dilluns, 26 de setembre del 2011

La incertesa

El mot més recurrent que em ve a la boca darrerament és incertesa. Fonèticament és una paraula preciosa. Té certa profunditat sonora i aquest acabat amb essa final li aporta una dolçor especial, malgrat que semànticament sigui un punt inquietant. Segons el diccionari, el significat ens remet cap al buit d’aquelles coses que no sabem, que no podem preveure però que ens preocupen i ens situen en un estat d’alerta. Tot el que ens envolta avui és pura incertesa. Un present carregat d’inquietuds que ens superen i ens fan viure en un equilibri inestable, on totes les estructures trontollen i en qualsevol moment podem abocar-nos al buit desconegut.

La nostra generació penja del fil de les incerteses polítiques, socials i personals, com un funambulista sense pal experimentant un vertigen generalitzat. Volem comportar-nos com si aquest malestar global fos només un maldecap transitori i localitzat. Com si els esdeveniments extraordinaris que estem vivint darrerament no tinguessin conseqüències. Com si tot es pogués arreglar substituint la píndola que ens han donat fins ara els socialistes per una altra de més efectiva proposada pels partits conservadors. Cerquem la medicina miraculosa que ens ha de treure de la crisi a través dels vells models de fer política. Dels antics patrons de govern. Dels obsolets discursos superficials només aptes per a persones que no voten des de la consciència sinó des de l’oportunisme.

Les paraules i accions dels nostres líders més destacats estan plenes de contradiccions, incoherències, mentides i simplismes que alimenten encara més aquest buit de respostes que empitjora el nostre estat general. Creix la desafecció i alhora la necessitat irrevocable de canviar les coses. Som actors d’aquest teatre, no només formem part de la platea. No escoltem, també parlem. No obeïm, també decidim. I per descomptat, no podem donar per bo allò que entra en contradicció amb els principis bàsics d’uns mínims valors que cal complir per no caure en el màxim descrèdit. Mentre tinguem polítics suposadament d’esquerres amb patrimonis desorbitats demanant a la gent que viu al dia que renunciï a un estat del benestar potent; mentre tinguem polítics de dretes (ells mai són suposats) alimentant el populisme i la xenofòbia més deplorable; mentre tinguem un poder eclesial “suposadament regulador de la nostra moral” capaç permetre abusos sexuals a menors sense denunciar-los; mentre deixem que la gent mori de gana sense importar-nos perquè estan lluny i no els veiem; mentre no ens afecti que les farmacèutiques facin de la salut un negoci; mentre acceptem que el poder financer domini els nostres destins...Mentre tot es doni per bo, res pot alliberar-nos d’aquesta inquietud present.

La incertesa s’alimenta de l’apatia, del deixar fer practicant la vista grossa. Voler trobar respostes requereix la valentia de voler canviar les coses. Revisar el que no funciona. Eliminar el que no serveix. Demana un esforç i suposa un sacrifici perquè vol dir abandonar la individualitat i plantejar solucions en clau comunitària. La crisi ens ha posat de manifest que tots som vulnerables. Potser sentir-nos dèbils en aquest context d’incoherències ens fa prendre consciència de la importància de la nostra aportació en les decisions d’aquells que s’erigeixen com a representants de la voluntat col·lectiva.

El futur pot ser incert...però el present no ens ho podem permetre.

dimecres, 14 de setembre del 2011

El naufragi de viure

Llegeixo a la contra de la Vanguardia una interessantíssima entrevista al filòsof Rafael Argullol que m’ha desencadenat un procés d’agitació neuronal profunda. Em sento identificada amb les respostes que dóna a preguntes que, de vegades, no tenen un perquè definit en el marc de la racionalitat absoluta. Comparteixo plenament amb ell aquest esperit de naufragi que és viure. Sentir-se viu és lluitar contra els elements més adversos, trobar la felicitat a la sortida d’un laberint ple d’obstacles i de proves de foc. Som uns Ulisses navegant a la recerca del sentit de la nostra pròpia existència en una odissea feta a la mida de les nostres aspiracions i carregada de perills, fruit de les nostres pors. Com sortir airosos d’aquest viatge que ens mostra el què som a través de les relacions que establim amb els altres?

L’Argullol explica que “els pensaments són emocions refredades i les emocions són pensaments sense domesticar”...Als 40 anys em considero encara una salvatge incapaç de mantenir a ratlla els meus pensaments carregats d’emocions. Voldria domesticar-me però flueixo a través dels perills com aquest heroi grec creuant les onades a la recerca de la meva pròpia utopia, encara que hagi de pagar el preu de la meva irracionalitat. El meu ideal de vida personal i col•lectiva em porta a mullar-me fins als ossos per trobar aquest sentit profund, únic i enriquidor que suposa experimentar a través del sedàs de les emocions i no protegida per la cuirassa de la racionalitat. Des de la llibertat d’elecció i no des de l’opressió de les convencions. Fluir en el límit de tot com a manera d’adquirir aquell coneixement extrem que no t’ensenyen enlloc i que has de cercar mitjançant l’experiència, de vegades plaent i positiva, d’altres destructiva i exemplaritzant.

“Conèixer-se a un mateix és reconciliar-se amb un mateix”, diu a l’entrevista. Jo començo ara a reconciliar-me amb la meva manera de ser i a perdonar-me les meves debilitats, que he après a identificar a través de la interacció desinteressada amb els altres. Som el que donem i rebem el que projectem. Ens construïm com a individus dins de la col•lectivitat a través de l’intercanvi mutu de sentiments, ambicions i anhels. Aquesta recerca de coneixement que s’assoleix, segons ell, “reexplorant les coses amb una llum diferent”, ens porta a descobrir la veritable essència de la nostra personalitat i el sentit finalista d’una vida amb data de caducitat. Naveguem a les fosques fins que aprenem a cercar la claror en la profunditat del nostre propi jo. És en aquest punt quan estem en disposició de gaudir de la preuada felicitat.

“I com és pot conquerir la felicitat”, li pregunta el periodista. I ell contesta: “en el moment que no la cerques és quan se’t dóna”...cal doncs abandonar les bruixoles i deixar-se portar pel misteri del teu propi naufragi.