El món és una catifa sota la qual s’ha amagat molta brutícia i ningú té la valentia d’aixecar-la i netejar-la amb el compromís que jo voldria. Airejar les injustícies, escombrar els corruptes i aspirar els poders financers que controlen des de la invisibilitat les nostres vides amb cobdícia i sense escrúpols. Som unes tristes peces d’escacs mogudes capritxosament en un taulell que només controlen les dues formacions polítiques majoritàries del nostre estat plurinacional de polítiques unidireccionals. Dos partits gens curosos alhora de mantenir neta i polida aquesta part de la catifa que cobreix el nostre país.
M’entristeix d’on venim i em deprimeix a on anem. Detesto el bipartidisme pràctic. La política que es burocratitza i se sotmet. Sortim d’una gestió d’un partit suposadament d’esquerres que ha fet polítiques conservadores i molt allunyades de la justícia social que ara tan defensen en la seva campanya electoral. Entrem en un període fosc d’un govern ultraliberal que l’únic que farà és salvar la papereta a qui controla el poder econòmic, perquè el món continuï sent un teatre de marionetes, on els rics fan ballar als pobres a través dels fils de la injustícia i la desigualtat. I les formacions petites què fan? Ens aporten algun matís, desfocalitzen els problemes generals afegint solucions en clau nacionalista o d’esquerra ecologista, però en el fons són notes de colors que queden totalment diluïdes en una Espanya que no entén de floritures, ni de complexitats, més enllà d’escollir entre el blau fred del Partit Popular o el vermell fals del Partit Socialista. La majoria s’imposa sobre les minories, però la raó no atén a la quantitat, sinó a la qualitat de les propostes.
Votem a un o a un altre, com vivim moltes vegades, sense reflexionar les nostres opcions. Sense profunditzar les decisions ni calibrar les conseqüències. Votem per tradició i continuisme, sense fixar-nos en les cares ni els pensaments ocults de qui suposadament ens ha de liderar. Votem sense memòria ni convenciment. Votem per obligació i sense cap voluntat crítica amb la gestió dels nostres governants. També ens indignem. Ens enfadem amb la lògica del món però tampoc no aportem solucions viables en el marc de la situació actual. Teoritzem sobre la utopia de societat ideal sense concretar les vies d’acció.
Votar, o no fer-ho també si no estàs convençut amb el que t’ofereixen, hauria de ser una pràctica de risc, un compromís amb el teu ideal de vida i amb la comunitat que t’envolta. Jo no crec que la majoria dels ciutadans canviïn de jaqueta cada x anys perquè pensin que l’altre partit majoritari ho farà millor, sinó perquè simplement és més fàcil no pensar i deixar que els fils et moguin, malgrat et portin a caure mort en qualsevol jugada del taulell d’escacs.
