L’Eudald i la Berta

Què terrible deu ser viure en la rutina extrema. Tenir el dia minutat i no avançar-te ni retardar-te en res. Quin avorriment de vida! Aquest estat de monotonia continuada accentuada era la que patia l’Eudald, el meu veí de replà de tota la vida, i la seva dona, la Berta. O si més no aquesta era la imatge que transmetien i que jo havia interioritzat com a una veritat suprema, un axioma inqüestionable, després de la meva observació minuciosa del seu dia a dia. Des que era petita la seva imatge de parella taciturna m’ha fet companyia. Només una fina paret separava el meu món caòtic i desordenat de colors i alegries del seu cau minutat i repetitiu, de ben segur gris i trist.

Era una parella de rutines extremes. S’aixecaven cada dia a la mateixa hora. El molinet del cafè es posava en marxa a les 7 del matí. A les 7:10, el cleck del pa saltant de la torradora. A les vuit, l’aigua de la dutxa. A les 9, hora de la tertúlia de Catalunya ràdio. A les 10, sortir a comprar. A les 11:30, de tornada. A les 12, tots dos cap al gimnàs. A les 13:30, els fogons en marxa. A les 14:15, dinar a taula. A les 15:30, els plats rentats. A les 15:45, silenci absolut (suposo que migdiada) fins a les 17:30, hora del sexe: molles del llit en concert, cinc minuts, quatre Oooohhhhh d’ell, trenta segons, un silenci de dos minuts i el llit continua treballant, per culminar en un Aaaaaaaaa sí, Eudaaaald profund i joiós de la Berta (entenc que s’ho passava bé per la intensitat del crit i l’accent marcat en l’a d’Eudald). Acte de retrobament corporal satisfactori, pautat, minutat i finalitzat, a les 17:40. A les 17:45 la dutxa de nou. De 18:15 a 19:15, una estoneta de tele. De 19:15 a 19:45, soroll a la cuina...sopar ràpid i lleuger. A les 20:00, sortien tots dos de la mà amb una misteriosa bossa, rància i antiquada de flors, cap a un destí misteriós. A les 00:00 de tornada a casa i a les 00:05, la cadena del lavabo, a les 00:07, les dents rentades, a les 00:10...silenci absolut. Cada dia igual. Cap distorsió en la temporalitat dels fets durant anys i anys.

Tant sols hi havia una cosa que em grinyolava, cap dels dos treballava, tal i com ho entenem els mortals: sortir cada dia vuit hores a fer el que sigui i que et paguin...Vivien com a rendistes amb la imatge de pensionistes, malgrat trobar-se en edat laboral. Era ben estrany, com també ho era la seva sortida de tardes. Un dia la meva curiositat em va desbordar i els vaig seguir d’incògnit.

Cap al metro. Línia vermella parada Sant Andreu fins a Catalunya, transbordament cap a la verda, direcció zona universitària. Parada a les Drassanes i enfilem el carrer Nou de la Rambla. L’Eudald i la Berta caminen amb parsimònia. A mi el cor em va a cent i els segueixo a 10 metres per darrera. Porto ulleres de sol i perruca. Espero que no em reconeguin...quina vergonya! Arribem al destí a les 20:45. No m’ho puc creure, Nou de la Rambla 103. ÉS LA SALA BAGDAD!!!! A l’Eudald i la Berta, els meus veïns avorrits, els hi va el porno!!! No em quadra. No dono crèdit. Em dic a mi mateixa: són els conserges...però sembla que hi entren a dins. El local se’ls ha empassat. A quina hora comença l’espectacle? A les 22 h. M’hi espero. Arribo fins al final. Si no ho esbrino, rebento. Quant és? 80 euros (Collons, què car!). Ho pago.

Comença l’espectacle. L’Eudald i la Berta...on són? No els veig. No són els cambrers, ni els encarregats del guarda robes. Ni res no guarro. A l’escenari, un trio. Dues noies i un noi. Au vinga, “dale que te pego por arriba y por abajo” Cap forat lliure. Quanta mà, quant aparell estrany ...quin aclaparament. Ara el sado (la cigarreta l’apagues al cendrer, hòstia!). Ara l’orgia...quin embolic. Ara, ara, L’Eudald i la Berta. Què fort!!!!. Sona la música d’Alegria del Circ du Soleil. Ella sense roba i amb una màscara veneciana i ell...Mare de Déu , Senyor, amb un calçotet de cuir amb un forat per on surt un penis descomunal tot ple de purpurina. Mai he vist res tan espectacular. A ull jo diria que uns 30 centímetres i penjant. Ai que creix. Què li fa la Berta? Em tapo els ulls, em fa cosa mirar. (Quina traça que té la punyetera per animar el tema). Havia dit 30, ara 35 i in crescendo. Un sable impressionant. Què dic un sable, és Excalibur enganxada al rei Artur. Però, què fa ara? Increïble, agafa la seva dona i la col•loca de peus sobre el seu penis i ella s’aguanta en un equilibri magistral desafiant totes les lleis de la gravetat...Si els del circ canadenc ho veiessin, ho comprarien...estèticament, magnífic.

Des d’aquell dia, L’Eudald i la Berta havien deixat de ser per mi aquells veïns avorrits i rutinaris...però, és clar, potser ara l’avorrida era jo perquè dins de la meva vida no hi havia res d’extraordinari, malgrat mai em mirés el rellotge. O millor dit, potser cal molta rutina per poder gestionar bé el que ens fa diferents a tots.