Tres motius

Fa temps que em vaig declarar en un post perdut, ja en la distància d’aquest bloc, una dona políticament insubmisa i ideològicament, sentimental. Avui vull recuperar aquesta idea per argumentar el per què el dia 29 de març faré vaga i em sumaré des de l’ absència laboral amb el sentit d’aquesta aturada.

Insubmisa, perquè no necessito aixoplugar-me sota el paraigües de cap formació política o sindical per estar convençuda que la reforma laboral que el govern de l’estat espanyol defensa, amb el vist-i-plau de molts , no és més que una trampa que ens aboca encara més a la inestabilitat laboral, a la pèrdua de drets, a la tensió social...Ens prometen més feina, però amb quins condicionaments? Fins a on estem disposats a deixar que ens prenguin tot el que hem guanyat amb esforç i treball. Fins a on serem capaços de minvar la nostra dignitat com a treballadors assalariats per salvar un sistema d’organització econòmica controlat per uns grups de poder paraestatals?

Sentimental, perquè no puc passar per alt el patiment de la gent. Perquè els que justament disposem d’una feina i no patim la crisi amb la seva cruesa hem de pensar en aquells que l’han perduda. En les persones i famílies  que  subsisteixen amb un subsidi o amb els diners invisibles de l’economia submergida, amb sous sense contractes, amb moltes obligacions i sense drets. I en les generacions  dels nostres fills, els més preparats de la nostra història i els més improductius per manca d’oportunitats.

I finalment, vull afegir un altre adjectiu:

Lliure de poder manifestar el meu desacord. Hem de respectar els punts de vista de tothom, però no podem renunciar a la coherència i hem de ser capaços de superar les coaccions,. Si no creiem en aquesta reforma hem manifestar-nos, per fer-nos sentir de manera efectiva. Concentrar les veus crítiques en un sol dia i cridar fort. No val lamentar-se i després callar,  com tampoc val la crítica si no va acompanyada d’alternatives.

Amic Manel,

Aquests dies el teu llibre ha estat la meva lectura de llit. Sota un títol imperatiu com “Meditad” s’amaga un munt de reflexions gens impositives al voltant de la superació de la crisi material a través de la resposta espiritual.  És a dir trobant solucions als problemes que ens ofeguen des de la nostra essència com a individus. Tens raó que no som conscients de la força interna que som capaços de desprendre fins que no adquirim la maduresa per definir qui som, on estem, i amb qui compartim el nostre espai tant local com global.  La superació de la singularitat per entrar en la dimensió de la pluralitat és la clau de volta a una crisi que és el reflex dels errors comesos, primer com a individus i després com a col·lectiu que s’ha comportat poc críticament, que no ha volgut fer-se preguntes perquè sabia que rebria respostes incòmodes. Hem basat la felicitat en la ignorància.

Tu dius que “un cop ingressa el  PROU!! en l’interior de les persones, aquest sorgeix de l’exterior i es materialitza en la fi de l’opressió. Al cap i a la fi , qui ens mana és perquè nosaltres l’hem deixat”...un fet tan contundent i tant de sentit comú com aquest sembla ser que no tothom n’és conscient. Quina és la feina a fer per tornar la força a qui realment sempre l’ha tingut? Com cultivem els valors de la solidaritat bàsics per ser compassius amb qui pateix i intolerants amb qui oprimeix? És l’espiritualitat el camí del canvi, o el canvi no és més que la pressa de consciència del poder personal? Si la materialitat ens ha portat al fracàs,  d’on obtenim la força per creure en nous móns, en nous sistemes de governabilitat basats en la justícia social, en noves relacions on la humanitat s’imposa sobre la cobdícia?

M’agrada quan dius que “hi ha incertesa i desassossec però que no hem de caure en el fatalisme i pensar que és la fi del món, perquè del que es tracta és de la fi d’un model”. Per què tenim tanta por als canvis i per què creiem que les coses són immutables? El capitalisme s’ha esgotat en si mateix. És un model obsolet que no s’ajusta a les noves necessitats i que genera patiment. Tinc claríssim que ens trobem en l’ocàs d’un cicle que ens porta a una catarsi, a l’eclosió d’un nou sistema, a una revolució dels valors i a una redefinició dels conceptes.  L’espècie humana té els mateixos comportaments que el planeta que l’acull i experimenta les mateixes tensions tel·lúriques. Quan dues plaques tectòniques s’oposen finalment sorgeix el terratrèmol i de l’esclat, un nou paisatge. Ara ens trobem en la fase d’escalfament, de fregament de dues realitats: una,  que vol salvar el que fins ara ha donat beneficis a uns pocs, i una altra que vol exactament el contrari. Cal perdre la por a les transformacions malgrat la duresa dels processos, això és el que ens ensenya la natura.

Manel, tu ens proposes el camí de la pràctica de la meditació com a preparació espiritual per superar tot aquest quadre inestable, per preparar-nos per pair el que tenim i somiar el que vindrà. Jo no medito,  però tinc les mateixes inquietuds, em plantejo els mateixos dubtes, i intento ser millor persona. Tu no estaries d’acord amb mi que l’evolució de l’esperit no és més que la superació de l’egoisme i la pèrdua de la ignorància?

Felicitats pel teu llibre, amic!!!

(Meditad, de Josep Manel Campillo. Ed. José de Olañeta)