Biutiful no per tots

Dijous vaig anar cinema a veure la pel•lícula Biutiful dirigida pel director Mexicà Alejandro González Iñátirru i protagonitzada pel Javier Bardem. Em va impressionar a l’extrem. No perquè el que m’explica em vingui de nou, sinó per la profunditat del patiment que es desprèn de cada fotograma. Una història ben dura i real, carregada de vides trencades per la mala sort. Una trama que ens introdueix en el món del neolúmpen de Barcelona i de l’àrea metropolitana. Els miserables del segle XXI. Els immigrants oblidats, inexistents, sense papers, sense drets i amb el pes de les obligacions de l’existència. Els autòctons desheretats. Persones, totes, que han perdut la categoria humana. Mà d’obra barata, gairebé gratuïta. Homes i dones tractats com a objectes per gent sense escrúpols que l’únic que volen és robar-los la seva força de treball per guanyar diners en benefici propi. Immundícia. Desigualtat. Por. I enmig de tota aquesta dimensió de destrucció humana, la bondat d’una persona que vol ajudar a qui no té esperança, a qui el fet de viure representa una presó, a qui la mort dóna alliberament.

Reconec el Raval no fashion i el barri del Fondo de Santa Coloma, la meva ciutat, que surten tan ben retratats en la seva essència. Barris carregats de conflictes que es desenvolupen portes endins. Passeges pels seus carrers i malgrat intuir la dimensió del patiment no el veus, no el toques, habita a l'interior podrit de les cases. Rere les persianes tancades. Dins de les finques oblidades. Als pisos pastera on els ciutadans del món viuen apilats com si visquessin en un cau d’animals. Brutícia. Tristeses. Manteros perseguits. Immigrants expulsats. Matrimonis trencats. Fills orfes d’amor. Feina, molta feina als tallers de confecció il•legals. Jornades interminables. Explotació inhumana. La cara oculta del capitalisme explotador que exporta mà d’obra silenciosa i submisa.

Biutiful m’ensenya el que no voldria viure en la meva pell i el personatge del Javier Bardem m’aporta la humanitat en la indignitat. Dues hores i quart de patiment. De denúncia social. De reflexió al voltant del nostre veinatge immediat que obviem per sobreviure protegits dins de la nostra bombolla de felicitat. Tota aquesta inhumanitat conviu amb nosaltres. El que no es vol veure amb els ulls no existeix en la mirada... Jo no vull tenir por a mirar.

Llum de gas sobre Barcelona

La celebració d’unes eleccions primàries per escollir el candidat que ha d’encapçalar la candidatura del PSC a la ciutat de Barcelona, a pocs mesos ja dels comicis, és per mi una notícia no gens esperançadora. Les opinions estan dividides. Alguns són del parer que és bo que dues persones es destripin públicament per tal d’obtenir els favors dels seus militants i simpatitzants. Altres, amb qui jo comparteixo la meva opinió, manifesten que palesar les misèries internes de partits en crisi provocarà l'efecte contrari en el ciutadà. Agreujarà la situació perquè es mostraran com una colla d’amics mal avinguts, carregats de molta mala llet i amb una preocupació excessiva en l’obtenció de rèdits electorals, en comptes de presentar un projecte engrescador que convenci la gent que les coses no s’han fet tan malament com alguns pensen.

Superar aquesta llum de gas en la qual l’Ajuntament de Barcelona s’ha vist immers al llarg dels quatre anys de govern amb el suport ferm d’Iniciativa-Verds i amb les anades i vingudes d’una ERC que ha volgut ser la protagonista del ball sense haver de pagar l’entrada, no és una tasca gens fàcil. Jordi Hereu, malgrat les dificultats viscudes i els errors comesos, per tots coneguts, també ha tingut molts encerts que ningú li ha valorat. En resum ha estat un alcalde excessivament criticat i poc reconegut per la premsa de la ciutat i maltractat pel seu propi partit; tot i ser un home ben preparat, afable en el tracte directe, coneixedor del territori, i amb capacitat de liderar un projecte de ciutat d’esquerres. Si tenia tots els ingredients per fer un menjar deliciós, per què finalment ningú ha pogut assaborir aquest plat? I jo em pregunto, per què hem de canviar de cuiner, si potser l’error ha estat en la qualitat d’alguns dels ingredients de la seva pròpia formació?

Ara però ja és massa tard per tot. La llum de gas ens ha deixat a tots els ulls enterbolits i la realitat està prou distorsionada. Aquestes primàries, tot i ser una bona eina, arriben tard i com a contrapunt desesperat al mals resultats de les eleccions autonòmiques. Tots dos candidats són una bona opció i coneixen la feina de fer d'alcalde. Un carrega a les seves esquenes el desgast de manar i l'altre suposa el toc fresc i diferent, la il·lusió de començar de nou. Un coneix el territori, l'altre no. Un és l'opció del militant i l'altre la del simpatitzant...Per què no una candidatura unitària? El treball des del consens i no des de la desconfiança? Hereu o Tura sense necessitat d’espectacle?

L’electorat percep que les destrals dins del partit estan aixecades. Com donaran suport a una formació que durant un mes aproximadament tindrà dos lluitadors donant-se pals públicament, parlant no de temes que afecten els ciutadans, sinó fent pura endogàmia de partit... Quin desgast tan absurd! És una operació mediàtica de dubtosos resultats. Tots observarem des de la platea com es resol el duel d’espases. Qui sobreviu. Qui cau mort. Finalment, l’escollit, esgotat de la batalla fraticida, intentarà batre’s amb l’enemic de veritat amb les ferides encara obertes de l’anterior combat. Haurà mostrat totes les seves cartes, manifestat les seves debilitats, palesat el seu desgast...Convergència es frega les mans mentre molts de nosaltres ens fa molta pena veure com el projecte de ciutat progressista desapareix engolit en la seva pròpia contradicció.

40 anys acompanyada d’estels

Ja tinc 40 anys. No sé si es tracta de la meitat de la meva vida però si més no sí que he viscut el 9 de gener d’avui com un punt d’inflexió cap a una altra etapa . Un nou moment que marca el principi de la resta de la meva vida. Avui he tingut el plaer de viure aquest dia tan especial i carregat d’emocions i d’expectatives de nous descobriments acompanyada de l’escalfor de vosaltres: la meva família i els meus amics. Gràcies pel regal de la vostra companyia sincera, em sento molt estimada!!! Em miro en vosaltres com si fóssiu els miralls d’una gran sala i el reflex de la meva imatge me’l retorneu carregat de bons sentiments, de records, de moments compartits plens d’alegries, de tristeses, de somriures, de complicitats, de confessions, de frustracions, d’anècdotes inoblidables...estic impregnada de vosaltres. Sóc un trencaclosques construït a través de les vostres aportacions i m’encanta poder detectar a cadascú de vosaltres en aquestes peces que em construeixen com a persona.

La família t’acompanya sempre, en els bons i els mals moments, és infinita i inesgotable però d’amistats, n’hi ha de molts tipus. No totes perduren en el temps, malgrat hagin estat intenses i reveladores. Moltes no són còmplices, però no per això deixen de ser molt boniques i generadores de moments inoblidables. Algunes, fins i tot, són impossibles perquè la intensitat dels sentiments enterboleixen el seu creixement i les atures per trasbalsadores. També n’hi ha de profundes que t’acompanyen sempre, encara que no et vegis ni et truquis, però si cal hi ets... Formeu part del meu univers. Sou estels brillants que reconec a primer cop d’ull.

Totes i tots hi sou en aquest cel caòtic que m’envolta i m’acompanyeu. No puc prescindir de la llum que despreneu, dels records que com fotografies d’un àlbum arxivo en el meu cap, de les pel•lícules de vida que hem viscut plegats, del futur que em resta per viure al vostre costat.

A la família eterna. A les amistats passades, a les presents, a les que encara no conec...em doneu sentit. Brilleu. Us estimo.