Austrolopitecus 2.0

Quan va veure la llum, tot just quan el seu petit cap sortia entremig de les cames de la seva mare ja sabia que havia nascut amb un objectiu ben concret: trepar sense mesura. Créixer sense escrúpols i arribar al més alt, no tenint en compte ni els mitjans , ni les persones que hauria de deixar fora del seu camí amb males arts, per acomplir aquest destí.Filla única, la Bruna va créixer en un ambient fred d’estimació familiar. Físicament era una nena normaleta, però sense gràcia. Passava desapercebuda entre els seu companys de classe. Més aviat callada i molt poc expressiva. Ni reia en excés, quan estava contenta. Ni plorava amb força, quan li feien mal. I, per descomptat, demostrava un grau d’empatia per sota dels llindars recomanables. Una perla de nena, sense cap ostra que la protegís.

A l’escola, justeta, anava salvant els cursos com podia. Un progressa adequadament en la línia de flotació del suficient. Aquesta grisor d’existència va ser l’avantsala del seu creixement cap al més negre dels comportaments. Una manera de viure que la va portar cap a l’èxit més enlluernador i, alhora, el destí més inexplicable . L’odi vers els altres creixia amb força dins seu. L’enveja la feia forta i és aquí a on va trobar la seva originalitat, la seva arma destructiva, la seva palanca definitiva cap a la mel del triomf. A l’eclosió de l’adolescència va aprendre a identificar amb minuciositat les necessitats dels altres per instrumentalitzar-les i extreure’n un rendiment al seu favor i en detriment de l’incaut que li havia dipositat la confiança. El silenci i observació passada la va ajudar a posar a tothom en el sac que li toca. A qui utilitzo; a qui rebutjo, perquè no obtinc res a canvi; a qui haig d’embetumar fins a la sacietat, perquè em doni el que vull. Aquesta força diabòlica era la seva guia i amb ella va assolir un procés d’adaptació al medi natural que funcionava de manera letal i perfecte.

L’arribada al món laboral va ser una festa per a la Bruna. Tot i que va entrar a una empresa multinacional sent una simple auxiliar administrativa, en poc temps, aprofitant-se dels altres, va anar escalant esgraonadament en la piràmide empresarial. Els mitjans a emprar: tots. De moral, cap ni una. La fórmula màgica: faig meves les bones idees dels altres i treballo en solitari. Una maquinària perfecte al servei dels caps, una companya nefasta per a la resta de mortals.

Amb els anys havia aprés a fingir el somriure, a menjar-se la merda que fes falta i, si convenia, a jugar al món de les seduccions, in extremis, per arribar al desitjat estatus que perseguia des que havia nascut. I així va ser com en seu 36è aniversari va arribar al més alt. El mateix dia feia els anys era nomenada consellera delegada de la multinacional més poderosa del món, on tant sols 13 anys enrere havia entrat a treballar per la porta petita. Els diaris i les revistes se la rifaven per poder obtenir una entrevista . I va ser en aquest punt d’èxit delirant quan va començar el pitjor dels seus malsons. Ho recordarà sempre. Va ser un 12 de febrer quan es va manifestar el primer símptoma: només tenia ganes de menjar plàtans. A tota hora i en qualsevol moment. Podia consumir tranquil·lament tres quilos al dia d’aquesta fruita. Tothom interpretava aquest comportament com a una excentricitat d’algú que es pot permetre donar la nota. Dos mesos més tard va aparèixer el segon senyal d’alarma: li creixia pèl per tot el cos. Les interminables sessions de fotodepilació no van poder fer res eradicar aquell pelatge gruixut, espès i negre. Sis mesos més tard, el prognatisme mandibular era majúscul. Els braços se li van allargar i va començar a caminar, de tant en tant a quatre potes. Expliquen les males llengües que se l’havia vist alguna vegada donant bots al sofà del seu despatx totalment despullada i remenant el cap de la seva secretària, buscant-li polls que per descomptat no existien...només en la seva trastocada imaginació.

La Bruna Foix, homo sapiens “trepanensis”, experimentava a les seves pròpies carns un procés evolutiu recessiu frenètic que la va portar a convertir-se en la viva imatge del crani de la Lucy, la primera homínida de la nostra història. Una Austrolopitecus 2.0. Sembla ser, segons les conclusions de l’estudi minuciós realitzat del seu cas per l’equip de paleontòlegs del jaciment d’Atapuerca, que la causa d’aquesta involució havia estat una hipertròfia de l'hipotàlem provocada per un excés de segregació d’una hormona present en nosaltres i en els primats. Una hormona que en petites dosis explicava la clau de la nostra evolució com a espècie , però que en quantitats desmesurades provocava l’efecte contrari.

Avui, la Bruna viu en un espai natural que li han reproduït al zoo de la ciutat, batejat com a Riff Valley, que recorda l’Àfrica de fa més de quatre milions d’anys. Envoltada d’arbres i de piràmides de gomes se sent feliç i contenta, perquè fa allò que més li agrada: trepar mentre és observada amb atenció per tota una colla de sapiens que la miren rere el vidre protector.

El pes de les plomes

Hi ha persones que viuen la vida amb un pes vital insuportable, d’altres s’enfronten amb una lleugeresa quasi insultant. Jo, si hagués de definir quin és el meu punt d’equilibri diria que sóc un pes amagat darrera d'un conjunt de plomes que floten lleugeres, bellugadisses i suaus, que es decanten segons les circumstàncies. Com la cua d’un gall d’indi s’obren i es tanquen per mesurar el grau de lleugeresa amb el qual vull viure en aquest món tan pesant. Saber combinar totes dues textures de vida és assolir la mesura justa de l’existència, sense negar-te el que ets i el que voldries ser a través dels teus actes.

Estem envoltats de ploms que ens arrosseguen amb la seva responsabilitat fins a l’ofec i de plomes que ens recorden que la banalitat, malgrat entretinguda i mancada d’obligacions, no porta a enlloc perquè quan comença ja s’acaba, sense haver-te adonat de tot el que has perdut en aquest joc tan lleuger. Potser hi ha ploms que cerquen plomes per respirar i plomes que desesperadament volen apropar-se als ploms per tocar de peus a terra i descansar. El pes ens dóna la seguretat, mentre que la lleugeresa ens porta al precipici de la incertesa.

Detesto a aquells que són incapaços d’enfrontar-se al repte de la vida sense la valentia de reconèixer que han volgut, en algun moment de debilitat, assaborir aquesta sensació de buit, de deslligar-se de la càrrega dels valors, dels costums, de la pressió social, de la família, de la parella i fer tot allò que els ha passat pel cap sense fer-ho, perquè el pes final de la consciència frena la frivolitat del pensament desbordat per l’acceleració de la caiguda. Detesto a aquells atrapats dins de la seva presó de normes, d’objectius a acomplir, d’obligacions, de camins rectes on no hi poden haver revolts, de blancs i de negres.

En la interacció personal en l’àmbit de les relacions socials activem, segons amb qui ens trobem, la nostra cara més pesada o més lleugera per tal d’adaptar-nos al medi. En el camp de les emocions no podem jugar amb dues cartes. Només n’ensenyem una.
Si hi ha una novel·la que m’hagi agradat molt i alhora m’hagi fet reflexionar durant molt de temps sobre aquesta contraposició d’actituds enfront la vida ha estat “la insuportable lleugeresa de l’ésser” del Milan Kundera. Els protagonistes: un home i una dona tan diferents, (i no perquè siguin de sexe contrari!), i alhora tan complementaris. Vitalment distants, emocionalment propers i inseparables.

Pes i lleugeresa units per l’atracció amorosa del contrari. No hi ha res més fort, intens i silenciós, perquè t’atrapa sense sortida en la invisibilitat del camp magnètic que genera.