diumenge, 10 de novembre del 2013

Sant Andreu en el cor

L’any 2008 la Pilar i jo vam arribar a Sant Andreu amb la il·lusió de començar una nova etapa professional. Ella com a tècnica d’educació i jo com a cap de comunicació. Avui totes dues ja no hi som  per circumstàncies diferents. Ella, perquè s’ha promocionat i jo, perquè el destí, i no la meva voluntat, ha decidit apartar-me’n. Alguna gent amb la qual havia treballat fins llavors em deia: estàs boja de marxar a un districte!!...Ja veuràs quina cutrada.  Ningú entenia com havia pogut prendre la decisió de deixar l’alcaldia per perdre’m pels barris. No sabien el que deien. El districte és la mínima expressió on tot funcionari hauria de passar-hi per comprendre l’autèntic concepte de l’acció política de proximitat i la gestió del problema real del ciutadà. A Sant Andreu he après tantes coses com persones meravelloses he conegut. Grandíssims professionals, immensos amics, capaços de fer màgia amb pocs recursos, molta imaginació i gran dedicació. La Pilar i jo ens emportem  un trosset de tots vosaltres per no trobar-vos a faltar en excés. Dijous  passat, quan ens vam retrobar tots plegats per celebrar amb alegria que ja no hi som però que ens agradaria ser-hi sempre en el vostre record ens vau tornar a demostrar que heu estat uns companys i companyes de feina genials i uns amics i amigues entranyables. Una família que habita en el cor de Sant Andreu…i en de la Pilar i en el meu per sempre.

Us estimem!




dimarts, 12 de febrer del 2013

La nit freda

Aquest matí no has vingut a despertar-me com cada dia. Estic al llit immòbil esperant que vinguis a aixecar-me. Que em facis el petó de bon dia. Que em vesteixis i em sentis a esmorzar al teu costat. Estic tan preocupada, et veig tan ensopida. Sense cap somriure que t'il•lumini la cara . Em fas molt poc cas. Fa dies que no em treus de passeig. No em pentines com abans. No em maquilles. No em puges al cotxe, ni em portes a jugar amb la sorra de la platja. No em parles com abans. No jugues...Què et passa? Avui estàs molt inquieta. Des del llitet on estic estirada sento molt moviment. Crits de desesperació de la mare que m’espanten. La meva rigidesa em té paralitzada si tu no m’ajudes. Tinc tanta por com tu, Laura.

T’estires al llit mirant el sostre amb la mirada perduda i  una llàgrima rodola lenta per la teva galta. Ara dones voltes nerviosa al voltant de l’habitació mossegant-te les ungles i seus en un recó de l’habitació i gemegues desesperadament. La llum del sol entra directa a l’habitació. En un dia tan maco no pot bufar un vent tan trist. Per què fas les maletes? Obres l’armari i treus la roba amb ràbia. La faldilla blava de les floretes de colors que tant t’agrada, el darrer  jersei que et va teixir la iaia abans de morir. Les sabates de diumenge. L’anorac nou. El barret i els guants del teu darrer aniversari. El vestit de ballarina. El llibre de la Ventafocs. La capsa de boletes de fer collarets. El quadern de pintar. La cartera de l’escola. La diadema que et va regalar la teva amiga Berta. Em sorprèn tant la teva elecció No agafes el que necessites, sinó el que et fa sentir segura. També reculls les meves coses i les poses dins d’una bossa del supermercat. Però,  a on anem? Per què no m’ho dius? Les meves companyes d’habitació també hi aniran? A elles, no te les mires. No em dius res, però m’estàs vestint. Per què m’abrigues tant? Fa tant de fred a fora?

La porta encara no s’obre. Estem presoneres a l’habitació. Preparades per marxar a un destí que no em desvetlles. Ara m’abraces fort contra el teu pit. Sento com el teu cor s’accelera. Batega fort. És com si la teva sang viatgés per les meves entranyes buides. Puc escoltar la teva ànima espantada que parla del no res. De la ignorància del futur. De la incertesa de l’ara. Del terror de la primera nit fora d’aquestes quatre parets que t’han vist créixer. La teva desesperança em commou. Em fas tanta pena i no puc acaronar-te, la meva rigidesa no m’ho permet. Sempre hem estat juntes i no t’abandonaré. Et faré costat. No tornis a plorar. Les teves llàgrimes em mullen expressant-me el dolor de la infantesa que t’acaben de robar. El final del conte de fades d’una nena de camí, a contratemps,  cap a la realitat adulta més crua.

-Laura, hem de marxar- diu la mare amb els ulls vermells plens d’impotència.

M’agafes amb la mà esquerra, mentres amb la dreta arrossegues la petita maleta amb el teu passat imprescindible, amb el teu present obviable. Sortim juntes al carrer. Hi ha molta gent que no conec, també la policia. Què hem fet de dolent? Què signa la mare? No podem tornar a casa, Laura?,  et pregunto desesperada des del meu silenci de nina de plàstic que parla amb paraules imaginades.

Jo, una nina de la marca Famosa. Una Nancy estimada per tu des que em vas adoptar fa tres anys m’assec al teu costat a la vorera del carrer mentre es tanca la porta de casa. Un cop sec ens arrenca el sostre i un calfred s’apodera de la nostra pell indefensa. Ara ja em parles. A cau d’orella m’expliques que el banc ens ha fet fora del pis perquè la teva mare, sense feina des de fa temps, ja no podia pagar la hipoteca. Em confesses que no tens pare. Que va marxar quan eres petita i que només et truca el dia del teu aniversari. Em dius que m’estimes i que em portaràs allà on hi vagis. M’acarones el cap i em fas un petó...tssssss, no tinguis por.

Tenim fred les dues. Has fet bé d’abrigar-me, la nit serà llarga.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Sobres, lies and videotapes



La compareixença de dissabte del nostre president del govern, Mariano Rajoy, en la qual a través d’un vídeo ens intentava convèncer que ell no és un lladre em va recordar molt aquella pel·li de l’any 89 de l’Steven Soderbergh: Sex , lies and videotapes,  en la qual es mentia pels colzes a través de les càmeres…En fi,  malgrat que l’argument és ben diferent, ja que no es tracta d’embolics  d’infidelitats entre parelles, les misèries de rerefons són similars i la voluntat de generar llum de gas, la mateixa
Si tan convençut estàs de la teva innocència perquè t’amagues en una cinta de vídeo? Per què ens hem de creure que tu no cobraves diner negre en sobres, que per descomptat no declaraves, si tot el teu partit és una poma podrida de casos de corrupció? Per què hem de donar credibilitat al teu “es falso” si has estat el primer en permetre que molts dels teus barons s’hagin enriquit escandalosament a costa dels seus càrrecs públics? Per què ets tan covard  i no t’has atrevit  a comparèixer davant els mitjans de comunicació com calia: amb un diàleg obert?...I si realment no has cobrat res,  però has permès que altres ho facin, no creus que tu també ets responsable de tota aquesta merda? No vull la teva declaració de la renda trucada, vull la veritat que s’amaga en aquesta tempesta de mentides on tu, t’agradi o no, formes part del xàfec que ens cau a sobre.
No tens decència ni ètica. Ens enganyes i no t’importa el que pensem de tu .  En aquest país tan peculiar on vivim, on sembla que polítics i monarquia siguin intocables, alguna cosa es cou a les profunditats d’un poble fart de tanta obscenitat política. No podem obligar-te a marxar. Hem d’acatar que et quedis en el teu càrrec, en contra de la nostra voluntat immediata. Hem de conviure amb tota aquesta immundícia amb alegria.  Però per sort, s’obre una escletxa de llum enmig de tanta misèria, i una suma de sobres, aquests sincers i honestos,  dins d’una urna en el marc d’unes eleccions poden donar un tomb que capgiri el destí de les nostres vides. Una manera de governar al marge de tant caciquisme , dels suborns, de les comissions per mantenir partits que no s’aguanten per ells mateixos, sense enquistaments, sense servilismes, amb justícia social i responsabilitat cap el benestar comunitari per sobre dels interessos privats.
Sempre hi ha l’esperança d’un demà millor, perquè l’avui no pot ser més sinistre. Escollim bé el contingut del sobre.