Maquilla’m els deutes

Avui és el meu aniversari, faig 65 anys i és el meu darrer dia de feina. Treballo pels serveis funeraris de la ciutat i uns quants difunts ja estan esperant que les meves mans endolceixin el rictus mortuori de les seves cares. Sóc tanatopràctic i gairebé la major part del temps de la meva vida l’he passat al costat d’aquests companys de feina tan callats. M’agrada el que faig i no sóc cap personatge estrany obsessionat amb el costat desconegut de la vida. Sóc un home solitari. No vull paraules sobrants, ni converses buides: m’agrada el silenci i l’observació. Ajudar les famílies, en aquests moments tan tristos, amb la meva habilitat per donar presència de son continuat a la mort, en comptes de final sense retorn. Assolir amb els meus pinzells una cara bonica d’aspecte i un cos relaxat, malgrat el patiment, per tal d’abandonar el món dels vius amb dignitat estètica i felicitat espiritual.

Trobo que el meu contacte intensiu amb el que dona sentit la vida m’ha enriquit enormement. Les cares dels meus clients m’han ensenyat molt de com han viscut i sentit. Només observant la posició dels seus llavis i el gest de les seves celles, sé si han deixat aquest món havent solucionat tots els seus comptes pendents... he après molt de deutes vitals al llarg d’aquestes dècades de pólvores i pintallavis reconstructors de vides mal resoltes i per tant de morts mal trobades. He vist paraules atrapades dins de la boca que no han pogut articular-se i s’han quedat engarjolades rere les dents, condemnades a cadena perpètua. He vist petons que no han arribat a l’altra persona i pengen dels llavis petrificats. He vist mirades terrorífiques que contenen imatges esgarrifoses que han emboirat amb una cortina opaca les pupiles. He vist mans allargades intentant agafar carícies que ningú els ha donat. He vist nens que han mort sense haver viscut i gent gran que ha mort havent gaudit d’una vida buida d’interès, però plena d’anys...He vist la cara al no res. Jo només tinc por de morir sense haver saldat els meus deutes amb el món dels vius. Jo vull deixar un cos sense marques que identifiqui les meves mancances. Un cos i una cara sense maquillatge. Un recipient buit (sense ànima) que recordi un home feliç.

Com cada matí, arribo a la feina a les nou i passo per les oficines del tanatori per recollir els expedients dels difunts. Avui, sorprenentment, només n’hi ha un a la meva gaveta, en canvi la del Robert, el meu company de batalla, està plena. Potser, ha volgut alleugerir-me el dia- penso- com avui em jubilo, no vol que treballi gaire. Agafo la carpeta i vaig cap al dipòsit. No em creuo amb ningú. Sembla que tothom s’hagi amagat. Obro la nevera 65. Quina fredor tan familiar. El fred dels morts és com un passeig en solitari enmig de la nit glaçada dels pols terrestres. Inhòspit i essencialista. Fosc i silenciós. Sempre que el sento es fica dins de mi i em paralitza els sentits per uns instants. Em sacseja. Em commou. M’ensenya l’altra part del mirall. La que no volem mirar. La que acumula els deutes i allibera els deures. Trasllado el cadàver cap al llit de treball. Obro la cremallera del sac i em trobo el cos d’un home mancat de cara. Quin fet tan excepcional! No està desfigurat per un accident, sinó que literalment té les faccions esborrades. No hi ha ulls. No hi ha boca. No hi ha nas. Només un rostre llis, sense expressió manifesta. Mai m’he trobat amb un cos d’aquestes característiques. Miro el seu expedient i totes les lletres que fan referència al seu nom i procedència estan desdibuixades, no aconsegueixo llegir-les, malgrat portar les ulleres. Fixo la vista i és com si una boira s’apoderés de la meva visió. No disposo d’informació. No sé com és diu, quina edat té, de què ha mort...Em neguitejo. Obro el meu maletí de treball i començo a posar color a una pell transparent i llisa. Estic perdut. Sense referents. No intueixo què haig de fer. Començo a suar. No em trobo bé. No em reconec amb aquesta inseguretat. Sempre sé per on començar. Les mans em tremolen...No em puc moure. Què em passa? Tot al meu voltant s’ha tornat difús. Una sensació de paràlisi s’apodera de les meves extremitats. Em pesen, gairebé es fonen i deixen d’existir. Són un pes que no es mou, QUINA ANGOIXA!!!. Estic atrapat dins del meu cos amb una mordassa que no em deixa cridar. AJUDA!!! Vull correr. Vull cridar. Vull marxar. Vull fugir. Em sento dins d’un sarcòfag i la tapa és el meu propi cos. ESTIC VIU, VIU EM SENTIU!!! Tinc molt fred, tapeu-me sisplau, NO EM PUC MOURE!!! Només m’escolto a mi mateix cridant. NINGÚ M’AJUDA, SISPLAU!!! Només veig un llum que m’enfoca. Només sento pessigolles a la cara i ensumo una olor que m’és molt familiar. És dolça i coneguda...com les pólvores de maquillatge. Ara hi veig clar. Tinc molta por.

No em maquillis Robert, no estic mort...només em feia una mica de mal el pit. No va ser un infart, no va ser un infart, no va ser un infart...ENCARA SENTO!!! Jo he vingut a treballar, m’entens. Ajuda’m a seure. Tapa’m que tinc fred. Abraça’m , sisplau. Que no veus les meves llàgrimes com cauen. Tinc deutes amb tu, no me’ls dissimulis. Mira els meus ulls quiets i escolta les meves paraules silencioses. Tu saps fer-ho. Tants anys al teu costat, treballant colze a colze i mai t’he dit l’important que ets per mi. Quantes vegades he somiat que arribaria a la feina i et diria que t’estimo, però no he tingut el valor de reconèixer aquesta atracció prohibida i obscura. El valor de dir a l'Eulàlia i els nens que sóc homosexual de pensament. Que em moria de desig quan veia com et maquillaves d’amagat com una dona quan acabàvem la jornada de treball. La teva transsexualitat estètica m’engolia com un forat negre i la curiositat salvatge em cremava, malgrat riure’m del teu comportament a les teves esquenes amb la resta de companys...No em cusis la boca, Robert!! Ja no puc parlar, les paraules es confonen. Oblido el sentit. Ja no et veig, però sento les teves mans com em vesteixen. Noto el tanga i els sostenidors sota el meu vestit de jaqueta. Noto els teus llavis pintats de rosat sobre els meus. Ho sabies i em provocaves i ara eternitzes el meu secret.

Camino sol pel fred glacial sense camisa, ni corbata. Només la teva roba interior m’hi acompanya en aquest destí solitari. S’ha fet fosc per sempre i el teu petó de carmí salda els meus deutes, maquilla la meva vergonya.