The Wall

Ja tenim nou president de la Generalitat i sembla que tot hagi de tornar a la normalitat com si res hagués passat. Convergència i Unió apareix de nou a les nostres vides després de dues legislatures d’un intent de govern d’entesa que ha acabat pitjor que una tragèdia grega, per haver gosat governar amb una polifonia disfònica incapaç de sonar com una veu. En aquesta batalla de supervivència dels valors d’esquerra en una Catalunya conservadora, des de la visió àmplia del territori, sembla que molta gent abans progressista i avui mas(ista) flirtegi amb els vencedors com a alternativa de superació a la derrota i renegui d’aquesta experiència, per mi fonamental per controlar els interessos dels qui sempre han volgut concentrar el poder sota la bandera de la catalanitat pràctica, amb profunds tocs liberals i amb poca sensibilitat social.

El tripartit ha comès massa errors. I el primer de tots ha estat néixer com un trio quan el que hagués estat natural era mantenir-se com un matrimoni clàssic, ideològicament ben compactat. Ja ho diu la dita, dos és companyia... tres, multitud. Per sumar, però, calia convidar tercers que han resultat ser els veïns incòmodes: sempre inconformistes, molt demandants i mai satisfets. Un cop s’estableix la convivència s’ha de saber dirigir l’orquestra. S’ha de controlar la prepotència dels veterans, la condescendència dels nouvinguts, la intromissió del cosí castellà i la gosadia dels més petits de voler conduir el cavall de Troia sense haver fet la mili. En conjunt, un concert simfònic que ha sonat fatal per tenir un mal director, voler aplegar un repertori massa ampli, haver pecat de massa entusiasme i, finalment, haver potenciat les peces dels solistes quan el que tocava era sonar alhora.

I ara enmig d’aquesta eufòria de país que sembla que comença a posar els fonaments del nou mur de contenció per construir la Catalunya somniada al final del túnel, jo haig de dir que em rebel•lo profundament i que no hi estic d’acord ni amb principis, ni amb els objectius de CiU, tot i que ara practiquin intel•ligentment i amb estratègia l’art de la humilitat i la conciliació. Aquests maons que a poc a poc aniran perfilant la seva obra de govern tornaran a recordar –nos que malgrat sembli que no hi ha diferències conceptuals, quan es tracta de traçar les grans polítiques transversals que sustenten el funcionament del país entre els partits amb opció de govern, sí que existeixen els matisos.

Artur Mas construirà una paret monocolor. Ben compactada i reforçada. Ideològicament ben sustentada. Sense escletxes per on s’escapi la llum d’altres maneres de fer les coses des del risc de la innovació. Amb materials que garanteixin el conformisme d’allò que ja funciona i satisfà a aquells que mouen els fils dels nostres interessos...A mi els murs m’inquieten i fent honor a Pink Floyd i la seva cançó emblemàtica vull deconstruir aquesta perfecció. I des de la meva petita aportació, pintar-lo de molts colors. Convidaré la gent a grafitejar-lo i reconvertir-lo en una paret que reculli totes les veus en forma de missatges atrevits que em parlin de sentiments , de necessitats, de mancances, d’il•lusions de canvi, de transformació, de comunitat, d’equilibri social, d’igualtat... Un mur ple de portes i finestres per a on les idees s’escolin i flueixin sense quedar atrapades sota l’essència de la uniformitat.

La meva visió del món no contempla els murs, sinó les eines per enderrocar-los.

Nacional II

Em dic Katya. Sóc ucraïnesa. Tinc 22 anys... i estic molt boja. Ara, asseguda en una cadira de plàstic en un revolt de la Nacional II a l’alçada del quilòmetre 652 simplement espero que algun client aturi motors davant meu. L’ombrel•la de la marca Damm esponsoritza la meva feina, mentrestant escric el meu diari. M’agrada molt escriure. Qui sap si algun dia faré una novel•la. Bé començo per presentar-me una mica...Com em definiria? Sóc molt espavilada i estic bonííííííííííííííssima, tu: els pits de la talla cent. El cul turgent. La panxa rodona i llisa. Les cames llargues i primes. El cabell ros i ondulat. Els llavis rosats. La pell amb tacte de préssec i olor de vainilla. Les orelles petites , Les mans fines. Les ungles vermelles. La llengua juganera i lasciva…Sóc puta de professió i assassina per convicció.

M’agrada el que faig. Ja fa quatre anys que em dedico a eliminar a tots aquells desagraïts amb la nostra feina tan exquisida d’alleugerir els paquets inflats de tant conduir. No us ho penseu que sóc arbitrària i irracional... No gens, de veritat, jo escullo les meves víctimes curosament. Em carrego sense pietat, ni penediment, als homes irrespectuosos, poc cavallerosos amb la meva professió de caràcter social i d’utilitat lúdica indiscutible. Perquè no em negareu el fet que un clau a temps evita un accident. No és pot conduir amb pressió entre les cames! Un ha d’asserenar els instints, sinó el malestar del desig contingut fa que correm més a la carretera i que estem molt més irritables. Un ha de saber relaxar-se i tenir clar quan toca follar...i si és a l’aire lliure, sota l’ombra d’un arbre i amb el cant dels ocells de fons, és un luxe natural que no podem obviar. Les putes de carretera, que donem servei a primera línia del front, som un factor fonamental a l’hora de reduir la sinistralitat al volant i a la vegada contribuïm a què l’economia funcioni. Garantim la globalització de les mercaderies: que els tomàquets d’Almeria, arribin als supermercats d’Alemanya. Que l’oli de l’arbequina de les Borges Blanques regui les amanides franceses. Que les patates de Prades es mengin a Holanda. Que els fuets d’Olot pengin de les xarcuteries de Conpenhague. Un moviment possible gràcies als nostres serveis alleugeridors de l’avorriment que suposa conduir tantes hores en solitari , sense més companyia que un trist calendari de la Samantha Fox ja esgrogueït pel pas del temps i la remor de la ràdio tot el dia encesa per fer una mica de caliu dins de la cabina. Una tia bona a mitja ruta disposada a obrir-se de cames per superar la desídia del viatge és gairebé una aturada imprescindible com la de fer benzina. Les mànegues s’han de buidar, sigui en sentit estricte al dipòsit del vehicle de gran tonatge, i en la vessant figurada-eròtica al preservatiu (com a mi m’agrada, tot ben higiènic, recollit i ordenat ), malgrat que de vegades vagi sobre la meva cara (mira que els hi dic que controlin la intensitat del dispar i que apuntin a l’infinit, hòstia!!), o sobre el meu vestit (em fa una ràbia, això!..Sort del Cebralín). Com us deia, tot el que s’omple, es buida (o era tot el que puja, baixa?...Bé, tant és Newton i Arquímedes estarien d’acord amb mi i els meus principis de física aplicada a l’entorn dels paral•lelismes entre el subjecte –camioner- i l’objecte-camió-).

Jo sóc molt bona tia, de debò, però els que no enteneu que sóc una princesa de l’asfalt que dono plaer desbordat sobre el quitrà; una emperadriu dels sentits; una deessa de la carretera a la qual heu d’adorar, en comptes d’humiliar...ei, aviso, no us apropeu a mi. Si no teniu clar que aquí la que mana sóc jo malgrat pagueu vosaltres, que les normes les poso jo, que l’educació és un grau, no goseu demanar els meus serveis. Jo et dono plaer i tu m’obeeixes, entesos? I quan un et fa un favor, es dóna les gràcies.

Al llarg de la meva vida com a puta de revolts impossibles he vist de tot. De camioners hi ha de molts tipus. Per sort no tots són uns degenerats...a hores d’ara només m’he carregat uns 50, i potser he follat amb més de 1.000. Podríem dir que la mercaderia que transporten impregna el seu caràcter. Ho tinc estudiat. Els de productes tòxics, uns tensos. Els de la fruita, uns sortits. Els de refrigerats, uns glaçats. Els de cotxes, uns accelerats. Els de bestiar, uns porcs. Els de missatgeria, uns estressats...Ostres us he de deixar que veig que aquest camió que s’apropa està traient el peu de l’accelerador...A treballar o a matar.

-Hola zorraaa (ui, ui, ui , no anem bé). Ostia qué güena que estásss. Déjame verte las tetas, antes que naaaa (què pesats amb els pits, tots volen el mateix. Ja ho deia Freud, i si no ho deia li escau el comentari: la fixació dels homes sobre aquesta part del cos respon als records primaris de la unió amb la mare a través de la lactància, fet que genera un lligam indestructible i complaent cap a aquet símbol de la feminitat).
-Primero de todo, buenos días. Segundo, antes de tocarme esta maravilla de pechos ten la delicadeza de preguntarme cómo me llamo, porque no querrás follar con una desconocida....como mínimo grita mi nombre, que es Katya, cuando te deje extasiado de placer. Y tercero, haz el favor de lavarte esas manos negras, porque si todo lo llevas igual, a mi no me pones la mano encima (avui no tinc ganes de matar però com no em faci cas...).
-Tía, tu estassss loca. Pero si eres una puta de mierda, sentada en una silla de plástico de mierda, en esta carrerera de mierda...Va te doy 12 euros y hazme un apaño rápido que tengo los huevosssssssssss a reventarrrrrrrrrr. (Hauré de fer-ho. Voleu veure com me’l carrego sense deixar rastre?).
-OOOOOOhhh, Kaaatya.. Mássssssssssssssss rápido. Mmmmmmmmmmmmmm OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOhhhhhhhhhhhh. Pero, por qué paras burra, que no me corríiiiiiiiiiiiiiiiio aún.
-Mírame fíjamente a los ojos (tinc el seu sexe agafat ben fort a les mans).A que se mueven haciendo círculos. Síguelos, si quieres que acabe el trabajo. Se mueven de izquierda a derecha, mientras notas como mis manos se deslizan arriba y abajo, arriba y abajo, arriba y abajo...Sientes mucho placer y no puedes dejar de mirarme a los ojos ( Ja el tinc. No us ho havia dit abans, però el meu pare es dedicava a hipnotitzar gent i em va ensenyar a fer-ho. Mai se sap la utilitat dels aprenentages fins que la trobes i la gaudeixes).Cuando cuente tres te vas a correr y después irás a tu camión. En el quilómetro 653 vas a apretar el acelerador al máximo y te vas a salir de la carretera. Y vas a morir. Un... dos... tres.
-OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOhhhhhhhhhhhh, Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. Ten zorra, tus 12 euros. Ai que descansao me quedao.

Veig com t’allunyes. Com agafes velocitat. Vinga va, corre una mica més!!!. Ja t’apropes a la foscor. Ara sí, gira el volant, home! Uaaaaala, quina llet!!! .Una, dues, tres, quatre...voltes de campana. Quant de fum. Com m’agrada la simfonia de les sirenes: mossos, bombers i ambulàncies a l'uníson. No hi ha res a fer, uff quina pena!

Malaguanyats tomàquets, no m’agrada gens tirar el menjar, amb la gana que passen els nens a l’Àfrica....Si m’haguessis dit bon dia a temps. Culpa teva, camioner de merda.

(...)

La bona utilització dels signes de puntuació és importantíssima més enllà dels textos escrits. El llenguatge i els seus recursos per donar vida a les paraules i carregar-les de sentit a través dels tempos són totalment extrapolables als nostres actes. Els anys acumulen un seguit d’accions que es poden interpretar amb la lògica de les comes, dels punts i apart, dels punts i seguits, dels punts i comes, dels dos punts, dels punts suspensius, dels guionets, i dels parèntesis. No m’he trastocat intentant definir la meva vida a cop de signes, sinó que vull manifestar-vos que és molt important identificar-los per saber en cada moment on es troba la pausa i quina ha de ser la seva durada.

Una vegada vaig llegir una crítica literària sobre el llibre Madamme Bovary. L’autor parlava del domini expressiu en la utilització del llenguatge de Gustave Flauvert i assenyalava la intensitat en la utilització d’un punt i coma en un dels moments més eròtics del llibre, quan ella manté relacions sexuals amb el seu amant dins d’un carruatge totalment desbocat, i no només en el sentit estricte dels cavalls al galop, sinó fent referència a l’alta temperatura a l’interior de la cabina. És una escena del llibre totalment suggerent i a on tot es sobreentén, malgrat les omissions. El punt i coma significa la passió de dos cossos entregats sense límits, la separació temporal entre l’abans i el després del desig. Sexe concentrat en un signe de puntuació.

Aquest exemple no és únic i a més el significat del signe depèn del context, però trobo que és molt il•lustratiu. No tots els punts i comes són eròtics, ni tots els punts i finals definitius. Els signes de puntuació adquireixen la forma de l’entorn, s’enriqueixen de les energies que combinen i alhora separen moments i ens aporten espais de reflexió per poder decidir. Modelen les experiències i ens recorden que res és tancat, lineal , incorregible o estàtic per naturalesa. Porto temps donant voltes a aquesta reflexió que avui m’he decidit a escriure. I crec que em trobo en disposició de dir que finalment he après a controlar els tempos no només quan escric sinó quan visc.

He deixat enrere les comes i les he transformat en punts i seguits. És a dir, he abandonat la vida atrafegada, ràpida, sense parar atenció en el que fas perquè ja tens la mirada posada en el que faràs, fet que no et permet gaudir mai dels grans moments, dels segons viscuts com hores. També he donat valor al punt i final i m’he adonat que, per sort, intentar separar etapes no vol dir entendre que les experiències s’obliden, sinó que s’arxiven i es recuperen transformades i evolucionades. El que deixes escrit en el paràgraf anterior inevitablement condicionarà el següent, t’agradi o no. He après a obrir parèntesis i guionets per poder respirar quan m’ofego, quan sembla que les paraules s’acumulen i cal frenar-les i deixar-les refredar en un espai neutre, aclaridor i asèptic, en una capsa de reflexió aïllada. Els dos punts m’aturen i m’ordenen. Quant al punt i coma, diria que és el nostre espai secret que separa dos fets evidents d’un d’amagat que només coneixes tu, els secrets entesos com les nostres pors i desitjos ocults mai expressats, un signe de puntuació lingüísticament obviable, i vitalment identitari del propi jo.

Sembla que tot està sota control menys els punts suspensius...encara ara no he pogut superar el neguit que em suposa no saber que passarà. No visualitzar un final quan tinc un principi. Deixar en l’aire paraules i fets volant a la deriva sobre decisions que no sabré com resoldré. Tinc anys per endavant per domesticar l’incontrolable. Per fluir en la incertesa dels punts infinits.

Yes, we can

Estem a la recta final de les eleccions i sincerament, com moltíssima altra gent, estic una mica perplexa dels mètodes que alguns dels partits han utilitzat en aquesta campanya per atraure el vot. L’exercici de la política, si es banalitza, es dilueix creant cortines de fum que no deixen veure l’horitzó de les idees. A mi no em calen ni videojocs xenòfobs (per saber que el PP és l’ultra dreta a Catalunya), ni orgasmes a peu d’urna (perquè la “fiqui” amb una satisfacció total), ni pel•lis porno a lo Nebrera (per constatar que els escàndols d’aquests darrers anys no són més que enquistaments del propi poder dins de la política), ni llums al final del túnel, com si els electors fóssim fantasmes desorientats en una dimensió equivocada (ni estem perduts, ni el tripartit ha estat el caos, ni Convergència és la llum que ens cal per sortir d’aquesta crisi econòmica, d’aquest cansament tensional amb la veïna Espanya i d’aquesta catarsi del model polític que estem vivint personalitzat en els alts nivells d’abstenció que es preveuen).

No hi ha grans solucions ni receptes màgiques, ni superherois que ens salvin , només hi ha persones que es dediquen a la política amb major o menor encert. Si volem emular l’èxit d’Obama amb missatges que arrosseguen per la seva força sentimental, apel•lem a la fórmula “Yes, we can” i deixem de banda tanta parafernàlia buida de contingut i carregada de simplismes decebedors. Sí, nosaltres podem canviar les coses amb el nostre vot. Podem fer-ho i ens ho hem de creure. La fórmula màgica? Identificar-nos plenament amb la persona i amb el seu ideari. Que viatgem emocionalment pel mateix camí. Que veiem les mateixes solucions als vells problemes. Que confiem l’un amb l’altre sense maquillatges. Que parlem el mateix idioma. Que patim per les mateixes injustícies…Cal molt treball emocional de la nostra classe política en actiu perquè aconsegueixi concentrar en una frase l’essència d’aquesta afirmació tan encertada, perquè la gent es motivi i voti el proper diumenge en coherència amb el pensa i sent com a individu social... i no es mobilitzi només per por al que vindrà, ni per rancúnia amb el passat.

Així que no vull pensar en Supermontilla sobrevolant Catalunya preservant-me dels perills, ja em defenso sola. Tampoc desitjo camions carregats de criptonita convergent per desactivar aquest fenomen volador, perquè si l’objectiu és només eliminar l’enemic, on són les idees innovadores? No m’interessen gens les heroïnes justicieres violentes, ni els ciutadans que fan de la llengua una arma afilada, ni els ex presidents de clubs esportius fent política com qui juga un partit de futbol, ni les velles sigles històriques de l’esquerra catalana valenta, venent-se a qui més els hi pot oferir per salvar-los de l’agonia…Tinc sis dies per buscar en aquest univers tan carregat de figures algú que m’arrenqui de dins la meva projecció personal en l’univers que m’envolta.

Algú que em miri als ulls i em digui Yes, we can i me’l cregui sense la necessitat d’altre ingredient més que la il•lusió de transformar plegats.

Multes intrascendents

Per mi el carrer és la màxima expressió de la llibertat dels ciutadans que el comparteixen. No dubto que hagin d’existir normes bàsiques per garantir la convivència i el respecte dels uns cap als altres, però potser em sobra l’excés de puritanisme que volem bolcar sobre aquest espai amb projectes com el de penalitzar la gent que es passeja per la ciutat lleugera de roba. No entenc per què s’ha de multar per regular circumstàncies que s’han de resoldre en el marc de la privacitat dels espais. Prefereixo la pedagogia. Si volem transformar cal explicar, no imposar, i això no vol dir ser febles, sinó tot el contrari.

La semi nuesa o la nuesa sense ànim de provocació sexual explícita em pot semblar, des del meu punt vista una manca de bon gust en segons quins llocs es practiqui, però mai no un delicte. Crec que molta gent que viu en aquesta ciutat tan cosmopolita, integradora de moltes corrents urbanes, oberta, lliure i sense complexes, li importa ben poc el que faci cadascú amb la seva imatge. Opino que les regulacions sobre la indumentària s’han de restringir de portes endins. Tothom en el seu espai vital privat: habitatge, local comercial, hotel, equipament públic ha de decidir quines han de ser les normes bàsiques per accedir-hi, però d’aquí a entendre el carrer com una propietat, em supera.

És per això que trobo que per satisfer certs sectors de la nostra ciutat extremadament puritans i conservadors matem la peculiaritat de la nostra idiosincràsia urbana i l’obertura de mires que ens caracteritza com a ciutat progressista. Quan viatjo fora me n’adono que estem carregats de tantes manies absurdes. Ciutats europees emblemàtiques són precioses malgrat les seves imperfeccions i ningú qüestiona la seva bellesa i els seus ciutadans estan orgullosos de les seves joies. Roma està brutíssima. Venècia estén la roba de balcó a balcó. A Berlin, la gent consumeix cervesa pel carrer a tota hora....Deixem-nos de provincianismes i acceptem-nos com som: una ciutat preciosa, una capital marítima amb un potencial turístic brutal, un objecte de desig per moltes persones d’arreu del món...Imperfecta? sí, i què. Amb platges espectaculars i amb turistes horteres amb biquini per la Rambla?...A mi m’agrada així, perquè finalment jo m’estimo la meva ciutat, amb samarreta o sense. Potser el que cal és preocupar-nos més de millorar els nostres serveis cap als ciutadans que posar èmfasi en regular la moralitat dels nostres passejants.

Avui la columna del Ramon Suñé de la Vanguardia parlava de la Barcelona que ens ha de fer sentir orgullosos. Sí, una ciutat amb un grau d’accessibilitat envejable. Potser a París no trobem homes en banyador i sense samarreta passejant-se pels Champs Elysées, però sí que té una xarxa de metro totalment impossible per a persones amb mobilitat reduïda o simplement per a un cotxet de nadons...Què és més important? Vivim en un municipi amb un model d’habitabilitat i benestar esplèndid, només cal veure-ho i creure-s’ho. Posem esforços en explicar la bona feina feta tots aquests anys als barris per garantir la cohesió i la millora dels serveis a les persones i no perdem el temps el polítiques de xèrif anecdòtiques. Avenços socials aconseguits per mandats de coalicions d’esquerres que han posat Barcelona en el mapa del món, tant en la seva vessant estètica com social. Enfont aquesta grandesa, la multa em sobra.

Viatjar en el temps

Sempre m’ha creat molta curiositat els conceptes inabastables. Aquells improbables de dominar, d’entendre sense dosis de fe i amb el convenciment que totes les preguntes no poden tenir una resposta emmarcada en la racionalitat. L’entrevista de la contra de la Vanguardia al físic Jean Pierre Garnier m’ha enganxat de ple en aquesta mística de l’impossible d’entendre, de la bellesa de la complexitat. Intentar assimilar com funciona la llei del desdoblament del temps, no en l’àmbit de l’univers, sinó en nosaltres mateixos és gairebé una experiència intel•lectual orgàsmica.

El cervell se m’agita quan aspiro a comprendre que “tenim dos temps diferents al mateix temps : un segon en un temps conscient i milers de milions de segons en un altre d’imperceptible” que, segons aquest físic, ens permet solucionar els problemes de demà en el present. Som cos i alhora energia, dues propietats de les partícules que ens conformen i que viatgen a dues velocitats diferents, sense perdre la connexió. Mentre dormim la nostre dimensió energètica traspassa informació perquè quan ens aixequem al matí, sense saber per què, prenem les decisions adequades per evitar els perills o, simplement, perquè la nostre intuïció ens porti pel camí adequat. És evident que la presa consciència d’aquest potencial inherent a la nostra existència és una eina increïble per tenir una vida satisfactòria. La clau és deixar fluir el nostre pensament. Callar i escoltar-nos. No fer-nos preguntes que sabem que no tindran resposta i avançar atenent a les ordres de la intuïció.

Sincerament, aquesta teoria em descarrega del pes de les dubtes. Del per què de vegades he pres decisions deixant-me portar per la intuïció sense reflexionar i tenir clar que el camí que he escollit era l’adequat, fet que he constatat amb posterioritat. Cal reflexionar sense portar l’extrem la racionalitat. Escoltar totes les veus de la consciència i decantar les decisions cap a la fe en nosaltres mateixos, perquè finalment el nostre instint de supervivència ens conduirà cap a l’encert...el que no tinc clar és si és així perquè em desdoblo sense adonar-me’n o perquè simplement passa i punt. La veritat és que en el fons tant és.

Ara mateix me’n vaig a dormir i no sé si les meves partícules energètiques explicaran a les corpòries que demà tindré un dia fantàstic...si ho penso així, no podrà ser d’una altra manera, viatgi, o no, en l’espai temps universal, no?

L’Scarlett vol ser la teva amiga

La Mariona per fi havia decidit inscriure’s al casal de gent gran del barri. No li feia gaire gràcia això d’anar al club dels iaios, com ella l’anomenava, perquè malgrat tingués 75 anys i el seu cos ja no fos cap meravella, la seva ment brillava amb la mateixa intensitat dels 30. Mai havia estat una persona molt gregaria, més aviat era una solitària propera, és a dir una llunyana sentimental, amb l’objectiu sempre de protegir-se. Una dona sola, vella i bella. “Ni parlar de fer el taller de memòria”, es repetia sovint perquè el seu cap ja havia oblidat el que no volia recordar (“ per què remenar-ho?”); ni d’aprendre a ballar el country (“quin ridícul! abans morta que ballant Mi Pobre Corazón”); ni de fer els tallers de cuina (“tinc colesterol, la tensió alta i sucre: menjar no és un plaer, és un suplici!); ni de practicar el Tai-txi (“la lentitud em recorda que malgrat tingui pressa ja no puc corre i m’estresso!!”)... Ara mateix el que més desitjava era aprendre a fer anar el netbook que li havia regalat el seu fill pel seu aniversari i endinsar-se de ple a la xarxa global. Per fer-ho havia de superar els seus prejudicis amb l’objectiu de no quedar-se enrere, perquè quan li arribés la mort no la trobés sola i aturada en el passat, sinó immersa en el present més intens i acompanyada del món. Ella sola enmig de la globalitat, surant virtualment per la xarxa.

La Mariona va aprendre ràpid. Era una esponja de coneixement, un linx de l’aprenentatge, una fera salvatge de la tercera edat. Una encantadora de serps una mica atrotinada amb una ironia i sensibilitat deliciosa. Els seus companys de classe l’anomenaven carinyosament Scarlett, en honor a la Vivien Leigh, no només perquè tingués certa semblança física amb l’actriu, sinó també perquè en essència era el personatge de la pel•lícula Allò que el vent s’endugué.

Amb tots els cursos del casal programats a la butxaca: Iniciació a la informàtica I. Iniciació II. Dominem l’office. Com navegar per internet. Iniciació a les Xarxes Socials..., ja tenia prous coneixements per obrir-se un compte al facebook. “Ja veuràs quan s’assabenti la sobrada de l’Antonieta que he estat capaç de fer-ho sola. No suporto el seu posat i a més balla el Country. El barret de cowboy li escau com una patada... algú ho havia de dir”, va pensar mentre omplia tots els camps del seu perfil. Va enganyar una miqueta, però la vida també s’ha de viure des de la perspectiva de la mentida pietosa. Interpretacions sobre ella mateixa que no feien mal a ningú. “A veure, no seré tan tòtila de mostrar-me al món tal i com sóc, no es tracta d’un espai fictici de vides creuades? Algú realment s’atreveix a mostrar-se realment com és?”, es preguntava proporcionant-se immediatament la resposta: “s’ha de ser burro per ser sincer quan no et veuen!!”... Havia de posar una fotografia (“merda!”). Com s’havia inventat la data de naixement, havia de trobar una imatge adient que no desentonés i que fos una mitja veritat relacionada amb la seva existència real, si més no per garantir el principi de versenblança. Exactament va descomptar-se 45 anys per fer coincidir la seva edat virtual amb la mental: 30 anys. És a dir, data de naixement: 1980 i ja no calia donar-hi més voltes, la seva cara al facebook seria l’Scarlett O’Hara en honor a la seva heroïna del cinema, el seu alter ego a al xarxa social que responia perfectament amb seu esperit atemporal.

La primera acció de la Mariona a la xarxa va ser posar el títol de la seva pel•lícula preferida en l’apartat de recerca per veure si podia contactar amb gent que compartís els mateixos interessos. Per descomptat, tenia clar que no es faria amiga del seu fill, no s’havia ficat en aquest món perquè el Martí i els seus dos néts la controlessin.... “Fantàstic!”, existia una pàgina de seguidors d’aquest melodrama sureny. Va clicar ràpidament per unir-se i deixar el seu primer comentari públic: mai he entès perquè l’Scarlett triga tant en adonar-se que l’Ashley no és l’home que li convé. Ens enamorem del que ens manca però desitgem el que som i quan ens adonem ja és massa tard. Al dia següent la Mariona tenia la primera petició d’amistat. Era un tal Rhett Butler de nom, amb la imatge del Clark Gable. No va dubtar en acceptar-lo. “Quina gràcia!”, va pensar. La seva data de naixement era el 1939, “mira més o menys és de la meva quinta”, va dir-se tota cofoia, “i a sobre és sincer!... ai innocent”. A la tarda es va trobar la primera sorpresa escrita al seu mur: L’Scarlett no sap el que vol. Justament es capfica en continuar enamorada de qui sap que no podrà tenir perquè en el fons li fa por acceptar que allò que desitja se li pot resistir... No cal dir que li va encantar la frase, i li va contestar: Benvolgut Rhett, està clar que la clau per entendre la veritable magnitud de l’amor és que algú a qui estimes amb desmesura un dia et deixi plorant al final d’una escalinata i tu, malgrat suplicar-li que torni, i ell, malgrat estimar-te amb bogeria, et digui: francament estimada m’importa ben poc i et tanqui la porta als nassos. Un gran final per a una dona a la qual el que més li agrada a la vida és superar-se a ella mateixa...Les converses no van acabar aquí. Dia rere dia van anar desgranant tots els fotogrames de la pel•lícula i profunditzant en la psicologia de cadascun dels personatges. Converses a la xarxa d’una dimensió intel•lectual extrema i alhora d’una magnitud humana impensable. El Rhett i l’Scarlett s’havien enganxat l’un a l’altre en un espai fictici sense mirar-se als ulls, sense olorar les seves pells, sense tenir la percepció real dels cossos, ments unides fent l’amor a través de les paraules. “Veritat o mentida, què importa si finalment em fa feliç”, es deia cada cop que entrava al facebook per comprovar si el seu únic amic li havia notificat res de nou, o quan la finestra del xat s’obria per anunciar-li que ell era allà, perdut rere els milions de converses paral•leles.

La Mariona, als seus 75 anys notava a la seva panxa la vaporositat de l’amor quan veia un numeret a sobre de la icona del món, fins que un dia el Rhett, en comptes d’escriure en el seu mur, li va enviar un missatge. Volia conèixer-la ( “quin trasbals!!!”). El fet d’haver mentit en l’edat la posava en un compromís. S’havia de sincerar, però li feia molta vergonya. Així que va decidir que el dia que es trobessin ja descobriria la veritat in situ. Total ell, segons la informació del seu perfil tenia 71 anys, “no és cap pipiolo”, es repetia per donar-se confiança. Quina emoció! Li semblava increïble que amb el pes de l’edat ofegant-la encara pogués experimentar la tonteria de l’adolescència. Fins i tot va anar al Corte Inglés a comprar-se un conjunt nou per al gran dia. Havien quedat al Labetint d’Horta, els jardins preferits de la Mariona, en el primer banc a l’entrada a la dreta. Per tal d’identificar-se van acordar que tots dos portarien el DVD de la pel•li a les mans.

Feia un matí de tardor espectacular. Les fulles mortes de colors volaven lliures i lleugeres al seu voltant. Asseguda al banc glaçada de nervis escrutava el seu entorn a la recerca del seu estimat. No havia gosat encara treure la pel•lícula de dins del seu bolso quan un noi amb la cara plena d’acne juvenil i que es movia amb skate es va seure al seu costat. “I ara que fot aquest nano aquí. Com li dic jo que marxi perquè deixi espai.”, rondinava en silenci. I quan ja estava decidida a fer-lo fora el cor se li accelerar, perquè de la butxaca del seu anorac va treure el DVD i mirant-la fixament als ulls li va dir: “Perdoni, senyora, que li fa res canviar-se de banc. Em sap greu, de debò, amb la seva edat, però es que estic esperant a algú molt especial i m’agradaria tenir certa intimitat”. Aquell projecte d’home meravellós que l’havia captivat en la ceguesa de la xarxa i que ni tant sols arribava als 15 anys s’atrevia a fer-la fora incapaç de reconèixer-la!!. Ara ho entenia tot, segurament s’havia posat el 1939 com a data de naixement en honor a l’any en què es va estrenar la pel•lícula. No podia enfadar-se, havia jugat a ser el que no era per superar la ingrata soledat i havia perdut. Però en aquell instant de terrible decepció, de ridícul immens, de decepció amorosa profunda, li va sortir la seva ànima d’Scarlett, de iaia rondinaire, i li va contestar: “francament, m’importa ben poc, mou-te tu”.

Fumata negra

El proper 7 de novembre jo no espero que el Papa Benet XVI em beneeixi, assumeixo amb aquesta actitud que aniré a l’infern. No puc estar al costat de la monarquia papal perquè el que jo respecto no són els drets adquirits de la cúria ostentosa i el seu fastuós estat, sinó el cristianisme com a filosofia de vida. Com és possible poder venerar el pol oposat als autèntics valors que defensen molts homes i dones que dia rere dia practiquen anònimament amb l’exemple els autèntics dictats del sentiment cristià: la humilitat, la generositat, la fraternitat i la solidaritat.

Mentre aquest home es passeja pel món protegit dins de la seva bombolla de vidre motoritzada, les esglésies estan buides de pregàries tan necessàries per transformar la societat des del prisma dels bons sentiments cap als altres. Qui és ell per beneir-me, quan accepta calladament la pederàstia dins de la seva institució, practica l’exclusió de les dones del seu dret a exercir el culte, desautoritza l’ús de l’anticoncepció amb les conseqüències indesitjables que això suposa, prohibeix l’avortament deixant arribar a aquest món fills no desitjats que es convertiran en adults desarrelats, lluita contra la pobresa des de la riquesa més insultant i exclou a qui practica l’homosexualitat pel fet d’estimar de manera diferent.

Com podem venerar la intolerància, l’anacronia i la incoherència que manifesta i donar-li tractament de cap d’estat i de pope moral? No comparteixo res amb ell. No té cap credibilitat. M’entristeix pensar que hi hagi tanta gent que toleri i accepti la injustícia que ell representa. Aplaudeixo el Ricard Gomà perquè des de la seva responsabilitat política ha tingut la valentia de dir el que pensa actuant en coherència amb les idees que professa i el model de societat que defensa. I em produeix el rebuig més absolut la demagògia que practiquen aquells que amb la boca grossa defensen els valors catòlics i després quan toca viure en coherència amb el que es diu se n’obliden i transgredeixen la moralitat que exigeixen als altres a la seva conveniència.

Per mi la visita de Ratzinger deixarà anar una fumata negra i espessa sobre la ciutat de Barcelona, perquè em recordarà que aquells que ens governen callen, atorguen i accepten silenciosament tota la immoralitat que aquesta institució representa tal i com ens és transmesa des del lobby vaticà, al qual rendim honors amb els diners de totes i tots. Espero que aquest fum gens purificador de les ànimes que sortirà del tub d’escapament del seu cotxe bunqueritzat serveixi per reflexionar que no es pot confondre l’església amb l’estat, ni el Papa amb els homes i dones que el conformen....i per descomptat, l’entelèquia de Deu amb aquest senyor.

La Trini i el Tomàs... s’estimen?

No deixo de pensar en la foto als diaris de la Trinidad Jimenez i el Tomàs Gómez abraçats i somrients com si fossin un matrimoni ben avingut...però que no eren enemics irreconciliables fins ahir?, que no representaven dues corrents oposades sota una mateixa sigla? Que no s’estaven divorciant tirant-se els plats per sobre i lluitant per la custòdia dels fills militants. Deixem-nos de tantes diplomàcies i mostrem-nos a la gent com a humans que som, amb les nostres virtuts i debilitats. Amb l'alegria del guanyador i la tristesa i ràbia del perdedor. Sense hipocresies per donar una imatge d'unitat a on hi ha una esquerda descomunal.

El tomàs li diu a la Trini: “Ya no somos una opción u otra, somos todos un equipo, estamos todos juntos y de cada uno de nosotros se espera dar lo mejor de nosotros para ganar las elecciones del 22 de mayo”...paraules de reconciliació programàtica i mediàtica. Doncs no me les crec. No té cap intenció d’integrar res. I a l’enemic, ni aigua, perquè l’objectiu final de la batalla contempla sempre l’absorció de tendències, mai l’òsmosi d’idees. Jo m'hauria cregut molt més una foto a on el Gómez li hagués fet botifarra a la Trini i un discurs a on li hagués dit amb un somriure als llavis: “et fots, reina!” . Potser és mal educat però aquest ha estat el resultat real d'aquestes primàries que anuncien que el nostre president té els dies comptats com a líder del Partido Socialista (uff!) Obrero (uff!! uff!!) Español (això sí, sense cap gènere de dubtes).

La política ‘polite’ m’embafa. No sé perquè no diem les coses com són: Hem lluitat, he guanyat i vull fer les coses d’una altra manera amb el màxim suport de les bases. Si et convé el que et proposo, no tinc problemes per acollir-te, però si no hi estàs d’acord ja saps on és la porta...Sr. Gómez això és totalment lícit i la gent creuria molt més en els polítics si es comportessin més com a persones que són i no com a actors d’un teatre de comèdia.

La vaga figurada

Els carrers amb pocs cotxes i els comerços a mig gas amb algunes persianes tancades, d’altres aclucades i moltes obertes, donaven ahir a Barcelona una aparença d’agost en un dimecres de tardor on els treballadors en vaga, els treballadors obligats a treballar, els treballadors que volien treballar malgrat tot, els empresaris empipats, els piquets desfermats, els antisistema descontrolats, els turistes despistats i la manifestació desigual van conviure en tensa calma.

La jornada d’ahir va ser l’ expressió de la diversitat, el descontrol i la pèrdua de rumb que ens envolta. En aquest món configurat d’estrats incomunicats, i a on ens mostrem incapaços de globalitzar els nostres problemes particulars per donar solucions transversals, creix sense control un espai de limitacions i desesperança. Trobo, sincerament, que ens manca un aprenentatge en l’àmbit dels valors comunitaris brutal. A mi m’agrada respectar l’opinió de tothom però també em mostro molt crítica amb el conformisme o la falsa creença que els problemes no tenen solució. Em sorprèn la gent poc simbiòtica amb el seu entorn. Sóc incapaç de retreure a ningú el fet que la seva decisió fos no fer vaga, ara bé no puc deixar de pensar què em diferencia a mi, i molts altres, de la resta de persones que van optar per aquest camí... potser és la percepció més fina del partiment invisible i la necessitat de trobar alleujament als problemes endèmics de la mateixa condició humana.

Jo vaig sumar-me a la vaga no perquè em falti la feina, o perquè m’hagin rebaixat el sou per contribuir al bé comú de tots, o per esnobisme de postures d’esquerres, o perquè els sindicats m’ho hagin dit...La meva decisió l'entenc com a universal. Jo vaig abaixar les meves persianes figurades per dir que ja estic farta que em diguin en quin món haig de viure. Perquè em molesta que sota l’argument d’aixecar el país carreguin tota la responsabilitat de la seva salvació sobre qui té menys culpa sobre l’agonia econòmica que pateix. Perquè hem malbaratat recursos públics vivint com a nous rics quan el que calia era consolidar un creixement econòmic lent i sostingut, en comptes d’alimentar una bombolla immobiliària i financera amb el beneplàcit dels nostres governants. Perquè cal més coherència amb les idees que defensem i els actes que fem. Perquè malgrat l’aturada hagi arribat tard era necessari donar aquest toc d’atenció. Perquè em preocupen els altres.

Haver fet vaga és un gest molt més trascendent del que sembla. No haver-la fet, potser també. Si ho deixem en l’anècdota d’un dia. En la xifra d’una manifestació. En la notícia d’uns indesitjables que es dediquen a cremar contenidors creient-se immersos en una lluita pseudo revolucionària absurda. Si parlem només del paper dels piquets en comptes de la força de les idees la lluita es dilueix. Potser si donéssim un sentit més ampli i metafòric a les nostres decisions i no ens aturéssim en el seu significat estricte apreciaríem molt més les conseqüències que se’n deriven.

Vaga per principis

Aquest dimecres faré vaga i no assistiré al meu lloc de treball per principis i per solidaritat amb les persones que pateixen les conseqüències devastadores de la crisi econòmica. Perquè penso que cal cridar alt i sense complexos a qui lideren el nostre futur que les seves estratègies són errònies i deshumanitzades. Que per sobre de les fluctuacions de l’economia basada en el capital; de les polítiques defensores d’un món laboral ferotge i selvàtic; de les xifres de creixement impossibles en un món desigual; i dels pressupostos de despatx allunyats de les necessitats quotidianes, hi ha individus receptors de les seves males decisions que pateixen la seva gestió desesperada, mancada de creativitat i desproveïda de lideratge.

Penso en les persones que comparteixen la meva opinió i que dimecres amb el seu gest crearan una sinergia positiva capaç de treure la son i induir a la reflexió a qui ens ha portat a viure aquest estat de malestar social. Hem viscut un somni mal resolt perquè no hem estat prou crítics amb el nostre entorn. Moltes i molts ens hem deixat portar per la corrent d’un fals benestar tan fluctuant i eteri com les accions de borsa. Ara el que importa és sumar esforços i construir un futur en el qual tothom tingui el seu lloc i ningú se senti ni utilitzat ni marginat per un sistema financer injust i volàtil.

Mai és tard per redreçar qualsevol cosa. Res és impossible si es té ganes , força i valentia d’afrontar nous reptes, nous móns amb un sistema de valors basat en la col•lectivitat individual, és a dir en un jo amb identitat pròpia capaç de pensar en plural.

Joan Margarit (Fantàstic!!!) va dir que la llibertat “és quan arrenca l’alba en un dia de vaga general” i per mi la llibertat és l’essència de la tardor: no tenir por a perdre les fulles...en un dia de vaga general.

The Beatles -Let It Be

Let it be versus Yesterday

Hi ha dues cançons emblemàtiques de la discografia dels Beatles que ens mostren dos models de viure la vida que s’ajusten molt bé a com nosaltres mateixos l’entenem i avancem a través d’ella. Let it be i Yesterday són dues balades precioses i alhora enfrontades. La nostra experiència vital es mou entre el aferrissat lligam cap el passat que ens ha fet feliç i que ja no tornarà i la intel·ligència de saber quan cal deixa-ho estar sense donar-hi més voltes, si el que realment vols és passar pàgina.


Donar el punt just al pes del passat i saber trencar amb ell és un aprenentatge llarg i costós. Arribar a aquest moment i tenir la valentia de dir-te a tu mateix que ja no cal mirar enrere, ni cercar explicacions a preguntes que no tenen resposta, denota certa maduresa espiritual. Aquestes dues cançons són part de la banda sonora de totes i tots. Podrien sonar de rerefons del dia a dia i la clau de tot seria dominar quan vols que sonin i tenir el poder de saber quan toca canviar la cara del disc.


Ara que ja em faig gran. Que ja no sóc una nena i que els 40 m’assetgen tinc ganes de mirar cap endavant sense la necessitat de refugiar-me en el passat. Farta d’escoltar la cara A del disc, vull que des del meu piano imaginari soni la B i que el Paul Mcartney em canti ben fort Let it be perquè m’impregni de la seva practicitat, de la seva valentia, de la seva mirada posada en el futur, deixant enrere l’ahir.

Oblidar per començar. Deixar-ho estar per cercar l’oportunitat futura. Viure el demà des d’avui mateix contruint de nou sense referents.

El periodisme compromès

Avui llegeixo a El Periódico un tema que ha estat obertura del diari sobre els nòmades a Barcelona i em quedo preocupada amb la superficialitat amb el qual aborden la temàtica. Encara que ja no exerceixi de periodista m’hi sento de cor i trobo que malgrat dedicar-hi dues planes al reportatge, li manca l’anàlisi que li correspon a un text d’aquestes dimensions i cerca només l’efectisme per sobre de la crítica real, aquella que cerca els perquès, dóna respostes i busca solucions. Per mi el periodisme és un sentiment, una necessitat d’entendre i de millorar la nostra societat. M’inquieta l’alarmisme: “els nous indigents expulsen els veïns de la zona”. Em decepciona les respostes : “diverses fonts municipals coincideixen que alguns recursos socials de Barcelona (com ara els menjadors) units al benèvol clima local propicien que la seva presència al carrer sigui especialment dilatada...”. I em sobta el to maniqueu amb el qual divideix el col·lectiu dels sense sostre entre els bons (els habituals) i els dolents (els esporàdics). En resum, un text efectista i lleuger que no remou ni extreu la veritable realitat de les persones que viuen al carrer.

Els sense sostre, “rodamons” o “tradicionals”, amb “mòbil” o sense..., són tots víctimes de les seves circumstàncies, presoners del seu passat i incapaços de veure esperança en el futur, perquè el seu present els ofega en la seva dinàmica destructiva. Dubto que existeixi molta frivolitat dins d’aquest col·lectiu, tal i com es descriu en el reportatge, segurament alguna excepció, i afirmaria que la majoria de casos responen a un mateix patró de vida trencada i de desesperació vital que els porta a fer del carrer la seva casa, i de l’alcohol i les drogues, el seu refugi, la seva escapatòria.


Immigrants sense papers, persones que no han pogut suportar els contratemps de la vida, malalts mentals, addictes, víctimes de la crisi, del propi sistema d’organització social que genera desigualtats en un món on se suposa tothom hi participa en igualtat de condicions, però que a la pràctica ens ofereix aquesta imatge de pobresa extrema que a alguns els hi fa nosa. Ciutadans que se senten “expulsats” dels seus espais on tot el que és lleig i distorsionador d’aquest “món feliç”cal ser eliminat i que cerquen polítiques de mà dura, que el que fan és moure el problema, no pas solucionar-lo. Responsables municipals que pensen que tot s’arregla servint uns quants àpats menys en menjadors socials per no ben acostumar la gent que viu al carrer com a vici i no com a conseqüència... Polítiques de pal en un món on manquen moltes pastanagues per poder motivar a qui ha perdut l’esperança d’una altra vida.


A mi m’agradaria que des del periodisme abordéssim la crítica profunda. Que poguéssim explicar les pel·lícules més enllà d’una història de bons i dolents i de xèrifs protectors que ens preserven de les coses lletges...la veritat és que voldria un altre món i crec que els qui tenen l’ocasió de crear opinió no poden perdre l’oportunitat de contribuir en aquesta difícil tasca de transformar la societat i no només explicar-la des del punt de vista de qui ho té tot i no des de la perspectiva de qui ja no té res més a perdre.

Eslovènia, un desconegut recomanable

Aquest estiu he fet gairebé 6.000 quilòmetres en cotxe. Tota la família (jo, marit i tres nens) hem creuat dos països fins arribar a la petita Eslovènia per conèixer-la en profunditat, fer un tast de la veïna Croàcia i flipar amb l’eterna Venècia. Incrustats dins d’un cotxe carregat de trastos fins al sostre, que no tenia res que envejar als vehicles de magribins que fan el seu periple europeu en sentit contrari cap a Algesires, vam trigar dos dies en arribar a aquest país petitet i tranquil, abans integrat a la Iugoslàvia soviètica de Tito, i avui l’únic estat que ha aconseguit formar part de la Unió Europea. Eslovènia va esquivar la guerra dels Balcans, malgrat experimentar en el seu territori les primeres baixes humanes de la guerra. El fet de no comptar amb conflictes ètnics dins del seu territori la va salvar de la destrucció i el desgast experimentat posteriorment per la veïna Croàcia i va poder declarar, sense gaires traumatismes, la seva independència de Belgrad el juny del 91. Aquest país històricament disputat a trossos per Itàlia, l’antic imperi Austro-Hongarès i a la seva darrera etapa per la Unió Soviètica ha sabut trobar el seu espai propi dins dels puzle europeu, al qual es va incorporar com a membre de ple dret el 2004 i a la zona euro el 2007.

Ens allotgem en un apartament a la població d’Ig, a pocs quilòmetres de la capital Ljubljana, a on convivim amb els propietaris de la casa que viuen als baixos. Aprenem les primeres paraules en el seu idioma, ja que l’anglès no el dominen gaire (...bé, jo tampoc), així que decidim, a banda d’utilitzar el llenguatge internacional dels gestos i els somriures amables que signifiquen “no m’assabento de res, però hi estic d’acord”, aprendre amb ells les paraules de cortesia bàsiques: Zdravo (hola), dober dan (bon dia), hvala (gràcies!)...La Sylvia i el seu marit, una parella jubilada, tenen una caseta tan cuidada! El jardí, impecable, ple de flors i d’herba natural ben tallada, arbres fruiters i un petit hort carregat de carbasses i mongeteres enfiladisses. La seva casa és el reflex de la mateixa Eslovènia: un territori ordenat, equilibrat, de prats immensos salpicats de flors multicolors, de terres de conreu, i habitat per gent educada i encantadora. És un esclat de natura verda, de paisatge d’alta muntanya, de boscos de fageda i d’avets, de rius i cascades, de castells, de valls glaciars, de llacs de color turquesa a on pots banyar-te amb els peixos sense fer-los nosa. És un país alpí creuat per la serralada dels Alps Julians on hi regna el pic Triglav, un quasi 3000 molt escarpat destí de molts aficionats a la muntanya de tota Europa, i a on el terreny càrstic i l’aigua que brolla per tot arreu ha fet meravelles en el seu interior.

Si per alguna cosa és famosa Eslovènia és per les seves coves, d’una espectacularitat inquietant. Mai havia vist res igual! A Skocjanske Jame vaig al·lucinar. Us podeu imaginar una cavitat amb un barranc de més de 200 metres d’alçada per on passa un riu que es desborda per una cascada entre la foscor i la boira de la humitat condensada. Un entorn fantasmagòric i meravellós a on ressegueixes durant gairebé dos quilòmetres el curs del riu en el seu pas amagat i al qual accedeixes després de passejar-te entre estalactites i estalagmites d’un diàmetre considerable, d’un jardí petri de mil formes, on m’imagino que aquelles estàtues de pedra prenen vida un cop tanca l’horari de visites. Et sents dins de la novel·la de Juli Verne viatjant al centre mateix de la terra entre passadissos foscos, humitat permanent i cavitats gegants on podries aixecar una catedral construïda de gotes i calç. També són interessants i monumentals les coves de Postojna, molt més turístiques que les anteriors, tot i que no tan belles ni literàries, ja que han incorporat un tren que les converteixen una mica en atracció de parc temàtic cosa que les massifica en excés anul·lant el seu encant.

Un altre tret característic d’aquest país són els seus llacs d’origen glaciar. Bled és el més conegut, ja que en el centre d’aquest hi ha una illa amb un castell, però sense desmerèixer la seva bellesa, jo em quedo amb el de Bohinj, situat uns quilòmetres més amunt. Sorprenen dues coses: el seu color cristal·lí, gairebé caribeny i la bona temperatura de l’aigua, no gens freda gràcies a les corrents termals que corren pel seu interior. Els banyistes s’estiren sobre l’herba que l’envolta i els arbres fan d’ombrel·les naturals. De fons, unes muntanyes immenses plenes d’avets. Gens concorregut i la gent molt silenciosa ajuda a gaudir d’aquest paratge de postal que em deixa els ulls plens de tranquil·litat i la pell fresca.

Aprofitem i fem una incursió a la veïna Croàcia. Disposem de dos dies per visitar part de la costa d’Ístria i el parc natural de Plitvika (una Ordesa balcànica, per entendre’ns: un espai natural preciós però amb tanta gent visitant-lo que fa que la seva espectacularitat quedi reduïda per l’aclaparament que suposa haver-lo de compartir amb tants ulls alhora). Malgrat trobar maquíssims els pobles mariners croats, jo em quedo amb la fotografia gravada al meu cap de les poblacions de l’interior. Les no turístiques, les que van patir la guerra, com ara Karlovac. Una ciutat que et recorda, per les ferides encara no cicatritzades dels seus edificis, que allà es va vessar molta sang. Cases cremades, façanes plenes d’impactes de bala, la cara encara trista de les persones que van viure el conflicte i el van patir en la seva pell. Impressiona posar el dit dins d’aquells forats de mort. Sento por i angoixa. No fa tant que allà els cadàvers s’apilaven sobre les voreres. Que nosaltres, l’Europa civilitzada jugàvem al doble joc mentre la gent patia. Enviàvem Cascs Blaus... exèrcits de pau!, i alhora veníem armament perquè es matessin entre ells. Quina contradicció, la mateixa que sento jo ara quan em passejo com a convidada pel mig d’aquell patiment glaçant. Torno a Eslovènia amb el cor encongit.

Ljubljana, la capital eslovena, és una ciutat de caseta de nines. Alguns la titllarien de provinciana, però jo diria que és molt femenina, res ostentosa ni excessivament monumental i fàl·lica com les grans capitals europees. Amb el maquillatge just i els ornaments necessaris per convertir-la en un entorn acollidor, atractiu i singular. Vigilada pel castell situat en el punt àlgid del turó que la corona, uns dracs, símbols de la ciutat, guarden la porta d’accés a tot aquest conjunt monumental des d’un dels ponts que creuen el riu, afegint a tot l’entorn la mística del conte de cavallers. Les terrasses dels cafès resseguint la riba del riu Slovenska ulika fan de Ljubljana el paradís dels bohemis i el seu barri barroc compta amb un conjunt d’habitatges impecablement conservats amb finestrals carregats de geranis vermells que pengen i salpiquen les façanes de colors grana, que per mi simbolitzen els llavis pintats d’aquesta ciutat dona. Tot és estèticament perfecte, fins i tot els bancs urbans són de fusta pintada de colors: roses, verds, blaus, grocs...m’encanta aquesta capital perquè no és moderna ni funcional, sinó viscuda i entranyable.

L’últim dia visitem la seva costa diminuta conformada només per quatre pobles. Ens detenim a Piran, un poblet de pescadors molt bufó i influenciat ja per l’estil arquitectònic venecià. Ens banyem en aigües de l’Adriàtic que construeixen una costa molt rocallosa i sense sorra. El fet de no existir platges per poder deixar els teus trastos de bany, fa que la gent ocupi qualsevol espai de la via pública per desplegar la seva tovallola: enmig de les voreres properes, de les mitgeres enjardinades del passeig marítim...quin desordre tan divertit i alhora tan natural. Fem el que veiem i ens estirem a on podem que sempre és al mig d’algun lloc i al costat del mar...Abans de deixar aquest país camí de Venècia m’emporto moltes imatges dels dies que hem estat coneixent tots els seus racons. Recorrent les seves carreteres i pobles. Visitant els seus monuments, passejant pels seus paratges naturals que perduraran en els centenars de fotografies que he fet per captar la seva singularitat, per guardar en el record moments perfectes dins d’aquest desconegut tan recomanable.

La Venècia impossible

Venècia em deixa fascinada. El meu fill Nil em diu després de posar els peus a terra i trepitjar la mítica Plaça de San Marco, amb la catedral bizantina mirant-nos de cara, que allò és “impossible”. Ho trobo tan maco el que em diu! I té tanta raó perquè la bellesa en estat pur té aquest punt d’impossibilitat. Però jo afegiria que aquesta ciutat, amb els ciments podrits per la humitat, i espectacular en la seva concepció, és l’equilibri perfecte entre la impossibilitat i la imperfecció. La seva bellesa impossible, l’eternitza, i la imperfecció manifesta, la humanitza. Més enllà de San Marco, jo em quedo amb la Venècia imperfecta dels venecians: la de la roba estesa sense complexes, la dels carrerons estrets i insalubres, la dels ponts desconeguts pels turistes de tour, la dels murs de maons pelats i els porticons mal pintats dels seus palaus decadents, la de les dones en bata pels carrers, la dels vaporetto rovellats que et porten a tot arreu.. El còctel perfecte per extasiar-te i volar sobre el seu encís és viure la Venècia real que conviu amb la Venècia de postal.

Tenim tres dies per conèixer la ciutat i decidim deixar la visita de museus, palaus i esglésies per a una altra ocasió i optem per viure el carrer i perdre’ns per alguna de les illes que la conformen, per fugir també una mica de la pressió turística que pateix la Plaça San Marco i els carrerons del voltant. La sobresaturació de gent és angoixant i tothom sembla voler fer el mateix: fer-se una foto sobre el pont de Rialto, prendre un cafè amb vistes a la catedral i pujar en una gòndola. A Venècia no em sento turista, sinó viatgera, i no vull el que vol la majoria. M’emmirallo amb les seves finques envellides i esbotzades, amb l’urbanisme caòtic i laberíntic dels seus barris, amb l’esplèndida empremta de l’arquitectura del renaixement italià, amb l’encantadora Burano i les seves casetes de colors, amb el barri jueu, amb el mercat, amb el reflex de les cases sobre l’aigua dels canals, amb la caiguda del sol sobre la ciutat que s’esfonsa i resisteix.

Venècia m’atrapa i m’engoleix en la inestabilitat flotant de seva peculiaritat humida i tèrbola. Tot és sensorialment diví, fins i tot els noms dels carrers: carrer del perdó, de la lluna, de la malvasia, del paradís.... Camino per aquesta ciutat amb forma de peix fins a saturar-me d’impossibilitat extrema.

La inconsciència de l’amor

La setmana passada vaig llegir una entrevista a la contra de la Vanguardia que parlava de l’amor en el marc conceptual i la vaig trobar molt interessant. Una de les afirmacions que allà s’exposaven era que el nostre inconscient “es un arsenal de passions que ens empeny a viure , a patir, a estimar , que ens controla i ens domina”. En definitiva l’entrevistada, la psicoanalista Isabel Méndez, venia a dir que som presoners de nosaltres mateixos, perquè som incapaços de controlar-nos. Segons ella “no hi ha destí, hi ha inconscient” i l’amor juga un paper fonamental en tota aquesta construcció del jo respecte dels altres.

Estimar i sentir-nos estimats és quelcom prioritari i ens passem la vida intentant cercar aquest estat de glòria, perquè la nostra felicitat recau en la existència o no de l’amor que ens arrossega i ens posa al límit de la irracionalitat, que obre la capsa amagada dels desitjos ocults del subconscient. L’amor ens projecta cap als altres fins a veure’ns reflectits. La dialèctica de sentiments que s’estableix entre dues persones enamorades serveix per fusionar un únic pensament compartit en dos cossos diferents. Més enllà de l’atracció física i del desig sexual és la connexió de dos inconscients afins. Quan es produeix aquesta troballa res pot aturar-la perquè no atén al món objectiu, a la dimensió controlada de la vida. L’amor és pur desig generat per tu mateix, s’alimenta de les teves pors i frustracions, no l’esculls, no et proposes buscar-lo, el trobes i ambiciones culminar tota aquesta atracció reveladora i irracional per gaudir de la felicitat més absoluta que suposa encarar-te amb tu mateix personalitzat en un altre.


Desitgem el que ens manca, el que ens complementa, el que dóna de menjar els nostres monstres en sentit positiu. I ho volem amb una força anul•ladora de la voluntat que ens pertorba. És per aquest motiu, que quan l’experiència amorosa creix molts i moltes decideixen negar-se l’amor. L’emboliquen d’excuses racionals i intenten sublimar tota aquesta energia en altres activitats, o en altres persones menys trasbalsadores, menys reflectores del teu propi jo, que t’assegurin un estat conscient de la realitat, i no una bogeria incontrolada. L’amor és energia, addicció, contradicció, satisfacció plena, però també és destrucció, patiment i desconsol, quan aquest no és correspost. És un sentiment molt més complex del que sembla i conceptualment un element transformador de la nostra personalitat. Més enllà de l’amor superficial, del t’estimo del consum de masses poc reflexionat, del que s’expressa a través del romanticisme més banal, saber estimar i que t’estimin és entendre’t a tu mateix, perquè els altres intueixin el que tu necessites... és la inconsciència del teu destí.

Final feliç

El Paco feia 30 anys que estava casat amb la Dolores, una dona de caràcter… "Paco, qué has sacado al Bobby (perro) a pasear?... Paco, cuando salgas de trabajar me compras el pan y pasas por la tintorería a recoger las colchas y de paso te acercas a las Frutas Trini y me subes las patatas y así hoy me haces una tortillita a la española para cenar…Paco, que te he dicho que no, hombre, ¡que ansia sexual tienes hijo mío, si hace seis meses que lo hicimos!…Paco guapo, tráeme un vasito de agua que estoy viendo 'La Señora' y está muy interesante"…I el Paco, sempre resignat, contestava: Sí cariño, cómo no.

La parella vivia en un pis del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. El barri ja no és el que era, la immigració nouvinguda havia anat suplantant a poc a poc els veïns i veïnes de tota la vida. Malgrat aquest canvi social, la vida era tranquil·la i la gent s’havia anat adaptant amb normalitat al nou paisatge humà i, per translació, al nou teixit comercial nascut d’aquesta diversitat. Feia dos mesos que a la cantonada de casa seva havia obert una perruqueria xinesa. El rètol posava: Peluquería masculina Li Yuan. El Paco que no era gens racista i ja feia anys que comprava amb normalitat en basars xinesos, supermercats paquistanesos i carnisseries àrabs va decidir un dia anar provar els serveis d’aquest saló, esperant trobar un servei polit i, per decomptat, bé de preu. Perquè si tallar-te el cabell et costa igual que un Xop Suey, el seu plat preferit, del restaurant xinès de dos carrers més avall, l’estalvi és considerable i la qualitat del servei, garantida.

La decoració del Saló Li Yuan era extremadament recarregada i mancada de llum. No hi faltaven els dracs, les flors artificials, i els fanalets vermells convivint amb normalitat entre els assecadors, les escumes del cabells, les pintes i els xampús. Al local hi treballaven cinc dones. Una de veterana que assumia el paper de recepcionista i la resta, les perruqueres que entraven i sortien de l’habitació del fons acompanyades d’homes, alguns xinesos, d’altres, no. No cal dir que aquest moviment de la rebotiga va deixar una mica descol·locat a en Paco.

-Hola, mire, yo querría afeitarme y arreglarme un poco el pelo, me entiende. Tijera, ras, ras, me comprende, no?, señora.
-Yo complendel pelfectamente. Un poco de tijela, las, las y luego pol 12 eulos más, final felís… no señol?-li va preguntar aquella dona veterana.
-Qué graciosos son estos chinos y qué simpáticos, siempre tan serviciales-va pensar el Paco i li va contestar tot eixerit: “seguro que yo feliz, si usted me corta bien el pelo, aunque me cobre 12 euros”.
- Mu bien señol, le atendelá Kumiko.- I parlant en la seva llengua intel·ligible va cridar el nom d’aquesta noia que va aparèixer per aquella porta tan transitada.

La Kumiko era una dona, d’uns 25 anys, que feia olor a gessamí. Era menudeta i molt guapa. Aquells ulls mig aclucats i allargassats , la pell blanca i transparent i la boca pintada d’un vermell cirera feien de la seva cara un mapa sensual i carregat d’exotisme… Anava però vestida, pel gust del Paco, una mica desvergonyida, amb una bata creuada estil quimono que deixava entreveure més del compte, fet que va neguitejar-lo una miqueta i li va fer apujar els colors de la cara…acostumat a la faixa color carn de la seva Dolores! La Kumiko li va rentar el cap amb molta delicadesa i després li va tallar els cabells, tal i com ell volia, per després convidar-lo a passar per la porta misteriosa amb un somriure captivador. “Seguro que el sillón de afeitado lo tienen dentro…esta intendencia china, no hay quien la entienda”, va barrinar per a ell mateix. La perruquera el va portar cap a una habitació petiteta i penombrosa presidida per un gat de la sort daurat, un zhaocai mao de dimensions considerables, i a on en comptes d’estris per afaitar hi havia una llitera i un prestatge ple d’ampolles d’olis essencials.

Enmig del desconcert més absolut però sense oferir resistència, es va deixar estirar. Quina va ser la seva sorpresa quan la Kumiko li va preguntar:“¿Con la mano o flancés’”, mentre li baixava la cremallera del pantaló i li ficava la ma entre les cames com una serp esmunyedissa. En aquell precís instant, el món es va aturar per a en Paco. Només mirava fixament aquell gat movent el braç amunt i avall, amb aquell compàs monòton carregat de luxúria. El zhaocai mao marcava el ritme d’aquell ritual eròtic que li oferia un plaer liquant mai viscut amb la seva Dolores. No li sortien ni les paraules i es va deixar emportar sense resistència per la perdició més absoluta que suposa no ser amo del teu cos. Els cabells de la perruquera acariciaven la seva panxa, mentre els llavis de cirera lliscaven per on mai havia passat una boca, deixant el rastre d’humitat de la llengua. El Paco no va trigar en deixar-se anar amb un crit llarg i ofegat, mentre una llàgrima rodolava per la seva galta. “Gracias por hacerme feliz ”, va xiuxiuejar a la perruquera, mentre li agafava la mà amb tendresa per fer-li un petó.

- ¿Todo bien señol, final agladable y a su gusto?-, va preguntar-li la recepcionista quan va sortir de la rebotiga màgica...-Són colte, 6 eulos y final felis, doce más. Total, 18 eulos-.
-¡Maaaaaaravilloso!-, va contestar encara amb els sentits trasbalsats per aquell regal de delectança furtiva amb preu assignat.

El Paco mai havia anat amb prostitutes. Era una víctima de la innocència més pura i de la resignació sexual més profunda. La seva Dolores havia estat el seu referent de dona de tota la vida i malgrat no fer-lo sentir mai de cintura cap avall, ell li era fidel pel compromís matrimonial que havia adquirit amb ella feia 25 anys. Ara les coses canviarien. Quin mal li feia, si un cop al mes visitava aquell saló de perdició, aquell habitacle de felicitat?

I així ho va fer el dia u de cada mes durant mig any. Puntualment i a la mateixa hora tenia la seva cita amb la dona dels seus somnis, la seva kumiko: la tigressa de Shangai. Viure aquest miratge costava diners, però mentre hi era allà les sensacions que experimentava eren reals i transpositores d’altres móns, d’altres veritats mai cercades fins llavors...però els miratges es trenquen, quan t’hi apropes massa.

-Dolores, llevas mucho rato asomada al balcón, ¿qué haces, mujer?-, preguntava ell des de l’habitació, mentre s’empolainava per anar a veure la seva perruquera.
-Ai no sé qué pasa en la peluquería de chinos de la esquina. Está lleno de policía y se están llevando a las niñas esposadas...Guarras, que son unas guarras, seguro. Dicen que son peluqueras y lo que son es unas degeneradas- . El Paco ja no va sentir res més malgrat ella continués parlant. Les paraules es van difuminar i una pena profunda es va apoderar de la seva ànima. La felicitat en essència marxava dins d’una furgoneta dels mossos cap a no sé a on. El zhaocai mao havia aturat el seu braç incansable. La sort de les passions ocultes viscudes a la rebotiga, precintades per sempre més.
-Pero Paco, ¿¿¿¿qué me estás escuchando???? Te estoy hablando y pareces atontado, hijo-, va cridar la Dolores fent-lo aterrar de nou a la realitat.
-Sí cariño, cómo no.
-La suerte que tengo contigo, Paquito, que a ti no te van esas marranadas-.

To be or not to be

No hi ha res pitjor que la sensació d’espera conscient. Aquest espai temporal de transició entre fets que anul·la qualsevol altra activitat, perquè requereix plenament de la teva atenció. Aquest rellotge imaginari que et marca el temps fins a arribar a l’objectiu. No es tracta d’un compte enrere, sinó de tot el contrari. Avança cap al futur i mai saps quan s’aturarà i alliberarà el teu pensament de l’angoixa del buit que provoca que no esdevingui allò que vols en el moment just que ho desitges.

Les esperes viscudes amb aquesta intensitat representen una bona part de la nostra existència i omplen de contingut el recipient de les nostres vides. Esperem notícies de persones que fa temps que no sabem d’elles. Esperem la fi de la injustícia. Esperem que la saviesa de pocs s’imposi sobre la imbecil·litat de molts. Esperem que els opressors alliberin les seves víctimes. Esperem cartes d’amor que no arribaran. Esperem superar aquest present incert. Esperem no veure morir els nostres fills abans que nosaltres. Esperem progressar dins d’una ètica respectuosa amb els altres. Esperem poder copsar amb tota la intensitat la bellesa de tot. Esperem no enfrontar-nos amb el patiment de cara. Esperem que la felicitat ens acompanyi. Esperem estar sempre a l’alçada de les circumstàncies. Esperem ser nosaltres mateixos sense coaccions...

Esperem i esperem i en aquesta recerca tan desesperada que ens porta a lluitar per tantes causes, palesar tants desitjos i manifestar tantes pors, tant sols comptem sense adonar-nos les hores, els minuts i els segons de l’intèrval únic i definitiu que marca l’espera més llarga i incerta, la que separa la vida de la mort...To be or not to be, Hamlet en els nostres cors.

Els vels transparents

No considero que les prohibicions siguin constructives, tot el contrari. Són mediàticament efectives, d’acord. Fan soroll. Creen estats d’opinió a favor o en contra d’elles mateixes, però solucionen realment l’objecte de la prohibició, o simplement li posen un titular i no desenvolupen la idea? Són recipients buits, perquè caldria canviar massa coses per omplir-los d’arguments raonables. El nostre etnocentrisme no permet intromissions, perquè les cultures dominants han d’adaptar tot el que els envolta als seus propis valors.

L’endogàmia cultural és bàsica per garantir l’ordre i marcar la diferència. És més fàcil prohibir que entendre. No estem per pedagogies culturals en un món que continua avançant pels mateixos principis de la dominació de tota la vida.

No m’agraden els burkes, però tampoc m’agradaria que em prohibissin ser jo mateixa un cop deixés enrere les meves fronteres culturals. Ens costa tant a tots posar-nos en la pell de tercers, perquè en el fons quan ens sensibilitzen amb el desconegut ens fem vulnerables. El coneixement ens porta al descontrol de les idees. Quant menys sapiguem uns dels altres, millor. En aquest món tan global on la informació sembla a l’abast de tothom, continua en possessió de pocs que la instrumentalitzen al seu gust per obtenir els resultats desitjats. Preferim tapar-nos amb vels reals com els del món islàmic o transparents com els nostres, perquè no tenim cap intenció de comunicar-nos, d’entendre’ns i de respectar-nos.

Hem fet un gra massa amb aquesta peça de roba i amb el discurs fàcil de la identitat feminista descontextualitzada culturalment. Prohibir per donar lliçons als altres, genera l’efecte contrari. Reforcem comportaments des de la negativitat, en comptes de reconduir-los des del positivisme de la comprensió de la diferència. Les polítiques intervencionistes en l’àmbit de la convivència intercultural han d’estar justificades en el marc sempre dels drets humans. No puc quedar-me amb els ulls tancats enfront les ablacions i els comportaments de dominació masclista interessada, però sincerament no trobo tan greu ni penalitzant els vels islàmics, integrals o parcials.

La pregunta que cal respondre és si aquestes dones porten el burka, o el yihab des de la llibertat de l’elecció o des de la imposició, i aquesta qüestió només la poden respondre elles mateixes des de la seva condició de dona islàmica. Suposo que trobaríem respostes per tot. I els únics vels que cal destruir no són més que aquells que m’anul•len com a persona, tant a orient com a occident, siguin vistosos o transparents.

L’Eudald i la Berta

Què terrible deu ser viure en la rutina extrema. Tenir el dia minutat i no avançar-te ni retardar-te en res. Quin avorriment de vida! Aquest estat de monotonia continuada accentuada era la que patia l’Eudald, el meu veí de replà de tota la vida, i la seva dona, la Berta. O si més no aquesta era la imatge que transmetien i que jo havia interioritzat com a una veritat suprema, un axioma inqüestionable, després de la meva observació minuciosa del seu dia a dia. Des que era petita la seva imatge de parella taciturna m’ha fet companyia. Només una fina paret separava el meu món caòtic i desordenat de colors i alegries del seu cau minutat i repetitiu, de ben segur gris i trist.

Era una parella de rutines extremes. S’aixecaven cada dia a la mateixa hora. El molinet del cafè es posava en marxa a les 7 del matí. A les 7:10, el cleck del pa saltant de la torradora. A les vuit, l’aigua de la dutxa. A les 9, hora de la tertúlia de Catalunya ràdio. A les 10, sortir a comprar. A les 11:30, de tornada. A les 12, tots dos cap al gimnàs. A les 13:30, els fogons en marxa. A les 14:15, dinar a taula. A les 15:30, els plats rentats. A les 15:45, silenci absolut (suposo que migdiada) fins a les 17:30, hora del sexe: molles del llit en concert, cinc minuts, quatre Oooohhhhh d’ell, trenta segons, un silenci de dos minuts i el llit continua treballant, per culminar en un Aaaaaaaaa sí, Eudaaaald profund i joiós de la Berta (entenc que s’ho passava bé per la intensitat del crit i l’accent marcat en l’a d’Eudald). Acte de retrobament corporal satisfactori, pautat, minutat i finalitzat, a les 17:40. A les 17:45 la dutxa de nou. De 18:15 a 19:15, una estoneta de tele. De 19:15 a 19:45, soroll a la cuina...sopar ràpid i lleuger. A les 20:00, sortien tots dos de la mà amb una misteriosa bossa, rància i antiquada de flors, cap a un destí misteriós. A les 00:00 de tornada a casa i a les 00:05, la cadena del lavabo, a les 00:07, les dents rentades, a les 00:10...silenci absolut. Cada dia igual. Cap distorsió en la temporalitat dels fets durant anys i anys.

Tant sols hi havia una cosa que em grinyolava, cap dels dos treballava, tal i com ho entenem els mortals: sortir cada dia vuit hores a fer el que sigui i que et paguin...Vivien com a rendistes amb la imatge de pensionistes, malgrat trobar-se en edat laboral. Era ben estrany, com també ho era la seva sortida de tardes. Un dia la meva curiositat em va desbordar i els vaig seguir d’incògnit.

Cap al metro. Línia vermella parada Sant Andreu fins a Catalunya, transbordament cap a la verda, direcció zona universitària. Parada a les Drassanes i enfilem el carrer Nou de la Rambla. L’Eudald i la Berta caminen amb parsimònia. A mi el cor em va a cent i els segueixo a 10 metres per darrera. Porto ulleres de sol i perruca. Espero que no em reconeguin...quina vergonya! Arribem al destí a les 20:45. No m’ho puc creure, Nou de la Rambla 103. ÉS LA SALA BAGDAD!!!! A l’Eudald i la Berta, els meus veïns avorrits, els hi va el porno!!! No em quadra. No dono crèdit. Em dic a mi mateixa: són els conserges...però sembla que hi entren a dins. El local se’ls ha empassat. A quina hora comença l’espectacle? A les 22 h. M’hi espero. Arribo fins al final. Si no ho esbrino, rebento. Quant és? 80 euros (Collons, què car!). Ho pago.

Comença l’espectacle. L’Eudald i la Berta...on són? No els veig. No són els cambrers, ni els encarregats del guarda robes. Ni res no guarro. A l’escenari, un trio. Dues noies i un noi. Au vinga, “dale que te pego por arriba y por abajo” Cap forat lliure. Quanta mà, quant aparell estrany ...quin aclaparament. Ara el sado (la cigarreta l’apagues al cendrer, hòstia!). Ara l’orgia...quin embolic. Ara, ara, L’Eudald i la Berta. Què fort!!!!. Sona la música d’Alegria del Circ du Soleil. Ella sense roba i amb una màscara veneciana i ell...Mare de Déu , Senyor, amb un calçotet de cuir amb un forat per on surt un penis descomunal tot ple de purpurina. Mai he vist res tan espectacular. A ull jo diria que uns 30 centímetres i penjant. Ai que creix. Què li fa la Berta? Em tapo els ulls, em fa cosa mirar. (Quina traça que té la punyetera per animar el tema). Havia dit 30, ara 35 i in crescendo. Un sable impressionant. Què dic un sable, és Excalibur enganxada al rei Artur. Però, què fa ara? Increïble, agafa la seva dona i la col•loca de peus sobre el seu penis i ella s’aguanta en un equilibri magistral desafiant totes les lleis de la gravetat...Si els del circ canadenc ho veiessin, ho comprarien...estèticament, magnífic.

Des d’aquell dia, L’Eudald i la Berta havien deixat de ser per mi aquells veïns avorrits i rutinaris...però, és clar, potser ara l’avorrida era jo perquè dins de la meva vida no hi havia res d’extraordinari, malgrat mai em mirés el rellotge. O millor dit, potser cal molta rutina per poder gestionar bé el que ens fa diferents a tots.

Ideològicament, sentimental. Políticament, insubmisa

Em declaro una dona ideològicament sentimental. M’agrada la política en estat pur, sense additius ni conservants. La política que s’expressa des de la voluntat de la transformació de les coses, en benefici del grup i no de l’individu Aquella que no discrimina, que no imposa, que sap escoltar, lluitar, que no admet els xantatges, que no té por a ser vençuda perquè perdre per principis sempre és guanyar. Una política amb ànima, valors i compromís.

Els polítics es casen amb el poble cada quatre anys i aquesta unió requereix fidelitat. El divorci entre qui ens governen o ens pretenen governar amb els que volem ser administrats és palès. El distanciament creix i el fantasma de l’abstencionisme genera la incomunicació més profunda, el desengany i la ruptura.

Mentre cerco desesperadament aquesta puresa entre els polítics i les polítiques que es dediquen vocacionalment a aquest servei (que mai professió), el meu termòmetre puja de temperatura i m’escalfo i em rebel•lo enfront aquest desconcert ideològic. Per no parlar de la vergonya aliena que em genera escàndols com ara Pretòria, Gurtel i Palau de la Música. Pensar que persones concretes s’han enriquit amb el meu esforç. Que una part dels diners de tots hagi anat “presumptament” a les butxaques de Luigis, Bartus, Camps, Alavedras, Prenafetas, Millets i més mafiosos que no sabem ni sabrem, m’altera. I que les estructures dels partits tirin sorra sobre les seves vergonyes i pretenguin rentar la roba bruta, a esquenes dels qui els hi donem confiança perquè ens liderin, ens governin i ens protegeixin, em desencisa.

Però més enllà d’aquests patètics espectacles, les mesures anti crisi han acabat per abocar-me al desafecte més profund. Mentre la gent del carrer ja fa anys que treballen com a formigues en previsió del cru hivern que ha d’arribar, des de les altes instàncies polítiques s’han comportat com a insectes brunzidors vivint en un etern estiu de relaxament. Quin panorama! A les empreses privades acomiaden sense contemplacions, a l’administració pública retallen els sous escandalosament, en comptes d’haver contingut la despesa amb previsió. Es congelen les pensions. Pugen els impostos, però finalment qui els acabarà pagant? Qui té una nòmina i no pot ni sap burlar les normes. En definitiva, els més vulnerables, mentre els poderosos es freguen les mans sabent que el seu patrimoni està al marge de tot aquest desfici.

En aquesta lluita darwinista d’adaptació de les nostres vides al mercantilisme més ferotge; jo, a diferència dels que es deixaran portar per les corrents que marquen els nous signes dels temps sense aixecar la veu, opto per la inadaptació i em declaro decididament emprenyada amb el sistema i políticament insubmisa.

Horror Vacui

Quan em va caure aquell expedient sobre la taula vaig pensar que no suportaria de nou portar un cas de Diogenes. Feia més de quinze anys que em dedicava a la desagraïda causa de l’assistència social. En la nostra feina, malgrat l’objectiu sigui reconduir esguerrades vides alienes, la realitat és que només aconseguim ajudar la gent a fer una maleta ordenada. Fem que arrosseguin el seu equipatge de penes passades i els acompanyem a la parada d’un bus imaginari per emprendre un viatge. Un trajecte dolorós on molt poques vegades el cotxe de línia té parada a les seves vides, ni molt menys destí alliberador.

Gonzalo M.H.// 51 anys // nacionalitat espanyola//carrer Jordà , núm. 23 3r 1ª// Vidu // Denuncia veïnal per sorolls estranys i males olors// La policia local ha actuat diverses vegades però no ha pogut accedir al domicili en qüestió //…I ara em tocava a mi la difícil tasca de convèncer aquell home que jo podia ajudar-lo a sortir d’aquella mísera vida. Qui sóc jo per salvar ningú? Quin poder especial m’han atorgat per transformar la merda en flors?, em preguntava sovint. L’expedient del Gonzalo va donar unes quantes voltes per sobre de la meva taula al llarg de la setmana. De la pila de casos de la dreta a la pila de l’esquerra, fins que les meves excuses es van transformar en obligacions i la responsabilitat en força per anar al seu domicili.

Era un dia assolellat. Aquella escalfor i lluminositat va carregar d’energies el meu optimisme. Sense adonar-me’n ja hi era a peu d’escala del carrer Jordà, 23. Vaig picar cinc cops al timbre i finalment una veu trencada em va contestar des de l’altre costat. Em vaig identificar i, com l’experiència és un grau, ja tenia clar com treballar-me'l. Em va costar 15 minuts de conversa a través de la porta, fins que vaig sentir el soroll de la clau fent voltes en el pany. Aquelles dècimes de segon abans de sentir el cleck final sempre em glaçaven el cor. M’endinsava dins del patiment i això m’afectava. El Gonzalo em va mostrar el seu cos descuidat i feble. La seva cara amable em va obsequiar amb un somriure cansat i la seva mà em va convidar a entrar-hi.

Un cop a dins no donava crèdit al que veia. En comptes de trobar brutícia desbordada, l’espai estava ocupat per piles immenses de ràdios i teles. Centenars i centenars d’aparells i de pantalles sobreposades com a maons al voltant de les parets, empetitint l’espai, transformant-lo en un laberint opressor i angoixant. La llum natural no tenia lloc per on escolar-se. Cap escletxa en aquella catedral de circuits, cables i tubs de rajos catòdics. Les bombetes pelades il•luminaven aquella amalgama estranya i inquietant. Molt educadament, em va fer passar cap al saló. Un únic punt de llum, quasi místic i fantasmagòric, ens feia companyia, enmig d’aquell jardí de ferralla electrònica que ens abraçava amenaçant. Què dimonis li passava? Mentre intentava omplir el qüestionari bàsic per començar a treballar el cas, ell només feia que mirar insistentment el rellotge.

Us deixo amb un extracte del seu testimoni que vaig gravar a través del meu mòbil:

“Disculpa un momento, ya son la 12 en punto. ¿No oyes su voz? Ai, no consigo ajustar bien aún el volúmen sabes y has de poner mucha atención. Es bonita, verdad, dulce y fina... Es Clara mi mujer. Antes no te he comentado que es periodista y cada hora da los boletines informativos por Catalunya Ràdio. Y también trabaja en la tele, eh! Es muy guapa, ¿no crees? Cuando la miro, a pesar de los años que llevo con ella, aún me estremezco...Mira ahí está, no la ves a tu derecha, también aquí a tu lado , allí rápido, en la tele de encima de la cómoda y ahí también en la que está a tus pies...Ostras, pierdo la imagen, se me distorsiona a menudo, aún no he perfeccionado los circuitos pero pronto tendré la solución y la escucharé y la veré...siempre conmigo mirándome a los ojos y hablándome al oído, explicándome qué pasa en el mundo.”

Feia deu anys que havia mort la seva dona en un accident de cotxe. El Gonzalo va ser incapaç d'assumir la pèrdua i la paranoia s'havia instal·lat en el seu cap amb aquesta expressió de la malaltia, alhora cruel i poètica. Tots aquells aparells esbotzats només tenien l’objectiu de copsar l’essència de la veu de la Clara. Quants més altaveus aconseguís arreplegar, més possibilitats tindria de reconstruir en el seu imaginari el record viu de la seva companya atrapada eternament en la invisibilitat de les ones.

La meva feina era destruir el seu esforç de viure a través d’aquesta fantasia nociva. Vaig arribar al despatx feta una coca. Com podia tirar endavant la neteja del seu habitatge sense ferir-lo, sense fer-lo reviure de nou la tràgica pèrdua. Sense aquella ferralla, la seva vida es desplomava. Aquell horror vacui era necessari per percebre la companyia en la més absoluta soledat.

Dues setmanes més tard, mentre omplia a contracor tota la documentació per poder intervenir en el pis, el telèfon va sonar. Era la Guàrdia Urbana que em comunicava la mort del Gonzalo. Segons l’informe, la causa havia estat una aturada cardíaca. El seu cos reposava seré al llit del domicili embolcallat de ràdios... totes sintonitzades en la mateixa emissora i totes sordes i silencioses.

La crisi de les cendres

La crisi és un estat de causes objectives i percepcions subjectives que enterboleix les nostres vides i condiciona les decisions. És traïdora, destructora, manipuladora i esmunyedissa. De vegades apareix com a pandèmia, d’altres només com a ferida localitzada i sempre es manifesta com a un forat negre silenciós i insaciable.

L’altra dia mirant el cel pensava que aquest núvol de cendra, fosc i empipador, que flota sobre els nostres caps, no és més que la materialització per part de la natura d’aquesta negativitat que ens pertorba.

Com un núvol arrauxat la crisi es mou pel nostre espai polític, social i personal i les cendres devastadores recorren grans distàncies institucionals. En pocs dies la seva presència ha devastat el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona. Per raons diferents, el fracàs de les polítiques fins ara impulsades pels partits progressistes que ens lideren semblen desplomar-se i apareixen mancades del recolzament popular, reforçant els posicionaments liberals i immobilistes.

Enfront aquest context jo em resisteixo a deixar-me emportar per la turmenta volcànica. Ara és quan més que mai s’han d’obrir ben els ulls i no caure en la trampa del desconcert, que altres volen crear aprofitant la confusió d’una brúixola desorientada pel cop dels mals resultats. Les coses es poden fer millor sempre, es pot i s’ha de reconèixer els errors comesos en les formes, calibrar millor la magnitud de les propostes, però no renunciar mai al motor de les idees, ni censurar els projectes interessants per por al fracàs.

Que les cedres no condicionin la llibertat que dona volar en coherència amb un model de govern transformador i solidari. I que el fracàs pels errors comesos serveixi per reforçar la determinació, l’esperit crític i la mentalitat constructiva de les esquerres. Trobo inquietant el futur que es dibuixa si no es reacciona, per a aquells que com jo creuen que més enllà dels núvols fluctuants hi ha l’horitzó del somni d’un món millor.

Luis Eduardo - Aute Las Cuatro y diez

A les Quatre i Deu

Quantes estones Quatre i Deu tenim gravades en el nostres caps que han estat moments especials passats i alhora grans decepcions presents. Aquesta Cançó de Luís Eduardo Aute és, juntament, amb “Sin tu latido”, una de les meves preferides del seu repertori...artista integral, home de veu dolça i profunda. En aquesta breu composició és capaç d’expressar la complexitat de l’enamorament: la il•lusió, la frisança, el desengany i la decepció, en el marc d’un relat quotidià on qualsevol de nosaltres ens podem identificar.

Les Quatre i Deu són els enamoraments imperfectes. Aquells que es viuen amb la intensitat de la brevetat. Amors que només tenen un moment per ser viscuts i quan els descontextualitzes són irreconciliables i fracassats. Es queden congelats en una hora i no poden avançar perquè es desvirtuen. L’enamorament, com qualsevol altra sentiment, és una necessitat urgent i única, no pot ser aturada, ajornada, ni recuperada. Comporta data de caducitat i arriba un moment en què cal guardar-lo en el calaix que li pertoca, justament per poder aturar-lo en el temps i recordar-lo amb la intensitat dels minuts abans de la seva fi.

M’apassiona la gent que en poques paraules diu moltes coses. Les persones essencialistes que saben descriure sentiments. Aquells que no parlen de fets, sinó d’emocions en estat pur. No tothom és capaç d’assumir aquest grau de minimalisme existencial amb la perfecció i senzillesa amb la qual ho fa l’Aute. Ni grans metàfores, ni paraules sobrecarregades, només quatre imatges ben trobades, quatre fotos ben ordenades que fan una vida.

Gràcies per fer cançons tan boniques!

Fue en ese cine, ¿te acuerdas?,
en una mañana al este de Edén,
James Dean tiraba piedras
a una casa blanca, entonces te besé.
Aquélla fue la primera vez,
tus labios parecían de papel,
y a la salida en la puerta
nos pidió un triste inspector nuestros carnets.
Luego volví a la academia
para no faltar a clase de francés,
tú me esperaste hora y media
en esta misma mesa, yo me retrasé.

¿Quieres helado de fresa
o prefieres que te pida ya el café?.
Cuéntame como te encuentras,
aunque sé que me responderás: muy bien.
Ten, esta foto es muy fea,
el más pequeño acababa de nacer.
Oiga, me trae la cuenta,
calla, que fui yo quien te invitó a comer.
No te demores, no sea
que no llegues a la hora al almacén;
llámame el día que puedas,
date prisa que ya son las cuatro y diez

Austrolopitecus 2.0

Quan va veure la llum, tot just quan el seu petit cap sortia entremig de les cames de la seva mare ja sabia que havia nascut amb un objectiu ben concret: trepar sense mesura. Créixer sense escrúpols i arribar al més alt, no tenint en compte ni els mitjans , ni les persones que hauria de deixar fora del seu camí amb males arts, per acomplir aquest destí.Filla única, la Bruna va créixer en un ambient fred d’estimació familiar. Físicament era una nena normaleta, però sense gràcia. Passava desapercebuda entre els seu companys de classe. Més aviat callada i molt poc expressiva. Ni reia en excés, quan estava contenta. Ni plorava amb força, quan li feien mal. I, per descomptat, demostrava un grau d’empatia per sota dels llindars recomanables. Una perla de nena, sense cap ostra que la protegís.

A l’escola, justeta, anava salvant els cursos com podia. Un progressa adequadament en la línia de flotació del suficient. Aquesta grisor d’existència va ser l’avantsala del seu creixement cap al més negre dels comportaments. Una manera de viure que la va portar cap a l’èxit més enlluernador i, alhora, el destí més inexplicable . L’odi vers els altres creixia amb força dins seu. L’enveja la feia forta i és aquí a on va trobar la seva originalitat, la seva arma destructiva, la seva palanca definitiva cap a la mel del triomf. A l’eclosió de l’adolescència va aprendre a identificar amb minuciositat les necessitats dels altres per instrumentalitzar-les i extreure’n un rendiment al seu favor i en detriment de l’incaut que li havia dipositat la confiança. El silenci i observació passada la va ajudar a posar a tothom en el sac que li toca. A qui utilitzo; a qui rebutjo, perquè no obtinc res a canvi; a qui haig d’embetumar fins a la sacietat, perquè em doni el que vull. Aquesta força diabòlica era la seva guia i amb ella va assolir un procés d’adaptació al medi natural que funcionava de manera letal i perfecte.

L’arribada al món laboral va ser una festa per a la Bruna. Tot i que va entrar a una empresa multinacional sent una simple auxiliar administrativa, en poc temps, aprofitant-se dels altres, va anar escalant esgraonadament en la piràmide empresarial. Els mitjans a emprar: tots. De moral, cap ni una. La fórmula màgica: faig meves les bones idees dels altres i treballo en solitari. Una maquinària perfecte al servei dels caps, una companya nefasta per a la resta de mortals.

Amb els anys havia aprés a fingir el somriure, a menjar-se la merda que fes falta i, si convenia, a jugar al món de les seduccions, in extremis, per arribar al desitjat estatus que perseguia des que havia nascut. I així va ser com en seu 36è aniversari va arribar al més alt. El mateix dia feia els anys era nomenada consellera delegada de la multinacional més poderosa del món, on tant sols 13 anys enrere havia entrat a treballar per la porta petita. Els diaris i les revistes se la rifaven per poder obtenir una entrevista . I va ser en aquest punt d’èxit delirant quan va començar el pitjor dels seus malsons. Ho recordarà sempre. Va ser un 12 de febrer quan es va manifestar el primer símptoma: només tenia ganes de menjar plàtans. A tota hora i en qualsevol moment. Podia consumir tranquil·lament tres quilos al dia d’aquesta fruita. Tothom interpretava aquest comportament com a una excentricitat d’algú que es pot permetre donar la nota. Dos mesos més tard va aparèixer el segon senyal d’alarma: li creixia pèl per tot el cos. Les interminables sessions de fotodepilació no van poder fer res eradicar aquell pelatge gruixut, espès i negre. Sis mesos més tard, el prognatisme mandibular era majúscul. Els braços se li van allargar i va començar a caminar, de tant en tant a quatre potes. Expliquen les males llengües que se l’havia vist alguna vegada donant bots al sofà del seu despatx totalment despullada i remenant el cap de la seva secretària, buscant-li polls que per descomptat no existien...només en la seva trastocada imaginació.

La Bruna Foix, homo sapiens “trepanensis”, experimentava a les seves pròpies carns un procés evolutiu recessiu frenètic que la va portar a convertir-se en la viva imatge del crani de la Lucy, la primera homínida de la nostra història. Una Austrolopitecus 2.0. Sembla ser, segons les conclusions de l’estudi minuciós realitzat del seu cas per l’equip de paleontòlegs del jaciment d’Atapuerca, que la causa d’aquesta involució havia estat una hipertròfia de l'hipotàlem provocada per un excés de segregació d’una hormona present en nosaltres i en els primats. Una hormona que en petites dosis explicava la clau de la nostra evolució com a espècie , però que en quantitats desmesurades provocava l’efecte contrari.

Avui, la Bruna viu en un espai natural que li han reproduït al zoo de la ciutat, batejat com a Riff Valley, que recorda l’Àfrica de fa més de quatre milions d’anys. Envoltada d’arbres i de piràmides de gomes se sent feliç i contenta, perquè fa allò que més li agrada: trepar mentre és observada amb atenció per tota una colla de sapiens que la miren rere el vidre protector.