens aixequem al matí, sense saber per què, prenem les decisions adequades per evitar els perills o, simplement, perquè la nostre intuïció ens porti pel camí adequat. És evident que la presa consciència d’aquest potencial inherent a la nostra existència és una eina increïble per tenir una vida satisfactòria. La clau és deixar fluir el nostre pensament. Callar i escoltar-nos. No fer-nos preguntes que sabem que no tindran resposta i avançar atenent a les ordres de la intuïció.
Sincerament, aquesta teoria em descarrega del pes de les dubtes. Del per què de vegades he pres decisions deixant-me portar per la intuïció sense reflexionar i tenir clar que el camí que he escollit era l’adequat, fet que he constatat amb posterioritat. Cal reflexionar sense portar l’extrem la racionalitat. Escoltar totes les veus de la consciència i decantar les decisions cap a la fe en nosaltres mateixos, perquè finalment el nostre instint de supervivència ens conduirà cap a l’encert...el que no tinc clar és si és així perquè em desdoblo sense adonar-me’n o perquè simplement passa i punt. La veritat és que en el fons tant és.
Ara mateix me’n vaig a dormir i no sé si les meves partícules energètiques explicaran a les corpòries que demà tindré un dia fantàstic...si ho penso així, no podrà ser d’una altra manera, viatgi, o no, en l’espai temps universal, no?
dijous, 4 de novembre del 2010
L’Scarlett vol ser la teva amiga
La Mariona per fi havia decidit inscriure’s al casal de gent gran del barri. No li feia gaire gràcia això d’anar al club dels iaios, com ella l’anomenava, perquè malgrat tingués 75 anys i el seu cos ja no fos cap meravella, la seva ment brillava amb la mateixa intensitat dels 30. Mai havia estat una persona molt gregaria, més aviat era una solitària propera, és a dir una llunyana sentimental, amb l’objectiu sempre de protegir-se. Una dona sola, vella i bella. “Ni parlar de fer el taller de memòria”, es repetia sovint perquè el seu cap ja havia oblidat el que no volia recordar (“ per què remenar-ho?”); ni d’aprendre a ballar el country (“quin ridícul! abans morta que ballant Mi Pobre Corazón”); ni de fer els tallers de cuina (“tinc colesterol, la tensió alta i sucre: menjar no és un plaer, és un suplici!); ni de practicar el Tai-txi (“la lentitud em recorda que malgrat tingui pressa ja no puc corre i m’estresso!!”)... Ara mateix el que més desitjava era aprendre a fer anar el netbook que li havia regalat el seu fill pel seu aniversari i endinsar-se de ple a la xarxa global. Per fer-ho havia de superar els seus prejudicis amb l’objectiu de no quedar-se enrere, perquè quan li arribés la mort no la trobés sola i aturada en el passat, sinó immersa en el present més intens i acompanyada del món. Ella sola enmig de la globalitat, surant virtualment per la xarxa.
La Mariona va aprendre ràpid. Era una esponja de coneixement, un linx de l’aprenentatge, una fera salvatge de la tercera edat. Una encantadora de serps una mica atrotinada amb una ironia i sensibilitat deliciosa. Els seus companys de classe l’anomenaven carinyosament Scarlett, en honor a la Vivien Leigh, no només perquè tingués certa semblança física amb l’actriu, sinó també perquè en essència era el personatge de la pel•lícula Allò que el vent s’endugué.
Amb tots els cursos del casal programats a la butxaca: Iniciació a la informàtica I. Iniciació II. Dominem l’office. Com navegar per internet. Iniciació a les Xarxes Socials..., ja tenia prous coneixements per obrir-se un compte al facebook. “Ja veuràs quan s’assabenti la sobrada de l’Antonieta que he estat capaç de fer-ho sola. No suporto el seu posat i a més balla el Country. El barret de cowboy li escau com una patada... algú ho havia de dir”, va pensar mentre omplia tots els camps del seu perfil. Va enganyar una miqueta, però la vida també s’ha de viure des de la perspectiva de la mentida pietosa. Interpretacions sobre ella mateixa que no feien mal a ningú. “A veure, no seré tan tòtila de mostrar-me al món tal i com sóc, no es tracta d’un espai fictici de vides creuades? Algú realment s’atreveix a mostrar-se realment com és?”, es preguntava proporcionant-se immediatament la resposta: “s’ha de ser burro per ser sincer quan no et veuen!!”... Havia de posar una fotografia (“merda!”). Com s’havia inventat la data de naixement, havia de trobar una imatge adient que no desentonés i que fos una mitja veritat relacionada amb la seva existència real, si més no per garantir el principi de versenblança. Exactament va descomptar-se 45 anys per fer coincidir la seva edat virtual amb la mental: 30 anys. És a dir, data de naixement: 1980 i ja no calia donar-hi més voltes, la seva cara al facebook seria l’Scarlett O’Hara en honor a la seva heroïna del cinema, el seu alter ego a al xarxa social que responia perfectament amb seu esperit atemporal.
La primera acció de la Mariona a la xarxa va ser posar el títol de la seva pel•lícula preferida en l’apartat de recerca per veure si podia contactar amb gent que compartís els mateixos interessos. Per descomptat, tenia clar que no es faria amiga del seu fill, no s’havia ficat en aquest món perquè el Martí i els seus dos néts la controlessin.... “Fantàstic!”, existia una pàgina de seguidors d’aquest melodrama sureny. Va clicar ràpidament per unir-se i deixar el seu primer comentari públic: mai he entès perquè l’Scarlett triga tant en adonar-se que l’Ashley no és l’home que li convé. Ens enamorem del que ens manca però desitgem el que som i quan ens adonem ja és massa tard. Al dia següent la Mariona tenia la primera petició d’amistat. Era un tal Rhett Butler de nom, amb la imatge del Clark Gable. No va dubtar en acceptar-lo. “Quina gràcia!”, va pensar. La seva data de naixement era el 1939, “mira més o menys és de la meva quinta”, va dir-se tota cofoia, “i a sobre és sincer!... ai innocent”. A la tarda es va trobar la primera sorpresa escrita al seu mur: L’Scarlett no sap el que vol. Justament es capfica en continuar enamorada de qui sap que no podrà tenir perquè en el fons li fa por acceptar que allò que desitja se li pot resistir... No cal dir que li va encantar la frase, i li va contestar: Benvolgut Rhett, està clar que la clau per entendre la veritable magnitud de l’amor és que algú a qui estimes amb desmesura un dia et deixi plorant al final d’una escalinata i tu, malgrat suplicar-li que torni, i ell, malgrat estimar-te amb bogeria, et digui: francament estimada m’importa ben poc i et tanqui la porta als nassos. Un gran final per a una dona a la qual el que més li agrada a la vida és superar-se a ella mateixa...Les converses no van acabar aquí. Dia rere dia van anar desgranant tots els fotogrames de la pel•lícula i profunditzant en la psicologia de cadascun dels personatges. Converses a la xarxa d’una dimensió intel•lectual extrema i alhora d’una magnitud humana impensable. El Rhett i l’Scarlett s’havien enganxat l’un a l’altre en un espai fictici sense mirar-se als ulls, sense olorar les seves pells, sense tenir la percepció real dels cossos, ments unides fent l’amor a través de les paraules. “Veritat o mentida, què importa si finalment em fa feliç”, es deia cada cop que entrava al facebook per comprovar si el seu únic amic li havia notificat res de nou, o quan la finestra del xat s’obria per anunciar-li que ell era allà, perdut rere els milions de converses paral•leles.
La Mariona, als seus 75 anys notava a la seva panxa la vaporositat de l’amor quan veia un numeret a sobre de la icona del món, fins que un dia el Rhett, en comptes d’escriure en el seu mur, li va enviar un missatge. Volia conèixer-la ( “quin trasbals!!!”). El fet d’haver mentit en l’edat la posava en un compromís. S’havia de sincerar, però li feia molta vergonya. Així que va decidir que el dia que es trobessin ja descobriria la veritat in situ. Total ell, segons la informació del seu perfil tenia 71 anys, “no és cap pipiolo”, es repetia per donar-se confiança. Quina emoció! Li semblava increïble que amb el pes de l’edat ofegant-la encara pogués experimentar la tonteria de l’adolescència. Fins i tot va anar al Corte Inglés a comprar-se un conjunt nou per al gran dia. Havien quedat al Labetint d’Horta, els jardins preferits de la Mariona, en el primer banc a l’entrada a la dreta. Per tal d’identificar-se van acordar que tots dos portarien el DVD de la pel•li a les mans.
Feia un matí de tardor espectacular. Les fulles mortes de colors volaven lliures i lleugeres al seu voltant. Asseguda al banc glaçada de nervis escrutava el seu entorn a la recerca del seu estimat. No havia gosat encara treure la pel•lícula de dins del seu bolso quan un noi amb la cara plena d’acne juvenil i que es movia amb skate es va seure al seu costat. “I ara que fot aquest nano aquí. Com li dic jo que marxi perquè deixi espai.”, rondinava en silenci. I quan ja estava decidida a fer-lo fora el cor se li accelerar, perquè de la butxaca del seu anorac va treure el DVD i mirant-la fixament als ulls li va dir: “Perdoni, senyora, que li fa res canviar-se de banc. Em sap greu, de debò, amb la seva edat, però es que estic esperant a algú molt especial i m’agradaria tenir certa intimitat”. Aquell projecte d’home meravellós que l’havia captivat en la ceguesa de la xarxa i que ni tant sols arribava als 15 anys s’atrevia a fer-la fora incapaç de reconèixer-la!!. Ara ho entenia tot, segurament s’havia posat el 1939 com a data de naixement en honor a l’any en què es va estrenar la pel•lícula. No podia enfadar-se, havia jugat a ser el que no era per superar la ingrata soledat i havia perdut. Però en aquell instant de terrible decepció, de ridícul immens, de decepció amorosa profunda, li va sortir la seva ànima d’Scarlett, de iaia rondinaire, i li va contestar: “francament, m’importa ben poc, mou-te tu”.
La Mariona va aprendre ràpid. Era una esponja de coneixement, un linx de l’aprenentatge, una fera salvatge de la tercera edat. Una encantadora de serps una mica atrotinada amb una ironia i sensibilitat deliciosa. Els seus companys de classe l’anomenaven carinyosament Scarlett, en honor a la Vivien Leigh, no només perquè tingués certa semblança física amb l’actriu, sinó també perquè en essència era el personatge de la pel•lícula Allò que el vent s’endugué.
Amb tots els cursos del casal programats a la butxaca: Iniciació a la informàtica I. Iniciació II. Dominem l’office. Com navegar per internet. Iniciació a les Xarxes Socials..., ja tenia prous coneixements per obrir-se un compte al facebook. “Ja veuràs quan s’assabenti la sobrada de l’Antonieta que he estat capaç de fer-ho sola. No suporto el seu posat i a més balla el Country. El barret de cowboy li escau com una patada... algú ho havia de dir”, va pensar mentre omplia tots els camps del seu perfil. Va enganyar una miqueta, però la vida també s’ha de viure des de la perspectiva de la mentida pietosa. Interpretacions sobre ella mateixa que no feien mal a ningú. “A veure, no seré tan tòtila de mostrar-me al món tal i com sóc, no es tracta d’un espai fictici de vides creuades? Algú realment s’atreveix a mostrar-se realment com és?”, es preguntava proporcionant-se immediatament la resposta: “s’ha de ser burro per ser sincer quan no et veuen!!”... Havia de posar una fotografia (“merda!”). Com s’havia inventat la data de naixement, havia de trobar una imatge adient que no desentonés i que fos una mitja veritat relacionada amb la seva existència real, si més no per garantir el principi de versenblança. Exactament va descomptar-se 45 anys per fer coincidir la seva edat virtual amb la mental: 30 anys. És a dir, data de naixement: 1980 i ja no calia donar-hi més voltes, la seva cara al facebook seria l’Scarlett O’Hara en honor a la seva heroïna del cinema, el seu alter ego a al xarxa social que responia perfectament amb seu esperit atemporal.
La primera acció de la Mariona a la xarxa va ser posar el títol de la seva pel•lícula preferida en l’apartat de recerca per veure si podia contactar amb gent que compartís els mateixos interessos. Per descomptat, tenia clar que no es faria amiga del seu fill, no s’havia ficat en aquest món perquè el Martí i els seus dos néts la controlessin.... “Fantàstic!”, existia una pàgina de seguidors d’aquest melodrama sureny. Va clicar ràpidament per unir-se i deixar el seu primer comentari públic: mai he entès perquè l’Scarlett triga tant en adonar-se que l’Ashley no és l’home que li convé. Ens enamorem del que ens manca però desitgem el que som i quan ens adonem ja és massa tard. Al dia següent la Mariona tenia la primera petició d’amistat. Era un tal Rhett Butler de nom, amb la imatge del Clark Gable. No va dubtar en acceptar-lo. “Quina gràcia!”, va pensar. La seva data de naixement era el 1939, “mira més o menys és de la meva quinta”, va dir-se tota cofoia, “i a sobre és sincer!... ai innocent”. A la tarda es va trobar la primera sorpresa escrita al seu mur: L’Scarlett no sap el que vol. Justament es capfica en continuar enamorada de qui sap que no podrà tenir perquè en el fons li fa por acceptar que allò que desitja se li pot resistir... No cal dir que li va encantar la frase, i li va contestar: Benvolgut Rhett, està clar que la clau per entendre la veritable magnitud de l’amor és que algú a qui estimes amb desmesura un dia et deixi plorant al final d’una escalinata i tu, malgrat suplicar-li que torni, i ell, malgrat estimar-te amb bogeria, et digui: francament estimada m’importa ben poc i et tanqui la porta als nassos. Un gran final per a una dona a la qual el que més li agrada a la vida és superar-se a ella mateixa...Les converses no van acabar aquí. Dia rere dia van anar desgranant tots els fotogrames de la pel•lícula i profunditzant en la psicologia de cadascun dels personatges. Converses a la xarxa d’una dimensió intel•lectual extrema i alhora d’una magnitud humana impensable. El Rhett i l’Scarlett s’havien enganxat l’un a l’altre en un espai fictici sense mirar-se als ulls, sense olorar les seves pells, sense tenir la percepció real dels cossos, ments unides fent l’amor a través de les paraules. “Veritat o mentida, què importa si finalment em fa feliç”, es deia cada cop que entrava al facebook per comprovar si el seu únic amic li havia notificat res de nou, o quan la finestra del xat s’obria per anunciar-li que ell era allà, perdut rere els milions de converses paral•leles.
La Mariona, als seus 75 anys notava a la seva panxa la vaporositat de l’amor quan veia un numeret a sobre de la icona del món, fins que un dia el Rhett, en comptes d’escriure en el seu mur, li va enviar un missatge. Volia conèixer-la ( “quin trasbals!!!”). El fet d’haver mentit en l’edat la posava en un compromís. S’havia de sincerar, però li feia molta vergonya. Així que va decidir que el dia que es trobessin ja descobriria la veritat in situ. Total ell, segons la informació del seu perfil tenia 71 anys, “no és cap pipiolo”, es repetia per donar-se confiança. Quina emoció! Li semblava increïble que amb el pes de l’edat ofegant-la encara pogués experimentar la tonteria de l’adolescència. Fins i tot va anar al Corte Inglés a comprar-se un conjunt nou per al gran dia. Havien quedat al Labetint d’Horta, els jardins preferits de la Mariona, en el primer banc a l’entrada a la dreta. Per tal d’identificar-se van acordar que tots dos portarien el DVD de la pel•li a les mans.
Feia un matí de tardor espectacular. Les fulles mortes de colors volaven lliures i lleugeres al seu voltant. Asseguda al banc glaçada de nervis escrutava el seu entorn a la recerca del seu estimat. No havia gosat encara treure la pel•lícula de dins del seu bolso quan un noi amb la cara plena d’acne juvenil i que es movia amb skate es va seure al seu costat. “I ara que fot aquest nano aquí. Com li dic jo que marxi perquè deixi espai.”, rondinava en silenci. I quan ja estava decidida a fer-lo fora el cor se li accelerar, perquè de la butxaca del seu anorac va treure el DVD i mirant-la fixament als ulls li va dir: “Perdoni, senyora, que li fa res canviar-se de banc. Em sap greu, de debò, amb la seva edat, però es que estic esperant a algú molt especial i m’agradaria tenir certa intimitat”. Aquell projecte d’home meravellós que l’havia captivat en la ceguesa de la xarxa i que ni tant sols arribava als 15 anys s’atrevia a fer-la fora incapaç de reconèixer-la!!. Ara ho entenia tot, segurament s’havia posat el 1939 com a data de naixement en honor a l’any en què es va estrenar la pel•lícula. No podia enfadar-se, havia jugat a ser el que no era per superar la ingrata soledat i havia perdut. Però en aquell instant de terrible decepció, de ridícul immens, de decepció amorosa profunda, li va sortir la seva ànima d’Scarlett, de iaia rondinaire, i li va contestar: “francament, m’importa ben poc, mou-te tu”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)