El naufragi de viure

Llegeixo a la contra de la Vanguardia una interessantíssima entrevista al filòsof Rafael Argullol que m’ha desencadenat un procés d’agitació neuronal profunda. Em sento identificada amb les respostes que dóna a preguntes que, de vegades, no tenen un perquè definit en el marc de la racionalitat absoluta. Comparteixo plenament amb ell aquest esperit de naufragi que és viure. Sentir-se viu és lluitar contra els elements més adversos, trobar la felicitat a la sortida d’un laberint ple d’obstacles i de proves de foc. Som uns Ulisses navegant a la recerca del sentit de la nostra pròpia existència en una odissea feta a la mida de les nostres aspiracions i carregada de perills, fruit de les nostres pors. Com sortir airosos d’aquest viatge que ens mostra el què som a través de les relacions que establim amb els altres?

L’Argullol explica que “els pensaments són emocions refredades i les emocions són pensaments sense domesticar”...Als 40 anys em considero encara una salvatge incapaç de mantenir a ratlla els meus pensaments carregats d’emocions. Voldria domesticar-me però flueixo a través dels perills com aquest heroi grec creuant les onades a la recerca de la meva pròpia utopia, encara que hagi de pagar el preu de la meva irracionalitat. El meu ideal de vida personal i col•lectiva em porta a mullar-me fins als ossos per trobar aquest sentit profund, únic i enriquidor que suposa experimentar a través del sedàs de les emocions i no protegida per la cuirassa de la racionalitat. Des de la llibertat d’elecció i no des de l’opressió de les convencions. Fluir en el límit de tot com a manera d’adquirir aquell coneixement extrem que no t’ensenyen enlloc i que has de cercar mitjançant l’experiència, de vegades plaent i positiva, d’altres destructiva i exemplaritzant.

“Conèixer-se a un mateix és reconciliar-se amb un mateix”, diu a l’entrevista. Jo començo ara a reconciliar-me amb la meva manera de ser i a perdonar-me les meves debilitats, que he après a identificar a través de la interacció desinteressada amb els altres. Som el que donem i rebem el que projectem. Ens construïm com a individus dins de la col•lectivitat a través de l’intercanvi mutu de sentiments, ambicions i anhels. Aquesta recerca de coneixement que s’assoleix, segons ell, “reexplorant les coses amb una llum diferent”, ens porta a descobrir la veritable essència de la nostra personalitat i el sentit finalista d’una vida amb data de caducitat. Naveguem a les fosques fins que aprenem a cercar la claror en la profunditat del nostre propi jo. És en aquest punt quan estem en disposició de gaudir de la preuada felicitat.

“I com és pot conquerir la felicitat”, li pregunta el periodista. I ell contesta: “en el moment que no la cerques és quan se’t dóna”...cal doncs abandonar les bruixoles i deixar-se portar pel misteri del teu propi naufragi.