La sogra

Mai vaig confiar en ella. Des que la vaig conèixer sempre em va fingir una simpatia hipòcrita. La Laura, la meva dona, no ho veia. La Josefina, la sogra, era llesta, silenciosa i sabia atacar sense ser enxampada. De fet, malgrat avui donar-me la raó,  la meva ex dona no em perdona que denunciés la seva mare. Ella hauria volgut solucionar els problemes de portes endins. No transcendir els draps bruts, però jo volia venjança i recuperar la meva dignitat malmesa. La veritat és que no sé per on començar a explicar-vos l’origen de la meva desgràcia. De fet, tot va començar quan la Laura i jo vam haver-la d’acollir a casa. Era el dia del nostre casament. Després d’haver-se quedat vídua se sentia molt sola la molt filla de p... i necessitava de la companyia de la seva filla per poder superar la suposada depressió per la pèrdua del seu marit. Aquell mateix dia la Josefina va fer un intent davant de tots els convidats de tallar-se les venes amb la daga del pastís de casament per forçar la situació. Uff, sort que un dels cambrers la va poder neutralitzar. Només de pensar en tota aquella nata plena de sang m’esgarrifo... Doncs sí, la nit de noces, i en contra de la meva opinió, la sogra es va instal·lar a casa. D’entrada, havia de ser una estada provisional fins que “la mamà” abandonés les tendències suïcides. Les setmanes posteriors va provar-ho altres vegades. Sempre quan la seva filla estava a prop i podia salvar-la a temps de la desgràcia en el darrer segon. És així com la vam enxampar un dia intentant beure’s una ampolla KH-7 a l’hora de l’esmorzar; un altre, asseguda a la cuina amb tots els fogons a tot gas, i un darrer amb mig cos fora del balcó a punt de caure al buit...tot molt sospitós!!

La sogra era una bruixa, i no parlo en sentit figurat, sinó literal. Sí, sí una vident de dubtosa reputació que es dedicava a tirar les cartes, fer encanteris, llegir les mans, netejar les cases de mals esperits. Vestia amb túniques i sempre portava diademes recarregades de pedres de colors per enretirar-se el cabell, arracades immenses i,  és clar, no podia faltar l’avisador d’àngels penjat al coll. Tenia un aspecte de deessa de temple de l’Olimpo, però en lleig. Més aviat semblava més la dona d’Ares que la de Zeus. La qüestió és que a casa nostra també va desplaçar el seu negoci i vaig haver de desfer el meu despatx-biblioteca  perquè “la mamà” pogués muntar la seva habitació per rebre els clients. “Vinga Robert no et queixis tant- em deia la Laura- deixa-li fer la seva feina i així no la tenim depressiva. A veure si es recupera aviat i ens deixa tranquils, amor”. Però el més fort  de tot plegat és que no només havia de suportar-la a ella, també havia de conviure durant vuit hores al dia amb el Miquel, el seu secretari i cosí de la Laura. Era un paio ben estrany que es dedicava a fer de mèdium en les sessions espiritistes que, de tant en tant s’organitzaven,  a la cambra de la Josefina. Convivia amb el fenomen poltergeist a casa meva!!!. Vaja, que el meu pis era un aquelarre de bruixots i una centraleta amb els morts!!! Ostres tu, però déu n’hi do com els hi  funcionava el negoci, tenien sempre totes les hores donades. La gent entrava trista a la consulta i sortien contents, però com a mínim amb 80 euros menys a la butxaca. Ella era una psicòloga sense titulació excel·lent i ell un actor de categoria... i dominaven totalment la Laura,  la meva dona, el meu amor avui destruït.

La Josefina estava obsessionada amb la seva filla i li exercia un poder invisible. La dominava mentalment i aconseguia que fes tot el que ella volia. Mai li parlava malament de mi però, a poc a poc, va anar aconseguint el seu objectiu. Havia vingut a casa amb una finalitat molt definida, que en cap cas era la de traspassar a l’altre món. No, no volia veure la llum del més enllà per trobar-se amb el seu marit, el Carles Trepat (per cert, un exorcista reconegut que a mi m’inquietava molt...). El que desitjava era viure a prop meu  De la manera més subtil, i més sibil·lina va acabar amb mi. Jo era la seva pressa.

De fet, em fa molta vergonya explicar-vos la meva intimitat, però cal que coneixeu tota la història sense omissions...l’habitació de la Josefina estava a tocar de la nostra i amb les parets de pladur d’aquests pisos nous que fan ara, tot s’intueix, tot se sent, tot s’imagina. La Laura amb el xoc que li va suposar les tendències suïcides de “la mamà”, la veritat és que no tenia gaires ganes de sexe amb mi. Passaven les setmanes i la nostra unió encara no s’havia consumat. La Laura i jo sempre vam voler esperar-nos a contraure matrimoni per lliurar els nostres cossos sense restriccions i tenir tants nens com Déu ens volgués enviar. Un cop ella es va recuperar i es va mostrar oberta a compartir el llit amb mi, no em podia creure el que em passava.  La qüestió és que cada cop que intentava fer l’amor amb la Laura em feien molt mal els testicles. No rieu, no. Era un dolor molt intens i intermitent que provocava que el meu penis passés de ser un cogombre interessant a un cacauet espantat. Aquesta reacció del meu cos em tenia molt preocupat. Què volia dir aquest senyal? Jo desitjava la Laura amb tot el meu cor. M’agradava i la volia posseir, però no me’n sortia. Al principi era molt comprensiva amb mi i em deia que estava estressat i cohibit pel fet de tenir “la mamà” a l’habitació del costat. Intentava ajudar-me i treballava sobre el meu cos com una professional. Tot semblava a punt per poder capbussar-me en el seu interior, i aquell dolor terrible al centre mateix del plaer que em paralitzava. Vam anar a visitar molts metges. Ningú em donava una explicació científica i deien que fisiològicament tot era normal. Fins i tot, el darrer andròleg, un argentí molt reconegut en el circuït mèdic de la seva especialitat,  em va suggerir el següent.

-Ché, vos sos un macho capaz!!! Su minga es pelotuda ,vos podéss, m’entendéssss. Vos tenéss la cabeza lllllena de miedos contraidos. Libéressse de sus culpasss con el sexo. Vos tenésss dos opciones: ir al psicoanàlisis para encontrar en qué momento sus testiculosss sufrieron una experiencia negativa que colapsó el flujo natural de los deseos sexualesss. En fin, voludecesss freudianas...o bien,  y es la que yyyo le recomiendo, entreguesse a sus fantasias más alocadasss. Copularrr sin amorrrr.  Con una a la vez, o con dossss. Demuestresssse que sos un hombre.  El macho de la tribu que escoge las hembras a su antojo!!!!!....Ya sé que no soy ortodoxo pero dejessse moralidades y váyassse y entréguessse al placerrr por el placerrr... Esa es mi receta para vosss y después póngalo en práctica con su linda esposssa.

No cal dir que em vaig quedar glaçat amb els seus consells, però estava tan amoïnat que així ho vaig fer. En contra de les meves creences religioses i sabent que cometia adulteri vaig anar a un bordell i em vaig ficar al llit amb una senyoreta imponent....Mare de Déu, el Dr. Facundo Varela tenia raó: quina minga “pelotuda”, la meva, i sense cap dolor!!!

Anaven passant les setmanes, els mesos i la meva apetència sexual anava minvant, malgrat que ho continuava intentant. Sabia que podia però fer-ho però no amb ella. Estava mig depressiu. Em sabia tan greu per la meva estimada Laura.  Jo veia que ella anava posant espelmes purificadores a l’habitació  i penjava manats d’herbes per tot arreu, suposo aconsellada per la bruixa de sa mare...La meva relació matrimonial es degradava. Cada cop ens comunicàvem menys. La comprensió es va anar transformant en agressivitat i la Josefina es va preocupar d’anar escampant per tot el veïnat i en les botigues estratègiques que jo era impotent. Ja m’imagino les converses:

-Angelina reina,  posa’m 10 talls de rellomillo

-Què Josefina, com et va a casa de la nena?

-Beeeeeè...

-No et veig gaire convençuda....Xata, queda’t les mandonguilles que estan d’oferta

-Tens raó Angelina estic molt preocupada. No sé si explicar-t’ho...

- Josefina, hi ha confiança. Ja m’ho pots ben dir que sóc una tomba

-Saps el seu marit,  no val per res, ni tant sols per...ja m’entens, no? La pobreta nena està molt amoïnada...i no em posis les mandonguilles, que no em fan falta!!

Notava que tothom em mirava . És com si la meva intimitat estigués en els ulls de tots i en la totalitat de les converses del barri...La sogra em buscava però jo la trobaria abans. Com sóc instal·lador de circuïts integrats de vigilància, vaig poder posar una micro-càmera dins de la seva bola de vidre, en el cor del seu santuari de bruixeria. Un dispositiu capaç de donar voltes sobre sí mateix i captar qualsevol fet perceptible en un radi de 360 graus. Vaig gravar-la durant tota una setmana. Res sospitós de dilluns a divendres , més enllà de llargues converses sobre tirades del tarot amb les seves clientes, però la nit de dissabte quan jo desesperat vaig intentar per darrera vegada lliurar-me a la Laura

La Josefina treu el telèfon mòbil...

-Miquel, ves-te preparant que ja tenim l’objectiu a punt... El molt cafre vol tornar a intentar-ho.... Sí, sí la laura ja comença a donar-me la raó, la tinc mig convençuda perquè demani el divorci... Miquel, no pateixis, collons!!!. Ella es pensa que té una amant i per causa la culpabilitat que això li genera no pot anar-se al llit amb ella....Tinc unes ganes ja que t’instal·lis a casa...Ja queda menys pel solstici d’estiu, quan podrem celebrar el ritual. Per fi, podràs posseir-la i deixar la teva llavor en la seva panxa. Per fi l’esperit del Carles que viu a dins teu podrà tornar a la vida a través de la seva pròpia filla...T’haig de deixar Miquel, que ja el tinc a punt. Sento com esbufega, Bona nit.

Quan va penjar es va dirigir cap al seu armari que sempre tenia tancat amb clau. El va obrir i va treure un farcell. Allà hi havia un ninot de roba vestit com jo i una capseta. Ho va deixar sobre la taula. De la capsa va treure unes agulles i uns quants pels que va dipositar en un platet i seguidament els va cremar mentre parlava en un idioma que no s’entenia (ja m’imagino d’on devien ser...però com els va aconseguir la molt cabrona!!!). Repetia un encanteri i clavava amb tota la seva mala llet les agulles entre les cames d’aquest ninot que sóc jo.  Un pobre home de roba atravessat per l’odi d’una mare boja i retorçada. Aquella prova i els informes mèdics van ser contundents perquè un jutge creient en les forces del més enllà admetés a tràmit la meva denúncia.

La Josefina està en un psiquiàtric juntament amb el Miquel que es creu ser el meu sogre. El cas va sortir publicat a la premsa per la seva peculiaritat. Els programes de televisió em van entrevistar durant setmanes. Ja no només el veïnat proper coneixia la meva impotència temporal, ara ja tota la ciutat em mirava amb ulls curiosos. Jo era l’home de les mil agulles i la Laura, el meu amor que no perdona la venjança, la víctima d’una mare trastocada. Tots dos, uns desgraciats atrapats en una bola de vidre plena d’odi. Jo he recuperat la meva dignitat però la sogra ha guanyat la partida.

Miracle al barri

Aquesta història que us explicaré és ben increïble però certa. S’ha de tenir dosis fe per creure-se-la, però a quantes coses de la vida has de posar una mica de la teva part i un punt d’imaginació per fer-les reals com la vida mateixa. Aquest conte comença a un barri obrer i marginal de qualsevol ciutat. El nostre protagonista és en Juan Mi, un desarrelat familiar de 25 anys. Sense estudis ni ofici. Una ànima perduda amb un cos sense límits per experimentar el costat més passat de la vida. Un penques simpàtic. Un drogadicte ocasional que es col•loca per aguantar de festa fins a caure exhaust. Un hortera del món del motor, del cotxe tunejat i de la moto sense silenciador . Un fan de les pel•lis porno, dels bars de putes, de la Fórmula 1, del David Bisbal, de la Shakira i la Lady Gaga. Un masclista amb nena d’infart: la Jessi, la seva princesa de barri i caixera del Lidl. Un romàntic ocasional que el dia dels enamorats regala una capseta amb tres tangues de cors del mercadillo del dijous i un DVD del seu artista de cinema preferit, el Nacho Vidal, que es titula “Por San Valentín, te la hinco hasta el fin”... En fi, que us haig de dir d’en Juan Mi, una peça d’home totalment fruit de les seves circumstàncies que sorprèn, però, pel seu devotisme. Una fe cega personalitzada en una estampa-calendari de la verge de la Moreneta que l'acompanya des de l'any 1995. Us preguntareu com es pot ser creient amb aquest panorama de descreença vital tan evident? Doncs ni més ni menys per l’efecte de la superstició més arrelada i irracional. Un esperit perdut lliurat sense concessions a la Mare de Deu per la incapacitat de desprendre’s de l’efecte hipnòtic i protector d’un tros de cartolina. Un amulet sobrenatural que li va regalar la seva mare abans de morir perquè el protegís de tot mal. Cada nit abans d’anar al llit la treia de la cartera, la posava sota el coixí i s’adormia acaronant-la amb els dits. Una dependència que no podia ser altra cosa que el presagi d’un futur que no es podia passar per alt. Qui havia de dir al Juan Mi que aquella nit de festa descontrolada canviaria la seva vida radicalment...un dissabte transcendental.

Vestit per matar a l’estil banda llatina i perfumat de cap a peus amb mitja ampolla de colònia Jack’s. A la butxaca dreta, la cartera i dins d’aquesta entre el carnet de conduir i el d’identitat, la Moreneta. A l’esquerra la paperina de coca, les “pastis” i el preservatiu talla King Size, ultra-sensitive, rugós i amb gust de maduixa (de préssec mai...la Jessi és al•lèrgica!!!). La cançó del Pure Intuition de la Shakira a tot taco desbordant-se pels mil altaveus del cotxe. La seva nena al costat amb un mini-vestit ultra enganxat al cos, talons d’infart, pits desbordats sobre l’escot, arrecades descomunals i maquillada com l’Amy Winehouse. Abans d’entrar a la disco, unes ratlles com a aperitiu. Amb l’emoció de la festa i la foscor de la nit no s’adona que en comptes de tallar-les amb el DNI les separa amb l’estampeta. Una manca de respecte desintencionada catalitzadora d’uns esdeveniments sobrenaturals inexplicables.

Comença el “subidon”. L’alcohol rega la seva sang, la música de la disco embogeix la seva consciència, la Jessi l’escalfa la bragueta incitant-lo amb el seu ball provocadorament sensual i al costat d’ella... la Verge. Quieta. Amb mirada estoica i aura fluorescent. “FLIPO, FLIPO, FLIPO. Estas pastis que me ha vendido el Mohamed son LAAAA OOOOSTIA!!!!!”, pensa el Juan Mi captivat pel miratge de la imatge divina. No n’és conscient encara de la magnitud de la presència. La música in crescendo amb ritme monòton. TUM, TUM, TUM, TUM. La verge li estén la mà amb intenció de rescatar-lo. D’allunyar-lo d’aquell ambient de Sodoma i Gomorra desfermada. Ell fa cas omís. Ja no pot més. Tot dóna voltes. Tot és inestable, difús. Per efecte de les drogues la música ja s’allunya del cervell i ressona més lenta. L’espai agafa profunditat, dimensionalitat infinita, i perd nitidesa. La mirada s’enterboleix. Flota i se sent com una ploma ingràvida. La nit avança i el sexe prem. Cap a al cotxe a destrossar la Jessi (en sentit figurat, és clar!!!) amb un toc de romanticisme. Una balada del David Bisbal, d’aquelles que t’arriben al cor per la seva profunditat, rebota contra els vidres fumats del vehicle. Seients preparats per abatre’s totalment i un canvi de marxes que s’amaga per no destorbar ni fer competència a la seva arma d’atac. Comença el ball de gemecs que de sobte és interromput.

-Jessi, TIA, TIA, TIA ...la Virgen nos está mirando por la ventana!!!! Yo así no puedo follar que me coooorto. Anda tápate, tápate que la ofendes!! Un respeto a la madre de Dios, JODERRRRR. YA SÉ QUE ES NEGRA JESSI Y CUESTA DE VER PERO NO LA VES QUE ME ESTÁ SONRIENDO!!

-Juan Mi, NO ME SEAS CAPULLO!!! Estoy más caliente que el chocho de la Shakira en la tribuna del Barça...O me follas ahora o te la corto con el cuchillo japonés del bazar del súper que llevo en el bolso . QUÉ VIRGEN NI QUE OSTIAS!!!!. Aquí no nos mira nadie. Ya te tengo dicho que no te metas tantos tripis, leche!!!, que no me rindessss.

-Jessi tia, QUE NO ESTOY LOOOOCO OSTIASSS!! La he visto antes en la disco y ahora aquí. Está en todas partes. Me mira....pero tú no la ves???? Es la misma que la de la estampa que llevo en la cartera. Mírala es ella, tá ahí JESSI!!!!

-Tusss estás obsesionao Juan Mi. Anda, anda, dame esa estampa que yo arreglo esto a mi manera- La Jessi li agafa de les mans i li trenca en quatre trossos que tira per la finestra. Ell, desesperat i entre plors surt a recollir aquella verge esmicolada. L’encanteri es fon. La Moreneta desapareix, ja no el mira. Ara sí, està sol. Puja de nou al cotxe sense dir cap més paraula. El posa en marxa i accelera de 0-100 en els mínims segons imprescindibles. Una carrera embogida que acaba en un accident terrible. Ell, tetraplègic. Ella, amb un coma vegetatiu.

Un parell de mesos més tard des del llit de l’hospital, sentint-se un cap sense cos, una ànima escapçada, veu com una mà amiga li acaricia el cap. Ha tornat. No està drogat. No està begut, només entubat. Ha vingut a ajudar-lo. Aquelles mans negres envoltades d’una aura enlluernadora el guareixen. La seva veu hipnòtica el convida a deixar-ho tot per Ella: “Vine a Montserrat. És casa teva. Vine amb mi fill meu”. L’electricitat torna a les seves extremitats. MIRACLE, MIRACLE!!! Diuen els habitants del entorns de la muntanya santa que aquella nit les pedres arrodonides i esveltes es van encendre com bombetes incandescents en la negra nit.

El cas del Juan Mi va donar la volta al món. El Vaticà no va negar els fets i va certificar aquella aparició Mariana des del primer moment. La curació era irrefutable. Les peregrinacions al barri de milers de persones van convertir aquell polígon d’habitatges del desarrollismo franquista en un santuari, en un lloc d’esperança. Una font de llum per als desesperats, per als desnonats de la vida, els oblidats de la felicitat. A la porta d’entrada de casa seva i sobre les restes del seu cotxe tunejat penjaven tot d’ex-vots: cames, caps i braços de ninos, fotografies de nens malalts, rodes de cadires, flors, cartes, desitjos... objectes de tota mena carregats de màgia curativa. Fins i tot es venien souvenirs del Juan Mi al forn, al súper, a la peixateria. Talles petites amb la seva imatge i una moreneta als braços que eren visibles en la foscor. Gent de tota condició social s’apropava al barri per conèixer el lloc on havia viscut l’Home Miracle, l’escollit de Déu, ara convertit en el germà Joan Miquel després de la seva estada a Montserrat i ingrés en l’orde benedictina.

Havien passat ja 10 anys. El papa de Roma, en la seva darrera visita a la ciutat va atorgar-li en vida la santedat i va celebrar conjuntament amb ell una missa, retransmesa a tots els països del món, des de la pista de la disco on va haver la primera aparició, ara convertida en lloc de visita mística imprescindible per a tot cristià. Va ser en aquell mateix instant, mentre la tele de l’habitació de la Jessi estava sintonitzada amb l’esdeveniment de l’any quan va obrir els ulls de cop....el que no recorda la suburbial princesa adormida és que aquella matinada, va rebre una visita inesperada. Algú vestit amb xandall blanc, cadena d’or al pit amb crucifix i olor a colònia barata es va colar a la seva estança. Li va agafar la mà fort. Li va fer un petó suau i tendre als llavis. I li va deixar sota el coixí un calendari-estampa vell i reconstruït amb celo de l’any 95...Miracle o destí?

Tres monedes

Tinc tres monedes que em cremen a la butxaca. Tres somnis rodons i lluents capaços de transformar la meva vida. Les toco amb les mans. Les hi dono voltes. Les acarono. Les conto. Me les miro i em miren. No vull fer-ho però la temptació em commou. És un miratge acollidor i hipnòtic. Un moment paradís en la meva insuportable existència. Em sedueix. Em tempta . M’enganya . Em pot. Em domina, com la pitjor de les perversions. M’utilitza i després m’abandona. Em deixa sol. Desemparat. Buit. Insatisfet. Trist. Després de l’experiència desperto de nou a la realitat. Ja no hi ha somnis. Ja no hi ha llum. Esperança. Somriures. Alegries. Només jo i el meu pesat equipatge.

Com un cargol m’arrossego lentament per la ciutat a la recerca d’un aixopluc existencial que no trobo. D’un consol que se’m nega. D’una carícia que ja no hi compto. D’una pau que se’m resisteix. Camino en solitari i absent mentre les monedes em supliquen llibertat. La volen a ella. Voldria no escoltar però la seva música és inconfusible. Una melodia que se’m clava al cervell i m’obliga a apropar-me amb les seves notes emmetzinades que em segresten la voluntat. Ets gran. Ampla. Una dona encisadora i captivadora. T’abraço i t’estrenyo contra el meu cos. Em perdo en els teus ulls de llums llampants. Desitjo la teva boca. Necessito beure de tu com l’amant més afamat. Que deixis anar sobre les meves mans tot el que amagues. Vull el teu tresor i avui me’l donaràs.

Tiro la primera moneda. S’endinsa en la profunditat del teu cos de ferro i cables. Te l’empasses ràpid i em demanes que toqui els teus botons per embogir-te; i de cop, aturar-te. T’observo amb delit. Em venen al cap records del passat. Quan no era dependent de tu. Quan passava pel teu costat i ni et veia. Quan venia a fer el cafè i xerrava amb els companys de l’oficina ignorant la teva presència, el soroll de la teva música. Tenia feina. Era feliç. No et necessitava. No desitjava la teva almoina enverinada... Agafo aire i t’ordeno que paris. M’enganyes. No em dones res i m’obligues a regalar-te la segona. Saps que no puc negar-te-la. Sóc teu. Recordo la primera vegada que em vas seduir. Les llums de colors anunciaven el premi. El gran pot de diners. La nòmina fàcil, sense esforç. Una experiència alienant de desconnexió corpòria. Tires una moneda darrera una altra i sembla que el món perdi velocitat i desapareguin els precipicis que ens espanten. Que viure esdevingui una aventura fàcil i la riquesa depengui de l’atzar més absurd. Crees dependència. Xucles les emocions de qui et dona de menjar. Penses que pots dominar-ho tot però jo avui et desafio en combat. Estàs nerviosa. Mai m’havies vist així. Saps que puc guanyar-te. Et puc buidar. Deixar-te sense alè. Vols que et doni la tercera, oi? Tens gana?...jo també. Abans d’oferir-te-la me la fico a la boca. Vull que tastis el meu gust. Que la meva saliva parli de mi, que t’adonis qui sóc, què has fet de mi, en què m’has transformat. Empassa-te-la . Col•lapsa’t amb el meu patiment. Allibera’m de la teva presència. Regala’m la llibertat que em negues.

Aturo els botons en una línia perfecta . Et revoluciones. Esclates. Crides i expulses totes les monedes que colpegen el terra amb força. Repiquen. Salten. Se m’escolen entre els dits. No les puc abastar totes!!! La felicitat s’apila a terra en una muntanya d’or que m’emborratxa. Avui t’he guanyat per primera vegada. Has mort a les meves mans. Ho he aconseguit , m’ho has donat tot. T’has lliurat a mi sense restriccions. Recullo la meva recompensa però domines les monedes. Em tempten a tornar cap a tu. No les vull escoltar. Una a una les vaig tirant a terra mentre torno cap a casa, com faria un nen espantat amb les molles de pa per recordar el camí. Com un cordó umbilical em lligo a tu en la distància. Una línia de níquel que m’encadena a la teva falsa riquesa etèria i arbitrària. Voldria no deixar cap moneda a la butxaca. Voldria matar-te de gana!!! Voldria tirar-les totes i arraconar el meu passat de joc desesperat i enfrontar-me al present alleujat de la teva presència. Despullar-me de la teva dependència.

Obro la porta de casa i em preparo el llit de cartrons al costat del caixer automàtic, el meu company d’habitació aquests darrers anys. El règim d’allotjament al qual m’has reclòs per culpa de la nostra relació. Me’l miro i us comparo. Ell no em parla. No m’escolta. No em sedueix. No em dóna. No m’entén... Em posa condicions, no com tu. Encara tinc tres monedes a la butxaca, no m’he desprès de totes. Tres motius per tornar al teu costat i fer-te meva.

Maquilla’m els deutes

Avui és el meu aniversari, faig 65 anys i és el meu darrer dia de feina. Treballo pels serveis funeraris de la ciutat i uns quants difunts ja estan esperant que les meves mans endolceixin el rictus mortuori de les seves cares. Sóc tanatopràctic i gairebé la major part del temps de la meva vida l’he passat al costat d’aquests companys de feina tan callats. M’agrada el que faig i no sóc cap personatge estrany obsessionat amb el costat desconegut de la vida. Sóc un home solitari. No vull paraules sobrants, ni converses buides: m’agrada el silenci i l’observació. Ajudar les famílies, en aquests moments tan tristos, amb la meva habilitat per donar presència de son continuat a la mort, en comptes de final sense retorn. Assolir amb els meus pinzells una cara bonica d’aspecte i un cos relaxat, malgrat el patiment, per tal d’abandonar el món dels vius amb dignitat estètica i felicitat espiritual.

Trobo que el meu contacte intensiu amb el que dona sentit la vida m’ha enriquit enormement. Les cares dels meus clients m’han ensenyat molt de com han viscut i sentit. Només observant la posició dels seus llavis i el gest de les seves celles, sé si han deixat aquest món havent solucionat tots els seus comptes pendents... he après molt de deutes vitals al llarg d’aquestes dècades de pólvores i pintallavis reconstructors de vides mal resoltes i per tant de morts mal trobades. He vist paraules atrapades dins de la boca que no han pogut articular-se i s’han quedat engarjolades rere les dents, condemnades a cadena perpètua. He vist petons que no han arribat a l’altra persona i pengen dels llavis petrificats. He vist mirades terrorífiques que contenen imatges esgarrifoses que han emboirat amb una cortina opaca les pupiles. He vist mans allargades intentant agafar carícies que ningú els ha donat. He vist nens que han mort sense haver viscut i gent gran que ha mort havent gaudit d’una vida buida d’interès, però plena d’anys...He vist la cara al no res. Jo només tinc por de morir sense haver saldat els meus deutes amb el món dels vius. Jo vull deixar un cos sense marques que identifiqui les meves mancances. Un cos i una cara sense maquillatge. Un recipient buit (sense ànima) que recordi un home feliç.

Com cada matí, arribo a la feina a les nou i passo per les oficines del tanatori per recollir els expedients dels difunts. Avui, sorprenentment, només n’hi ha un a la meva gaveta, en canvi la del Robert, el meu company de batalla, està plena. Potser, ha volgut alleugerir-me el dia- penso- com avui em jubilo, no vol que treballi gaire. Agafo la carpeta i vaig cap al dipòsit. No em creuo amb ningú. Sembla que tothom s’hagi amagat. Obro la nevera 65. Quina fredor tan familiar. El fred dels morts és com un passeig en solitari enmig de la nit glaçada dels pols terrestres. Inhòspit i essencialista. Fosc i silenciós. Sempre que el sento es fica dins de mi i em paralitza els sentits per uns instants. Em sacseja. Em commou. M’ensenya l’altra part del mirall. La que no volem mirar. La que acumula els deutes i allibera els deures. Trasllado el cadàver cap al llit de treball. Obro la cremallera del sac i em trobo el cos d’un home mancat de cara. Quin fet tan excepcional! No està desfigurat per un accident, sinó que literalment té les faccions esborrades. No hi ha ulls. No hi ha boca. No hi ha nas. Només un rostre llis, sense expressió manifesta. Mai m’he trobat amb un cos d’aquestes característiques. Miro el seu expedient i totes les lletres que fan referència al seu nom i procedència estan desdibuixades, no aconsegueixo llegir-les, malgrat portar les ulleres. Fixo la vista i és com si una boira s’apoderés de la meva visió. No disposo d’informació. No sé com és diu, quina edat té, de què ha mort...Em neguitejo. Obro el meu maletí de treball i començo a posar color a una pell transparent i llisa. Estic perdut. Sense referents. No intueixo què haig de fer. Començo a suar. No em trobo bé. No em reconec amb aquesta inseguretat. Sempre sé per on començar. Les mans em tremolen...No em puc moure. Què em passa? Tot al meu voltant s’ha tornat difús. Una sensació de paràlisi s’apodera de les meves extremitats. Em pesen, gairebé es fonen i deixen d’existir. Són un pes que no es mou, QUINA ANGOIXA!!!. Estic atrapat dins del meu cos amb una mordassa que no em deixa cridar. AJUDA!!! Vull correr. Vull cridar. Vull marxar. Vull fugir. Em sento dins d’un sarcòfag i la tapa és el meu propi cos. ESTIC VIU, VIU EM SENTIU!!! Tinc molt fred, tapeu-me sisplau, NO EM PUC MOURE!!! Només m’escolto a mi mateix cridant. NINGÚ M’AJUDA, SISPLAU!!! Només veig un llum que m’enfoca. Només sento pessigolles a la cara i ensumo una olor que m’és molt familiar. És dolça i coneguda...com les pólvores de maquillatge. Ara hi veig clar. Tinc molta por.

No em maquillis Robert, no estic mort...només em feia una mica de mal el pit. No va ser un infart, no va ser un infart, no va ser un infart...ENCARA SENTO!!! Jo he vingut a treballar, m’entens. Ajuda’m a seure. Tapa’m que tinc fred. Abraça’m , sisplau. Que no veus les meves llàgrimes com cauen. Tinc deutes amb tu, no me’ls dissimulis. Mira els meus ulls quiets i escolta les meves paraules silencioses. Tu saps fer-ho. Tants anys al teu costat, treballant colze a colze i mai t’he dit l’important que ets per mi. Quantes vegades he somiat que arribaria a la feina i et diria que t’estimo, però no he tingut el valor de reconèixer aquesta atracció prohibida i obscura. El valor de dir a l'Eulàlia i els nens que sóc homosexual de pensament. Que em moria de desig quan veia com et maquillaves d’amagat com una dona quan acabàvem la jornada de treball. La teva transsexualitat estètica m’engolia com un forat negre i la curiositat salvatge em cremava, malgrat riure’m del teu comportament a les teves esquenes amb la resta de companys...No em cusis la boca, Robert!! Ja no puc parlar, les paraules es confonen. Oblido el sentit. Ja no et veig, però sento les teves mans com em vesteixen. Noto el tanga i els sostenidors sota el meu vestit de jaqueta. Noto els teus llavis pintats de rosat sobre els meus. Ho sabies i em provocaves i ara eternitzes el meu secret.

Camino sol pel fred glacial sense camisa, ni corbata. Només la teva roba interior m’hi acompanya en aquest destí solitari. S’ha fet fosc per sempre i el teu petó de carmí salda els meus deutes, maquilla la meva vergonya.

Final Feliç: la venjança

(Imprescindible llegir la primera part del conte Final Feliç. Si encara no ho has fet, recupera'l al menú de l'esquerra de les entrades més populars)

Quina tristesa més absoluta se sent quan un pensa que la felicitat se t’esmuny de les mans com un ocell que fuig de la gàbia a la recerca de la seva llibertat, saps que no tornarà mai més. Així és com se sentia el Paco: sol i desesperançat, atrapat entre les reixes de la seva pròpia presència. Estava convençut que res podria omplir-li de nou la seva ampolla de vida per veure tot el que l’envoltava amb optimisme i abandonar aquest sentiment pessimista que ara mateix banyava la seva ànima mig buida. Feia ja tres mesos que el saló de bellesa Li Yuan havia abaixat la persiana i un cartell que posava “es traspassa” penjava tot desmanegat de la seva porta. De vegades, quan ningú el veia passava la palma de la mà per la porta de la perruqueria xinesa per veure si era capaç de captar les sensacions passades allà viscudes. Per uns moments aquell contacte sensorial amb les emocions concentrades a la rebotiga del plaer el reconfortava. Només uns segons d’il•lusions passades, unes instantànies de records plenes de matisos agradables. Cada matí en obrir els ulls veia la cara de la seva Dolores dispersada sobre el coixí i sentia la melodia dissonant dels seus roncs burxant les seves orelles. Sabia que havia estat ella qui havia denunciat a la policia l’activitat del saló. No la perdonaria mai. Compartia llit amb la traïció. Odiava aquella dona insensible. Les seves pupil•les es contreien en reacció a l’espant i necessitava tancar els ulls ben fort per recuperar durant uns segons la cara de la seva Tigressa de Xangai acaronant amb desvergonyiment tots els racons del seu cos.

“Mira que és lletja!”, pensava el Paco mentre l’observava dormint. Les comparacions no són aconsellables però de vegades es fan inevitables. Aspectes de la seva vida conjugal que abans passava per alt ara no podia deixar de qüestionar-los. Estava casat amb una bruixa i ara es topava amb la realitat crua que abans no havia estat capaç de dilucidar. Hi ha persones que tenen el do de fer felices als altres i d’altres que només es fan felices a elles mateixes xuclant les ànimes d’aquells que els hi fan costat. Un matrimoni, com tants d’altres, descompensat i gens gratificant. En aquest cas d’una dona forta, egoista i dominant, al costat d’un home sensible, obedient i dependent. Però tot té un límit. Un punt d’inflexió definitiu i el Paco començada a dibuixar aquest final d’etapa no exempt d’accions radicals que portaria a terme, per primera vegada a la seva vida, amb mà ferma i sense contemplacions.

-Paco, cariño, déjame el cafetito hecho antes de irte a trabajar y recuerda de poner la lavadora que tengo la faja sucia y ya sabes, corazón, que no puedo salir a la calle sin ella, que las carnes se me desbocan y la hernia se me resiente...y no te me distraigas hoy con los amigos cuando salgas del trabajo al mediodiía que tienes que venir a casa a sacar al Bobby (gos) que a mi me espera la Carmen, la Antonia y la Francisca para ir al polideportivo a la clase de Aquagym y a sudar a la sauna, a ver si me pongo a tono, ya, hombre!!, que desde Navidad me he puesto cinco quilos más... y subiendo. Recuerda también que hoy me toca ir al bingo y que llegaré tarde para cenar, eh! (...) Paco, cariño, no me pongas esa cara de agrio cuando te hablo que me pongo nerviosa y ya sabes que me sube la tensión y me coge el ahogo, por diossss.

Aquestes ordres que dia rere dia es repetien canviant els conceptes, però no els objectius per fi van resultar reveladores, en comptes de subjugadores. De sobte, el seu cap va veure clar com acabar amb aquella tirania i va començar a dissenyar el seu pla, a dibuixar l’esbós del que seria el seu alliberament, la seva fuga cap un infinit incert però esperançador. Avui era el primer dia de la resta de la seva existència i un aire de valentia i de ganes de superar tots els obstacles l’omplia de forces. Per primera vegada faria el que ell volia no el que els altres volien que fes. Un nou Paco transformat per l’efecte libidinós de l’encanteri d’una perruquera de dubtosa reputació va prendre la decisió irrefutable de canviar la seva vida. I el primer pas, encara que petit i intrascendent, començaria en aquell mateix instant... Què dolça és la sal quan la confons amb el sucre d’un “cafetito”.

-Qué asco por diossss, Paco!!!!! A ver si te fijas, pasmao. Pocas cosas que haces y encima, mal!! Vaya purga de café, he vomitado hasta la ostia de mi primera comunión. Ay, qué mareo, anda acércame el aparato de la tensión que seguro que me he descompensao... Ay qué espanto, Virgen santísima!!! Me voy corriendo al CAP que me he puesto a 18-12 por tu culpa. Hombres, pa qué los queremos!!!! Paquitooooo, mira, vete a trabajar ya que tu pachorra me estresa.

Un lleuger somriure als llavis era només l’únic indici palpable exterior de la seva satisfacció interna que esclatava sota la pell com un volcà en erupció. Avui arribaria tard a la feina com a cap de manteniment del poliesportiu municipal del barri del Fondo. Havia d’anar a l’administrador de finques que gestionava el traspàs del saló Li Yuan per interessar-se per la seva compra. Estava llançat. Aquell petit negoci havia de tornar a tenir llum, amor i vida i utilitzaria tots els seus estalvis per fer el seu somni realitat... Buscaria la Kumiko i li oferiria ser la mestressa de la perruqueria amb una condició: podria pentinar i afaitar tot el barri, però la rebotiga regalimant de luxuria només seria per ell. Ara però, calia fer front a l’obstacle més important: enterrar el seu passat per assegurar-se un futur ple d’amor sucat amb Chop Suey. Les puntes dels seus dits començaven a tocar la felicitat i el formigueig de la victòria li feia ja pessigolles.

La seva dona i les amigues van aparèixer com sempre a la classe l’Aquagym de les 12h. El Paco sempre esperava que la Dolores acabés la sessió aquàtica per saludar-la un momentet, entre feina i feina. Tot es desenvolupava com ell ho havia visualitzat. La classe de fitness a la piscina, la banyera amb bombolles removent les carns dissipades de la Carmen, l’Antònia, la Francisca i la Dolores i per últim el moment-sauna en solitari de la seva esposa, mentre les altres ja es retiraven cap al vestuari a dutxar-se. És en aquell precís instant, quan la piscina estava en calma i sense gent quan ell va aparèixer per donar-li el darrer adéu i acompanyar–la fins a la porta mateix de l’infern.

-Que sudes mucho mi amor, que te conviene... que yo me voy a casa a sacar al Bobby-, li va dir el Paco. Sense que ella notés res estrany la porta de la sauna va quedar travada gràcies a les efectives tasques de manteniment del seu espòs. Quina suada (els primers 10 minuts). Quina calor insuportable (els 5 minuts posteriors). Quin ofec (tot seguit). Quina habitació de mort (infart fulminant). Quin silenci d’ordres, de retrets... Quin final feliç mentre ell passejava el gos tranquil•lament. Dos dies després la va enterrar i després va demanar la baixa laboral al gimnàs per tenir prou temps per trobar la Kumiko, al•legant que veure la sauna li portava mals records i li aguditzava el seu estrés post-traumàtic causat per la mort “accidental” de la seva esposa. Durant setmanes la va buscar desesperadament. Li va seguir la pista per diferents ciutats fins que la va localitzar i li va escriure la següent carta.

Querida Kumiko,
No sé si te acuerdas de mi. Soy Paco uno de tus clientes de la peluquería Li Yuan en el barrio del Fondo de Santa Coloma. Aquel hombre bajito y un poco calvo que tanto le gustaba la olor que hacías a flores. El que venía todos los primeros de mes a peinarse y, bueno , ya sabes a otras cosas...No sé por donde empezar pero tengo que decirte que desde que te conocí no puedo de dejar de pensar en ti. En tus manos acariciándome. En tu cuerpo menudo retorciéndose encima de mi. En tu suavidad. En tu boca dulce. En tu media mirada rasgada. En tu pelo haciéndome cosquillas en mi piel desnuda. En tu lengua salvaje...Te llevo dentro como una obsesión y te presiento como mi destino. Necesito que vuelvas a Santa Coloma conmigo. Te vendré a buscar a Valencia, si tu quieres . Ya sé que trabajas en un taller de confección y en un restaurante. Mis intenciones son honorables. Quiero casarme contingo! Liberarte de tus jornadas interminables de trabajo. Darte unos papeles, un futuro. Sabes, he comprado la peluquería. Podríamos volver a abrir el negocio y tú volver a peinar mientras yo te miro y te cuido. Piénsatelo mi amor y dime algo pronto. Te espero en la trastienda de la peluquería. Tu y yo solos envueltos en nuestro deseo de felicidad, liberados del presente que nos esclaviza
Te quiero, mi dulce peluquera . Llámame al 689632569.

La carta no va tenir resposta. El mòbil no va sonar mai. La felicitat no es recupera queda enquistada en el passat i l’amor es fon com l’escuma del xampú quan cau l’aigua sobre el cabell humit.

Amor bomber

La vida al convent de clausura no canvia mai. Els dies de la setmana es dilueixen, els mesos es perden, les estacions passen i els anys s’acumulen sense adonar-te que t’has fet vella sense haver arrencat mai una fulla de calendari. Una vida carregada d’espiritualitat, d’oracions, de misticisme, d’entrega a Nostre Senyor, d’obediència a l’abadessa, de pobresa, de castedat...d’obligacions i restriccions imposades. Ens lliurem a Déu en la seva totalitat, pures de cos i ànima, com Ell ens vol, netes de tot pecat per gaudir de nosaltres en plenitud espiritual. Lliures de tot pensament impur, de tota debilitat material...Ara des del llit de l’Hospital de l’àrea de Cremats de la Vall d’Hebron espero que em donin l’alta per tornar al monestir. Tinc la meitat del meu cos cremat i la cara desfigurada. No estic penedida. Aquell calendari em va apartar del camí de la llum i va obrir les portes a la foscor de les meves debilitats i ho assumeixo. No puc apartar del pensament la imatge del seu cos nu a la pàgina d’abril. La seva heroïcitat. La perdició irreductible, el desig irrefrenable. Torno al convent amb el record dels seus braços enlairant-me i estrenyent-me contra el seu pit per salvar-me de les flames. De les seves paraules de confort abans que arribés l’ambulància. De l’olor intens de la seva pell suada barrejada amb el fum i el seu aroma personal. De la seva veu profunda i dolça dient-me a l’orella tot està bé germana Maria...Tot no està bé, jo t’estimo fins a la mort i em consagro a tu amb un desig revelador.

És Nadal. El convent viu amb alegria aquestes dates tan assenyalades per al cristianisme i com és habitual trobem a la porta del monestir obsequis de persones que desinteressadament pensen en nosaltres, les monges clarisses del Monestir de Pedralbes. Entre els regals, principalment labors fetes per feligreses molt integrades a la nostra comunitat que ens obsequien amb bordats de punt de creu meravellosos, composicions de patchwork encantadores i peücs de llana pel fred de les nits, enguany hi havia un sobre ben estrany que portava escrit el següent missatge: Obre’m si el desig et crema...no vam gosar obrir-lo, per descomptat, fins que l’abadessa el veiés. Les ordres van ser concises i clares: directament a les escombraries. Aquell dia era jo l’encarregada d’organitzar la neteja del convent. La curiositat em podia i no ho vaig fer. Vaig rescatar de la brossa aquell sobre incitador. Me’l vaig guardar sota l’hàbit. Encara havia d’assistir a la darrera oració del dia, però no gosava d’anar-hi amb aquell pecat amagat sota el vestit. Vaig excusar-me amb l’abadessa amb un simple: “les meves migranyes intermitents de sempre, germana Immaculada. Déu em perdonarà de ben segur que no faci companyia a les germanes aquesta nit”. Els passadissos del convent semblaven infinits. Es duplicaven les distàncies tot recordant-me la meva desobediència, la meva mentida. Ja era a l’habitació. El cor em bategava fort. Notava com la sang corria i les venes palpitaven. Santa Clara em mirava des del quadre que penjava sobre la capçalera del llit i Jesucrist, m’observava des de sobre l’escriptori. Em vigilaven. Necessitava intimitat, així que vaig donar la volta al quadre i vaig guardar el crucifix al calaix de la còmode. Les mans em tremolaven, el cos em suava. Vaig trencar el sobre i quan vaig veure el que contenia...no m’esperava un calendari del cos de bombers de la ciutat! El vaig obrir mentre els nervis em feien tremolar l’ànima. Quina sensació de culpabilitat i alhora quina curiositat tan brutal.

Quins homes! Quina perfecció. Quina simetria volumètrica gairebé sortida dels grans escultors del classicisme grec com ara Miron, Praxíteles, Lisipo, Escopas o Polícleto, que tant em van agradar quan vaig estudiar història de l’art. Mai havia vist un home sense roba que no fos de marbre. No vaig tenir experiències sexuals prèvies al noviciat, la meva timidesa malaltissa em va anul•lar com a dona. No em trobava gens bonica, tot el contrari. Ningú parava atenció en mi. Volia ser invisible. No m’agradava que em miressin. Les monges dominiques de la meva escola van veure el perfil ideal per forçar una vocació i jo no vaig saber dir no, fins i tot em va semblar una bona sortida que s’adaptava a la meva idiosincràsia: callada, obedient i discreta... Vaig anar passant les fulles una per una parant atenció en tots els detalls. Gener era un somni. Febrer, guapíssim. Març, una joia, Abril, la meva perdició: sublim, irreal gairebé petri com una escultura. Perfecte en les formes, en les proporcions, els músculs ben definits, el cul, diví, la cara preciosa i el que s’intuïa...no ho podia suportar més. Les sensacions m’humitejaven l’esperit. Vaig haver de tancar aquell anuari trasbalsador. El vaig guardar sota el llit. Vaig tornar a donar la volta al quadre. Santa Clara em mirava enfadada i Jesucrist no em perdonava no haver lluitat contra la temptació amb prou determinació. Aquella nit no vaig dormir. Em vaig passar les hores pregant el perdó i els hi vaig jurar que al matí em desfaria d’ell...però no ho vaig fer. Necessitava tornar a veure la bellesa a través de les estacions del temps.

Quan va arribar la nit vaig repetir el ritual de nou. Vaig tapar els ulls del cel i em vaig quedar sola a la terra amb els mesos de l’any fets d’homes. Resseguia amb els dits aquelles fotos i m’imaginava com podia ser de suau la seva pell. Herois del foc. Valents. Em preguntava quina olor feien. El gust del seu alè. Com seria la sensació de les seves mans acaronant-me la cara, els cabells, els braços, les cames, l’esquena, els pits, el meu secret amagat inescrutable ...Els pensaments bruts creixien desbordats, irrefrenables materialitzats amb la imatge d’Abril. El dimoni em temptava amb molta força i jo cremava. Vaig tancar el calendari i demanava perdó desconsoladament. Les llàgrimes brollaven im parables i tacaven el terra de la cel•la. Agenollada i avergonyida buscava la redempció. “Demà el cremo, demà el cremo, no sóc digna de Tu, Déu misericordiós”, repetia una vegada darrera una altra fins que la son em va vèncer i vaig quedar adormida sobre les meves llàgrimes al costat de les fulles del pecat i i abraçada al crucifix. Al matí estava disposada a desfer-me’n d’ell però de cop la imatge d’abril m’emboirava el cap. No vaig tenir prou voluntat i el vaig guardar de nou sota el llit. Durant quatre dies no vaig gosar tocar-lo però la nit de cap d’any, després de celebrar amb les meves germanes l’entrada del nou any vaig demanar un desig enverinat: abraçar-me a abril abans de morir.

Aquella nit iniciàtica de principi d’any em vaig despullar completament i em mirava al mirall de la paret de la meva cel•la. Als meus 45 anys no m’havia atrevit mai a fer-ho. Tenia vergonya de mi mateixa. Em veia pàl•lida, seca i marcida, però era una dona, malgrat mai ningú m’hagués fet sentir en plenitud de sensacions com a tal. Vaig arrencar una a una les fulles de l’espiral del calendari. Em vaig estirar al llit i vaig embolicar-me el cos amb aquelles fotos. Gener, al braç dret. Febrer a l’esquerre. Març i Juliol sobre la cama dreta. Juny i agost sobre l’esquerre. Setembre, sota les meves natges. Maig, abraçant-me l’esquena. Octubre, estrenyent-me els pits. Novembre, embolicant-me cabells. Desembre, besant-me els llavis...i abril entre les meves cames acariciant el meu pubis. Les sensacions van aparèixer soles. El meu cos es retorçava. La meva pell era un ametller en flor. Una eclosió de vida. El meu interior una cascada de plaer mai imaginat. Sentia que el foc em cremava...i literalment era així. El meu cos es va encendre en un èxtasi místic. Les flames m’assetjaven però jo no notava l’escalfor, sentia deliri fins que tota l’habitació es va encendre com una torxa. El fum m’ofegava. Les germanes cridaven histèriques i jo nua i encesa veia com Abril, l’home de veritat, s’apropava a mi i em tirava una manta per sobre. Em va salvar però alhora em va condemnar. La resta de la història ja la coneixeu. El meu desig es va complir però també la meva penitència: viure en vida les ferides del pecat sobre la meva pell.

Des de llavors cada primavera encenc en secret una petita espelma, una flama de desig que m’uneix a ell fins a la mort.

Nacional II

Em dic Katya. Sóc ucraïnesa. Tinc 22 anys... i estic molt boja. Ara, asseguda en una cadira de plàstic en un revolt de la Nacional II a l’alçada del quilòmetre 652 simplement espero que algun client aturi motors davant meu. L’ombrel•la de la marca Damm esponsoritza la meva feina, mentrestant escric el meu diari. M’agrada molt escriure. Qui sap si algun dia faré una novel•la. Bé començo per presentar-me una mica...Com em definiria? Sóc molt espavilada i estic bonííííííííííííííssima, tu: els pits de la talla cent. El cul turgent. La panxa rodona i llisa. Les cames llargues i primes. El cabell ros i ondulat. Els llavis rosats. La pell amb tacte de préssec i olor de vainilla. Les orelles petites , Les mans fines. Les ungles vermelles. La llengua juganera i lasciva…Sóc puta de professió i assassina per convicció.

M’agrada el que faig. Ja fa quatre anys que em dedico a eliminar a tots aquells desagraïts amb la nostra feina tan exquisida d’alleugerir els paquets inflats de tant conduir. No us ho penseu que sóc arbitrària i irracional... No gens, de veritat, jo escullo les meves víctimes curosament. Em carrego sense pietat, ni penediment, als homes irrespectuosos, poc cavallerosos amb la meva professió de caràcter social i d’utilitat lúdica indiscutible. Perquè no em negareu el fet que un clau a temps evita un accident. No és pot conduir amb pressió entre les cames! Un ha d’asserenar els instints, sinó el malestar del desig contingut fa que correm més a la carretera i que estem molt més irritables. Un ha de saber relaxar-se i tenir clar quan toca follar...i si és a l’aire lliure, sota l’ombra d’un arbre i amb el cant dels ocells de fons, és un luxe natural que no podem obviar. Les putes de carretera, que donem servei a primera línia del front, som un factor fonamental a l’hora de reduir la sinistralitat al volant i a la vegada contribuïm a què l’economia funcioni. Garantim la globalització de les mercaderies: que els tomàquets d’Almeria, arribin als supermercats d’Alemanya. Que l’oli de l’arbequina de les Borges Blanques regui les amanides franceses. Que les patates de Prades es mengin a Holanda. Que els fuets d’Olot pengin de les xarcuteries de Conpenhague. Un moviment possible gràcies als nostres serveis alleugeridors de l’avorriment que suposa conduir tantes hores en solitari , sense més companyia que un trist calendari de la Samantha Fox ja esgrogueït pel pas del temps i la remor de la ràdio tot el dia encesa per fer una mica de caliu dins de la cabina. Una tia bona a mitja ruta disposada a obrir-se de cames per superar la desídia del viatge és gairebé una aturada imprescindible com la de fer benzina. Les mànegues s’han de buidar, sigui en sentit estricte al dipòsit del vehicle de gran tonatge, i en la vessant figurada-eròtica al preservatiu (com a mi m’agrada, tot ben higiènic, recollit i ordenat ), malgrat que de vegades vagi sobre la meva cara (mira que els hi dic que controlin la intensitat del dispar i que apuntin a l’infinit, hòstia!!), o sobre el meu vestit (em fa una ràbia, això!..Sort del Cebralín). Com us deia, tot el que s’omple, es buida (o era tot el que puja, baixa?...Bé, tant és Newton i Arquímedes estarien d’acord amb mi i els meus principis de física aplicada a l’entorn dels paral•lelismes entre el subjecte –camioner- i l’objecte-camió-).

Jo sóc molt bona tia, de debò, però els que no enteneu que sóc una princesa de l’asfalt que dono plaer desbordat sobre el quitrà; una emperadriu dels sentits; una deessa de la carretera a la qual heu d’adorar, en comptes d’humiliar...ei, aviso, no us apropeu a mi. Si no teniu clar que aquí la que mana sóc jo malgrat pagueu vosaltres, que les normes les poso jo, que l’educació és un grau, no goseu demanar els meus serveis. Jo et dono plaer i tu m’obeeixes, entesos? I quan un et fa un favor, es dóna les gràcies.

Al llarg de la meva vida com a puta de revolts impossibles he vist de tot. De camioners hi ha de molts tipus. Per sort no tots són uns degenerats...a hores d’ara només m’he carregat uns 50, i potser he follat amb més de 1.000. Podríem dir que la mercaderia que transporten impregna el seu caràcter. Ho tinc estudiat. Els de productes tòxics, uns tensos. Els de la fruita, uns sortits. Els de refrigerats, uns glaçats. Els de cotxes, uns accelerats. Els de bestiar, uns porcs. Els de missatgeria, uns estressats...Ostres us he de deixar que veig que aquest camió que s’apropa està traient el peu de l’accelerador...A treballar o a matar.

-Hola zorraaa (ui, ui, ui , no anem bé). Ostia qué güena que estásss. Déjame verte las tetas, antes que naaaa (què pesats amb els pits, tots volen el mateix. Ja ho deia Freud, i si no ho deia li escau el comentari: la fixació dels homes sobre aquesta part del cos respon als records primaris de la unió amb la mare a través de la lactància, fet que genera un lligam indestructible i complaent cap a aquet símbol de la feminitat).
-Primero de todo, buenos días. Segundo, antes de tocarme esta maravilla de pechos ten la delicadeza de preguntarme cómo me llamo, porque no querrás follar con una desconocida....como mínimo grita mi nombre, que es Katya, cuando te deje extasiado de placer. Y tercero, haz el favor de lavarte esas manos negras, porque si todo lo llevas igual, a mi no me pones la mano encima (avui no tinc ganes de matar però com no em faci cas...).
-Tía, tu estassss loca. Pero si eres una puta de mierda, sentada en una silla de plástico de mierda, en esta carrerera de mierda...Va te doy 12 euros y hazme un apaño rápido que tengo los huevosssssssssss a reventarrrrrrrrrr. (Hauré de fer-ho. Voleu veure com me’l carrego sense deixar rastre?).
-OOOOOOhhh, Kaaatya.. Mássssssssssssssss rápido. Mmmmmmmmmmmmmm OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOhhhhhhhhhhhh. Pero, por qué paras burra, que no me corríiiiiiiiiiiiiiiiio aún.
-Mírame fíjamente a los ojos (tinc el seu sexe agafat ben fort a les mans).A que se mueven haciendo círculos. Síguelos, si quieres que acabe el trabajo. Se mueven de izquierda a derecha, mientras notas como mis manos se deslizan arriba y abajo, arriba y abajo, arriba y abajo...Sientes mucho placer y no puedes dejar de mirarme a los ojos ( Ja el tinc. No us ho havia dit abans, però el meu pare es dedicava a hipnotitzar gent i em va ensenyar a fer-ho. Mai se sap la utilitat dels aprenentages fins que la trobes i la gaudeixes).Cuando cuente tres te vas a correr y después irás a tu camión. En el quilómetro 653 vas a apretar el acelerador al máximo y te vas a salir de la carretera. Y vas a morir. Un... dos... tres.
-OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOhhhhhhhhhhhh, Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii. Ten zorra, tus 12 euros. Ai que descansao me quedao.

Veig com t’allunyes. Com agafes velocitat. Vinga va, corre una mica més!!!. Ja t’apropes a la foscor. Ara sí, gira el volant, home! Uaaaaala, quina llet!!! .Una, dues, tres, quatre...voltes de campana. Quant de fum. Com m’agrada la simfonia de les sirenes: mossos, bombers i ambulàncies a l'uníson. No hi ha res a fer, uff quina pena!

Malaguanyats tomàquets, no m’agrada gens tirar el menjar, amb la gana que passen els nens a l’Àfrica....Si m’haguessis dit bon dia a temps. Culpa teva, camioner de merda.

L’Scarlett vol ser la teva amiga

La Mariona per fi havia decidit inscriure’s al casal de gent gran del barri. No li feia gaire gràcia això d’anar al club dels iaios, com ella l’anomenava, perquè malgrat tingués 75 anys i el seu cos ja no fos cap meravella, la seva ment brillava amb la mateixa intensitat dels 30. Mai havia estat una persona molt gregaria, més aviat era una solitària propera, és a dir una llunyana sentimental, amb l’objectiu sempre de protegir-se. Una dona sola, vella i bella. “Ni parlar de fer el taller de memòria”, es repetia sovint perquè el seu cap ja havia oblidat el que no volia recordar (“ per què remenar-ho?”); ni d’aprendre a ballar el country (“quin ridícul! abans morta que ballant Mi Pobre Corazón”); ni de fer els tallers de cuina (“tinc colesterol, la tensió alta i sucre: menjar no és un plaer, és un suplici!); ni de practicar el Tai-txi (“la lentitud em recorda que malgrat tingui pressa ja no puc corre i m’estresso!!”)... Ara mateix el que més desitjava era aprendre a fer anar el netbook que li havia regalat el seu fill pel seu aniversari i endinsar-se de ple a la xarxa global. Per fer-ho havia de superar els seus prejudicis amb l’objectiu de no quedar-se enrere, perquè quan li arribés la mort no la trobés sola i aturada en el passat, sinó immersa en el present més intens i acompanyada del món. Ella sola enmig de la globalitat, surant virtualment per la xarxa.

La Mariona va aprendre ràpid. Era una esponja de coneixement, un linx de l’aprenentatge, una fera salvatge de la tercera edat. Una encantadora de serps una mica atrotinada amb una ironia i sensibilitat deliciosa. Els seus companys de classe l’anomenaven carinyosament Scarlett, en honor a la Vivien Leigh, no només perquè tingués certa semblança física amb l’actriu, sinó també perquè en essència era el personatge de la pel•lícula Allò que el vent s’endugué.

Amb tots els cursos del casal programats a la butxaca: Iniciació a la informàtica I. Iniciació II. Dominem l’office. Com navegar per internet. Iniciació a les Xarxes Socials..., ja tenia prous coneixements per obrir-se un compte al facebook. “Ja veuràs quan s’assabenti la sobrada de l’Antonieta que he estat capaç de fer-ho sola. No suporto el seu posat i a més balla el Country. El barret de cowboy li escau com una patada... algú ho havia de dir”, va pensar mentre omplia tots els camps del seu perfil. Va enganyar una miqueta, però la vida també s’ha de viure des de la perspectiva de la mentida pietosa. Interpretacions sobre ella mateixa que no feien mal a ningú. “A veure, no seré tan tòtila de mostrar-me al món tal i com sóc, no es tracta d’un espai fictici de vides creuades? Algú realment s’atreveix a mostrar-se realment com és?”, es preguntava proporcionant-se immediatament la resposta: “s’ha de ser burro per ser sincer quan no et veuen!!”... Havia de posar una fotografia (“merda!”). Com s’havia inventat la data de naixement, havia de trobar una imatge adient que no desentonés i que fos una mitja veritat relacionada amb la seva existència real, si més no per garantir el principi de versenblança. Exactament va descomptar-se 45 anys per fer coincidir la seva edat virtual amb la mental: 30 anys. És a dir, data de naixement: 1980 i ja no calia donar-hi més voltes, la seva cara al facebook seria l’Scarlett O’Hara en honor a la seva heroïna del cinema, el seu alter ego a al xarxa social que responia perfectament amb seu esperit atemporal.

La primera acció de la Mariona a la xarxa va ser posar el títol de la seva pel•lícula preferida en l’apartat de recerca per veure si podia contactar amb gent que compartís els mateixos interessos. Per descomptat, tenia clar que no es faria amiga del seu fill, no s’havia ficat en aquest món perquè el Martí i els seus dos néts la controlessin.... “Fantàstic!”, existia una pàgina de seguidors d’aquest melodrama sureny. Va clicar ràpidament per unir-se i deixar el seu primer comentari públic: mai he entès perquè l’Scarlett triga tant en adonar-se que l’Ashley no és l’home que li convé. Ens enamorem del que ens manca però desitgem el que som i quan ens adonem ja és massa tard. Al dia següent la Mariona tenia la primera petició d’amistat. Era un tal Rhett Butler de nom, amb la imatge del Clark Gable. No va dubtar en acceptar-lo. “Quina gràcia!”, va pensar. La seva data de naixement era el 1939, “mira més o menys és de la meva quinta”, va dir-se tota cofoia, “i a sobre és sincer!... ai innocent”. A la tarda es va trobar la primera sorpresa escrita al seu mur: L’Scarlett no sap el que vol. Justament es capfica en continuar enamorada de qui sap que no podrà tenir perquè en el fons li fa por acceptar que allò que desitja se li pot resistir... No cal dir que li va encantar la frase, i li va contestar: Benvolgut Rhett, està clar que la clau per entendre la veritable magnitud de l’amor és que algú a qui estimes amb desmesura un dia et deixi plorant al final d’una escalinata i tu, malgrat suplicar-li que torni, i ell, malgrat estimar-te amb bogeria, et digui: francament estimada m’importa ben poc i et tanqui la porta als nassos. Un gran final per a una dona a la qual el que més li agrada a la vida és superar-se a ella mateixa...Les converses no van acabar aquí. Dia rere dia van anar desgranant tots els fotogrames de la pel•lícula i profunditzant en la psicologia de cadascun dels personatges. Converses a la xarxa d’una dimensió intel•lectual extrema i alhora d’una magnitud humana impensable. El Rhett i l’Scarlett s’havien enganxat l’un a l’altre en un espai fictici sense mirar-se als ulls, sense olorar les seves pells, sense tenir la percepció real dels cossos, ments unides fent l’amor a través de les paraules. “Veritat o mentida, què importa si finalment em fa feliç”, es deia cada cop que entrava al facebook per comprovar si el seu únic amic li havia notificat res de nou, o quan la finestra del xat s’obria per anunciar-li que ell era allà, perdut rere els milions de converses paral•leles.

La Mariona, als seus 75 anys notava a la seva panxa la vaporositat de l’amor quan veia un numeret a sobre de la icona del món, fins que un dia el Rhett, en comptes d’escriure en el seu mur, li va enviar un missatge. Volia conèixer-la ( “quin trasbals!!!”). El fet d’haver mentit en l’edat la posava en un compromís. S’havia de sincerar, però li feia molta vergonya. Així que va decidir que el dia que es trobessin ja descobriria la veritat in situ. Total ell, segons la informació del seu perfil tenia 71 anys, “no és cap pipiolo”, es repetia per donar-se confiança. Quina emoció! Li semblava increïble que amb el pes de l’edat ofegant-la encara pogués experimentar la tonteria de l’adolescència. Fins i tot va anar al Corte Inglés a comprar-se un conjunt nou per al gran dia. Havien quedat al Labetint d’Horta, els jardins preferits de la Mariona, en el primer banc a l’entrada a la dreta. Per tal d’identificar-se van acordar que tots dos portarien el DVD de la pel•li a les mans.

Feia un matí de tardor espectacular. Les fulles mortes de colors volaven lliures i lleugeres al seu voltant. Asseguda al banc glaçada de nervis escrutava el seu entorn a la recerca del seu estimat. No havia gosat encara treure la pel•lícula de dins del seu bolso quan un noi amb la cara plena d’acne juvenil i que es movia amb skate es va seure al seu costat. “I ara que fot aquest nano aquí. Com li dic jo que marxi perquè deixi espai.”, rondinava en silenci. I quan ja estava decidida a fer-lo fora el cor se li accelerar, perquè de la butxaca del seu anorac va treure el DVD i mirant-la fixament als ulls li va dir: “Perdoni, senyora, que li fa res canviar-se de banc. Em sap greu, de debò, amb la seva edat, però es que estic esperant a algú molt especial i m’agradaria tenir certa intimitat”. Aquell projecte d’home meravellós que l’havia captivat en la ceguesa de la xarxa i que ni tant sols arribava als 15 anys s’atrevia a fer-la fora incapaç de reconèixer-la!!. Ara ho entenia tot, segurament s’havia posat el 1939 com a data de naixement en honor a l’any en què es va estrenar la pel•lícula. No podia enfadar-se, havia jugat a ser el que no era per superar la ingrata soledat i havia perdut. Però en aquell instant de terrible decepció, de ridícul immens, de decepció amorosa profunda, li va sortir la seva ànima d’Scarlett, de iaia rondinaire, i li va contestar: “francament, m’importa ben poc, mou-te tu”.

Final feliç

El Paco feia 30 anys que estava casat amb la Dolores, una dona de caràcter… "Paco, qué has sacado al Bobby (perro) a pasear?... Paco, cuando salgas de trabajar me compras el pan y pasas por la tintorería a recoger las colchas y de paso te acercas a las Frutas Trini y me subes las patatas y así hoy me haces una tortillita a la española para cenar…Paco, que te he dicho que no, hombre, ¡que ansia sexual tienes hijo mío, si hace seis meses que lo hicimos!…Paco guapo, tráeme un vasito de agua que estoy viendo 'La Señora' y está muy interesante"…I el Paco, sempre resignat, contestava: Sí cariño, cómo no.

La parella vivia en un pis del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. El barri ja no és el que era, la immigració nouvinguda havia anat suplantant a poc a poc els veïns i veïnes de tota la vida. Malgrat aquest canvi social, la vida era tranquil·la i la gent s’havia anat adaptant amb normalitat al nou paisatge humà i, per translació, al nou teixit comercial nascut d’aquesta diversitat. Feia dos mesos que a la cantonada de casa seva havia obert una perruqueria xinesa. El rètol posava: Peluquería masculina Li Yuan. El Paco que no era gens racista i ja feia anys que comprava amb normalitat en basars xinesos, supermercats paquistanesos i carnisseries àrabs va decidir un dia anar provar els serveis d’aquest saló, esperant trobar un servei polit i, per decomptat, bé de preu. Perquè si tallar-te el cabell et costa igual que un Xop Suey, el seu plat preferit, del restaurant xinès de dos carrers més avall, l’estalvi és considerable i la qualitat del servei, garantida.

La decoració del Saló Li Yuan era extremadament recarregada i mancada de llum. No hi faltaven els dracs, les flors artificials, i els fanalets vermells convivint amb normalitat entre els assecadors, les escumes del cabells, les pintes i els xampús. Al local hi treballaven cinc dones. Una de veterana que assumia el paper de recepcionista i la resta, les perruqueres que entraven i sortien de l’habitació del fons acompanyades d’homes, alguns xinesos, d’altres, no. No cal dir que aquest moviment de la rebotiga va deixar una mica descol·locat a en Paco.

-Hola, mire, yo querría afeitarme y arreglarme un poco el pelo, me entiende. Tijera, ras, ras, me comprende, no?, señora.
-Yo complendel pelfectamente. Un poco de tijela, las, las y luego pol 12 eulos más, final felís… no señol?-li va preguntar aquella dona veterana.
-Qué graciosos son estos chinos y qué simpáticos, siempre tan serviciales-va pensar el Paco i li va contestar tot eixerit: “seguro que yo feliz, si usted me corta bien el pelo, aunque me cobre 12 euros”.
- Mu bien señol, le atendelá Kumiko.- I parlant en la seva llengua intel·ligible va cridar el nom d’aquesta noia que va aparèixer per aquella porta tan transitada.

La Kumiko era una dona, d’uns 25 anys, que feia olor a gessamí. Era menudeta i molt guapa. Aquells ulls mig aclucats i allargassats , la pell blanca i transparent i la boca pintada d’un vermell cirera feien de la seva cara un mapa sensual i carregat d’exotisme… Anava però vestida, pel gust del Paco, una mica desvergonyida, amb una bata creuada estil quimono que deixava entreveure més del compte, fet que va neguitejar-lo una miqueta i li va fer apujar els colors de la cara…acostumat a la faixa color carn de la seva Dolores! La Kumiko li va rentar el cap amb molta delicadesa i després li va tallar els cabells, tal i com ell volia, per després convidar-lo a passar per la porta misteriosa amb un somriure captivador. “Seguro que el sillón de afeitado lo tienen dentro…esta intendencia china, no hay quien la entienda”, va barrinar per a ell mateix. La perruquera el va portar cap a una habitació petiteta i penombrosa presidida per un gat de la sort daurat, un zhaocai mao de dimensions considerables, i a on en comptes d’estris per afaitar hi havia una llitera i un prestatge ple d’ampolles d’olis essencials.

Enmig del desconcert més absolut però sense oferir resistència, es va deixar estirar. Quina va ser la seva sorpresa quan la Kumiko li va preguntar:“¿Con la mano o flancés’”, mentre li baixava la cremallera del pantaló i li ficava la ma entre les cames com una serp esmunyedissa. En aquell precís instant, el món es va aturar per a en Paco. Només mirava fixament aquell gat movent el braç amunt i avall, amb aquell compàs monòton carregat de luxúria. El zhaocai mao marcava el ritme d’aquell ritual eròtic que li oferia un plaer liquant mai viscut amb la seva Dolores. No li sortien ni les paraules i es va deixar emportar sense resistència per la perdició més absoluta que suposa no ser amo del teu cos. Els cabells de la perruquera acariciaven la seva panxa, mentre els llavis de cirera lliscaven per on mai havia passat una boca, deixant el rastre d’humitat de la llengua. El Paco no va trigar en deixar-se anar amb un crit llarg i ofegat, mentre una llàgrima rodolava per la seva galta. “Gracias por hacerme feliz ”, va xiuxiuejar a la perruquera, mentre li agafava la mà amb tendresa per fer-li un petó.

- ¿Todo bien señol, final agladable y a su gusto?-, va preguntar-li la recepcionista quan va sortir de la rebotiga màgica...-Són colte, 6 eulos y final felis, doce más. Total, 18 eulos-.
-¡Maaaaaaravilloso!-, va contestar encara amb els sentits trasbalsats per aquell regal de delectança furtiva amb preu assignat.

El Paco mai havia anat amb prostitutes. Era una víctima de la innocència més pura i de la resignació sexual més profunda. La seva Dolores havia estat el seu referent de dona de tota la vida i malgrat no fer-lo sentir mai de cintura cap avall, ell li era fidel pel compromís matrimonial que havia adquirit amb ella feia 25 anys. Ara les coses canviarien. Quin mal li feia, si un cop al mes visitava aquell saló de perdició, aquell habitacle de felicitat?

I així ho va fer el dia u de cada mes durant mig any. Puntualment i a la mateixa hora tenia la seva cita amb la dona dels seus somnis, la seva kumiko: la tigressa de Shangai. Viure aquest miratge costava diners, però mentre hi era allà les sensacions que experimentava eren reals i transpositores d’altres móns, d’altres veritats mai cercades fins llavors...però els miratges es trenquen, quan t’hi apropes massa.

-Dolores, llevas mucho rato asomada al balcón, ¿qué haces, mujer?-, preguntava ell des de l’habitació, mentre s’empolainava per anar a veure la seva perruquera.
-Ai no sé qué pasa en la peluquería de chinos de la esquina. Está lleno de policía y se están llevando a las niñas esposadas...Guarras, que son unas guarras, seguro. Dicen que son peluqueras y lo que son es unas degeneradas- . El Paco ja no va sentir res més malgrat ella continués parlant. Les paraules es van difuminar i una pena profunda es va apoderar de la seva ànima. La felicitat en essència marxava dins d’una furgoneta dels mossos cap a no sé a on. El zhaocai mao havia aturat el seu braç incansable. La sort de les passions ocultes viscudes a la rebotiga, precintades per sempre més.
-Pero Paco, ¿¿¿¿qué me estás escuchando???? Te estoy hablando y pareces atontado, hijo-, va cridar la Dolores fent-lo aterrar de nou a la realitat.
-Sí cariño, cómo no.
-La suerte que tengo contigo, Paquito, que a ti no te van esas marranadas-.

L’Eudald i la Berta

Què terrible deu ser viure en la rutina extrema. Tenir el dia minutat i no avançar-te ni retardar-te en res. Quin avorriment de vida! Aquest estat de monotonia continuada accentuada era la que patia l’Eudald, el meu veí de replà de tota la vida, i la seva dona, la Berta. O si més no aquesta era la imatge que transmetien i que jo havia interioritzat com a una veritat suprema, un axioma inqüestionable, després de la meva observació minuciosa del seu dia a dia. Des que era petita la seva imatge de parella taciturna m’ha fet companyia. Només una fina paret separava el meu món caòtic i desordenat de colors i alegries del seu cau minutat i repetitiu, de ben segur gris i trist.

Era una parella de rutines extremes. S’aixecaven cada dia a la mateixa hora. El molinet del cafè es posava en marxa a les 7 del matí. A les 7:10, el cleck del pa saltant de la torradora. A les vuit, l’aigua de la dutxa. A les 9, hora de la tertúlia de Catalunya ràdio. A les 10, sortir a comprar. A les 11:30, de tornada. A les 12, tots dos cap al gimnàs. A les 13:30, els fogons en marxa. A les 14:15, dinar a taula. A les 15:30, els plats rentats. A les 15:45, silenci absolut (suposo que migdiada) fins a les 17:30, hora del sexe: molles del llit en concert, cinc minuts, quatre Oooohhhhh d’ell, trenta segons, un silenci de dos minuts i el llit continua treballant, per culminar en un Aaaaaaaaa sí, Eudaaaald profund i joiós de la Berta (entenc que s’ho passava bé per la intensitat del crit i l’accent marcat en l’a d’Eudald). Acte de retrobament corporal satisfactori, pautat, minutat i finalitzat, a les 17:40. A les 17:45 la dutxa de nou. De 18:15 a 19:15, una estoneta de tele. De 19:15 a 19:45, soroll a la cuina...sopar ràpid i lleuger. A les 20:00, sortien tots dos de la mà amb una misteriosa bossa, rància i antiquada de flors, cap a un destí misteriós. A les 00:00 de tornada a casa i a les 00:05, la cadena del lavabo, a les 00:07, les dents rentades, a les 00:10...silenci absolut. Cada dia igual. Cap distorsió en la temporalitat dels fets durant anys i anys.

Tant sols hi havia una cosa que em grinyolava, cap dels dos treballava, tal i com ho entenem els mortals: sortir cada dia vuit hores a fer el que sigui i que et paguin...Vivien com a rendistes amb la imatge de pensionistes, malgrat trobar-se en edat laboral. Era ben estrany, com també ho era la seva sortida de tardes. Un dia la meva curiositat em va desbordar i els vaig seguir d’incògnit.

Cap al metro. Línia vermella parada Sant Andreu fins a Catalunya, transbordament cap a la verda, direcció zona universitària. Parada a les Drassanes i enfilem el carrer Nou de la Rambla. L’Eudald i la Berta caminen amb parsimònia. A mi el cor em va a cent i els segueixo a 10 metres per darrera. Porto ulleres de sol i perruca. Espero que no em reconeguin...quina vergonya! Arribem al destí a les 20:45. No m’ho puc creure, Nou de la Rambla 103. ÉS LA SALA BAGDAD!!!! A l’Eudald i la Berta, els meus veïns avorrits, els hi va el porno!!! No em quadra. No dono crèdit. Em dic a mi mateixa: són els conserges...però sembla que hi entren a dins. El local se’ls ha empassat. A quina hora comença l’espectacle? A les 22 h. M’hi espero. Arribo fins al final. Si no ho esbrino, rebento. Quant és? 80 euros (Collons, què car!). Ho pago.

Comença l’espectacle. L’Eudald i la Berta...on són? No els veig. No són els cambrers, ni els encarregats del guarda robes. Ni res no guarro. A l’escenari, un trio. Dues noies i un noi. Au vinga, “dale que te pego por arriba y por abajo” Cap forat lliure. Quanta mà, quant aparell estrany ...quin aclaparament. Ara el sado (la cigarreta l’apagues al cendrer, hòstia!). Ara l’orgia...quin embolic. Ara, ara, L’Eudald i la Berta. Què fort!!!!. Sona la música d’Alegria del Circ du Soleil. Ella sense roba i amb una màscara veneciana i ell...Mare de Déu , Senyor, amb un calçotet de cuir amb un forat per on surt un penis descomunal tot ple de purpurina. Mai he vist res tan espectacular. A ull jo diria que uns 30 centímetres i penjant. Ai que creix. Què li fa la Berta? Em tapo els ulls, em fa cosa mirar. (Quina traça que té la punyetera per animar el tema). Havia dit 30, ara 35 i in crescendo. Un sable impressionant. Què dic un sable, és Excalibur enganxada al rei Artur. Però, què fa ara? Increïble, agafa la seva dona i la col•loca de peus sobre el seu penis i ella s’aguanta en un equilibri magistral desafiant totes les lleis de la gravetat...Si els del circ canadenc ho veiessin, ho comprarien...estèticament, magnífic.

Des d’aquell dia, L’Eudald i la Berta havien deixat de ser per mi aquells veïns avorrits i rutinaris...però, és clar, potser ara l’avorrida era jo perquè dins de la meva vida no hi havia res d’extraordinari, malgrat mai em mirés el rellotge. O millor dit, potser cal molta rutina per poder gestionar bé el que ens fa diferents a tots.

Horror Vacui

Quan em va caure aquell expedient sobre la taula vaig pensar que no suportaria de nou portar un cas de Diogenes. Feia més de quinze anys que em dedicava a la desagraïda causa de l’assistència social. En la nostra feina, malgrat l’objectiu sigui reconduir esguerrades vides alienes, la realitat és que només aconseguim ajudar la gent a fer una maleta ordenada. Fem que arrosseguin el seu equipatge de penes passades i els acompanyem a la parada d’un bus imaginari per emprendre un viatge. Un trajecte dolorós on molt poques vegades el cotxe de línia té parada a les seves vides, ni molt menys destí alliberador.

Gonzalo M.H.// 51 anys // nacionalitat espanyola//carrer Jordà , núm. 23 3r 1ª// Vidu // Denuncia veïnal per sorolls estranys i males olors// La policia local ha actuat diverses vegades però no ha pogut accedir al domicili en qüestió //…I ara em tocava a mi la difícil tasca de convèncer aquell home que jo podia ajudar-lo a sortir d’aquella mísera vida. Qui sóc jo per salvar ningú? Quin poder especial m’han atorgat per transformar la merda en flors?, em preguntava sovint. L’expedient del Gonzalo va donar unes quantes voltes per sobre de la meva taula al llarg de la setmana. De la pila de casos de la dreta a la pila de l’esquerra, fins que les meves excuses es van transformar en obligacions i la responsabilitat en força per anar al seu domicili.

Era un dia assolellat. Aquella escalfor i lluminositat va carregar d’energies el meu optimisme. Sense adonar-me’n ja hi era a peu d’escala del carrer Jordà, 23. Vaig picar cinc cops al timbre i finalment una veu trencada em va contestar des de l’altre costat. Em vaig identificar i, com l’experiència és un grau, ja tenia clar com treballar-me'l. Em va costar 15 minuts de conversa a través de la porta, fins que vaig sentir el soroll de la clau fent voltes en el pany. Aquelles dècimes de segon abans de sentir el cleck final sempre em glaçaven el cor. M’endinsava dins del patiment i això m’afectava. El Gonzalo em va mostrar el seu cos descuidat i feble. La seva cara amable em va obsequiar amb un somriure cansat i la seva mà em va convidar a entrar-hi.

Un cop a dins no donava crèdit al que veia. En comptes de trobar brutícia desbordada, l’espai estava ocupat per piles immenses de ràdios i teles. Centenars i centenars d’aparells i de pantalles sobreposades com a maons al voltant de les parets, empetitint l’espai, transformant-lo en un laberint opressor i angoixant. La llum natural no tenia lloc per on escolar-se. Cap escletxa en aquella catedral de circuits, cables i tubs de rajos catòdics. Les bombetes pelades il•luminaven aquella amalgama estranya i inquietant. Molt educadament, em va fer passar cap al saló. Un únic punt de llum, quasi místic i fantasmagòric, ens feia companyia, enmig d’aquell jardí de ferralla electrònica que ens abraçava amenaçant. Què dimonis li passava? Mentre intentava omplir el qüestionari bàsic per començar a treballar el cas, ell només feia que mirar insistentment el rellotge.

Us deixo amb un extracte del seu testimoni que vaig gravar a través del meu mòbil:

“Disculpa un momento, ya son la 12 en punto. ¿No oyes su voz? Ai, no consigo ajustar bien aún el volúmen sabes y has de poner mucha atención. Es bonita, verdad, dulce y fina... Es Clara mi mujer. Antes no te he comentado que es periodista y cada hora da los boletines informativos por Catalunya Ràdio. Y también trabaja en la tele, eh! Es muy guapa, ¿no crees? Cuando la miro, a pesar de los años que llevo con ella, aún me estremezco...Mira ahí está, no la ves a tu derecha, también aquí a tu lado , allí rápido, en la tele de encima de la cómoda y ahí también en la que está a tus pies...Ostras, pierdo la imagen, se me distorsiona a menudo, aún no he perfeccionado los circuitos pero pronto tendré la solución y la escucharé y la veré...siempre conmigo mirándome a los ojos y hablándome al oído, explicándome qué pasa en el mundo.”

Feia deu anys que havia mort la seva dona en un accident de cotxe. El Gonzalo va ser incapaç d'assumir la pèrdua i la paranoia s'havia instal·lat en el seu cap amb aquesta expressió de la malaltia, alhora cruel i poètica. Tots aquells aparells esbotzats només tenien l’objectiu de copsar l’essència de la veu de la Clara. Quants més altaveus aconseguís arreplegar, més possibilitats tindria de reconstruir en el seu imaginari el record viu de la seva companya atrapada eternament en la invisibilitat de les ones.

La meva feina era destruir el seu esforç de viure a través d’aquesta fantasia nociva. Vaig arribar al despatx feta una coca. Com podia tirar endavant la neteja del seu habitatge sense ferir-lo, sense fer-lo reviure de nou la tràgica pèrdua. Sense aquella ferralla, la seva vida es desplomava. Aquell horror vacui era necessari per percebre la companyia en la més absoluta soledat.

Dues setmanes més tard, mentre omplia a contracor tota la documentació per poder intervenir en el pis, el telèfon va sonar. Era la Guàrdia Urbana que em comunicava la mort del Gonzalo. Segons l’informe, la causa havia estat una aturada cardíaca. El seu cos reposava seré al llit del domicili embolcallat de ràdios... totes sintonitzades en la mateixa emissora i totes sordes i silencioses.

Austrolopitecus 2.0

Quan va veure la llum, tot just quan el seu petit cap sortia entremig de les cames de la seva mare ja sabia que havia nascut amb un objectiu ben concret: trepar sense mesura. Créixer sense escrúpols i arribar al més alt, no tenint en compte ni els mitjans , ni les persones que hauria de deixar fora del seu camí amb males arts, per acomplir aquest destí.Filla única, la Bruna va créixer en un ambient fred d’estimació familiar. Físicament era una nena normaleta, però sense gràcia. Passava desapercebuda entre els seu companys de classe. Més aviat callada i molt poc expressiva. Ni reia en excés, quan estava contenta. Ni plorava amb força, quan li feien mal. I, per descomptat, demostrava un grau d’empatia per sota dels llindars recomanables. Una perla de nena, sense cap ostra que la protegís.

A l’escola, justeta, anava salvant els cursos com podia. Un progressa adequadament en la línia de flotació del suficient. Aquesta grisor d’existència va ser l’avantsala del seu creixement cap al més negre dels comportaments. Una manera de viure que la va portar cap a l’èxit més enlluernador i, alhora, el destí més inexplicable . L’odi vers els altres creixia amb força dins seu. L’enveja la feia forta i és aquí a on va trobar la seva originalitat, la seva arma destructiva, la seva palanca definitiva cap a la mel del triomf. A l’eclosió de l’adolescència va aprendre a identificar amb minuciositat les necessitats dels altres per instrumentalitzar-les i extreure’n un rendiment al seu favor i en detriment de l’incaut que li havia dipositat la confiança. El silenci i observació passada la va ajudar a posar a tothom en el sac que li toca. A qui utilitzo; a qui rebutjo, perquè no obtinc res a canvi; a qui haig d’embetumar fins a la sacietat, perquè em doni el que vull. Aquesta força diabòlica era la seva guia i amb ella va assolir un procés d’adaptació al medi natural que funcionava de manera letal i perfecte.

L’arribada al món laboral va ser una festa per a la Bruna. Tot i que va entrar a una empresa multinacional sent una simple auxiliar administrativa, en poc temps, aprofitant-se dels altres, va anar escalant esgraonadament en la piràmide empresarial. Els mitjans a emprar: tots. De moral, cap ni una. La fórmula màgica: faig meves les bones idees dels altres i treballo en solitari. Una maquinària perfecte al servei dels caps, una companya nefasta per a la resta de mortals.

Amb els anys havia aprés a fingir el somriure, a menjar-se la merda que fes falta i, si convenia, a jugar al món de les seduccions, in extremis, per arribar al desitjat estatus que perseguia des que havia nascut. I així va ser com en seu 36è aniversari va arribar al més alt. El mateix dia feia els anys era nomenada consellera delegada de la multinacional més poderosa del món, on tant sols 13 anys enrere havia entrat a treballar per la porta petita. Els diaris i les revistes se la rifaven per poder obtenir una entrevista . I va ser en aquest punt d’èxit delirant quan va començar el pitjor dels seus malsons. Ho recordarà sempre. Va ser un 12 de febrer quan es va manifestar el primer símptoma: només tenia ganes de menjar plàtans. A tota hora i en qualsevol moment. Podia consumir tranquil·lament tres quilos al dia d’aquesta fruita. Tothom interpretava aquest comportament com a una excentricitat d’algú que es pot permetre donar la nota. Dos mesos més tard va aparèixer el segon senyal d’alarma: li creixia pèl per tot el cos. Les interminables sessions de fotodepilació no van poder fer res eradicar aquell pelatge gruixut, espès i negre. Sis mesos més tard, el prognatisme mandibular era majúscul. Els braços se li van allargar i va començar a caminar, de tant en tant a quatre potes. Expliquen les males llengües que se l’havia vist alguna vegada donant bots al sofà del seu despatx totalment despullada i remenant el cap de la seva secretària, buscant-li polls que per descomptat no existien...només en la seva trastocada imaginació.

La Bruna Foix, homo sapiens “trepanensis”, experimentava a les seves pròpies carns un procés evolutiu recessiu frenètic que la va portar a convertir-se en la viva imatge del crani de la Lucy, la primera homínida de la nostra història. Una Austrolopitecus 2.0. Sembla ser, segons les conclusions de l’estudi minuciós realitzat del seu cas per l’equip de paleontòlegs del jaciment d’Atapuerca, que la causa d’aquesta involució havia estat una hipertròfia de l'hipotàlem provocada per un excés de segregació d’una hormona present en nosaltres i en els primats. Una hormona que en petites dosis explicava la clau de la nostra evolució com a espècie , però que en quantitats desmesurades provocava l’efecte contrari.

Avui, la Bruna viu en un espai natural que li han reproduït al zoo de la ciutat, batejat com a Riff Valley, que recorda l’Àfrica de fa més de quatre milions d’anys. Envoltada d’arbres i de piràmides de gomes se sent feliç i contenta, perquè fa allò que més li agrada: trepar mentre és observada amb atenció per tota una colla de sapiens que la miren rere el vidre protector.