Ja tenim nou president de la Generalitat i sembla que tot hagi de tornar a la normalitat com si res hagués passat. Convergència i Unió apareix de nou a les nostres vides després de dues legislatures d’un intent de govern d’entesa que ha acabat pitjor que una tragèdia grega, per haver gosat governar amb una polifonia disfònica incapaç de sonar com una veu. En aquesta batalla de supervivència dels valors d’esquerra en una Catalunya conservadora, des de la visió àmplia del territori, sembla que molta gent abans progressista i avui mas(ista) flirtegi amb els vencedors com a alternativa de superació a la derrota i renegui d’aquesta experiència, per mi fonamental per controlar els interessos dels qui sempre han volgut concentrar el poder sota la bandera de la catalanitat pràctica, amb profunds tocs liberals i amb poca sensibilitat social.
El tripartit ha comès massa errors. I el primer de tots ha estat néixer com un trio quan el que hagués estat natural era mantenir-se com un matrimoni clàssic, ideològicament ben compactat. Ja ho diu la dita, dos és companyia... tres, multitud. Per sumar, però, calia convidar tercers que han resultat ser els veïns incòmodes: sempre inconformistes, molt demandants i mai satisfets. Un cop s’estableix la convivència s’ha de saber dirigir l’orquestra. S’ha de controlar la prepotència dels veterans, la condescendència dels nouvinguts, la intromissió del cosí castellà i la gosadia dels més petits de voler conduir el cavall de Troia sense haver fet la mili. En conjunt, un concert simfònic que ha sonat fatal per tenir un mal director, voler aplegar un repertori massa ampli, haver pecat de massa entusiasme i, finalment, haver potenciat les peces dels solistes quan el que tocava era sonar alhora.
I ara enmig d’aquesta eufòria de país que sembla que comença a posar els fonaments del nou mur de contenció per construir la Catalunya somniada al final del túnel, jo haig de dir que em rebel•lo profundament i que no hi estic d’acord ni amb principis, ni amb els objectius de CiU, tot i que ara practiquin intel•ligentment i amb estratègia l’art de la humilitat i la conciliació. Aquests maons que a poc a poc aniran perfilant la seva obra de govern tornaran a recordar –nos que malgrat sembli que no hi ha diferències conceptuals, quan es tracta de traçar les grans polítiques transversals que sustenten el funcionament del país entre els partits amb opció de govern, sí que existeixen els matisos.
Artur Mas construirà una paret monocolor. Ben compactada i reforçada. Ideològicament ben sustentada. Sense escletxes per on s’escapi la llum d’altres maneres de fer les coses des del risc de la innovació. Amb materials que garanteixin el conformisme d’allò que ja funciona i satisfà a aquells que mouen els fils dels nostres interessos...A mi els murs m’inquieten i fent honor a Pink Floyd i la seva cançó emblemàtica vull deconstruir aquesta perfecció. I des de la meva petita aportació, pintar-lo de molts colors. Convidaré la gent a grafitejar-lo i reconvertir-lo en una paret que reculli totes les veus en forma de missatges atrevits que em parlin de sentiments , de necessitats, de mancances, d’il•lusions de canvi, de transformació, de comunitat, d’equilibri social, d’igualtat... Un mur ple de portes i finestres per a on les idees s’escolin i flueixin sense quedar atrapades sota l’essència de la uniformitat.
La meva visió del món no contempla els murs, sinó les eines per enderrocar-los.
divendres, 31 de desembre del 2010
dimarts, 14 de desembre del 2010
Nacional II
Em dic Katya. Sóc ucraïnesa. Tinc 22 anys... i estic molt boja. Ara, asseguda en una cadira de plàstic en un revolt de la Nacional II a l’alçada del quilòmetre 652 simplement espero que algun client aturi motors davant meu. L’ombrel•la de la marca Damm esponsoritza la meva feina, mentrestant escric el meu diari. M’agrada molt escriure. Qui sap si algun dia faré una novel•la. Bé començo per presentar-me una mica...Com em definiria? Sóc molt espavilada i estic bonííííííííííííííssima, tu: els pits de la talla cent. El cul turgent. La panxa rodona i llisa. Les cames llargues i primes. El cabell ros i ondulat. Els llavis rosats. La pell amb tacte de préssec i olor de vainilla. Les orelles petites , Les mans fines. Les ungles vermelles. La llengua juganera i lasciva…Sóc puta de professió i assassina per convicció.
M’agrada el que faig. Ja fa quatre anys que em dedico a eliminar a tots aquells desagraïts amb la nostra feina tan exquisida d’alleugerir els paquets inflats de tant conduir. No us ho penseu que sóc arbitrària i irracional... No gens, de veritat, jo escullo les meves víctimes curosament. Em carrego sense pietat, ni penediment, als homes irrespectuosos, poc cavallerosos amb la meva professió de caràcter social i d’utilitat lúdica indiscutible. Perquè no em negareu el fet que un clau a temps evita un accident. No és pot conduir amb pressió entre les cames! Un ha d’asserenar els instints, sinó el malestar del desig contingut fa que correm més a la carretera i que estem molt més irritables. Un ha de saber relaxar-se i tenir clar quan toca follar...i si és a l’aire lliure, sota l’ombra d’un arbre i amb el cant dels ocells de fons, és un luxe natural que no podem obviar. Les putes de carretera, que donem servei a primera línia del front, som un factor fonamental a l’hora de reduir la sinistralitat al volant i a la vegada contribuïm a què l’economia funcioni. Garantim la globalització de les mercaderies: que els tomàquets d’Almeria, arribin als supermercats d’Alemanya. Que l’oli de l’arbequina de les Borges Blanques regui les amanides franceses. Que les patates de Prades es mengin a Holanda. Que els fuets d’Olot pengin de les xarcuteries de Conpenhague. Un moviment possible gràcies als nostres serveis alleugeridors de l’avorriment que suposa conduir tantes hores en solitari , sense més companyia que un trist calendari de la Samantha Fox ja esgrogueït pel pas del temps i la remor de la ràdio tot el dia encesa per fer una mica de caliu dins de la cabina. Una tia bona a mitja ruta disposada a obrir-se de cames per superar la desídia del viatge és gairebé una aturada imprescindible com la de fer benzina. Les mànegues s’han de buidar, sigui en sentit estricte al dipòsit del vehicle de gran tonatge, i en la vessant figurada-eròtica al preservatiu (com a mi m’agrada, tot ben higiènic, recollit i ordenat ), malgrat que de vegades vagi sobre la meva cara (mira que els hi dic que controlin la intensitat del dispar i que apuntin a l’infinit, hòstia!!), o sobre el meu vestit (em fa una ràbia, això!..Sort del Cebralín). Com us deia, tot el que s’omple, es buida (o era tot el que puja, baixa?...Bé, tant és Newton i Arquímedes estarien d’acord amb mi i els meus principis de física aplicada a l’entorn dels paral•lelismes entre el subjecte –camioner- i l’objecte-camió-).
Jo sóc molt bona tia, de debò, però els que no enteneu que sóc una princesa de l’asfalt que dono plaer desbordat sobre el quitrà; una emperadriu dels sentits; una deessa de la carretera a la qual heu d’adorar, en comptes d’humiliar...ei, aviso, no us apropeu a mi. Si no teniu clar que aquí la que mana sóc jo malgrat pagueu vosaltres, que les normes les poso jo, que l’educació és un grau, no goseu demanar els meus serveis. Jo et dono plaer i tu m’obeeixes, entesos? I quan un et fa un favor, es dóna les gràcies.
Al llarg de la meva vida com a puta de revolts impossibles he vist de tot. De camioners hi ha de molts tipus. Per sort no tots són uns degenerats...a hores d’ara només m’he carregat uns 50, i potser he follat amb més de 1.000. Podríem dir que la mercaderia que transporten impregna el seu caràcter. Ho tinc estudiat. Els de productes tòxics, uns tensos. Els de la fruita, uns sortits. Els de refrigerats, uns glaçats. Els de cotxes, uns accelerats. Els de bestiar, uns porcs. Els de missatgeria, uns estressats...Ostres us he de deixar que veig que aquest camió que s’apropa està traient el peu de l’accelerador...A treballar o a matar.
-Hola zorraaa (ui, ui, ui , no anem bé). Ostia qué güena que estásss. Déjame verte las tetas, antes que naaaa (què pesats amb els pits, tots volen el mateix. Ja ho deia Freud, i si no ho deia li escau el comentari: la fixació dels homes sobre aquesta part del cos respon als records primaris de la unió amb la mare a través de la lactància, fet que genera un lligam indestructible i complaent cap a aquet símbol de la feminitat).
-Primero de todo, buenos días. Segundo, antes de tocarme esta maravilla de pechos ten la delicadeza de preguntarme cómo me llamo, porque no querrás follar con una desconocida....como mínimo grita mi nombre, que es Katya, cuando te deje extasiado de placer. Y tercero, haz el favor de lavarte esas manos negras, porque si todo lo llevas igual, a mi no me pones la mano encima (avui no tinc ganes de matar però com no em faci cas...).
-Tía, tu estassss loca. Pero si eres una puta de mierda, sentada en una silla de plástico de mierda, en esta carrerera de mierda...Va te doy 12 euros y hazme un apaño rápido que tengo los huevosssssssssss a reventarrrrrrrrrr. (Hauré de fer-ho. Voleu veure com me’l carrego sense deixar rastre?).
-OOOOOOhhh, Kaaatya.. Mássssssssssssssss rápido. Mmmmmmmmmmmmmm OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOhhhhhhhhhhhh. Pero, por qué paras burra, que no me corríiiiiiiiiiiiiiiiio aún.
-Mírame fíjamente a los ojos (tinc el seu sexe agafat ben fort a les mans).A que se mueven haciendo círculos. Síguelos, si quieres que acabe el trabajo. Se mueven de izquierda a derecha, mientras notas como mis manos se deslizan arriba y abajo, arriba y abajo, arriba y abajo...Sientes mucho placer y no puedes dejar de mirarme a los ojos ( Ja el tinc. No us ho havia dit abans, però el meu pare es dedicava a hipnotitzar gent i em va ensenyar a fer-ho. Mai se sap la utilitat dels aprenentages fins que la trobes i la gaudeixes).Cuando cuente tres te vas a correr y después irás a tu camión. En el quilómetro 653 vas a apretar el acelerador al máximo y te vas a salir de la carretera. Y vas a morir. Un... dos... tres.
-OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOhhhhhhhhhhhh, Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. Ten zorra, tus 12 euros. Ai que descansao me quedao.
Veig com t’allunyes. Com agafes velocitat. Vinga va, corre una mica més!!!. Ja t’apropes a la foscor. Ara sí, gira el volant, home! Uaaaaala, quina llet!!! .Una, dues, tres, quatre...voltes de campana. Quant de fum. Com m’agrada la simfonia de les sirenes: mossos, bombers i ambulàncies a l'uníson. No hi ha res a fer, uff quina pena!
Malaguanyats tomàquets, no m’agrada gens tirar el menjar, amb la gana que passen els nens a l’Àfrica....Si m’haguessis dit bon dia a temps. Culpa teva, camioner de merda.
M’agrada el que faig. Ja fa quatre anys que em dedico a eliminar a tots aquells desagraïts amb la nostra feina tan exquisida d’alleugerir els paquets inflats de tant conduir. No us ho penseu que sóc arbitrària i irracional... No gens, de veritat, jo escullo les meves víctimes curosament. Em carrego sense pietat, ni penediment, als homes irrespectuosos, poc cavallerosos amb la meva professió de caràcter social i d’utilitat lúdica indiscutible. Perquè no em negareu el fet que un clau a temps evita un accident. No és pot conduir amb pressió entre les cames! Un ha d’asserenar els instints, sinó el malestar del desig contingut fa que correm més a la carretera i que estem molt més irritables. Un ha de saber relaxar-se i tenir clar quan toca follar...i si és a l’aire lliure, sota l’ombra d’un arbre i amb el cant dels ocells de fons, és un luxe natural que no podem obviar. Les putes de carretera, que donem servei a primera línia del front, som un factor fonamental a l’hora de reduir la sinistralitat al volant i a la vegada contribuïm a què l’economia funcioni. Garantim la globalització de les mercaderies: que els tomàquets d’Almeria, arribin als supermercats d’Alemanya. Que l’oli de l’arbequina de les Borges Blanques regui les amanides franceses. Que les patates de Prades es mengin a Holanda. Que els fuets d’Olot pengin de les xarcuteries de Conpenhague. Un moviment possible gràcies als nostres serveis alleugeridors de l’avorriment que suposa conduir tantes hores en solitari , sense més companyia que un trist calendari de la Samantha Fox ja esgrogueït pel pas del temps i la remor de la ràdio tot el dia encesa per fer una mica de caliu dins de la cabina. Una tia bona a mitja ruta disposada a obrir-se de cames per superar la desídia del viatge és gairebé una aturada imprescindible com la de fer benzina. Les mànegues s’han de buidar, sigui en sentit estricte al dipòsit del vehicle de gran tonatge, i en la vessant figurada-eròtica al preservatiu (com a mi m’agrada, tot ben higiènic, recollit i ordenat ), malgrat que de vegades vagi sobre la meva cara (mira que els hi dic que controlin la intensitat del dispar i que apuntin a l’infinit, hòstia!!), o sobre el meu vestit (em fa una ràbia, això!..Sort del Cebralín). Com us deia, tot el que s’omple, es buida (o era tot el que puja, baixa?...Bé, tant és Newton i Arquímedes estarien d’acord amb mi i els meus principis de física aplicada a l’entorn dels paral•lelismes entre el subjecte –camioner- i l’objecte-camió-).
Jo sóc molt bona tia, de debò, però els que no enteneu que sóc una princesa de l’asfalt que dono plaer desbordat sobre el quitrà; una emperadriu dels sentits; una deessa de la carretera a la qual heu d’adorar, en comptes d’humiliar...ei, aviso, no us apropeu a mi. Si no teniu clar que aquí la que mana sóc jo malgrat pagueu vosaltres, que les normes les poso jo, que l’educació és un grau, no goseu demanar els meus serveis. Jo et dono plaer i tu m’obeeixes, entesos? I quan un et fa un favor, es dóna les gràcies.
Al llarg de la meva vida com a puta de revolts impossibles he vist de tot. De camioners hi ha de molts tipus. Per sort no tots són uns degenerats...a hores d’ara només m’he carregat uns 50, i potser he follat amb més de 1.000. Podríem dir que la mercaderia que transporten impregna el seu caràcter. Ho tinc estudiat. Els de productes tòxics, uns tensos. Els de la fruita, uns sortits. Els de refrigerats, uns glaçats. Els de cotxes, uns accelerats. Els de bestiar, uns porcs. Els de missatgeria, uns estressats...Ostres us he de deixar que veig que aquest camió que s’apropa està traient el peu de l’accelerador...A treballar o a matar.
-Hola zorraaa (ui, ui, ui , no anem bé). Ostia qué güena que estásss. Déjame verte las tetas, antes que naaaa (què pesats amb els pits, tots volen el mateix. Ja ho deia Freud, i si no ho deia li escau el comentari: la fixació dels homes sobre aquesta part del cos respon als records primaris de la unió amb la mare a través de la lactància, fet que genera un lligam indestructible i complaent cap a aquet símbol de la feminitat).
-Primero de todo, buenos días. Segundo, antes de tocarme esta maravilla de pechos ten la delicadeza de preguntarme cómo me llamo, porque no querrás follar con una desconocida....como mínimo grita mi nombre, que es Katya, cuando te deje extasiado de placer. Y tercero, haz el favor de lavarte esas manos negras, porque si todo lo llevas igual, a mi no me pones la mano encima (avui no tinc ganes de matar però com no em faci cas...).
-Tía, tu estassss loca. Pero si eres una puta de mierda, sentada en una silla de plástico de mierda, en esta carrerera de mierda...Va te doy 12 euros y hazme un apaño rápido que tengo los huevosssssssssss a reventarrrrrrrrrr. (Hauré de fer-ho. Voleu veure com me’l carrego sense deixar rastre?).
-OOOOOOhhh, Kaaatya.. Mássssssssssssssss rápido. Mmmmmmmmmmmmmm OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOhhhhhhhhhhhh. Pero, por qué paras burra, que no me corríiiiiiiiiiiiiiiiio aún.
-Mírame fíjamente a los ojos (tinc el seu sexe agafat ben fort a les mans).A que se mueven haciendo círculos. Síguelos, si quieres que acabe el trabajo. Se mueven de izquierda a derecha, mientras notas como mis manos se deslizan arriba y abajo, arriba y abajo, arriba y abajo...Sientes mucho placer y no puedes dejar de mirarme a los ojos ( Ja el tinc. No us ho havia dit abans, però el meu pare es dedicava a hipnotitzar gent i em va ensenyar a fer-ho. Mai se sap la utilitat dels aprenentages fins que la trobes i la gaudeixes).Cuando cuente tres te vas a correr y después irás a tu camión. En el quilómetro 653 vas a apretar el acelerador al máximo y te vas a salir de la carretera. Y vas a morir. Un... dos... tres.
-OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOhhhhhhhhhhhh, Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. Ten zorra, tus 12 euros. Ai que descansao me quedao.
Veig com t’allunyes. Com agafes velocitat. Vinga va, corre una mica més!!!. Ja t’apropes a la foscor. Ara sí, gira el volant, home! Uaaaaala, quina llet!!! .Una, dues, tres, quatre...voltes de campana. Quant de fum. Com m’agrada la simfonia de les sirenes: mossos, bombers i ambulàncies a l'uníson. No hi ha res a fer, uff quina pena!
Malaguanyats tomàquets, no m’agrada gens tirar el menjar, amb la gana que passen els nens a l’Àfrica....Si m’haguessis dit bon dia a temps. Culpa teva, camioner de merda.
dimarts, 7 de desembre del 2010
(...)
La bona utilització dels signes de puntuació és importantíssima més enllà dels textos escrits. El llenguatge i els seus recursos per donar vida a les paraules i carregar-les de sentit a través dels tempos són totalment extrapolables als nostres actes. Els anys acumulen un seguit d’accions que es poden interpretar amb la lògica de les comes, dels punts i apart, dels punts i seguits, dels punts i comes, dels dos punts, dels punts suspensius, dels guionets, i dels parèntesis. No m’he trastocat intentant definir la meva vida a cop de signes, sinó que vull manifestar-vos que és molt important identificar-los per saber en cada moment on es troba la pausa i quina ha de ser la seva durada.
Una vegada vaig llegir una crítica literària sobre el llibre Madamme Bovary. L’autor parlava del domini expressiu en la utilització del llenguatge de Gustave Flauvert i assenyalava la intensitat en la utilització d’un punt i coma en un dels moments més eròtics del llibre, quan ella manté relacions sexuals amb el seu amant dins d’un carruatge totalment desbocat, i no només en el sentit estricte dels cavalls al galop, sinó fent referència a l’alta temperatura a l’interior de la cabina. És una escena del llibre totalment suggerent i a on tot es sobreentén, malgrat les omissions. El punt i coma significa la passió de dos cossos entregats sense límits, la separació temporal entre l’abans i el després del desig. Sexe concentrat en un signe de puntuació.
Aquest exemple no és únic i a més el significat del signe depèn del context, però trobo que és molt il•lustratiu. No tots els punts i comes són eròtics, ni tots els punts i finals definitius. Els signes de puntuació adquireixen la forma de l’entorn, s’enriqueixen de les energies que combinen i alhora separen moments i ens aporten espais de reflexió per poder decidir. Modelen les experiències i ens recorden que res és tancat, lineal , incorregible o estàtic per naturalesa. Porto temps donant voltes a aquesta reflexió que avui m’he decidit a escriure. I crec que em trobo en disposició de dir que finalment he après a controlar els tempos no només quan escric sinó quan visc.
He deixat enrere les comes i les he transformat en punts i seguits. És a dir, he abandonat la vida atrafegada, ràpida, sense parar atenció en el que fas perquè ja tens la mirada posada en el que faràs, fet que no et permet gaudir mai dels grans moments, dels segons viscuts com hores. També he donat valor al punt i final i m’he adonat que, per sort, intentar separar etapes no vol dir entendre que les experiències s’obliden, sinó que s’arxiven i es recuperen transformades i evolucionades. El que deixes escrit en el paràgraf anterior inevitablement condicionarà el següent, t’agradi o no. He après a obrir parèntesis i guionets per poder respirar quan m’ofego, quan sembla que les paraules s’acumulen i cal frenar-les i deixar-les refredar en un espai neutre, aclaridor i asèptic, en una capsa de reflexió aïllada. Els dos punts m’aturen i m’ordenen. Quant al punt i coma, diria que és el nostre espai secret que separa dos fets evidents d’un d’amagat que només coneixes tu, els secrets entesos com les nostres pors i desitjos ocults mai expressats, un signe de puntuació lingüísticament obviable, i vitalment identitari del propi jo.
Sembla que tot està sota control menys els punts suspensius...encara ara no he pogut superar el neguit que em suposa no saber que passarà. No visualitzar un final quan tinc un principi. Deixar en l’aire paraules i fets volant a la deriva sobre decisions que no sabré com resoldré. Tinc anys per endavant per domesticar l’incontrolable. Per fluir en la incertesa dels punts infinits.
Una vegada vaig llegir una crítica literària sobre el llibre Madamme Bovary. L’autor parlava del domini expressiu en la utilització del llenguatge de Gustave Flauvert i assenyalava la intensitat en la utilització d’un punt i coma en un dels moments més eròtics del llibre, quan ella manté relacions sexuals amb el seu amant dins d’un carruatge totalment desbocat, i no només en el sentit estricte dels cavalls al galop, sinó fent referència a l’alta temperatura a l’interior de la cabina. És una escena del llibre totalment suggerent i a on tot es sobreentén, malgrat les omissions. El punt i coma significa la passió de dos cossos entregats sense límits, la separació temporal entre l’abans i el després del desig. Sexe concentrat en un signe de puntuació.
Aquest exemple no és únic i a més el significat del signe depèn del context, però trobo que és molt il•lustratiu. No tots els punts i comes són eròtics, ni tots els punts i finals definitius. Els signes de puntuació adquireixen la forma de l’entorn, s’enriqueixen de les energies que combinen i alhora separen moments i ens aporten espais de reflexió per poder decidir. Modelen les experiències i ens recorden que res és tancat, lineal , incorregible o estàtic per naturalesa. Porto temps donant voltes a aquesta reflexió que avui m’he decidit a escriure. I crec que em trobo en disposició de dir que finalment he après a controlar els tempos no només quan escric sinó quan visc.
He deixat enrere les comes i les he transformat en punts i seguits. És a dir, he abandonat la vida atrafegada, ràpida, sense parar atenció en el que fas perquè ja tens la mirada posada en el que faràs, fet que no et permet gaudir mai dels grans moments, dels segons viscuts com hores. També he donat valor al punt i final i m’he adonat que, per sort, intentar separar etapes no vol dir entendre que les experiències s’obliden, sinó que s’arxiven i es recuperen transformades i evolucionades. El que deixes escrit en el paràgraf anterior inevitablement condicionarà el següent, t’agradi o no. He après a obrir parèntesis i guionets per poder respirar quan m’ofego, quan sembla que les paraules s’acumulen i cal frenar-les i deixar-les refredar en un espai neutre, aclaridor i asèptic, en una capsa de reflexió aïllada. Els dos punts m’aturen i m’ordenen. Quant al punt i coma, diria que és el nostre espai secret que separa dos fets evidents d’un d’amagat que només coneixes tu, els secrets entesos com les nostres pors i desitjos ocults mai expressats, un signe de puntuació lingüísticament obviable, i vitalment identitari del propi jo.
Sembla que tot està sota control menys els punts suspensius...encara ara no he pogut superar el neguit que em suposa no saber que passarà. No visualitzar un final quan tinc un principi. Deixar en l’aire paraules i fets volant a la deriva sobre decisions que no sabré com resoldré. Tinc anys per endavant per domesticar l’incontrolable. Per fluir en la incertesa dels punts infinits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)