Ideològicament, sentimental. Políticament, insubmisa

Em declaro una dona ideològicament sentimental. M’agrada la política en estat pur, sense additius ni conservants. La política que s’expressa des de la voluntat de la transformació de les coses, en benefici del grup i no de l’individu Aquella que no discrimina, que no imposa, que sap escoltar, lluitar, que no admet els xantatges, que no té por a ser vençuda perquè perdre per principis sempre és guanyar. Una política amb ànima, valors i compromís.

Els polítics es casen amb el poble cada quatre anys i aquesta unió requereix fidelitat. El divorci entre qui ens governen o ens pretenen governar amb els que volem ser administrats és palès. El distanciament creix i el fantasma de l’abstencionisme genera la incomunicació més profunda, el desengany i la ruptura.

Mentre cerco desesperadament aquesta puresa entre els polítics i les polítiques que es dediquen vocacionalment a aquest servei (que mai professió), el meu termòmetre puja de temperatura i m’escalfo i em rebel•lo enfront aquest desconcert ideològic. Per no parlar de la vergonya aliena que em genera escàndols com ara Pretòria, Gurtel i Palau de la Música. Pensar que persones concretes s’han enriquit amb el meu esforç. Que una part dels diners de tots hagi anat “presumptament” a les butxaques de Luigis, Bartus, Camps, Alavedras, Prenafetas, Millets i més mafiosos que no sabem ni sabrem, m’altera. I que les estructures dels partits tirin sorra sobre les seves vergonyes i pretenguin rentar la roba bruta, a esquenes dels qui els hi donem confiança perquè ens liderin, ens governin i ens protegeixin, em desencisa.

Però més enllà d’aquests patètics espectacles, les mesures anti crisi han acabat per abocar-me al desafecte més profund. Mentre la gent del carrer ja fa anys que treballen com a formigues en previsió del cru hivern que ha d’arribar, des de les altes instàncies polítiques s’han comportat com a insectes brunzidors vivint en un etern estiu de relaxament. Quin panorama! A les empreses privades acomiaden sense contemplacions, a l’administració pública retallen els sous escandalosament, en comptes d’haver contingut la despesa amb previsió. Es congelen les pensions. Pugen els impostos, però finalment qui els acabarà pagant? Qui té una nòmina i no pot ni sap burlar les normes. En definitiva, els més vulnerables, mentre els poderosos es freguen les mans sabent que el seu patrimoni està al marge de tot aquest desfici.

En aquesta lluita darwinista d’adaptació de les nostres vides al mercantilisme més ferotge; jo, a diferència dels que es deixaran portar per les corrents que marquen els nous signes dels temps sense aixecar la veu, opto per la inadaptació i em declaro decididament emprenyada amb el sistema i políticament insubmisa.