To be or not to be

No hi ha res pitjor que la sensació d’espera conscient. Aquest espai temporal de transició entre fets que anul·la qualsevol altra activitat, perquè requereix plenament de la teva atenció. Aquest rellotge imaginari que et marca el temps fins a arribar a l’objectiu. No es tracta d’un compte enrere, sinó de tot el contrari. Avança cap al futur i mai saps quan s’aturarà i alliberarà el teu pensament de l’angoixa del buit que provoca que no esdevingui allò que vols en el moment just que ho desitges.

Les esperes viscudes amb aquesta intensitat representen una bona part de la nostra existència i omplen de contingut el recipient de les nostres vides. Esperem notícies de persones que fa temps que no sabem d’elles. Esperem la fi de la injustícia. Esperem que la saviesa de pocs s’imposi sobre la imbecil·litat de molts. Esperem que els opressors alliberin les seves víctimes. Esperem cartes d’amor que no arribaran. Esperem superar aquest present incert. Esperem no veure morir els nostres fills abans que nosaltres. Esperem progressar dins d’una ètica respectuosa amb els altres. Esperem poder copsar amb tota la intensitat la bellesa de tot. Esperem no enfrontar-nos amb el patiment de cara. Esperem que la felicitat ens acompanyi. Esperem estar sempre a l’alçada de les circumstàncies. Esperem ser nosaltres mateixos sense coaccions...

Esperem i esperem i en aquesta recerca tan desesperada que ens porta a lluitar per tantes causes, palesar tants desitjos i manifestar tantes pors, tant sols comptem sense adonar-nos les hores, els minuts i els segons de l’intèrval únic i definitiu que marca l’espera més llarga i incerta, la que separa la vida de la mort...To be or not to be, Hamlet en els nostres cors.