Tres monedes

Tinc tres monedes que em cremen a la butxaca. Tres somnis rodons i lluents capaços de transformar la meva vida. Les toco amb les mans. Les hi dono voltes. Les acarono. Les conto. Me les miro i em miren. No vull fer-ho però la temptació em commou. És un miratge acollidor i hipnòtic. Un moment paradís en la meva insuportable existència. Em sedueix. Em tempta . M’enganya . Em pot. Em domina, com la pitjor de les perversions. M’utilitza i després m’abandona. Em deixa sol. Desemparat. Buit. Insatisfet. Trist. Després de l’experiència desperto de nou a la realitat. Ja no hi ha somnis. Ja no hi ha llum. Esperança. Somriures. Alegries. Només jo i el meu pesat equipatge.

Com un cargol m’arrossego lentament per la ciutat a la recerca d’un aixopluc existencial que no trobo. D’un consol que se’m nega. D’una carícia que ja no hi compto. D’una pau que se’m resisteix. Camino en solitari i absent mentre les monedes em supliquen llibertat. La volen a ella. Voldria no escoltar però la seva música és inconfusible. Una melodia que se’m clava al cervell i m’obliga a apropar-me amb les seves notes emmetzinades que em segresten la voluntat. Ets gran. Ampla. Una dona encisadora i captivadora. T’abraço i t’estrenyo contra el meu cos. Em perdo en els teus ulls de llums llampants. Desitjo la teva boca. Necessito beure de tu com l’amant més afamat. Que deixis anar sobre les meves mans tot el que amagues. Vull el teu tresor i avui me’l donaràs.

Tiro la primera moneda. S’endinsa en la profunditat del teu cos de ferro i cables. Te l’empasses ràpid i em demanes que toqui els teus botons per embogir-te; i de cop, aturar-te. T’observo amb delit. Em venen al cap records del passat. Quan no era dependent de tu. Quan passava pel teu costat i ni et veia. Quan venia a fer el cafè i xerrava amb els companys de l’oficina ignorant la teva presència, el soroll de la teva música. Tenia feina. Era feliç. No et necessitava. No desitjava la teva almoina enverinada... Agafo aire i t’ordeno que paris. M’enganyes. No em dones res i m’obligues a regalar-te la segona. Saps que no puc negar-te-la. Sóc teu. Recordo la primera vegada que em vas seduir. Les llums de colors anunciaven el premi. El gran pot de diners. La nòmina fàcil, sense esforç. Una experiència alienant de desconnexió corpòria. Tires una moneda darrera una altra i sembla que el món perdi velocitat i desapareguin els precipicis que ens espanten. Que viure esdevingui una aventura fàcil i la riquesa depengui de l’atzar més absurd. Crees dependència. Xucles les emocions de qui et dona de menjar. Penses que pots dominar-ho tot però jo avui et desafio en combat. Estàs nerviosa. Mai m’havies vist així. Saps que puc guanyar-te. Et puc buidar. Deixar-te sense alè. Vols que et doni la tercera, oi? Tens gana?...jo també. Abans d’oferir-te-la me la fico a la boca. Vull que tastis el meu gust. Que la meva saliva parli de mi, que t’adonis qui sóc, què has fet de mi, en què m’has transformat. Empassa-te-la . Col•lapsa’t amb el meu patiment. Allibera’m de la teva presència. Regala’m la llibertat que em negues.

Aturo els botons en una línia perfecta . Et revoluciones. Esclates. Crides i expulses totes les monedes que colpegen el terra amb força. Repiquen. Salten. Se m’escolen entre els dits. No les puc abastar totes!!! La felicitat s’apila a terra en una muntanya d’or que m’emborratxa. Avui t’he guanyat per primera vegada. Has mort a les meves mans. Ho he aconseguit , m’ho has donat tot. T’has lliurat a mi sense restriccions. Recullo la meva recompensa però domines les monedes. Em tempten a tornar cap a tu. No les vull escoltar. Una a una les vaig tirant a terra mentre torno cap a casa, com faria un nen espantat amb les molles de pa per recordar el camí. Com un cordó umbilical em lligo a tu en la distància. Una línia de níquel que m’encadena a la teva falsa riquesa etèria i arbitrària. Voldria no deixar cap moneda a la butxaca. Voldria matar-te de gana!!! Voldria tirar-les totes i arraconar el meu passat de joc desesperat i enfrontar-me al present alleujat de la teva presència. Despullar-me de la teva dependència.

Obro la porta de casa i em preparo el llit de cartrons al costat del caixer automàtic, el meu company d’habitació aquests darrers anys. El règim d’allotjament al qual m’has reclòs per culpa de la nostra relació. Me’l miro i us comparo. Ell no em parla. No m’escolta. No em sedueix. No em dóna. No m’entén... Em posa condicions, no com tu. Encara tinc tres monedes a la butxaca, no m’he desprès de totes. Tres motius per tornar al teu costat i fer-te meva.