Jo tinc dret a escollir

Ahir llegia al diari que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, estava revisant la llei de l’avortament. Sembla ser que la nova legislació amb la qual treballa no serà la que estava vigent amb anterioritat  a la llei de terminis. En una entrevista publicada  al diari La Razon s’atreveix a qualificar “d’èticament inconcebible” l’actual legislació i ens avança que potser la malformació del fetus no serà ja un supòsit per l’avortament...quina bajanada pròpia d’algú incapaç de separar la moral divina de la realitat crua com és la de portar al món algú que sabem que patirà i ens farà partir.

Estimat ministre d’aquest govern de despropòsits, les lleis s’han de complir, però perquè així sigui també han de ser justes i ponderades i el que vostè ens proposa és un intervencionisme en les decisions que corresponen a una dona o parella que des de la llibertat, o de vegades, des de la inconsciència (sí també, i no ho excuso!!!), o fruit d’un abús sexual o d’un comportament sexual de risc en adolescents es troba amb la concepció d’un fill; la majoria de les vegades sa però d'altres també amb patologies greus. Tinc clar, i no puc veure-ho des d’una altra perspectiva possible, que un cop desencadenat l’embaràs és decisió de qui concep escollir si vols que aquest ésser humà obri els ulls al món, o bé  impedir que ho faci, perquè saps que no tindràs prous capacitats, recursos, complicitat amb la parella o desig per ajudar-lo a créixer en un entorn emocional estable i adequat. Si, a més a més, el fetus es desenvolupa amb greus malformacions, o malalties que n’ets conscient que li generaran sofriment, cal que la decisió última, i encara amb més raó, no la imposi la justícia, sinó el criteri mèdic i el sentit comú dels seus pares. Tu i només tu saps si ets capaç d’enfrontar-te a les dificultats; i el metge amb el seu coneixement, valorar si aquest nen o nena patirà per causa de la seva deformitat o síndrome sense cap esperança que garanteixi una vida digna.

S’equivoca ministre quan acusa les persones que estem a favor del dret a la interrupció de l’embaràs d’èticament lleugeres. Jo sóc mare de tres fills. M’he quedat embarassada perquè així ho he desitjat. Perquè m’he vist amb cor i recursos per tirar endavant una criança. No he passat per una experiència d’avortament perquè no ho he necessitat,  però em consta que qui ho ha fet ha patit  molt alhora de prendre la decisió. Psicològicament és un procés que et deixa empremta, però saps que no hi ha sortida i que ho has de fer. Qui som per jutjar les decisions reflexionades de terceres persones, que des d’una capacitat de judici sana se senten responsables de les seves accions i fan el que creuen més adequat amb l’assessorament dels metges?

Quina pena veure com tornem a deixar-nos portar per la foscor de les pors imposades per la moral religiosa, i no per la llum de la il·lustració, de la racionalitat i de la pressa de decisions sempre des de la llibertat d’elecció en el marc d’una regulació equilibrada.

Èxode cap a la utopia

Avui ja s’ha despenjat la notícia que tots esperàvem. Ja estem en fase de rescat, tot i que no em sento de cap manera salvada de res, tot el contrari. Estic sotmesa, emmanillada i subjugada a les estratègies de tercers. Sóc ja com una refugiada que rebo l’almoina per sobreviure en un camp d’acollida habilitat només per satisfer necessitats bàsiques de subsistència, i sense la llibertat per rebel•lar-me contra la involució de drets socials que patim per culpa de la cobdícia d’uns pocs. Si tots aquestes esforços que ens demanen servissin realment per superar aquest moment, no m’importaria fer-los; però quan veus la magnitud de l’engany, la frivolitat dels mercats, i la inoperància dels líders polítics, un sentiment de tristesa profunda m’envaeix. Una sensació de boira intensa, d’inestabilitat per incertesa de futur.

Els ciutadans tornem a ser carn de canó. Objecte d’ús i no persones amb tota la seva dimensió, amb necessitats i carències que han de ser cobertes amb dignitat. No els importem perquè l’objectiu no és el nostre benestar, sinó el manteniment dels interessos creats al voltant d’un sistema d’organització social i econòmica basat en la desigualtat i no en la justícia.

Ja tinc preparada la meva maleta imaginària per iniciar el meu èxode cap a la utopia d’un nou món que ha de sorgir necessàriament d’aquest disbarat de present. He posat aquelles coses que són fonamentals per a mi. He guardat la meva felicitat en una capsa perquè la penso recuperar. He doblegat com una camisa l’esperança de futur dels meus fills, perquè segur que trobem una alternativa que em permeti lluir-la de nou. I he recollit totes les retallades en un quadern de bitàcola per no oblidar-me de tot allò que ens han tret i que era nostre. Per recordar que tot havia estat possible, malgrat ara ens facin creure que res és viable

Ara, que suposadament ens salven de l’esfondrament de l’estat, caminem sols i en silenci arrossegant les nostres maletes pesades en un èxode de rebel•lia contra aquesta infàmia de present. L’únic rescat possible és aquell que ens proporciona llum, llibertat i esperança.