Biutiful no per tots

Dijous vaig anar cinema a veure la pel•lícula Biutiful dirigida pel director Mexicà Alejandro González Iñátirru i protagonitzada pel Javier Bardem. Em va impressionar a l’extrem. No perquè el que m’explica em vingui de nou, sinó per la profunditat del patiment que es desprèn de cada fotograma. Una història ben dura i real, carregada de vides trencades per la mala sort. Una trama que ens introdueix en el món del neolúmpen de Barcelona i de l’àrea metropolitana. Els miserables del segle XXI. Els immigrants oblidats, inexistents, sense papers, sense drets i amb el pes de les obligacions de l’existència. Els autòctons desheretats. Persones, totes, que han perdut la categoria humana. Mà d’obra barata, gairebé gratuïta. Homes i dones tractats com a objectes per gent sense escrúpols que l’únic que volen és robar-los la seva força de treball per guanyar diners en benefici propi. Immundícia. Desigualtat. Por. I enmig de tota aquesta dimensió de destrucció humana, la bondat d’una persona que vol ajudar a qui no té esperança, a qui el fet de viure representa una presó, a qui la mort dóna alliberament.

Reconec el Raval no fashion i el barri del Fondo de Santa Coloma, la meva ciutat, que surten tan ben retratats en la seva essència. Barris carregats de conflictes que es desenvolupen portes endins. Passeges pels seus carrers i malgrat intuir la dimensió del patiment no el veus, no el toques, habita a l'interior podrit de les cases. Rere les persianes tancades. Dins de les finques oblidades. Als pisos pastera on els ciutadans del món viuen apilats com si visquessin en un cau d’animals. Brutícia. Tristeses. Manteros perseguits. Immigrants expulsats. Matrimonis trencats. Fills orfes d’amor. Feina, molta feina als tallers de confecció il•legals. Jornades interminables. Explotació inhumana. La cara oculta del capitalisme explotador que exporta mà d’obra silenciosa i submisa.

Biutiful m’ensenya el que no voldria viure en la meva pell i el personatge del Javier Bardem m’aporta la humanitat en la indignitat. Dues hores i quart de patiment. De denúncia social. De reflexió al voltant del nostre veinatge immediat que obviem per sobreviure protegits dins de la nostra bombolla de felicitat. Tota aquesta inhumanitat conviu amb nosaltres. El que no es vol veure amb els ulls no existeix en la mirada... Jo no vull tenir por a mirar.