Horror Vacui

Quan em va caure aquell expedient sobre la taula vaig pensar que no suportaria de nou portar un cas de Diogenes. Feia més de quinze anys que em dedicava a la desagraïda causa de l’assistència social. En la nostra feina, malgrat l’objectiu sigui reconduir esguerrades vides alienes, la realitat és que només aconseguim ajudar la gent a fer una maleta ordenada. Fem que arrosseguin el seu equipatge de penes passades i els acompanyem a la parada d’un bus imaginari per emprendre un viatge. Un trajecte dolorós on molt poques vegades el cotxe de línia té parada a les seves vides, ni molt menys destí alliberador.

Gonzalo M.H.// 51 anys // nacionalitat espanyola//carrer Jordà , núm. 23 3r 1ª// Vidu // Denuncia veïnal per sorolls estranys i males olors// La policia local ha actuat diverses vegades però no ha pogut accedir al domicili en qüestió //…I ara em tocava a mi la difícil tasca de convèncer aquell home que jo podia ajudar-lo a sortir d’aquella mísera vida. Qui sóc jo per salvar ningú? Quin poder especial m’han atorgat per transformar la merda en flors?, em preguntava sovint. L’expedient del Gonzalo va donar unes quantes voltes per sobre de la meva taula al llarg de la setmana. De la pila de casos de la dreta a la pila de l’esquerra, fins que les meves excuses es van transformar en obligacions i la responsabilitat en força per anar al seu domicili.

Era un dia assolellat. Aquella escalfor i lluminositat va carregar d’energies el meu optimisme. Sense adonar-me’n ja hi era a peu d’escala del carrer Jordà, 23. Vaig picar cinc cops al timbre i finalment una veu trencada em va contestar des de l’altre costat. Em vaig identificar i, com l’experiència és un grau, ja tenia clar com treballar-me'l. Em va costar 15 minuts de conversa a través de la porta, fins que vaig sentir el soroll de la clau fent voltes en el pany. Aquelles dècimes de segon abans de sentir el cleck final sempre em glaçaven el cor. M’endinsava dins del patiment i això m’afectava. El Gonzalo em va mostrar el seu cos descuidat i feble. La seva cara amable em va obsequiar amb un somriure cansat i la seva mà em va convidar a entrar-hi.

Un cop a dins no donava crèdit al que veia. En comptes de trobar brutícia desbordada, l’espai estava ocupat per piles immenses de ràdios i teles. Centenars i centenars d’aparells i de pantalles sobreposades com a maons al voltant de les parets, empetitint l’espai, transformant-lo en un laberint opressor i angoixant. La llum natural no tenia lloc per on escolar-se. Cap escletxa en aquella catedral de circuits, cables i tubs de rajos catòdics. Les bombetes pelades il•luminaven aquella amalgama estranya i inquietant. Molt educadament, em va fer passar cap al saló. Un únic punt de llum, quasi místic i fantasmagòric, ens feia companyia, enmig d’aquell jardí de ferralla electrònica que ens abraçava amenaçant. Què dimonis li passava? Mentre intentava omplir el qüestionari bàsic per començar a treballar el cas, ell només feia que mirar insistentment el rellotge.

Us deixo amb un extracte del seu testimoni que vaig gravar a través del meu mòbil:

“Disculpa un momento, ya son la 12 en punto. ¿No oyes su voz? Ai, no consigo ajustar bien aún el volúmen sabes y has de poner mucha atención. Es bonita, verdad, dulce y fina... Es Clara mi mujer. Antes no te he comentado que es periodista y cada hora da los boletines informativos por Catalunya Ràdio. Y también trabaja en la tele, eh! Es muy guapa, ¿no crees? Cuando la miro, a pesar de los años que llevo con ella, aún me estremezco...Mira ahí está, no la ves a tu derecha, también aquí a tu lado , allí rápido, en la tele de encima de la cómoda y ahí también en la que está a tus pies...Ostras, pierdo la imagen, se me distorsiona a menudo, aún no he perfeccionado los circuitos pero pronto tendré la solución y la escucharé y la veré...siempre conmigo mirándome a los ojos y hablándome al oído, explicándome qué pasa en el mundo.”

Feia deu anys que havia mort la seva dona en un accident de cotxe. El Gonzalo va ser incapaç d'assumir la pèrdua i la paranoia s'havia instal·lat en el seu cap amb aquesta expressió de la malaltia, alhora cruel i poètica. Tots aquells aparells esbotzats només tenien l’objectiu de copsar l’essència de la veu de la Clara. Quants més altaveus aconseguís arreplegar, més possibilitats tindria de reconstruir en el seu imaginari el record viu de la seva companya atrapada eternament en la invisibilitat de les ones.

La meva feina era destruir el seu esforç de viure a través d’aquesta fantasia nociva. Vaig arribar al despatx feta una coca. Com podia tirar endavant la neteja del seu habitatge sense ferir-lo, sense fer-lo reviure de nou la tràgica pèrdua. Sense aquella ferralla, la seva vida es desplomava. Aquell horror vacui era necessari per percebre la companyia en la més absoluta soledat.

Dues setmanes més tard, mentre omplia a contracor tota la documentació per poder intervenir en el pis, el telèfon va sonar. Era la Guàrdia Urbana que em comunicava la mort del Gonzalo. Segons l’informe, la causa havia estat una aturada cardíaca. El seu cos reposava seré al llit del domicili embolcallat de ràdios... totes sintonitzades en la mateixa emissora i totes sordes i silencioses.