Porto dies donant voltes al que suposa ser una persona romàntica. I si hi ha una imatge que representi la magnitud d’aquesta manera de viure és el piano abandonat enmig d’una platja solitària i immensa de la gran pel•lícula de la Jane Campion. Un instrument mut pentinat pel vent que s’encisa amb la bellesa de les onades, que percep la humitat i la fredor de la brisa marina i que en soledat s’ofega en les seves pròpies notes. És un cel ple de núvols carregats de pluja salada. És l’horitzó infinit on es barreja aigua i cel.
És el romanticisme una mena de patiment buscat que genera en la mateixa mesura felicitat i decepció? Jo afirmaria que és la capacitat meravellosa de percebre la realitat en la totalitat dels seus matisos i la tragèdia de no tenir barreres per frenar la caiguda al buit, un cop te n’adones que res és tan perfecte, tan ideal, tan meravellós com tu abans ho havies imaginat. Els romàntics experimenten una mena d’òsmosi amb la part bella i tràgica de la pròpia existència. No saben compartimentar, calibrar, ni mesurar els sentiments. Són emocionalment imperfectes i tenen una necessitat extrema d’expressar el que perceben des de la dimensió més personal. Construeixen la realitat de dins cap a fora i intenten comprendre el món des de la idealització del seu propi univers intimista carregat de fantasia i invenció.
Un romàntic neix, no es fa. Des de la infància ja fuig de tot allò que representa limitació o contenció. És una ànima lliure que camina al límit del penya-segat, perquè si vols gaudir de la bellesa de la cinglera t’hi has d’apropar i mirar avall. Un estima o no. Es conmou, o no. Riu o plora. Viu o mor. No hi ha termes mitjans, perquè justament no abocar-se és no sentir ni experimentar tot aquests cúmul d’emocions que bateguen fort sota la pell i negar-se el plaer de connectar en plenitud amb el teu entorn des de la perspectiva més personal.
La nostra societat es divideix entre romàntics i racionals. Entre idealistes i realistes. Entre bojos i centrats. Per sort, està plena d’aquests personatges, de vegades tan incompresos i criticats, com necessaris. Jo reconec a molts d’aquests pianos. Viuen entre nosaltres. Intenten semblar normals, però són instruments de fusta abandonats interpretant peces cromàticament intenses en una platja salvatge, on les onades segresten les melodies mar endins entre aigües agitades.
dimecres, 14 de desembre del 2011
dimarts, 15 de novembre del 2011
Vermelles contra blaves
El món és una catifa sota la qual s’ha amagat molta brutícia i ningú té la valentia d’aixecar-la i netejar-la amb el compromís que jo voldria. Airejar les injustícies, escombrar els corruptes i aspirar els poders financers que controlen des de la invisibilitat les nostres vides amb cobdícia i sense escrúpols. Som unes tristes peces d’escacs mogudes capritxosament en un taulell que només controlen les dues formacions polítiques majoritàries del nostre estat plurinacional de polítiques unidireccionals. Dos partits gens curosos alhora de mantenir neta i polida aquesta part de la catifa que cobreix el nostre país.
M’entristeix d’on venim i em deprimeix a on anem. Detesto el bipartidisme pràctic. La política que es burocratitza i se sotmet. Sortim d’una gestió d’un partit suposadament d’esquerres que ha fet polítiques conservadores i molt allunyades de la justícia social que ara tan defensen en la seva campanya electoral. Entrem en un període fosc d’un govern ultraliberal que l’únic que farà és salvar la papereta a qui controla el poder econòmic, perquè el món continuï sent un teatre de marionetes, on els rics fan ballar als pobres a través dels fils de la injustícia i la desigualtat. I les formacions petites què fan? Ens aporten algun matís, desfocalitzen els problemes generals afegint solucions en clau nacionalista o d’esquerra ecologista, però en el fons són notes de colors que queden totalment diluïdes en una Espanya que no entén de floritures, ni de complexitats, més enllà d’escollir entre el blau fred del Partit Popular o el vermell fals del Partit Socialista. La majoria s’imposa sobre les minories, però la raó no atén a la quantitat, sinó a la qualitat de les propostes.
Votem a un o a un altre, com vivim moltes vegades, sense reflexionar les nostres opcions. Sense profunditzar les decisions ni calibrar les conseqüències. Votem per tradició i continuisme, sense fixar-nos en les cares ni els pensaments ocults de qui suposadament ens ha de liderar. Votem sense memòria ni convenciment. Votem per obligació i sense cap voluntat crítica amb la gestió dels nostres governants. També ens indignem. Ens enfadem amb la lògica del món però tampoc no aportem solucions viables en el marc de la situació actual. Teoritzem sobre la utopia de societat ideal sense concretar les vies d’acció.
Votar, o no fer-ho també si no estàs convençut amb el que t’ofereixen, hauria de ser una pràctica de risc, un compromís amb el teu ideal de vida i amb la comunitat que t’envolta. Jo no crec que la majoria dels ciutadans canviïn de jaqueta cada x anys perquè pensin que l’altre partit majoritari ho farà millor, sinó perquè simplement és més fàcil no pensar i deixar que els fils et moguin, malgrat et portin a caure mort en qualsevol jugada del taulell d’escacs.
M’entristeix d’on venim i em deprimeix a on anem. Detesto el bipartidisme pràctic. La política que es burocratitza i se sotmet. Sortim d’una gestió d’un partit suposadament d’esquerres que ha fet polítiques conservadores i molt allunyades de la justícia social que ara tan defensen en la seva campanya electoral. Entrem en un període fosc d’un govern ultraliberal que l’únic que farà és salvar la papereta a qui controla el poder econòmic, perquè el món continuï sent un teatre de marionetes, on els rics fan ballar als pobres a través dels fils de la injustícia i la desigualtat. I les formacions petites què fan? Ens aporten algun matís, desfocalitzen els problemes generals afegint solucions en clau nacionalista o d’esquerra ecologista, però en el fons són notes de colors que queden totalment diluïdes en una Espanya que no entén de floritures, ni de complexitats, més enllà d’escollir entre el blau fred del Partit Popular o el vermell fals del Partit Socialista. La majoria s’imposa sobre les minories, però la raó no atén a la quantitat, sinó a la qualitat de les propostes.
Votem a un o a un altre, com vivim moltes vegades, sense reflexionar les nostres opcions. Sense profunditzar les decisions ni calibrar les conseqüències. Votem per tradició i continuisme, sense fixar-nos en les cares ni els pensaments ocults de qui suposadament ens ha de liderar. Votem sense memòria ni convenciment. Votem per obligació i sense cap voluntat crítica amb la gestió dels nostres governants. També ens indignem. Ens enfadem amb la lògica del món però tampoc no aportem solucions viables en el marc de la situació actual. Teoritzem sobre la utopia de societat ideal sense concretar les vies d’acció.
Votar, o no fer-ho també si no estàs convençut amb el que t’ofereixen, hauria de ser una pràctica de risc, un compromís amb el teu ideal de vida i amb la comunitat que t’envolta. Jo no crec que la majoria dels ciutadans canviïn de jaqueta cada x anys perquè pensin que l’altre partit majoritari ho farà millor, sinó perquè simplement és més fàcil no pensar i deixar que els fils et moguin, malgrat et portin a caure mort en qualsevol jugada del taulell d’escacs.
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Lisboa, un poema d’amor inacabat
He tornat de Lisboa amb els ulls plens de llum. Enamorada de la seva bellesa decadent. Del romanticisme que desprèn. De la màgia del Tejo, que t’enganya i et fa dubtar de la seva naturalesa dolça. Dels carrers empinats que donen profunditat a la mirada. De la nostàlgia. Del temps lent que marca el ritme del seu batec. De la saudade del fado. Lisboa et col•lapsa la sensibilitat amb la seva aura poètica i bohèmia.
Et sedueix i t’hipnotitza. És com un poema d’amor inacabat que et demana que escriguis tu els versos finals. Té solera i classe i es comporta com un palau abandonat que et rememora un passat carregat de conquestes i descobriments gloriosos que ara es recorden en un present de subsistència i dubtós progrés. Aquesta ciutat es nota que ha mort i ha nascut moltes vegades. S’ha destruït i reinventat en el temps. T'ensenya les ferides de les seves grans catàstrofes sense vergonya i es mostra oberta i afectuosa amb el viatger.
És un conjunt de racons singulars on pots fugir de les preocupacions. Un destí per relaxar-te i passar les hores sense presses. Està plena de revolts, de carrerons estrets, de placetes solitàries, de miradors preciosos sobre les colines, de moments místics. Tinc només tres dies per visitar-la i em sembla que no disposaré de prou temps per conèixer-la. Intento no deixar de veure res que sigui fonamental però alhora desitjo perdre’m, que em porti ella de la mà i m’ensenyi els seus secrets sense mapa. Pujo fins a tocar el cel i em deixo caure avall pels seus barris emblemàtics. Gaudeixo del desordre a les colines, de la humanitat de l’Alfama i de la racionalitat del pla. M’encanten les façanes enrajolades, meravellosament boniques encara que estiguin escapçades, el soroll dels tramvies de fusta d’altres temps, els locals singulars carregats d’encant i bon gust. No m’importa que estigui bruta o deixada. I sobretot, em rendeixo quan el sol ataronjat busca refugi en el riu mentre comparteixo una copa de vi amb les amigues en un bar a l’altre banda del Tejo, en un moll totalment deixat als peus del Cristo Rei. Un espectacle lent que em porta al deliri estètic.
Lisboa m’atrapa el cor. Em domina amb les seves carícies. Em sento a gust perquè m’abraça. Em besa els llavis i em deixa un regust d’amant impossible, de bellesa paradigmàtica.
Et sedueix i t’hipnotitza. És com un poema d’amor inacabat que et demana que escriguis tu els versos finals. Té solera i classe i es comporta com un palau abandonat que et rememora un passat carregat de conquestes i descobriments gloriosos que ara es recorden en un present de subsistència i dubtós progrés. Aquesta ciutat es nota que ha mort i ha nascut moltes vegades. S’ha destruït i reinventat en el temps. T'ensenya les ferides de les seves grans catàstrofes sense vergonya i es mostra oberta i afectuosa amb el viatger.
És un conjunt de racons singulars on pots fugir de les preocupacions. Un destí per relaxar-te i passar les hores sense presses. Està plena de revolts, de carrerons estrets, de placetes solitàries, de miradors preciosos sobre les colines, de moments místics. Tinc només tres dies per visitar-la i em sembla que no disposaré de prou temps per conèixer-la. Intento no deixar de veure res que sigui fonamental però alhora desitjo perdre’m, que em porti ella de la mà i m’ensenyi els seus secrets sense mapa. Pujo fins a tocar el cel i em deixo caure avall pels seus barris emblemàtics. Gaudeixo del desordre a les colines, de la humanitat de l’Alfama i de la racionalitat del pla. M’encanten les façanes enrajolades, meravellosament boniques encara que estiguin escapçades, el soroll dels tramvies de fusta d’altres temps, els locals singulars carregats d’encant i bon gust. No m’importa que estigui bruta o deixada. I sobretot, em rendeixo quan el sol ataronjat busca refugi en el riu mentre comparteixo una copa de vi amb les amigues en un bar a l’altre banda del Tejo, en un moll totalment deixat als peus del Cristo Rei. Un espectacle lent que em porta al deliri estètic.
Lisboa m’atrapa el cor. Em domina amb les seves carícies. Em sento a gust perquè m’abraça. Em besa els llavis i em deixa un regust d’amant impossible, de bellesa paradigmàtica.
divendres, 7 d’octubre del 2011
Mossegar la poma
Fa tres setmanes em vaig comprar un iphone. Un fet tant intranscendent com aquest, i alhora tant banal i consumista, ha adquirit per a mi una mística increïble. La notícia de la mort del seu creador, el Steve Jobs, m’ha portat a refermar que no podem obviar el concepte destí. Cal entendre aquest pas per la vida com una suma de causalitats amb sentit de conjunt, un grapat de pistes ocultes que romanen amagades rere les vivències quotidianes.
Aprofitant el gran volum de notícies i documents al voltant de la figura del fundador d’Apple, vaig recuperar del youtube el vídeo que recull la conferència inaugural del curs docent de la Universitat de Stanford realitzada per Jobs l’any 2005. Una xerrada de quinze minuts que et deixa el cor trasbalsat i la ment accelerada. Unes paraules que teoritzen sobre la importància de “connectar els punts” des del passat per desxifrar el futur. D’entendre el per què de moltes decisions que en un moment donat prenem des de la intuïció més absoluta; de sobte, formen part d’una cadena ordenada de fets que t’aboquen a un objectiu. Disserta sobre el relleu i la intel•ligència de les determinacions presses des del cor i no del que aparentment la raó o la lògica ens dictaria en un moment determinat. Teoritza sobre la importància de prendre riscos, de l’aprenentatge dels fracassos, del parany de la vanitat, de la necessitat d’implicar-te fins al fons en allò què fas o en el que sents. De no tirar mai la tovallola. Parla de l’amor i de la mort, els dos grans temes que aporten pes i consistència al nostre pas lleuger per la vida. Insisteix en l’inconformisme amb les circumstàncies i en la recerca desesperada de l’autenticitat en tot allò que t’impliques per cercar la plenitud desitjada.
“El nostre temps és limitat, així que no el gastis vivint la vida d’un altre”, afirma Jobs. Quina gran veritat, ser un mateix i lluitar pel que vols no és un camí exempt de patiment i esforç. És una metamorfosi dolorosa que et porta viure el teu ideal de vida laboral i relacions personals fins a les últimes conseqüències i impregna d’un sentit quasi místic el teu itinerari vital. El Steve Jobs ha mort jove, però ha tingut una existència plena, perquè com ell diu mai ha deixat d’estar “afamat” de projectes i somnis, i ha viscut sempre amb punt de “bogeria” per no donar res per impossible.
Començo a connectar punts. Si no m’hagués comprat l’iphone, no hauria tingut cap interès especial en sentir les seves paraules i hauria perdut l’oportunitat d’escoltar el meu cor. Vull seguir sempre afamada i boja com tu Steve, justament per poder mirar enrere i entendre tot el que he fet per arribar encara no sé a on.
Mossegar la poma i arrencar un tros de sentit a tot el que faig.
Aprofitant el gran volum de notícies i documents al voltant de la figura del fundador d’Apple, vaig recuperar del youtube el vídeo que recull la conferència inaugural del curs docent de la Universitat de Stanford realitzada per Jobs l’any 2005. Una xerrada de quinze minuts que et deixa el cor trasbalsat i la ment accelerada. Unes paraules que teoritzen sobre la importància de “connectar els punts” des del passat per desxifrar el futur. D’entendre el per què de moltes decisions que en un moment donat prenem des de la intuïció més absoluta; de sobte, formen part d’una cadena ordenada de fets que t’aboquen a un objectiu. Disserta sobre el relleu i la intel•ligència de les determinacions presses des del cor i no del que aparentment la raó o la lògica ens dictaria en un moment determinat. Teoritza sobre la importància de prendre riscos, de l’aprenentatge dels fracassos, del parany de la vanitat, de la necessitat d’implicar-te fins al fons en allò què fas o en el que sents. De no tirar mai la tovallola. Parla de l’amor i de la mort, els dos grans temes que aporten pes i consistència al nostre pas lleuger per la vida. Insisteix en l’inconformisme amb les circumstàncies i en la recerca desesperada de l’autenticitat en tot allò que t’impliques per cercar la plenitud desitjada.
“El nostre temps és limitat, així que no el gastis vivint la vida d’un altre”, afirma Jobs. Quina gran veritat, ser un mateix i lluitar pel que vols no és un camí exempt de patiment i esforç. És una metamorfosi dolorosa que et porta viure el teu ideal de vida laboral i relacions personals fins a les últimes conseqüències i impregna d’un sentit quasi místic el teu itinerari vital. El Steve Jobs ha mort jove, però ha tingut una existència plena, perquè com ell diu mai ha deixat d’estar “afamat” de projectes i somnis, i ha viscut sempre amb punt de “bogeria” per no donar res per impossible.
Començo a connectar punts. Si no m’hagués comprat l’iphone, no hauria tingut cap interès especial en sentir les seves paraules i hauria perdut l’oportunitat d’escoltar el meu cor. Vull seguir sempre afamada i boja com tu Steve, justament per poder mirar enrere i entendre tot el que he fet per arribar encara no sé a on.
Mossegar la poma i arrencar un tros de sentit a tot el que faig.
dilluns, 26 de setembre del 2011
La incertesa
El mot més recurrent que em ve a la boca darrerament és incertesa. Fonèticament és una paraula preciosa. Té certa profunditat sonora i aquest acabat amb essa final li aporta una dolçor especial, malgrat que semànticament sigui un punt inquietant. Segons el diccionari, el significat ens remet cap al buit d’aquelles coses que no sabem, que no podem preveure però que ens preocupen i ens situen en un estat d’alerta. Tot el que ens envolta avui és pura incertesa. Un present carregat d’inquietuds que ens superen i ens fan viure en un equilibri inestable, on totes les estructures trontollen i en qualsevol moment podem abocar-nos al buit desconegut.
La nostra generació penja del fil de les incerteses polítiques, socials i personals, com un funambulista sense pal experimentant un vertigen generalitzat. Volem comportar-nos com si aquest malestar global fos només un maldecap transitori i localitzat. Com si els esdeveniments extraordinaris que estem vivint darrerament no tinguessin conseqüències. Com si tot es pogués arreglar substituint la píndola que ens han donat fins ara els socialistes per una altra de més efectiva proposada pels partits conservadors. Cerquem la medicina miraculosa que ens ha de treure de la crisi a través dels vells models de fer política. Dels antics patrons de govern. Dels obsolets discursos superficials només aptes per a persones que no voten des de la consciència sinó des de l’oportunisme.
Les paraules i accions dels nostres líders més destacats estan plenes de contradiccions, incoherències, mentides i simplismes que alimenten encara més aquest buit de respostes que empitjora el nostre estat general. Creix la desafecció i alhora la necessitat irrevocable de canviar les coses. Som actors d’aquest teatre, no només formem part de la platea. No escoltem, també parlem. No obeïm, també decidim. I per descomptat, no podem donar per bo allò que entra en contradicció amb els principis bàsics d’uns mínims valors que cal complir per no caure en el màxim descrèdit. Mentre tinguem polítics suposadament d’esquerres amb patrimonis desorbitats demanant a la gent que viu al dia que renunciï a un estat del benestar potent; mentre tinguem polítics de dretes (ells mai són suposats) alimentant el populisme i la xenofòbia més deplorable; mentre tinguem un poder eclesial “suposadament regulador de la nostra moral” capaç permetre abusos sexuals a menors sense denunciar-los; mentre deixem que la gent mori de gana sense importar-nos perquè estan lluny i no els veiem; mentre no ens afecti que les farmacèutiques facin de la salut un negoci; mentre acceptem que el poder financer domini els nostres destins...Mentre tot es doni per bo, res pot alliberar-nos d’aquesta inquietud present.
La incertesa s’alimenta de l’apatia, del deixar fer practicant la vista grossa. Voler trobar respostes requereix la valentia de voler canviar les coses. Revisar el que no funciona. Eliminar el que no serveix. Demana un esforç i suposa un sacrifici perquè vol dir abandonar la individualitat i plantejar solucions en clau comunitària. La crisi ens ha posat de manifest que tots som vulnerables. Potser sentir-nos dèbils en aquest context d’incoherències ens fa prendre consciència de la importància de la nostra aportació en les decisions d’aquells que s’erigeixen com a representants de la voluntat col·lectiva.
El futur pot ser incert...però el present no ens ho podem permetre.
La nostra generació penja del fil de les incerteses polítiques, socials i personals, com un funambulista sense pal experimentant un vertigen generalitzat. Volem comportar-nos com si aquest malestar global fos només un maldecap transitori i localitzat. Com si els esdeveniments extraordinaris que estem vivint darrerament no tinguessin conseqüències. Com si tot es pogués arreglar substituint la píndola que ens han donat fins ara els socialistes per una altra de més efectiva proposada pels partits conservadors. Cerquem la medicina miraculosa que ens ha de treure de la crisi a través dels vells models de fer política. Dels antics patrons de govern. Dels obsolets discursos superficials només aptes per a persones que no voten des de la consciència sinó des de l’oportunisme.
Les paraules i accions dels nostres líders més destacats estan plenes de contradiccions, incoherències, mentides i simplismes que alimenten encara més aquest buit de respostes que empitjora el nostre estat general. Creix la desafecció i alhora la necessitat irrevocable de canviar les coses. Som actors d’aquest teatre, no només formem part de la platea. No escoltem, també parlem. No obeïm, també decidim. I per descomptat, no podem donar per bo allò que entra en contradicció amb els principis bàsics d’uns mínims valors que cal complir per no caure en el màxim descrèdit. Mentre tinguem polítics suposadament d’esquerres amb patrimonis desorbitats demanant a la gent que viu al dia que renunciï a un estat del benestar potent; mentre tinguem polítics de dretes (ells mai són suposats) alimentant el populisme i la xenofòbia més deplorable; mentre tinguem un poder eclesial “suposadament regulador de la nostra moral” capaç permetre abusos sexuals a menors sense denunciar-los; mentre deixem que la gent mori de gana sense importar-nos perquè estan lluny i no els veiem; mentre no ens afecti que les farmacèutiques facin de la salut un negoci; mentre acceptem que el poder financer domini els nostres destins...Mentre tot es doni per bo, res pot alliberar-nos d’aquesta inquietud present.
La incertesa s’alimenta de l’apatia, del deixar fer practicant la vista grossa. Voler trobar respostes requereix la valentia de voler canviar les coses. Revisar el que no funciona. Eliminar el que no serveix. Demana un esforç i suposa un sacrifici perquè vol dir abandonar la individualitat i plantejar solucions en clau comunitària. La crisi ens ha posat de manifest que tots som vulnerables. Potser sentir-nos dèbils en aquest context d’incoherències ens fa prendre consciència de la importància de la nostra aportació en les decisions d’aquells que s’erigeixen com a representants de la voluntat col·lectiva.
El futur pot ser incert...però el present no ens ho podem permetre.
dimecres, 14 de setembre del 2011
El naufragi de viure
Llegeixo a la contra de la Vanguardia una interessantíssima entrevista al filòsof Rafael Argullol que m’ha desencadenat un procés d’agitació neuronal profunda. Em sento identificada amb les respostes que dóna a preguntes que, de vegades, no tenen un perquè definit en el marc de la racionalitat absoluta. Comparteixo plenament amb ell aquest esperit de naufragi que és viure. Sentir-se viu és lluitar contra els elements més adversos, trobar la felicitat a la sortida d’un laberint ple d’obstacles i de proves de foc. Som uns Ulisses navegant a la recerca del sentit de la nostra pròpia existència en una odissea feta a la mida de les nostres aspiracions i carregada de perills, fruit de les nostres pors. Com sortir airosos d’aquest viatge que ens mostra el què som a través de les relacions que establim amb els altres?
L’Argullol explica que “els pensaments són emocions refredades i les emocions són pensaments sense domesticar”...Als 40 anys em considero encara una salvatge incapaç de mantenir a ratlla els meus pensaments carregats d’emocions. Voldria domesticar-me però flueixo a través dels perills com aquest heroi grec creuant les onades a la recerca de la meva pròpia utopia, encara que hagi de pagar el preu de la meva irracionalitat. El meu ideal de vida personal i col•lectiva em porta a mullar-me fins als ossos per trobar aquest sentit profund, únic i enriquidor que suposa experimentar a través del sedàs de les emocions i no protegida per la cuirassa de la racionalitat. Des de la llibertat d’elecció i no des de l’opressió de les convencions. Fluir en el límit de tot com a manera d’adquirir aquell coneixement extrem que no t’ensenyen enlloc i que has de cercar mitjançant l’experiència, de vegades plaent i positiva, d’altres destructiva i exemplaritzant.
“Conèixer-se a un mateix és reconciliar-se amb un mateix”, diu a l’entrevista. Jo començo ara a reconciliar-me amb la meva manera de ser i a perdonar-me les meves debilitats, que he après a identificar a través de la interacció desinteressada amb els altres. Som el que donem i rebem el que projectem. Ens construïm com a individus dins de la col•lectivitat a través de l’intercanvi mutu de sentiments, ambicions i anhels. Aquesta recerca de coneixement que s’assoleix, segons ell, “reexplorant les coses amb una llum diferent”, ens porta a descobrir la veritable essència de la nostra personalitat i el sentit finalista d’una vida amb data de caducitat. Naveguem a les fosques fins que aprenem a cercar la claror en la profunditat del nostre propi jo. És en aquest punt quan estem en disposició de gaudir de la preuada felicitat.
“I com és pot conquerir la felicitat”, li pregunta el periodista. I ell contesta: “en el moment que no la cerques és quan se’t dóna”...cal doncs abandonar les bruixoles i deixar-se portar pel misteri del teu propi naufragi.
L’Argullol explica que “els pensaments són emocions refredades i les emocions són pensaments sense domesticar”...Als 40 anys em considero encara una salvatge incapaç de mantenir a ratlla els meus pensaments carregats d’emocions. Voldria domesticar-me però flueixo a través dels perills com aquest heroi grec creuant les onades a la recerca de la meva pròpia utopia, encara que hagi de pagar el preu de la meva irracionalitat. El meu ideal de vida personal i col•lectiva em porta a mullar-me fins als ossos per trobar aquest sentit profund, únic i enriquidor que suposa experimentar a través del sedàs de les emocions i no protegida per la cuirassa de la racionalitat. Des de la llibertat d’elecció i no des de l’opressió de les convencions. Fluir en el límit de tot com a manera d’adquirir aquell coneixement extrem que no t’ensenyen enlloc i que has de cercar mitjançant l’experiència, de vegades plaent i positiva, d’altres destructiva i exemplaritzant.
“Conèixer-se a un mateix és reconciliar-se amb un mateix”, diu a l’entrevista. Jo començo ara a reconciliar-me amb la meva manera de ser i a perdonar-me les meves debilitats, que he après a identificar a través de la interacció desinteressada amb els altres. Som el que donem i rebem el que projectem. Ens construïm com a individus dins de la col•lectivitat a través de l’intercanvi mutu de sentiments, ambicions i anhels. Aquesta recerca de coneixement que s’assoleix, segons ell, “reexplorant les coses amb una llum diferent”, ens porta a descobrir la veritable essència de la nostra personalitat i el sentit finalista d’una vida amb data de caducitat. Naveguem a les fosques fins que aprenem a cercar la claror en la profunditat del nostre propi jo. És en aquest punt quan estem en disposició de gaudir de la preuada felicitat.
“I com és pot conquerir la felicitat”, li pregunta el periodista. I ell contesta: “en el moment que no la cerques és quan se’t dóna”...cal doncs abandonar les bruixoles i deixar-se portar pel misteri del teu propi naufragi.
diumenge, 21 d’agost del 2011
Holanda, una finestra oberta
Com m’ha agradat la manera de viure holandesa!!! Després d’aquest viatge he descobert que la meva ànima s’identifica plenament amb aquest petit país banyera ofegat d’aigua i ple de barreres per mantenir a ratlla un mar que el pot devorar en qualsevol moment. És un territori en lluita continua contra els elements. Un tros de terra desafiant que planta cara al gegant blau amb intel•ligència i enginyeria de supervivència. Un espai que no hauria d’existir i si ho fa és perquè la gent que l’habita no té por als reptes, ni les adversitats, i treballa conjuntament per mantenir aquest equilibri contra natura.
Holanda és un horitzó continuat. Un prat inabastable. Tot és tan pla que sembla que la línia imaginària que aplega terra i cel no la puguis assolir mai. El verd és molt intens. Les casetes sempre estan amb els finestrals oberts com si els seus ocupants volguessin compartir amb tu la seva intimitat acollidora. Els holandesos tenen aquesta qualitat que a nosaltres ens sobte per la nostra cultura tan arrelada de la propietat privada i la privacitat. Obren les finestres de casa seva com un aparador i fan del seu espai propi una part més del paisatge col•lectiu compartit. No tanquen els jardins, no posen barreres a la bellesa que ells mateixos creen per fer més agradable l’entorn immediat de vida. Et conviden a trepitjar la seva propietat i mirar la seva vida quotidiana sense vergonyes ni complexes.
Amsterdam, la capital, seria la màxima expressió d’aquesta idiosincràsia tan peculiar del modus vivendi holandès. No és fàcil humanitzar els espais i posar el benestar de les persones per sobre de la materialitat o el progrés més absurd, encapçalat per polítiques d’urbanisme invasiu o una mobilitat basada en la preponderància del cotxe. Té un encant a l’antiga. Una horitzontalitat que la fa propera, ja que els barris són de casetes baixes semblants més un poble que una ciutat. Les voreres estan plenes de testos florits i la via pública és el jardí de tothom. No li calen edificis de grans arquitectes, ni gratacels desafiants, ni grans avingudes carregades de cotxes fumejants, per fer-la més important. Aquí s’imposa la bellesa estètica d’una arquitectura d’altres temps perfectament conservada i manen les bicicletes. Milers i milers d’aquests vehicles tan saludables movent-se frenètics pels carrers de la ciutat, convivint en perfecta harmonia amb el tramvia i els vianants, en un caos de timbres i catenàries que a mi m’enganxa. Un desordre que funciona amb coordinació i t’aporta una nova dimensió del que pot ser una ciutat si es dissenya a la mida de l’home i no dels Deus.
Amsterdam és preciosa, desitjable, malgrat la sordidesa del seu barri vermell amb aquelles sirenes sense cua atrapades rere les peixeres. Una ciutat meravellosament ben distribuïda. Estèticament equilibrada, amb la quantitat exacta d’aigua i ciment, de verd i maons. Un espai tolerant amb les prohibicions i respectuós amb la diferència. No a tothom li agrada ser lliure i decidir per ell mateix que és el que li convé o no. Ja qui prefereix viure des de la prohibició imposada i ja qui opta per un camí més complex, però alhora més enriquidor, que és el de decidir per ell mateix què és el que vol fer i regular-se col•lectivament des d’una moral molt més personal, però sens dubte molt més compromesa...si ets del segon grup Amsterdam és el teu paradís. El teu petit racó de llibertat. Una gran finestra que t’ensenya el seu interior i et convida a entrar-hi sense coaccions, que no vol dir sense obligacions.
Holanda és un horitzó continuat. Un prat inabastable. Tot és tan pla que sembla que la línia imaginària que aplega terra i cel no la puguis assolir mai. El verd és molt intens. Les casetes sempre estan amb els finestrals oberts com si els seus ocupants volguessin compartir amb tu la seva intimitat acollidora. Els holandesos tenen aquesta qualitat que a nosaltres ens sobte per la nostra cultura tan arrelada de la propietat privada i la privacitat. Obren les finestres de casa seva com un aparador i fan del seu espai propi una part més del paisatge col•lectiu compartit. No tanquen els jardins, no posen barreres a la bellesa que ells mateixos creen per fer més agradable l’entorn immediat de vida. Et conviden a trepitjar la seva propietat i mirar la seva vida quotidiana sense vergonyes ni complexes.
Amsterdam, la capital, seria la màxima expressió d’aquesta idiosincràsia tan peculiar del modus vivendi holandès. No és fàcil humanitzar els espais i posar el benestar de les persones per sobre de la materialitat o el progrés més absurd, encapçalat per polítiques d’urbanisme invasiu o una mobilitat basada en la preponderància del cotxe. Té un encant a l’antiga. Una horitzontalitat que la fa propera, ja que els barris són de casetes baixes semblants més un poble que una ciutat. Les voreres estan plenes de testos florits i la via pública és el jardí de tothom. No li calen edificis de grans arquitectes, ni gratacels desafiants, ni grans avingudes carregades de cotxes fumejants, per fer-la més important. Aquí s’imposa la bellesa estètica d’una arquitectura d’altres temps perfectament conservada i manen les bicicletes. Milers i milers d’aquests vehicles tan saludables movent-se frenètics pels carrers de la ciutat, convivint en perfecta harmonia amb el tramvia i els vianants, en un caos de timbres i catenàries que a mi m’enganxa. Un desordre que funciona amb coordinació i t’aporta una nova dimensió del que pot ser una ciutat si es dissenya a la mida de l’home i no dels Deus.
Amsterdam és preciosa, desitjable, malgrat la sordidesa del seu barri vermell amb aquelles sirenes sense cua atrapades rere les peixeres. Una ciutat meravellosament ben distribuïda. Estèticament equilibrada, amb la quantitat exacta d’aigua i ciment, de verd i maons. Un espai tolerant amb les prohibicions i respectuós amb la diferència. No a tothom li agrada ser lliure i decidir per ell mateix que és el que li convé o no. Ja qui prefereix viure des de la prohibició imposada i ja qui opta per un camí més complex, però alhora més enriquidor, que és el de decidir per ell mateix què és el que vol fer i regular-se col•lectivament des d’una moral molt més personal, però sens dubte molt més compromesa...si ets del segon grup Amsterdam és el teu paradís. El teu petit racó de llibertat. Una gran finestra que t’ensenya el seu interior i et convida a entrar-hi sense coaccions, que no vol dir sense obligacions.
dissabte, 6 d’agost del 2011
Carta des de Bèlgica
Estic a Bèlgica, un desgovern de país molt bufó. Un estat en funcions per la imminent trencadissa d’aquest territori de dues cares, una de ben flamenca i una altra afrancesada impossible d’entendre’s. Més de 400 dies de buit legal que fan d’aquest petit estat un exemple que posa de manifest per a què serveixen els polítics...aquí, sens dubte, per a res. Per barallar-se entre ells, mentre la vida segueix tranquil•la dins de les cases, les places i els carrers de les ciutats i pobles que jo i la meva família visitem encantats. Una manca de poder polític, que no d’autoritat cívica, que demostra la incapacitat de Bèlgica d’assumir les diferències -tan idiomàtiques com culturals-, reconduir l’ascens dels sentiments patriòtics-nacionalistes, i trobar punts d’unió entre totes dues personalitats, o maneres de sentir-se belga, plenament vàlides i no excloents.
Bèlgica és com un matrimoni mal avingut. Tants anys d’incomunicació i malentesos, han portat a la parella a tirar-se els plats per sobre sense opció a la reconciliació i ja veurem, si amb custòdia compartida de la capital de l’estat. Brussel•les s’erigeix com la gran paradoxa. La ciutat que acull el parlament de tots els països de la Unió Europea, és a dir un exemple d’entesa multicultural del vell continent, és incapaç de posar seny en aquesta escalada de divisió territorial i alhora es converteix en objecte de desig de flamencs i valons. Una capital francòfona en territori de l’enemic separatista i republicà!! En fi, un pollastre que té ben preocupat al monarca Albert II, que veu com el seu regne es parteix en dos, deixant-lo amb el cor dividit i la corona escapçada (...potser això és el que el preocupa més).
Estem allotjats a Thy-le-Baudin, al Sud de Brussel•les, en una caseta de pedra preciosa enmig dels camps de blat, les pastures i els gegants molins de vent de la companyia elèctrica belga. No cal dir que aquests productors d’electricitat (neta i verda!!!) em tenen fascinada. Són uns gegants de ferro blancs que em fan sentir formiga. Veure’ls de prop és com pujar en un helicòpter sense capota. En qualsevol moment gràcies a la força de les aspes pentinades pel vent pots sortir elevat cap als núvols, en un enlairament silenciós que t’aixeca Bèlgica del terra. El clima és canviant i l’activitat atmosfèrica important, fet que em regala uns cels preciosos ara d’un blau intens i núvols de cotó penjats del no res; ara pintats de grisos i platejats, carregats d’infinites gotes d’aigua que reguen un paisatge verd i frondós, tacat de flors multicolors i espigues que em fan sentir en un quadre impressionista. Voltem en bicicleta per les tardes plujoses a la recerca d’un paisatge ideal, d’una fotografia perfecta.
En aquesta setmana belga hem visitat Gand, Bruixes i Brussel•les i ens hem deixat caure per Luxenburg, ciutat senyorial del país veí amb aura ducal i tercer país del món amb la renda per càpita més alta del món...allà hi ha molts euros concentrats (potser tots els que farien falta per eradicar la pobresa del planeta!!!). Totes elles són petits tresors de l’arquitectura, un esclat de gòtic i barroc que et deixa els ulls impregnats de pedres i edificis singulars. M’emporto en el record de la memòria de viatges l’estètica romàntica dels canals de Gand i Bruixes. L’aigua, entremig dels palaus i cases decorades amb flors de mils colors, sempre aporta aquest punt de bellesa augmentada al reflectir com a mirall tot el que l’envolta. Reinventant les formes, transformades pel moviment de la corrent.
Demà marxo cap a Holanda. Amsterdam, la ciutat de les llibertats, del viure i deixar viure m’hi espera. Quines ganes d’anar-hi! M’encanta la manca de prohibicions, l’autoregulació dels espais, les bicicletes circulant sense obstacles per la trama urbana, les pintures de Van Gogh, els canals, l’esperit alternatiu, la manca de sentit de propietat...una ciutat a la mida de les meves aspiracions personals. No em trobaré estranya.
Bèlgica és com un matrimoni mal avingut. Tants anys d’incomunicació i malentesos, han portat a la parella a tirar-se els plats per sobre sense opció a la reconciliació i ja veurem, si amb custòdia compartida de la capital de l’estat. Brussel•les s’erigeix com la gran paradoxa. La ciutat que acull el parlament de tots els països de la Unió Europea, és a dir un exemple d’entesa multicultural del vell continent, és incapaç de posar seny en aquesta escalada de divisió territorial i alhora es converteix en objecte de desig de flamencs i valons. Una capital francòfona en territori de l’enemic separatista i republicà!! En fi, un pollastre que té ben preocupat al monarca Albert II, que veu com el seu regne es parteix en dos, deixant-lo amb el cor dividit i la corona escapçada (...potser això és el que el preocupa més).
Estem allotjats a Thy-le-Baudin, al Sud de Brussel•les, en una caseta de pedra preciosa enmig dels camps de blat, les pastures i els gegants molins de vent de la companyia elèctrica belga. No cal dir que aquests productors d’electricitat (neta i verda!!!) em tenen fascinada. Són uns gegants de ferro blancs que em fan sentir formiga. Veure’ls de prop és com pujar en un helicòpter sense capota. En qualsevol moment gràcies a la força de les aspes pentinades pel vent pots sortir elevat cap als núvols, en un enlairament silenciós que t’aixeca Bèlgica del terra. El clima és canviant i l’activitat atmosfèrica important, fet que em regala uns cels preciosos ara d’un blau intens i núvols de cotó penjats del no res; ara pintats de grisos i platejats, carregats d’infinites gotes d’aigua que reguen un paisatge verd i frondós, tacat de flors multicolors i espigues que em fan sentir en un quadre impressionista. Voltem en bicicleta per les tardes plujoses a la recerca d’un paisatge ideal, d’una fotografia perfecta.
En aquesta setmana belga hem visitat Gand, Bruixes i Brussel•les i ens hem deixat caure per Luxenburg, ciutat senyorial del país veí amb aura ducal i tercer país del món amb la renda per càpita més alta del món...allà hi ha molts euros concentrats (potser tots els que farien falta per eradicar la pobresa del planeta!!!). Totes elles són petits tresors de l’arquitectura, un esclat de gòtic i barroc que et deixa els ulls impregnats de pedres i edificis singulars. M’emporto en el record de la memòria de viatges l’estètica romàntica dels canals de Gand i Bruixes. L’aigua, entremig dels palaus i cases decorades amb flors de mils colors, sempre aporta aquest punt de bellesa augmentada al reflectir com a mirall tot el que l’envolta. Reinventant les formes, transformades pel moviment de la corrent.
Demà marxo cap a Holanda. Amsterdam, la ciutat de les llibertats, del viure i deixar viure m’hi espera. Quines ganes d’anar-hi! M’encanta la manca de prohibicions, l’autoregulació dels espais, les bicicletes circulant sense obstacles per la trama urbana, les pintures de Van Gogh, els canals, l’esperit alternatiu, la manca de sentit de propietat...una ciutat a la mida de les meves aspiracions personals. No em trobaré estranya.
diumenge, 24 de juliol del 2011
Miracle al barri
Aquesta història que us explicaré és ben increïble però certa. S’ha de tenir dosis fe per creure-se-la, però a quantes coses de la vida has de posar una mica de la teva part i un punt d’imaginació per fer-les reals com la vida mateixa. Aquest conte comença a un barri obrer i marginal de qualsevol ciutat. El nostre protagonista és en Juan Mi, un desarrelat familiar de 25 anys. Sense estudis ni ofici. Una ànima perduda amb un cos sense límits per experimentar el costat més passat de la vida. Un penques simpàtic. Un drogadicte ocasional que es col•loca per aguantar de festa fins a caure exhaust. Un hortera del món del motor, del cotxe tunejat i de la moto sense silenciador . Un fan de les pel•lis porno, dels bars de putes, de la Fórmula 1, del David Bisbal, de la Shakira i la Lady Gaga. Un masclista amb nena d’infart: la Jessi, la seva princesa de barri i caixera del Lidl. Un romàntic ocasional que el dia dels enamorats regala una capseta amb tres tangues de cors del mercadillo del dijous i un DVD del seu artista de cinema preferit, el Nacho Vidal, que es titula “Por San Valentín, te la hinco hasta el fin”... En fi, que us haig de dir d’en Juan Mi, una peça d’home totalment fruit de les seves circumstàncies que sorprèn, però, pel seu devotisme. Una fe cega personalitzada en una estampa-calendari de la verge de la Moreneta que l'acompanya des de l'any 1995. Us preguntareu com es pot ser creient amb aquest panorama de descreença vital tan evident? Doncs ni més ni menys per l’efecte de la superstició més arrelada i irracional. Un esperit perdut lliurat sense concessions a la Mare de Deu per la incapacitat de desprendre’s de l’efecte hipnòtic i protector d’un tros de cartolina. Un amulet sobrenatural que li va regalar la seva mare abans de morir perquè el protegís de tot mal. Cada nit abans d’anar al llit la treia de la cartera, la posava sota el coixí i s’adormia acaronant-la amb els dits. Una dependència que no podia ser altra cosa que el presagi d’un futur que no es podia passar per alt. Qui havia de dir al Juan Mi que aquella nit de festa descontrolada canviaria la seva vida radicalment...un dissabte transcendental.
Vestit per matar a l’estil banda llatina i perfumat de cap a peus amb mitja ampolla de colònia Jack’s. A la butxaca dreta, la cartera i dins d’aquesta entre el carnet de conduir i el d’identitat, la Moreneta. A l’esquerra la paperina de coca, les “pastis” i el preservatiu talla King Size, ultra-sensitive, rugós i amb gust de maduixa (de préssec mai...la Jessi és al•lèrgica!!!). La cançó del Pure Intuition de la Shakira a tot taco desbordant-se pels mil altaveus del cotxe. La seva nena al costat amb un mini-vestit ultra enganxat al cos, talons d’infart, pits desbordats sobre l’escot, arrecades descomunals i maquillada com l’Amy Winehouse. Abans d’entrar a la disco, unes ratlles com a aperitiu. Amb l’emoció de la festa i la foscor de la nit no s’adona que en comptes de tallar-les amb el DNI les separa amb l’estampeta. Una manca de respecte desintencionada catalitzadora d’uns esdeveniments sobrenaturals inexplicables.
Comença el “subidon”. L’alcohol rega la seva sang, la música de la disco embogeix la seva consciència, la Jessi l’escalfa la bragueta incitant-lo amb el seu ball provocadorament sensual i al costat d’ella... la Verge. Quieta. Amb mirada estoica i aura fluorescent. “FLIPO, FLIPO, FLIPO. Estas pastis que me ha vendido el Mohamed son LAAAA OOOOSTIA!!!!!”, pensa el Juan Mi captivat pel miratge de la imatge divina. No n’és conscient encara de la magnitud de la presència. La música in crescendo amb ritme monòton. TUM, TUM, TUM, TUM. La verge li estén la mà amb intenció de rescatar-lo. D’allunyar-lo d’aquell ambient de Sodoma i Gomorra desfermada. Ell fa cas omís. Ja no pot més. Tot dóna voltes. Tot és inestable, difús. Per efecte de les drogues la música ja s’allunya del cervell i ressona més lenta. L’espai agafa profunditat, dimensionalitat infinita, i perd nitidesa. La mirada s’enterboleix. Flota i se sent com una ploma ingràvida. La nit avança i el sexe prem. Cap a al cotxe a destrossar la Jessi (en sentit figurat, és clar!!!) amb un toc de romanticisme. Una balada del David Bisbal, d’aquelles que t’arriben al cor per la seva profunditat, rebota contra els vidres fumats del vehicle. Seients preparats per abatre’s totalment i un canvi de marxes que s’amaga per no destorbar ni fer competència a la seva arma d’atac. Comença el ball de gemecs que de sobte és interromput.
-Jessi, TIA, TIA, TIA ...la Virgen nos está mirando por la ventana!!!! Yo así no puedo follar que me coooorto. Anda tápate, tápate que la ofendes!! Un respeto a la madre de Dios, JODERRRRR. YA SÉ QUE ES NEGRA JESSI Y CUESTA DE VER PERO NO LA VES QUE ME ESTÁ SONRIENDO!!
-Juan Mi, NO ME SEAS CAPULLO!!! Estoy más caliente que el chocho de la Shakira en la tribuna del Barça...O me follas ahora o te la corto con el cuchillo japonés del bazar del súper que llevo en el bolso . QUÉ VIRGEN NI QUE OSTIAS!!!!. Aquí no nos mira nadie. Ya te tengo dicho que no te metas tantos tripis, leche!!!, que no me rindessss.
-Jessi tia, QUE NO ESTOY LOOOOCO OSTIASSS!! La he visto antes en la disco y ahora aquí. Está en todas partes. Me mira....pero tú no la ves???? Es la misma que la de la estampa que llevo en la cartera. Mírala es ella, tá ahí JESSI!!!!
-Tusss estás obsesionao Juan Mi. Anda, anda, dame esa estampa que yo arreglo esto a mi manera- La Jessi li agafa de les mans i li trenca en quatre trossos que tira per la finestra. Ell, desesperat i entre plors surt a recollir aquella verge esmicolada. L’encanteri es fon. La Moreneta desapareix, ja no el mira. Ara sí, està sol. Puja de nou al cotxe sense dir cap més paraula. El posa en marxa i accelera de 0-100 en els mínims segons imprescindibles. Una carrera embogida que acaba en un accident terrible. Ell, tetraplègic. Ella, amb un coma vegetatiu.
Un parell de mesos més tard des del llit de l’hospital, sentint-se un cap sense cos, una ànima escapçada, veu com una mà amiga li acaricia el cap. Ha tornat. No està drogat. No està begut, només entubat. Ha vingut a ajudar-lo. Aquelles mans negres envoltades d’una aura enlluernadora el guareixen. La seva veu hipnòtica el convida a deixar-ho tot per Ella: “Vine a Montserrat. És casa teva. Vine amb mi fill meu”. L’electricitat torna a les seves extremitats. MIRACLE, MIRACLE!!! Diuen els habitants del entorns de la muntanya santa que aquella nit les pedres arrodonides i esveltes es van encendre com bombetes incandescents en la negra nit.
El cas del Juan Mi va donar la volta al món. El Vaticà no va negar els fets i va certificar aquella aparició Mariana des del primer moment. La curació era irrefutable. Les peregrinacions al barri de milers de persones van convertir aquell polígon d’habitatges del desarrollismo franquista en un santuari, en un lloc d’esperança. Una font de llum per als desesperats, per als desnonats de la vida, els oblidats de la felicitat. A la porta d’entrada de casa seva i sobre les restes del seu cotxe tunejat penjaven tot d’ex-vots: cames, caps i braços de ninos, fotografies de nens malalts, rodes de cadires, flors, cartes, desitjos... objectes de tota mena carregats de màgia curativa. Fins i tot es venien souvenirs del Juan Mi al forn, al súper, a la peixateria. Talles petites amb la seva imatge i una moreneta als braços que eren visibles en la foscor. Gent de tota condició social s’apropava al barri per conèixer el lloc on havia viscut l’Home Miracle, l’escollit de Déu, ara convertit en el germà Joan Miquel després de la seva estada a Montserrat i ingrés en l’orde benedictina.
Havien passat ja 10 anys. El papa de Roma, en la seva darrera visita a la ciutat va atorgar-li en vida la santedat i va celebrar conjuntament amb ell una missa, retransmesa a tots els països del món, des de la pista de la disco on va haver la primera aparició, ara convertida en lloc de visita mística imprescindible per a tot cristià. Va ser en aquell mateix instant, mentre la tele de l’habitació de la Jessi estava sintonitzada amb l’esdeveniment de l’any quan va obrir els ulls de cop....el que no recorda la suburbial princesa adormida és que aquella matinada, va rebre una visita inesperada. Algú vestit amb xandall blanc, cadena d’or al pit amb crucifix i olor a colònia barata es va colar a la seva estança. Li va agafar la mà fort. Li va fer un petó suau i tendre als llavis. I li va deixar sota el coixí un calendari-estampa vell i reconstruït amb celo de l’any 95...Miracle o destí?
Vestit per matar a l’estil banda llatina i perfumat de cap a peus amb mitja ampolla de colònia Jack’s. A la butxaca dreta, la cartera i dins d’aquesta entre el carnet de conduir i el d’identitat, la Moreneta. A l’esquerra la paperina de coca, les “pastis” i el preservatiu talla King Size, ultra-sensitive, rugós i amb gust de maduixa (de préssec mai...la Jessi és al•lèrgica!!!). La cançó del Pure Intuition de la Shakira a tot taco desbordant-se pels mil altaveus del cotxe. La seva nena al costat amb un mini-vestit ultra enganxat al cos, talons d’infart, pits desbordats sobre l’escot, arrecades descomunals i maquillada com l’Amy Winehouse. Abans d’entrar a la disco, unes ratlles com a aperitiu. Amb l’emoció de la festa i la foscor de la nit no s’adona que en comptes de tallar-les amb el DNI les separa amb l’estampeta. Una manca de respecte desintencionada catalitzadora d’uns esdeveniments sobrenaturals inexplicables.
Comença el “subidon”. L’alcohol rega la seva sang, la música de la disco embogeix la seva consciència, la Jessi l’escalfa la bragueta incitant-lo amb el seu ball provocadorament sensual i al costat d’ella... la Verge. Quieta. Amb mirada estoica i aura fluorescent. “FLIPO, FLIPO, FLIPO. Estas pastis que me ha vendido el Mohamed son LAAAA OOOOSTIA!!!!!”, pensa el Juan Mi captivat pel miratge de la imatge divina. No n’és conscient encara de la magnitud de la presència. La música in crescendo amb ritme monòton. TUM, TUM, TUM, TUM. La verge li estén la mà amb intenció de rescatar-lo. D’allunyar-lo d’aquell ambient de Sodoma i Gomorra desfermada. Ell fa cas omís. Ja no pot més. Tot dóna voltes. Tot és inestable, difús. Per efecte de les drogues la música ja s’allunya del cervell i ressona més lenta. L’espai agafa profunditat, dimensionalitat infinita, i perd nitidesa. La mirada s’enterboleix. Flota i se sent com una ploma ingràvida. La nit avança i el sexe prem. Cap a al cotxe a destrossar la Jessi (en sentit figurat, és clar!!!) amb un toc de romanticisme. Una balada del David Bisbal, d’aquelles que t’arriben al cor per la seva profunditat, rebota contra els vidres fumats del vehicle. Seients preparats per abatre’s totalment i un canvi de marxes que s’amaga per no destorbar ni fer competència a la seva arma d’atac. Comença el ball de gemecs que de sobte és interromput.
-Jessi, TIA, TIA, TIA ...la Virgen nos está mirando por la ventana!!!! Yo así no puedo follar que me coooorto. Anda tápate, tápate que la ofendes!! Un respeto a la madre de Dios, JODERRRRR. YA SÉ QUE ES NEGRA JESSI Y CUESTA DE VER PERO NO LA VES QUE ME ESTÁ SONRIENDO!!
-Juan Mi, NO ME SEAS CAPULLO!!! Estoy más caliente que el chocho de la Shakira en la tribuna del Barça...O me follas ahora o te la corto con el cuchillo japonés del bazar del súper que llevo en el bolso . QUÉ VIRGEN NI QUE OSTIAS!!!!. Aquí no nos mira nadie. Ya te tengo dicho que no te metas tantos tripis, leche!!!, que no me rindessss.
-Jessi tia, QUE NO ESTOY LOOOOCO OSTIASSS!! La he visto antes en la disco y ahora aquí. Está en todas partes. Me mira....pero tú no la ves???? Es la misma que la de la estampa que llevo en la cartera. Mírala es ella, tá ahí JESSI!!!!
-Tusss estás obsesionao Juan Mi. Anda, anda, dame esa estampa que yo arreglo esto a mi manera- La Jessi li agafa de les mans i li trenca en quatre trossos que tira per la finestra. Ell, desesperat i entre plors surt a recollir aquella verge esmicolada. L’encanteri es fon. La Moreneta desapareix, ja no el mira. Ara sí, està sol. Puja de nou al cotxe sense dir cap més paraula. El posa en marxa i accelera de 0-100 en els mínims segons imprescindibles. Una carrera embogida que acaba en un accident terrible. Ell, tetraplègic. Ella, amb un coma vegetatiu.
Un parell de mesos més tard des del llit de l’hospital, sentint-se un cap sense cos, una ànima escapçada, veu com una mà amiga li acaricia el cap. Ha tornat. No està drogat. No està begut, només entubat. Ha vingut a ajudar-lo. Aquelles mans negres envoltades d’una aura enlluernadora el guareixen. La seva veu hipnòtica el convida a deixar-ho tot per Ella: “Vine a Montserrat. És casa teva. Vine amb mi fill meu”. L’electricitat torna a les seves extremitats. MIRACLE, MIRACLE!!! Diuen els habitants del entorns de la muntanya santa que aquella nit les pedres arrodonides i esveltes es van encendre com bombetes incandescents en la negra nit.
El cas del Juan Mi va donar la volta al món. El Vaticà no va negar els fets i va certificar aquella aparició Mariana des del primer moment. La curació era irrefutable. Les peregrinacions al barri de milers de persones van convertir aquell polígon d’habitatges del desarrollismo franquista en un santuari, en un lloc d’esperança. Una font de llum per als desesperats, per als desnonats de la vida, els oblidats de la felicitat. A la porta d’entrada de casa seva i sobre les restes del seu cotxe tunejat penjaven tot d’ex-vots: cames, caps i braços de ninos, fotografies de nens malalts, rodes de cadires, flors, cartes, desitjos... objectes de tota mena carregats de màgia curativa. Fins i tot es venien souvenirs del Juan Mi al forn, al súper, a la peixateria. Talles petites amb la seva imatge i una moreneta als braços que eren visibles en la foscor. Gent de tota condició social s’apropava al barri per conèixer el lloc on havia viscut l’Home Miracle, l’escollit de Déu, ara convertit en el germà Joan Miquel després de la seva estada a Montserrat i ingrés en l’orde benedictina.
Havien passat ja 10 anys. El papa de Roma, en la seva darrera visita a la ciutat va atorgar-li en vida la santedat i va celebrar conjuntament amb ell una missa, retransmesa a tots els països del món, des de la pista de la disco on va haver la primera aparició, ara convertida en lloc de visita mística imprescindible per a tot cristià. Va ser en aquell mateix instant, mentre la tele de l’habitació de la Jessi estava sintonitzada amb l’esdeveniment de l’any quan va obrir els ulls de cop....el que no recorda la suburbial princesa adormida és que aquella matinada, va rebre una visita inesperada. Algú vestit amb xandall blanc, cadena d’or al pit amb crucifix i olor a colònia barata es va colar a la seva estança. Li va agafar la mà fort. Li va fer un petó suau i tendre als llavis. I li va deixar sota el coixí un calendari-estampa vell i reconstruït amb celo de l’any 95...Miracle o destí?
dimecres, 20 de juliol del 2011
Les fulles del Fondo
El barri del Fondo de Santa Coloma em té captivada. És agrest, costerut, esquerp, caòtic, atapeït, incomprès. Una unió de dificultats habitada per infinitat de nacionalitats que conformen una xarxa de vides creuades que, d’entrada, no tenen res a veure i que en el fons comparteixen un destí comú que harmonitza la seva existència. Una amalgama de persones que intenten construir un futur en un tros de terra aliè enmig de la meva ciutat. Xinesos, àrabs, paquistanesos, romanesos, dominicans, equatorians, bolivians, senegalesos, gambians…totes les llengües, tots els colors fent-se un lloc a milers de quilòmetres de les seves arrels. Són com fulles dispersades pel vent de l’arbre original en una tardor incerta que aterren en un desert de carrers vertiginosos, que serpentegen com una muntanya russa els límits de la ciutat. Una arca de Noé superant un diluvi, escrivint el seu futur a la deriva a cinc minuts de casa meva.
El Fondo ha anat creixent a batzegades i sempre ha estat territori d’acollida. La mare que abraça l’estranger i el fa sentir com a casa. Abans andalusos, avui representants dels cinc continents. Les escales de veïns són torres de Babel i els comerços i negocis de restauració expressen totes les necessitats d’una població diversa que necessita trobar-se com a casa. Olorar els seus plats cuinats, pentinar-se al seu estil, vestir-se a la seva manera...crear aquest efecte il•lusori de proximitat en la llunyania per tal de lluitar contra l’enyorança més profunda. També és un racó de desesperança, de marginació , d’abandó , d’incomprensió cap al patiment d’aquelles persones que no són ningú perquè legalment no existeixen.
Un territori d’ombres que no volem veure ni entendre. El desconegut genera recança i la por ens porta a l’expressió de la xenofòbia més deplorable encapçalada en la representació de tres regidors de Plataforma per Catalunya en el meu municipi. De vegades penso qui hi ha darrera d’aquests vots enverinats. Veïns i veïnes de cara amable i cor liquat. Persones que necessiten apuntar amb el dit a tercers per resoldre els seus problemes que no són altres que el propi funcionament injust de la nostra societat imperfecta.
La veritat és que estic inquieta. Veig com plantegem les polítiques de seguretat generant un quadre d’acció on encerclem en vermell col•lectius vulnerables . Passem pel mateix colador delinqüents i marginats només pel fet que comparteixen la mateixa nacionalitat estrangera. Aquest cofoisme policial de la Badalona d’Albiol o aquestes eradicacions dels manteros exemplaritzants a Barcelona són preocupants. Els discursos amb un marcat caràcter de desinfecció donen molt aire per cultivar més vots xenòfobs, per construir més consciències col•lectives favorables al rebuig irracional cap a l’estranger. Perquè el virus de la incomprensió s’estengui.
Caldria que tots un dia ens sentíssim com una fulla abandonada rodolant carrer avall en el Fondo de la meva ciutat.
El Fondo ha anat creixent a batzegades i sempre ha estat territori d’acollida. La mare que abraça l’estranger i el fa sentir com a casa. Abans andalusos, avui representants dels cinc continents. Les escales de veïns són torres de Babel i els comerços i negocis de restauració expressen totes les necessitats d’una població diversa que necessita trobar-se com a casa. Olorar els seus plats cuinats, pentinar-se al seu estil, vestir-se a la seva manera...crear aquest efecte il•lusori de proximitat en la llunyania per tal de lluitar contra l’enyorança més profunda. També és un racó de desesperança, de marginació , d’abandó , d’incomprensió cap al patiment d’aquelles persones que no són ningú perquè legalment no existeixen.
Un territori d’ombres que no volem veure ni entendre. El desconegut genera recança i la por ens porta a l’expressió de la xenofòbia més deplorable encapçalada en la representació de tres regidors de Plataforma per Catalunya en el meu municipi. De vegades penso qui hi ha darrera d’aquests vots enverinats. Veïns i veïnes de cara amable i cor liquat. Persones que necessiten apuntar amb el dit a tercers per resoldre els seus problemes que no són altres que el propi funcionament injust de la nostra societat imperfecta.
La veritat és que estic inquieta. Veig com plantegem les polítiques de seguretat generant un quadre d’acció on encerclem en vermell col•lectius vulnerables . Passem pel mateix colador delinqüents i marginats només pel fet que comparteixen la mateixa nacionalitat estrangera. Aquest cofoisme policial de la Badalona d’Albiol o aquestes eradicacions dels manteros exemplaritzants a Barcelona són preocupants. Els discursos amb un marcat caràcter de desinfecció donen molt aire per cultivar més vots xenòfobs, per construir més consciències col•lectives favorables al rebuig irracional cap a l’estranger. Perquè el virus de la incomprensió s’estengui.
Caldria que tots un dia ens sentíssim com una fulla abandonada rodolant carrer avall en el Fondo de la meva ciutat.
dimarts, 14 de juny del 2011
Carta a Joan Margarit
Sóc una lectora de poesia iniciàtica. M’he aficionat tard, tot just quan els 40 anys han entrat a la meva vida i m’han fet veure tot el que he deixat de fer i que em resulta imprescindible per entendre’m a mi mateixa. Comprendre d’una vegada la manera tan personal que tinc de desfullar la vida, sempre diferent a la resta de la gent i alhora tan carregada de moments metafòrics, vivències simbòliques, sensacions límits i sentiments a la deriva que es barregen desordenats, confusos, espantats, en la calaixera dels trastos amagats, la que no volem remenar perquè ens posa de manifest tota la feina ajornada.
Aquest Sant Jordi em vaig autoregalar un recull teu de poesia. Més de 300 pàgines que sota el títol poesia amorosa (1980-2009) aplega tantes paraules doloroses, com imatges precioses de la teva vida castigada per la mort de les teves filles, però també de la felicitat enmig de la tristesa. Els versos han tingut en mi un efecte balsàmic i guaridor dins d’aquest moble tan carregat d’emocions. La teva mirada melancòlica en eclosió amb l’entorn aclaparador que descrius, dóna com a resultat un increïble passatge de construccions sensorials que m’han arrossegat al teu subconscient i m’han obligat a treballar per assaborir aquest trencaclosques de metàfores intenses. Aconseguir mot a mot entendre com la poesia ha alliberat la teva ànima d’un insuportable embolcall de patiment. M’has fet plorar perquè el teu dolor l’he fet meu, mentre el llibre ha estat obert.
Les meves llàgrimes s’uneixen a tu mullant els bonics versos que com aquest m'han arribat ben al fons.
Final del dia
Ara que només ets
un pètal dins de l’ambre del no-res,
ha d’haver-hi algun lloc on estar junts,
més junts que mai. Potser en aquest reducte
dels poemes. Doncs, què són
si no poden salvar-te de l’oblit?
Per si t’acostes a llegir-los, deixo
de nit el llibre obert sobre la taula.
La poesia no és només una manera de viure o d’interpretar la realitat, sinó una necessitat profunda d’expressar l’impossible dels sentiments. Ara ho entenc amb tota la perspectiva necessària per fondrem en aquest art de les paraules que existeixen, en tant ets capaç de trobar-les un sentit. No és una lectura intel•lectual, és emocional...un llenguatge que hem d’aprendre a gestionar i valorar.
Gràcies Joan per ajudar-me a endreçar part dels calaixos desordenats.
Aquest Sant Jordi em vaig autoregalar un recull teu de poesia. Més de 300 pàgines que sota el títol poesia amorosa (1980-2009) aplega tantes paraules doloroses, com imatges precioses de la teva vida castigada per la mort de les teves filles, però també de la felicitat enmig de la tristesa. Els versos han tingut en mi un efecte balsàmic i guaridor dins d’aquest moble tan carregat d’emocions. La teva mirada melancòlica en eclosió amb l’entorn aclaparador que descrius, dóna com a resultat un increïble passatge de construccions sensorials que m’han arrossegat al teu subconscient i m’han obligat a treballar per assaborir aquest trencaclosques de metàfores intenses. Aconseguir mot a mot entendre com la poesia ha alliberat la teva ànima d’un insuportable embolcall de patiment. M’has fet plorar perquè el teu dolor l’he fet meu, mentre el llibre ha estat obert.
Les meves llàgrimes s’uneixen a tu mullant els bonics versos que com aquest m'han arribat ben al fons.
Final del dia
Ara que només ets
un pètal dins de l’ambre del no-res,
ha d’haver-hi algun lloc on estar junts,
més junts que mai. Potser en aquest reducte
dels poemes. Doncs, què són
si no poden salvar-te de l’oblit?
Per si t’acostes a llegir-los, deixo
de nit el llibre obert sobre la taula.
La poesia no és només una manera de viure o d’interpretar la realitat, sinó una necessitat profunda d’expressar l’impossible dels sentiments. Ara ho entenc amb tota la perspectiva necessària per fondrem en aquest art de les paraules que existeixen, en tant ets capaç de trobar-les un sentit. No és una lectura intel•lectual, és emocional...un llenguatge que hem d’aprendre a gestionar i valorar.
Gràcies Joan per ajudar-me a endreçar part dels calaixos desordenats.
dimecres, 1 de juny del 2011
Tres monedes
Tinc tres monedes que em cremen a la butxaca. Tres somnis rodons i lluents capaços de transformar la meva vida. Les toco amb les mans. Les hi dono voltes. Les acarono. Les conto. Me les miro i em miren. No vull fer-ho però la temptació em commou. És un miratge acollidor i hipnòtic. Un moment paradís en la meva insuportable existència. Em sedueix. Em tempta . M’enganya . Em pot. Em domina, com la pitjor de les perversions. M’utilitza i després m’abandona. Em deixa sol. Desemparat. Buit. Insatisfet. Trist. Després de l’experiència desperto de nou a la realitat. Ja no hi ha somnis. Ja no hi ha llum. Esperança. Somriures. Alegries. Només jo i el meu pesat equipatge.
Com un cargol m’arrossego lentament per la ciutat a la recerca d’un aixopluc existencial que no trobo. D’un consol que se’m nega. D’una carícia que ja no hi compto. D’una pau que se’m resisteix. Camino en solitari i absent mentre les monedes em supliquen llibertat. La volen a ella. Voldria no escoltar però la seva música és inconfusible. Una melodia que se’m clava al cervell i m’obliga a apropar-me amb les seves notes emmetzinades que em segresten la voluntat. Ets gran. Ampla. Una dona encisadora i captivadora. T’abraço i t’estrenyo contra el meu cos. Em perdo en els teus ulls de llums llampants. Desitjo la teva boca. Necessito beure de tu com l’amant més afamat. Que deixis anar sobre les meves mans tot el que amagues. Vull el teu tresor i avui me’l donaràs.
Tiro la primera moneda. S’endinsa en la profunditat del teu cos de ferro i cables. Te l’empasses ràpid i em demanes que toqui els teus botons per embogir-te; i de cop, aturar-te. T’observo amb delit. Em venen al cap records del passat. Quan no era dependent de tu. Quan passava pel teu costat i ni et veia. Quan venia a fer el cafè i xerrava amb els companys de l’oficina ignorant la teva presència, el soroll de la teva música. Tenia feina. Era feliç. No et necessitava. No desitjava la teva almoina enverinada... Agafo aire i t’ordeno que paris. M’enganyes. No em dones res i m’obligues a regalar-te la segona. Saps que no puc negar-te-la. Sóc teu. Recordo la primera vegada que em vas seduir. Les llums de colors anunciaven el premi. El gran pot de diners. La nòmina fàcil, sense esforç. Una experiència alienant de desconnexió corpòria. Tires una moneda darrera una altra i sembla que el món perdi velocitat i desapareguin els precipicis que ens espanten. Que viure esdevingui una aventura fàcil i la riquesa depengui de l’atzar més absurd. Crees dependència. Xucles les emocions de qui et dona de menjar. Penses que pots dominar-ho tot però jo avui et desafio en combat. Estàs nerviosa. Mai m’havies vist així. Saps que puc guanyar-te. Et puc buidar. Deixar-te sense alè. Vols que et doni la tercera, oi? Tens gana?...jo també. Abans d’oferir-te-la me la fico a la boca. Vull que tastis el meu gust. Que la meva saliva parli de mi, que t’adonis qui sóc, què has fet de mi, en què m’has transformat. Empassa-te-la . Col•lapsa’t amb el meu patiment. Allibera’m de la teva presència. Regala’m la llibertat que em negues.
Aturo els botons en una línia perfecta . Et revoluciones. Esclates. Crides i expulses totes les monedes que colpegen el terra amb força. Repiquen. Salten. Se m’escolen entre els dits. No les puc abastar totes!!! La felicitat s’apila a terra en una muntanya d’or que m’emborratxa. Avui t’he guanyat per primera vegada. Has mort a les meves mans. Ho he aconseguit , m’ho has donat tot. T’has lliurat a mi sense restriccions. Recullo la meva recompensa però domines les monedes. Em tempten a tornar cap a tu. No les vull escoltar. Una a una les vaig tirant a terra mentre torno cap a casa, com faria un nen espantat amb les molles de pa per recordar el camí. Com un cordó umbilical em lligo a tu en la distància. Una línia de níquel que m’encadena a la teva falsa riquesa etèria i arbitrària. Voldria no deixar cap moneda a la butxaca. Voldria matar-te de gana!!! Voldria tirar-les totes i arraconar el meu passat de joc desesperat i enfrontar-me al present alleujat de la teva presència. Despullar-me de la teva dependència.
Obro la porta de casa i em preparo el llit de cartrons al costat del caixer automàtic, el meu company d’habitació aquests darrers anys. El règim d’allotjament al qual m’has reclòs per culpa de la nostra relació. Me’l miro i us comparo. Ell no em parla. No m’escolta. No em sedueix. No em dóna. No m’entén... Em posa condicions, no com tu. Encara tinc tres monedes a la butxaca, no m’he desprès de totes. Tres motius per tornar al teu costat i fer-te meva.
Com un cargol m’arrossego lentament per la ciutat a la recerca d’un aixopluc existencial que no trobo. D’un consol que se’m nega. D’una carícia que ja no hi compto. D’una pau que se’m resisteix. Camino en solitari i absent mentre les monedes em supliquen llibertat. La volen a ella. Voldria no escoltar però la seva música és inconfusible. Una melodia que se’m clava al cervell i m’obliga a apropar-me amb les seves notes emmetzinades que em segresten la voluntat. Ets gran. Ampla. Una dona encisadora i captivadora. T’abraço i t’estrenyo contra el meu cos. Em perdo en els teus ulls de llums llampants. Desitjo la teva boca. Necessito beure de tu com l’amant més afamat. Que deixis anar sobre les meves mans tot el que amagues. Vull el teu tresor i avui me’l donaràs.
Tiro la primera moneda. S’endinsa en la profunditat del teu cos de ferro i cables. Te l’empasses ràpid i em demanes que toqui els teus botons per embogir-te; i de cop, aturar-te. T’observo amb delit. Em venen al cap records del passat. Quan no era dependent de tu. Quan passava pel teu costat i ni et veia. Quan venia a fer el cafè i xerrava amb els companys de l’oficina ignorant la teva presència, el soroll de la teva música. Tenia feina. Era feliç. No et necessitava. No desitjava la teva almoina enverinada... Agafo aire i t’ordeno que paris. M’enganyes. No em dones res i m’obligues a regalar-te la segona. Saps que no puc negar-te-la. Sóc teu. Recordo la primera vegada que em vas seduir. Les llums de colors anunciaven el premi. El gran pot de diners. La nòmina fàcil, sense esforç. Una experiència alienant de desconnexió corpòria. Tires una moneda darrera una altra i sembla que el món perdi velocitat i desapareguin els precipicis que ens espanten. Que viure esdevingui una aventura fàcil i la riquesa depengui de l’atzar més absurd. Crees dependència. Xucles les emocions de qui et dona de menjar. Penses que pots dominar-ho tot però jo avui et desafio en combat. Estàs nerviosa. Mai m’havies vist així. Saps que puc guanyar-te. Et puc buidar. Deixar-te sense alè. Vols que et doni la tercera, oi? Tens gana?...jo també. Abans d’oferir-te-la me la fico a la boca. Vull que tastis el meu gust. Que la meva saliva parli de mi, que t’adonis qui sóc, què has fet de mi, en què m’has transformat. Empassa-te-la . Col•lapsa’t amb el meu patiment. Allibera’m de la teva presència. Regala’m la llibertat que em negues.
Aturo els botons en una línia perfecta . Et revoluciones. Esclates. Crides i expulses totes les monedes que colpegen el terra amb força. Repiquen. Salten. Se m’escolen entre els dits. No les puc abastar totes!!! La felicitat s’apila a terra en una muntanya d’or que m’emborratxa. Avui t’he guanyat per primera vegada. Has mort a les meves mans. Ho he aconseguit , m’ho has donat tot. T’has lliurat a mi sense restriccions. Recullo la meva recompensa però domines les monedes. Em tempten a tornar cap a tu. No les vull escoltar. Una a una les vaig tirant a terra mentre torno cap a casa, com faria un nen espantat amb les molles de pa per recordar el camí. Com un cordó umbilical em lligo a tu en la distància. Una línia de níquel que m’encadena a la teva falsa riquesa etèria i arbitrària. Voldria no deixar cap moneda a la butxaca. Voldria matar-te de gana!!! Voldria tirar-les totes i arraconar el meu passat de joc desesperat i enfrontar-me al present alleujat de la teva presència. Despullar-me de la teva dependència.
Obro la porta de casa i em preparo el llit de cartrons al costat del caixer automàtic, el meu company d’habitació aquests darrers anys. El règim d’allotjament al qual m’has reclòs per culpa de la nostra relació. Me’l miro i us comparo. Ell no em parla. No m’escolta. No em sedueix. No em dóna. No m’entén... Em posa condicions, no com tu. Encara tinc tres monedes a la butxaca, no m’he desprès de totes. Tres motius per tornar al teu costat i fer-te meva.
dissabte, 28 de maig del 2011
Postal des de la indignació
Avui no escriuré una carta sinó una breu postal. Intervencions policials com les d’avui a on la prepotència, la intolerància i la força dels cops s’imposa sobre les paraules em trasllada a una societat amb jerarquia de granja. No som animals domats. No som éssers dependents i condicionats . No obeïm ordres a cops de porra sinó al compàs d’arguments. Pensem, contrastem, ens queixem i alhora agonitzem, mentre qui suposadament ha de vetllar pel nostre benestar ens silencia amb violència i aboca les nostres queixes a l’exili . Res pot ser com abans, perquè el demà no es pot concebre amb les mateixes regles de joc on sempre hi guanyen uns pocs i la resta es conforma amb les engrunes.
Estimats governants, no som ovelles submises. No som zombies induïts. No som robots programats per consumir, pagar, callar i anar a votar cada quatre anys a l’opció A o B. No som números, vots, ni estadístiques…som persones amb ànima i consciència col•lectiva.
Som un poble cabrejat de tanta insensibilitat!!
Estimats governants, no som ovelles submises. No som zombies induïts. No som robots programats per consumir, pagar, callar i anar a votar cada quatre anys a l’opció A o B. No som números, vots, ni estadístiques…som persones amb ànima i consciència col•lectiva.
Som un poble cabrejat de tanta insensibilitat!!
dissabte, 21 de maig del 2011
“Un nou món és possible...perquè aquest és impossible” (Paniker dixit)
Em passejo per la Plaça Catalunya des de l’anonimat d’una ciutadana indignada, no especialment amb la seva ciutat, sinó amb el món que l’acull. Em trobo enmig d’un revival del 68 amb la complexitat del segle XXI. Un espai convertit en un arbre de desitjos incandescents contra la injustícia, el desequilibri econòmic, la política malentesa, la sobreexplotació humana i del medi ambient. Un campament que posa de manifest la lluita per la supervivència en aquesta aldea global saturada de missatges contradictoris que ofusquen pensaments i distorsionen mirades, amb l’objectiu d’assegurar corrents d’opinió poc crítiques amb l’evolució de la nostra espècie i planeta.
És ben senzill: cal aturar-nos, observar i reflexionar. Connectar les nostres consciències. No som un ramat, som homes i dones amb capacitat d’esperit crític i amb prou intel•ligència per destriar veritats en aquest oceà d’informació mediatitzada. Per trobar el camí cap a una alternativa de societat que alguns (poders financers i partits polítics que els donen suport) ens veten, perquè ens fa radicalment més lliures. Aquesta revolta no és local ni passatgera, és universalista. Una indignació que creix i s’estructura des de la profunditat de valors de canvi que han calat en aquesta societat emprenyada amb el capitalisme especulatiu i salvatge. Un esperit revolucionari pacífic i silenciosament inquietant que avança i s’arrela en la percepció de les persones normals i corrents i no necessàriament en els ambients antisistema de tendència jacobina exagerada. Una revolució de joves, però també de pares i de mares, d’avis i àvies i de nens i nenes que se senten inquiets pel futur incert i mancat d’esperança col•lectiva que es dibuixa, si no fem canvis.
M’impregno dels missatges, de la calma sense crispacions innecessàries, de les paraules meditades que sento de la gent que es deixa la veu en un megàfon que amb prou feines amplifica el significat de les bones intencions llençades als oients. Sento a l’assemblea: “la revolució surt del cor i comença en el nostre entorn immediat”...un missatge molt cristià i alhora una veritat indiscutible. Si no comencem a ser bones persones amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn immediat, com podem ajudar a qui no coneixem, a qui no veiem, a qui no sentim. Empatia global enfront l’egoisme individual que ens manté emmanillats en aquest model social que ens volen vendre com la millor de les opcions possibles, però que ens fa viure aquesta impossibilitat d’existència carregada de patiment col•lectiu.
Un moviment amb vocació de canvi, que exigeix respostes i que no es conforma només amb el dret de manifestació, sinó que pressiona perquè les instàncies polítiques siguin valentes i capaces de reaccionar, o per què no, de replantejar nous models de democràcia més participativa i redistributiva, al marge dels partits clàssics. La força i la capacitat de produir canvis recau en l’individu. No subestimem les queixes, no banalitzem les demandes, no presentem el moviment del 15-M com una colla de hippies idealistes inofensius o d’antistemes frisosos de revolucions simples. El canvi comença en el moment que et creus que pots dir prou i lluitar per allò que t’han fet creure que és només un miratge, una il•lusió...hi ha tantes realitats com persones que les construeixen i les fan avançar en un espai-temps relatiu i insignificant.
És ben senzill: cal aturar-nos, observar i reflexionar. Connectar les nostres consciències. No som un ramat, som homes i dones amb capacitat d’esperit crític i amb prou intel•ligència per destriar veritats en aquest oceà d’informació mediatitzada. Per trobar el camí cap a una alternativa de societat que alguns (poders financers i partits polítics que els donen suport) ens veten, perquè ens fa radicalment més lliures. Aquesta revolta no és local ni passatgera, és universalista. Una indignació que creix i s’estructura des de la profunditat de valors de canvi que han calat en aquesta societat emprenyada amb el capitalisme especulatiu i salvatge. Un esperit revolucionari pacífic i silenciosament inquietant que avança i s’arrela en la percepció de les persones normals i corrents i no necessàriament en els ambients antisistema de tendència jacobina exagerada. Una revolució de joves, però també de pares i de mares, d’avis i àvies i de nens i nenes que se senten inquiets pel futur incert i mancat d’esperança col•lectiva que es dibuixa, si no fem canvis.
M’impregno dels missatges, de la calma sense crispacions innecessàries, de les paraules meditades que sento de la gent que es deixa la veu en un megàfon que amb prou feines amplifica el significat de les bones intencions llençades als oients. Sento a l’assemblea: “la revolució surt del cor i comença en el nostre entorn immediat”...un missatge molt cristià i alhora una veritat indiscutible. Si no comencem a ser bones persones amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn immediat, com podem ajudar a qui no coneixem, a qui no veiem, a qui no sentim. Empatia global enfront l’egoisme individual que ens manté emmanillats en aquest model social que ens volen vendre com la millor de les opcions possibles, però que ens fa viure aquesta impossibilitat d’existència carregada de patiment col•lectiu.
Un moviment amb vocació de canvi, que exigeix respostes i que no es conforma només amb el dret de manifestació, sinó que pressiona perquè les instàncies polítiques siguin valentes i capaces de reaccionar, o per què no, de replantejar nous models de democràcia més participativa i redistributiva, al marge dels partits clàssics. La força i la capacitat de produir canvis recau en l’individu. No subestimem les queixes, no banalitzem les demandes, no presentem el moviment del 15-M com una colla de hippies idealistes inofensius o d’antistemes frisosos de revolucions simples. El canvi comença en el moment que et creus que pots dir prou i lluitar per allò que t’han fet creure que és només un miratge, una il•lusió...hi ha tantes realitats com persones que les construeixen i les fan avançar en un espai-temps relatiu i insignificant.
dilluns, 16 de maig del 2011
Digues el teu lema i et diré com ets
Com m’agraden les campanyes electorals, decididament són l’orgasme de la política. El moment on el nostres líders ens ensenyen el potencial de les seves idees. Es despullen enfront l’electorat per mostrar amb transparència la font ideològica d'on beuen i el model de societat que aspiren a implementar. És el món dels ideals, la cova platònica on es troba l’essència de les politiques. El paradigma de la societat. Si els votes tot és possible i res inabastable...Realment és un “subidón” ideològic que et fa perdre el sentit de la realitat, però que també t’apropa al costat fosc de les intencionalitats encobertes. Cal estar amatents dels missatges. Res és tan idíl•lic com sembla i cal destriar bé en aquest mercat de somnis de societats possibles i de ciutats viables.
L’Ajuntament de Barcelona es troba en aquests moments a punt d’abocar-se a un buit mai conegut. El gir a la dreta és ja un horitzó que no és qüestiona. Una gran cascada que ens precipita cap a un nou model de ciutat molt diferent al defensat en aquests darrers 30 anys. El context és inestable i les aigües baixen ràpides. En aquest punt de dificultat cal tenir clar en quina barca vols viatjar per tal d’evitar la caiguda al no res...I si no volem perdre gaire el temps analitzant programes electorals , només cal que ens fixem en els lemes de campanya. Malgrat la seva brevetat són peces indispensables. Mínim comuns divisors carregats d'informació.
Xavier Trias ens proposa escollir-lo a ell (Tu Trias) i es proclama “l’alcalde de les persones”. No hi ha missatge transcendent, tant sols el pes del personalisme i un cert to de paternalisme cap al ciutadà. Un avi afable que té el punt de fuga de la mirada fora del marc de la fotografia de campanya i al costat un somriure que amaga una cara més agre, la d’una Generalitat governada per un projecte basat en la privatització i la retallada del serveis a les persones. Potser no mira a la cara perquè els ulls no enganyen.
Jordi Hereu mira al front i deixa anar un: “M’agrada Barcelona”. Simple i clar. Està satisfet de la feina feta. No s’avergonyeix de la seva gestió. Es mostra tal i com és . Fons blanc sobre la seva imatge transparent. És el que ofereix i el que ofereix és el que tenim...i ens agrada a nosaltres? En agrada l’urbanisme de les persones, les escoles de bressol a tots els barris, els serveis públics a l’abast de tothom?
Alberto Fernández Díaz diu “Centrats en tu”. Aquest lema em trasllada al missatge buit de qui vol donar veu als rumors i no als fets . Recull dels altres. No hi ha collita pròpia. Beu del partit mare i dóna altaveu a l’inconformisme de la gent enfront als problemes posant èmfasi en la paraula fàcil, en el discurs banal i popular, carregant les culpes a tercers. Vol salvar-nos del caos, de l’agonia, de l’esfondrament dels valors de la dreta rància i espanyolista, i alimenta l’alarmisme.
Jordi Portabella i Cia (Joan Laporta) es creuen que Barcelona és el Camp Nou i que cal entonar l’himne: “Tots units farem més força”. Quin perill de maridatge. Si un és gall, l’altra més. Si un és guapo, l’altre més. Si un és independentista, l’altre més. No sé si són un sumatori o un resta explosiva. Les eleccions municipals no han de ser un laboratori per trobar la sigla perfecta que s’acobli al model d’esquerres i independentista més adequat i equilibrat. I si el seu lema va més enllà i el que vol simbolitzar és l’apropament cap a la família convergent, no cal dir que el perfil propi és dilueix , la força desapareix i el projecte s’esvaeix com la llum d’un misto.
Ricard Gomà et convida a pensar, a reflexionar: “Ningú pot retallar les teves idees”. Un polític que apel•li a la intel•ligència, al sentit comú, i que traslladi la responsabilitat del canvi cap al ciutadà és ben innovador. No et protegeix en el sentit clàssic del concepte, però et garanteix que si el votes farà de la teva confiança un compromís. Crea llaços sentimentals amb l’electorat. Tot allò que pensaves que són utopies irrealitzables les converteix en quotidianes. Les baixa a la terra, les fa possibles. Nosaltres som responsables del que tenim. Podem canviar les coses i tenim poder per fer-ho...qui ha dit que els somnis no es poden fer realitat?
Cinc candidats, cinc models, cinc Barcelones diferents al teu abast que poden sumar, restar, multiplicar o dividir el destí d'una ciutat.
L’Ajuntament de Barcelona es troba en aquests moments a punt d’abocar-se a un buit mai conegut. El gir a la dreta és ja un horitzó que no és qüestiona. Una gran cascada que ens precipita cap a un nou model de ciutat molt diferent al defensat en aquests darrers 30 anys. El context és inestable i les aigües baixen ràpides. En aquest punt de dificultat cal tenir clar en quina barca vols viatjar per tal d’evitar la caiguda al no res...I si no volem perdre gaire el temps analitzant programes electorals , només cal que ens fixem en els lemes de campanya. Malgrat la seva brevetat són peces indispensables. Mínim comuns divisors carregats d'informació.
Xavier Trias ens proposa escollir-lo a ell (Tu Trias) i es proclama “l’alcalde de les persones”. No hi ha missatge transcendent, tant sols el pes del personalisme i un cert to de paternalisme cap al ciutadà. Un avi afable que té el punt de fuga de la mirada fora del marc de la fotografia de campanya i al costat un somriure que amaga una cara més agre, la d’una Generalitat governada per un projecte basat en la privatització i la retallada del serveis a les persones. Potser no mira a la cara perquè els ulls no enganyen.
Jordi Hereu mira al front i deixa anar un: “M’agrada Barcelona”. Simple i clar. Està satisfet de la feina feta. No s’avergonyeix de la seva gestió. Es mostra tal i com és . Fons blanc sobre la seva imatge transparent. És el que ofereix i el que ofereix és el que tenim...i ens agrada a nosaltres? En agrada l’urbanisme de les persones, les escoles de bressol a tots els barris, els serveis públics a l’abast de tothom?
Alberto Fernández Díaz diu “Centrats en tu”. Aquest lema em trasllada al missatge buit de qui vol donar veu als rumors i no als fets . Recull dels altres. No hi ha collita pròpia. Beu del partit mare i dóna altaveu a l’inconformisme de la gent enfront als problemes posant èmfasi en la paraula fàcil, en el discurs banal i popular, carregant les culpes a tercers. Vol salvar-nos del caos, de l’agonia, de l’esfondrament dels valors de la dreta rància i espanyolista, i alimenta l’alarmisme.
Jordi Portabella i Cia (Joan Laporta) es creuen que Barcelona és el Camp Nou i que cal entonar l’himne: “Tots units farem més força”. Quin perill de maridatge. Si un és gall, l’altra més. Si un és guapo, l’altre més. Si un és independentista, l’altre més. No sé si són un sumatori o un resta explosiva. Les eleccions municipals no han de ser un laboratori per trobar la sigla perfecta que s’acobli al model d’esquerres i independentista més adequat i equilibrat. I si el seu lema va més enllà i el que vol simbolitzar és l’apropament cap a la família convergent, no cal dir que el perfil propi és dilueix , la força desapareix i el projecte s’esvaeix com la llum d’un misto.
Ricard Gomà et convida a pensar, a reflexionar: “Ningú pot retallar les teves idees”. Un polític que apel•li a la intel•ligència, al sentit comú, i que traslladi la responsabilitat del canvi cap al ciutadà és ben innovador. No et protegeix en el sentit clàssic del concepte, però et garanteix que si el votes farà de la teva confiança un compromís. Crea llaços sentimentals amb l’electorat. Tot allò que pensaves que són utopies irrealitzables les converteix en quotidianes. Les baixa a la terra, les fa possibles. Nosaltres som responsables del que tenim. Podem canviar les coses i tenim poder per fer-ho...qui ha dit que els somnis no es poden fer realitat?
Cinc candidats, cinc models, cinc Barcelones diferents al teu abast que poden sumar, restar, multiplicar o dividir el destí d'una ciutat.
diumenge, 8 de maig del 2011
La Barcelona que vull
Quan passejo per les ciutats sempre tinc la sensació que tenen sexe, és a dir que són femenines o masculines. Barcelona sense dubtar-ho és una dona. Una cara bonica amb una llarga cabellera plena de rinxols que dóna forma a les onades del mar. Femenina de pensament i expressió. Profundament estètica i emocionalment intensa. Les ciutats són espais de vivències, una suma d’individualitats que modelen aquestes cares imaginàries que jo percebo i em diuen si trepitjo un territori sinuosament ple de revolts i un xic perfumat, o bé un gegant que m’ensenya la seva força física i no el seu interior.
Els anys de govern de coalicions progressistes a Barcelona han anat potenciant aquesta idiosincràsia latent en les seves formes i han estat capaços d’ensenyar el que realment és. Perquè han comprès el seu missatge, han entès les seves necessitats, han estat receptius a les seves demandes, han potenciat la seva bellesa i han fet una bona feina en els racons deixats de la seva cara, per tal de mostrar un rostre net de desigualtats...Si d’alguna cosa pot estar orgullosa aquesta ciutat és de la gran feina que s’ha tirat endavant per fer-la territorialment més justa i socialment més equilibrada. És per això que ara que ens trobem immersos en la campanya electoral a la recerca de conquerir el cor d’aquesta dona tan immensa em preocupi la seva tendència a voler coquetejar amb el gegant del somriure, en comptes de fer costat als qui sempre han estat cuidant-la des de la realitat del dia a dia.
Jo no entenc el vot de desgast, ni el de càstig. El vot ha de ser molt més crític i profundament més meditat, perquè darrera de cadascuna de les opcions hi ha unes maneres de fer que ens afecten el present i hipotequen el nostre futur. Jo no vull que Barcelona continuï com ara; al contrari, vull que es perfeccioni i per això no necessito canvis de tendències, perquè el que hi ha ja m’agrada, encara que resulti imperfecte o s’equivoqui en les formes, malgrat partir de bons plantejaments. L’equivocació forma part del risc, però també demostra valentia i inconformisme enfront aquelles coses que semblen intocables. Espero que al llarg de la campanya electoral veiem el que cadascú ens aporta i arribem el dia 22 tenint clar que les ciutats sense somnis ni utopies transformadores, no són més que projectes continuistes mancats de crítica interna, cecs de noves alternatives.
Desitjo que aquesta dona-ciutat tan guapa, construïda des d'una visió d'esquerres no trenqui aquesta sinergia de treball comú i que els ciutadans i ciutadanes dipositin un vot perfumat d’emocions, més que pràctic o castigador. Més femení que masculí. Més acord amb el batec que durant anys ha donat força al seu projecte vital.
Els anys de govern de coalicions progressistes a Barcelona han anat potenciant aquesta idiosincràsia latent en les seves formes i han estat capaços d’ensenyar el que realment és. Perquè han comprès el seu missatge, han entès les seves necessitats, han estat receptius a les seves demandes, han potenciat la seva bellesa i han fet una bona feina en els racons deixats de la seva cara, per tal de mostrar un rostre net de desigualtats...Si d’alguna cosa pot estar orgullosa aquesta ciutat és de la gran feina que s’ha tirat endavant per fer-la territorialment més justa i socialment més equilibrada. És per això que ara que ens trobem immersos en la campanya electoral a la recerca de conquerir el cor d’aquesta dona tan immensa em preocupi la seva tendència a voler coquetejar amb el gegant del somriure, en comptes de fer costat als qui sempre han estat cuidant-la des de la realitat del dia a dia.
Jo no entenc el vot de desgast, ni el de càstig. El vot ha de ser molt més crític i profundament més meditat, perquè darrera de cadascuna de les opcions hi ha unes maneres de fer que ens afecten el present i hipotequen el nostre futur. Jo no vull que Barcelona continuï com ara; al contrari, vull que es perfeccioni i per això no necessito canvis de tendències, perquè el que hi ha ja m’agrada, encara que resulti imperfecte o s’equivoqui en les formes, malgrat partir de bons plantejaments. L’equivocació forma part del risc, però també demostra valentia i inconformisme enfront aquelles coses que semblen intocables. Espero que al llarg de la campanya electoral veiem el que cadascú ens aporta i arribem el dia 22 tenint clar que les ciutats sense somnis ni utopies transformadores, no són més que projectes continuistes mancats de crítica interna, cecs de noves alternatives.
Desitjo que aquesta dona-ciutat tan guapa, construïda des d'una visió d'esquerres no trenqui aquesta sinergia de treball comú i que els ciutadans i ciutadanes dipositin un vot perfumat d’emocions, més que pràctic o castigador. Més femení que masculí. Més acord amb el batec que durant anys ha donat força al seu projecte vital.
dilluns, 2 de maig del 2011
Maquilla’m els deutes
Avui és el meu aniversari, faig 65 anys i és el meu darrer dia de feina. Treballo pels serveis funeraris de la ciutat i uns quants difunts ja estan esperant que les meves mans endolceixin el rictus mortuori de les seves cares. Sóc tanatopràctic i gairebé la major part del temps de la meva vida l’he passat al costat d’aquests companys de feina tan callats. M’agrada el que faig i no sóc cap personatge estrany obsessionat amb el costat desconegut de la vida. Sóc un home solitari. No vull paraules sobrants, ni converses buides: m’agrada el silenci i l’observació. Ajudar les famílies, en aquests moments tan tristos, amb la meva habilitat per donar presència de son continuat a la mort, en comptes de final sense retorn. Assolir amb els meus pinzells una cara bonica d’aspecte i un cos relaxat, malgrat el patiment, per tal d’abandonar el món dels vius amb dignitat estètica i felicitat espiritual.
Trobo que el meu contacte intensiu amb el que dona sentit la vida m’ha enriquit enormement. Les cares dels meus clients m’han ensenyat molt de com han viscut i sentit. Només observant la posició dels seus llavis i el gest de les seves celles, sé si han deixat aquest món havent solucionat tots els seus comptes pendents... he après molt de deutes vitals al llarg d’aquestes dècades de pólvores i pintallavis reconstructors de vides mal resoltes i per tant de morts mal trobades. He vist paraules atrapades dins de la boca que no han pogut articular-se i s’han quedat engarjolades rere les dents, condemnades a cadena perpètua. He vist petons que no han arribat a l’altra persona i pengen dels llavis petrificats. He vist mirades terrorífiques que contenen imatges esgarrifoses que han emboirat amb una cortina opaca les pupiles. He vist mans allargades intentant agafar carícies que ningú els ha donat. He vist nens que han mort sense haver viscut i gent gran que ha mort havent gaudit d’una vida buida d’interès, però plena d’anys...He vist la cara al no res. Jo només tinc por de morir sense haver saldat els meus deutes amb el món dels vius. Jo vull deixar un cos sense marques que identifiqui les meves mancances. Un cos i una cara sense maquillatge. Un recipient buit (sense ànima) que recordi un home feliç.
Com cada matí, arribo a la feina a les nou i passo per les oficines del tanatori per recollir els expedients dels difunts. Avui, sorprenentment, només n’hi ha un a la meva gaveta, en canvi la del Robert, el meu company de batalla, està plena. Potser, ha volgut alleugerir-me el dia- penso- com avui em jubilo, no vol que treballi gaire. Agafo la carpeta i vaig cap al dipòsit. No em creuo amb ningú. Sembla que tothom s’hagi amagat. Obro la nevera 65. Quina fredor tan familiar. El fred dels morts és com un passeig en solitari enmig de la nit glaçada dels pols terrestres. Inhòspit i essencialista. Fosc i silenciós. Sempre que el sento es fica dins de mi i em paralitza els sentits per uns instants. Em sacseja. Em commou. M’ensenya l’altra part del mirall. La que no volem mirar. La que acumula els deutes i allibera els deures. Trasllado el cadàver cap al llit de treball. Obro la cremallera del sac i em trobo el cos d’un home mancat de cara. Quin fet tan excepcional! No està desfigurat per un accident, sinó que literalment té les faccions esborrades. No hi ha ulls. No hi ha boca. No hi ha nas. Només un rostre llis, sense expressió manifesta. Mai m’he trobat amb un cos d’aquestes característiques. Miro el seu expedient i totes les lletres que fan referència al seu nom i procedència estan desdibuixades, no aconsegueixo llegir-les, malgrat portar les ulleres. Fixo la vista i és com si una boira s’apoderés de la meva visió. No disposo d’informació. No sé com és diu, quina edat té, de què ha mort...Em neguitejo. Obro el meu maletí de treball i començo a posar color a una pell transparent i llisa. Estic perdut. Sense referents. No intueixo què haig de fer. Començo a suar. No em trobo bé. No em reconec amb aquesta inseguretat. Sempre sé per on començar. Les mans em tremolen...No em puc moure. Què em passa? Tot al meu voltant s’ha tornat difús. Una sensació de paràlisi s’apodera de les meves extremitats. Em pesen, gairebé es fonen i deixen d’existir. Són un pes que no es mou, QUINA ANGOIXA!!!. Estic atrapat dins del meu cos amb una mordassa que no em deixa cridar. AJUDA!!! Vull correr. Vull cridar. Vull marxar. Vull fugir. Em sento dins d’un sarcòfag i la tapa és el meu propi cos. ESTIC VIU, VIU EM SENTIU!!! Tinc molt fred, tapeu-me sisplau, NO EM PUC MOURE!!! Només m’escolto a mi mateix cridant. NINGÚ M’AJUDA, SISPLAU!!! Només veig un llum que m’enfoca. Només sento pessigolles a la cara i ensumo una olor que m’és molt familiar. És dolça i coneguda...com les pólvores de maquillatge. Ara hi veig clar. Tinc molta por.
No em maquillis Robert, no estic mort...només em feia una mica de mal el pit. No va ser un infart, no va ser un infart, no va ser un infart...ENCARA SENTO!!! Jo he vingut a treballar, m’entens. Ajuda’m a seure. Tapa’m que tinc fred. Abraça’m , sisplau. Que no veus les meves llàgrimes com cauen. Tinc deutes amb tu, no me’ls dissimulis. Mira els meus ulls quiets i escolta les meves paraules silencioses. Tu saps fer-ho. Tants anys al teu costat, treballant colze a colze i mai t’he dit l’important que ets per mi. Quantes vegades he somiat que arribaria a la feina i et diria que t’estimo, però no he tingut el valor de reconèixer aquesta atracció prohibida i obscura. El valor de dir a l'Eulàlia i els nens que sóc homosexual de pensament. Que em moria de desig quan veia com et maquillaves d’amagat com una dona quan acabàvem la jornada de treball. La teva transsexualitat estètica m’engolia com un forat negre i la curiositat salvatge em cremava, malgrat riure’m del teu comportament a les teves esquenes amb la resta de companys...No em cusis la boca, Robert!! Ja no puc parlar, les paraules es confonen. Oblido el sentit. Ja no et veig, però sento les teves mans com em vesteixen. Noto el tanga i els sostenidors sota el meu vestit de jaqueta. Noto els teus llavis pintats de rosat sobre els meus. Ho sabies i em provocaves i ara eternitzes el meu secret.
Camino sol pel fred glacial sense camisa, ni corbata. Només la teva roba interior m’hi acompanya en aquest destí solitari. S’ha fet fosc per sempre i el teu petó de carmí salda els meus deutes, maquilla la meva vergonya.
Trobo que el meu contacte intensiu amb el que dona sentit la vida m’ha enriquit enormement. Les cares dels meus clients m’han ensenyat molt de com han viscut i sentit. Només observant la posició dels seus llavis i el gest de les seves celles, sé si han deixat aquest món havent solucionat tots els seus comptes pendents... he après molt de deutes vitals al llarg d’aquestes dècades de pólvores i pintallavis reconstructors de vides mal resoltes i per tant de morts mal trobades. He vist paraules atrapades dins de la boca que no han pogut articular-se i s’han quedat engarjolades rere les dents, condemnades a cadena perpètua. He vist petons que no han arribat a l’altra persona i pengen dels llavis petrificats. He vist mirades terrorífiques que contenen imatges esgarrifoses que han emboirat amb una cortina opaca les pupiles. He vist mans allargades intentant agafar carícies que ningú els ha donat. He vist nens que han mort sense haver viscut i gent gran que ha mort havent gaudit d’una vida buida d’interès, però plena d’anys...He vist la cara al no res. Jo només tinc por de morir sense haver saldat els meus deutes amb el món dels vius. Jo vull deixar un cos sense marques que identifiqui les meves mancances. Un cos i una cara sense maquillatge. Un recipient buit (sense ànima) que recordi un home feliç.
Com cada matí, arribo a la feina a les nou i passo per les oficines del tanatori per recollir els expedients dels difunts. Avui, sorprenentment, només n’hi ha un a la meva gaveta, en canvi la del Robert, el meu company de batalla, està plena. Potser, ha volgut alleugerir-me el dia- penso- com avui em jubilo, no vol que treballi gaire. Agafo la carpeta i vaig cap al dipòsit. No em creuo amb ningú. Sembla que tothom s’hagi amagat. Obro la nevera 65. Quina fredor tan familiar. El fred dels morts és com un passeig en solitari enmig de la nit glaçada dels pols terrestres. Inhòspit i essencialista. Fosc i silenciós. Sempre que el sento es fica dins de mi i em paralitza els sentits per uns instants. Em sacseja. Em commou. M’ensenya l’altra part del mirall. La que no volem mirar. La que acumula els deutes i allibera els deures. Trasllado el cadàver cap al llit de treball. Obro la cremallera del sac i em trobo el cos d’un home mancat de cara. Quin fet tan excepcional! No està desfigurat per un accident, sinó que literalment té les faccions esborrades. No hi ha ulls. No hi ha boca. No hi ha nas. Només un rostre llis, sense expressió manifesta. Mai m’he trobat amb un cos d’aquestes característiques. Miro el seu expedient i totes les lletres que fan referència al seu nom i procedència estan desdibuixades, no aconsegueixo llegir-les, malgrat portar les ulleres. Fixo la vista i és com si una boira s’apoderés de la meva visió. No disposo d’informació. No sé com és diu, quina edat té, de què ha mort...Em neguitejo. Obro el meu maletí de treball i començo a posar color a una pell transparent i llisa. Estic perdut. Sense referents. No intueixo què haig de fer. Començo a suar. No em trobo bé. No em reconec amb aquesta inseguretat. Sempre sé per on començar. Les mans em tremolen...No em puc moure. Què em passa? Tot al meu voltant s’ha tornat difús. Una sensació de paràlisi s’apodera de les meves extremitats. Em pesen, gairebé es fonen i deixen d’existir. Són un pes que no es mou, QUINA ANGOIXA!!!. Estic atrapat dins del meu cos amb una mordassa que no em deixa cridar. AJUDA!!! Vull correr. Vull cridar. Vull marxar. Vull fugir. Em sento dins d’un sarcòfag i la tapa és el meu propi cos. ESTIC VIU, VIU EM SENTIU!!! Tinc molt fred, tapeu-me sisplau, NO EM PUC MOURE!!! Només m’escolto a mi mateix cridant. NINGÚ M’AJUDA, SISPLAU!!! Només veig un llum que m’enfoca. Només sento pessigolles a la cara i ensumo una olor que m’és molt familiar. És dolça i coneguda...com les pólvores de maquillatge. Ara hi veig clar. Tinc molta por.
No em maquillis Robert, no estic mort...només em feia una mica de mal el pit. No va ser un infart, no va ser un infart, no va ser un infart...ENCARA SENTO!!! Jo he vingut a treballar, m’entens. Ajuda’m a seure. Tapa’m que tinc fred. Abraça’m , sisplau. Que no veus les meves llàgrimes com cauen. Tinc deutes amb tu, no me’ls dissimulis. Mira els meus ulls quiets i escolta les meves paraules silencioses. Tu saps fer-ho. Tants anys al teu costat, treballant colze a colze i mai t’he dit l’important que ets per mi. Quantes vegades he somiat que arribaria a la feina i et diria que t’estimo, però no he tingut el valor de reconèixer aquesta atracció prohibida i obscura. El valor de dir a l'Eulàlia i els nens que sóc homosexual de pensament. Que em moria de desig quan veia com et maquillaves d’amagat com una dona quan acabàvem la jornada de treball. La teva transsexualitat estètica m’engolia com un forat negre i la curiositat salvatge em cremava, malgrat riure’m del teu comportament a les teves esquenes amb la resta de companys...No em cusis la boca, Robert!! Ja no puc parlar, les paraules es confonen. Oblido el sentit. Ja no et veig, però sento les teves mans com em vesteixen. Noto el tanga i els sostenidors sota el meu vestit de jaqueta. Noto els teus llavis pintats de rosat sobre els meus. Ho sabies i em provocaves i ara eternitzes el meu secret.
Camino sol pel fred glacial sense camisa, ni corbata. Només la teva roba interior m’hi acompanya en aquest destí solitari. S’ha fet fosc per sempre i el teu petó de carmí salda els meus deutes, maquilla la meva vergonya.
dissabte, 9 d’abril del 2011
Tupper polític
Dijous passat vaig assistir a una reunió d’amics l’objectiu de la qual no era altra que fer un intercanvi d’impressions amb l’actual alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon. A petició d’ella i a través d’una amiga es va muntar aquesta reunió de ”tupper” polític sense obscenitats per tal de posar en comú projectes i idees per a la ciutat. No cal dir que a mi m’encanta observar com els polítics es posicionen davant dels públics diversos i no necessàriament afins amb les sigles que encapçalen. Com utilitzen l’art de l’oratòria per convèncer a qui no vol ser convençut i per refermar-se davant qui creu i pensa com ells.
La Núria és jove, intel•ligent i bona oradora. Sap escoltar i explicar-se i és coherent amb els seus raonaments. Sap modular, orientar i exposar les seves idees sobre la marxa, perquè llegeix entre línies, observa les cares i recondueix el discurs per tal de quadrar un argument al seu favor, encara que de vegades també li puguis rebatre i desmuntar… no és perfecta!! , però qui ho és. Ni tampoc posseeix el do de la veritat, perquè què és la veritat? El que és adequat en un moment donat?, el que toca dir en certs moments?, el que defensa els principis del partit amb el qual simpatitzes? Hi ha tantes veritats com arguments les sustentin i siguin prou versemblants per ser creïbles i defensables. La Núria simplement és una alcaldable a la recerca del vot per imposar un model de ciutat capaç de desmarcar-se del seu antecessor, Bartomeu Muñoz , un pretorià de moralitat dubtosa i gestió política lamentable.
Santa Coloma és un municipi petit de territori però amb molta densitat de població. No disposa de sòl industrial ni d’una activitat econòmica remarcable , per tant té molts pocs ingressos i moltes despeses. Malgrat les millores dels darrers anys que han dignificat el municipi dotant-lo d’equipaments necessaris per poder donar un servei adequat, la ciutat encara pateix de moltes mancances relacionades amb l’àmbit més social, per causa de les bosses de població amb risc d’exclusió social que s’allotgen en els barris abans patrimoni de la immigració andalusa de i avui llar de les persones nouvingudes de la resta del món. Aquest municipi històricament ha estat una ciutat acollidora que ha sabut equilibrar balances difícils de compensar sense gaire soroll, amb pocs recursos i amb molta implicació de les entitats i parròquies que han sabut conciliar moltes sensibilitats al llarg dels anys.
Anem obrint tuppers i parlem plegats del model de ciutat futur superant la política cacic i de foment del totxo fins ara practicada, de com es mantindran els nous equipaments construïts amb la manca d’ingressos, de promoció d’una joventut poc motivada, de corresponsabilitat, d’incivisme, de la participació malentesa en tant que individual i no amb voluntat col•lectiva, de com la crisi i la manca d’ingressos acabarà per transformar praxis polítiques basades fins ara en el clientelisme, del cas Pretòria...del bé i del mal de la mateixa política. De la seva essència i de com la interpretem. I arribem a la conclusió que els projectes polítics són les persones que els encapçalen i no les sigles que els acompanyen. Que fer política és molt dur i que cal tenir molt clar que mai et pots professionalitzar per no banalitzar el seu veritable objectiu: liderar i governar sense pressions des d’una sensibilitat capaç de recollir inquietuds diverses.
Un idealisme extrem s’apropia de la xerrada i jo penso que la ciutat no és un pis. Que la població no som només una desena de persones ben avingudes xerrant relaxades. I que la alcaldessa malgrat tenir bons ingredients guardats en diferents tuppers, s’ha d’enfrontar a la realitat d’un municipi que durant anys s’ha governat sense un projecte clar de globalitat, que ha treballat per dipòsits estancs i que li cal moltes polítiques transversals i integradores amb l’objectiu de cohesionar un territori amb una problemàtica social extrema, mai tractada amb prou contundència de recursos i creativitat per part dels equips polítics anteriors...un tupper amb càrrega explosiva.
La Núria és jove, intel•ligent i bona oradora. Sap escoltar i explicar-se i és coherent amb els seus raonaments. Sap modular, orientar i exposar les seves idees sobre la marxa, perquè llegeix entre línies, observa les cares i recondueix el discurs per tal de quadrar un argument al seu favor, encara que de vegades també li puguis rebatre i desmuntar… no és perfecta!! , però qui ho és. Ni tampoc posseeix el do de la veritat, perquè què és la veritat? El que és adequat en un moment donat?, el que toca dir en certs moments?, el que defensa els principis del partit amb el qual simpatitzes? Hi ha tantes veritats com arguments les sustentin i siguin prou versemblants per ser creïbles i defensables. La Núria simplement és una alcaldable a la recerca del vot per imposar un model de ciutat capaç de desmarcar-se del seu antecessor, Bartomeu Muñoz , un pretorià de moralitat dubtosa i gestió política lamentable.
Santa Coloma és un municipi petit de territori però amb molta densitat de població. No disposa de sòl industrial ni d’una activitat econòmica remarcable , per tant té molts pocs ingressos i moltes despeses. Malgrat les millores dels darrers anys que han dignificat el municipi dotant-lo d’equipaments necessaris per poder donar un servei adequat, la ciutat encara pateix de moltes mancances relacionades amb l’àmbit més social, per causa de les bosses de població amb risc d’exclusió social que s’allotgen en els barris abans patrimoni de la immigració andalusa de i avui llar de les persones nouvingudes de la resta del món. Aquest municipi històricament ha estat una ciutat acollidora que ha sabut equilibrar balances difícils de compensar sense gaire soroll, amb pocs recursos i amb molta implicació de les entitats i parròquies que han sabut conciliar moltes sensibilitats al llarg dels anys.
Anem obrint tuppers i parlem plegats del model de ciutat futur superant la política cacic i de foment del totxo fins ara practicada, de com es mantindran els nous equipaments construïts amb la manca d’ingressos, de promoció d’una joventut poc motivada, de corresponsabilitat, d’incivisme, de la participació malentesa en tant que individual i no amb voluntat col•lectiva, de com la crisi i la manca d’ingressos acabarà per transformar praxis polítiques basades fins ara en el clientelisme, del cas Pretòria...del bé i del mal de la mateixa política. De la seva essència i de com la interpretem. I arribem a la conclusió que els projectes polítics són les persones que els encapçalen i no les sigles que els acompanyen. Que fer política és molt dur i que cal tenir molt clar que mai et pots professionalitzar per no banalitzar el seu veritable objectiu: liderar i governar sense pressions des d’una sensibilitat capaç de recollir inquietuds diverses.
Un idealisme extrem s’apropia de la xerrada i jo penso que la ciutat no és un pis. Que la població no som només una desena de persones ben avingudes xerrant relaxades. I que la alcaldessa malgrat tenir bons ingredients guardats en diferents tuppers, s’ha d’enfrontar a la realitat d’un municipi que durant anys s’ha governat sense un projecte clar de globalitat, que ha treballat per dipòsits estancs i que li cal moltes polítiques transversals i integradores amb l’objectiu de cohesionar un territori amb una problemàtica social extrema, mai tractada amb prou contundència de recursos i creativitat per part dels equips polítics anteriors...un tupper amb càrrega explosiva.
diumenge, 3 d’abril del 2011
Jo també sóc japonesa
Ahir escoltava la ràdio de matinada. RAC 1 sonava en el silenci de la nit. Parava atenció en els continguts mentre intentava lluitar contra un insomni de cap de setmana. A aquestes hores de la matinada, les ones o et regalen música chill out o programes esotèrics i jo vaig optar per l’opció fosca per alimentar la meva curiositat malaltissa d’afers inexplicables. Era el programa “misteris” de Sebastià d’Arbó. Acostumada a temàtiques fantasmagòriques, piramidals, d’abduccions extraterrestres i d’arts endevinatòries variades...anit em va sorprendre amb un tema de l’actualitat mediàtica del moment. El convidat era el professor de la Universitat de Barcelona, Octavi Piulats (professor del Màster d'Agricultura Ecològica de la UB, Professor del Màster-Postgrau de Medicina Natural de la Facultat de Medicina de la UB i Director dels seminaris sobre "Pensament ecològic" a la facultat de filosofia de la UB), que em parlava sobre l’arribada a Catalunya del núvol tòxic de Fukushima. La meva atenció es va posar en màxima alerta . “Aquest Piulats sembla una persona assenyada” – vaig pensar- i vaig afegir després d’escoltar-lo cinc minuts “i gens il•luminat”, fet que em generava confiança en les seves paraules i m’aportava contundència als seus raonaments.
Segons ell, la radioactivitat provinent del Japó ja ha arribat a Catalunya. El núvol tòxic es passeja ja pel territori espanyol des del 25 de març, sent Extremadura la comunitat més afectada per l’impacte de partícules radioactives. Les fonts que citava eren del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i malgrat no crear alarmisme en les seves declaracions, ja que les mesures enregistrades, segons el CSN no són nocives per la salut (...encara!), ni comparables amb les enregistrades per l’accident de Txernòbil a l’abril del 1986, em vaig quedar amb una frase que m’ha fet pensar molt: “una cosa és que no tinguin impacte (quant a grau de becquerels detectats de partícules de iode i cessi a l’ambient) , i l’altre és que la seva presència no sigui negativa”.
Aquesta afirmació tan sàvia a dos quarts de dues passades de la matinada em fa reflexionar en com entenem aquest món en el qual vivim i compartim desgràcies amb països veïns. En com gestionem les crisis que poden desmuntar models energètics que ara no convé qüestionar, malgrat suposin un risc per a la salut extrem, manifest i demostrat. És molt significatiu que hagi de tenir insomni i escoltar un programa esotèric per assabentar-me que la radioactivitat ja forma part del meu tros de cel que em fa de sostre. A poc a poc els mitjans de comunicació van relegant a pàgines interiors les notícies de la crisi nuclear de Fukushima... tot just quan es tornen més preocupants. El pacte de silenci per tirar sorra sobre els afers sobre els quals no ens convé generar un estat d’opinió negatiu funciona. Qui no sap no pateix. Qui no pateix no qüestiona. Qui no qüestiona, no molesta. Qui no molesta, no existeix. Qui no existeix, no compta en aquest món d’interessos ocults, de negocis perversos al voltant de la producció d’una energia verinosa per sostenir un nivell de progrés mal resolt i gens humanitzat.
Emulant el president Kennedy en plena Guerra Freda, quan es va aixecar el mur de Berlín, i tot i ser conscient que només sóc una pobra dona insomne, vull declarar que “jo també sóc japonesa” i que em solidaritzo plenament amb el patiment d’aquest poble que durant anys arrossegarà les conseqüències de l’accident a la central. Que els registres de partícules radioactives provinents de Fukushima a Catalunya no siguin un risc avui, és a dir no tinguin un impacte remarcable, no vol dir que no reflexionem al voltant de la negativitat que suposa per a l’ecosistema una energia que ens treu més del que ens dóna, que ens manifesta la nostra fragilitat i condemna al patiment a milers de persones que durant anys i generacions pagaran amb la seva mort o mala salut els efectes de la radioactivitat alliberada. Una bomba invisible i silenciosa que els travessa i els uneix de nou amb un passat marcat per la catàstrofe nuclear.
Segons ell, la radioactivitat provinent del Japó ja ha arribat a Catalunya. El núvol tòxic es passeja ja pel territori espanyol des del 25 de març, sent Extremadura la comunitat més afectada per l’impacte de partícules radioactives. Les fonts que citava eren del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i malgrat no crear alarmisme en les seves declaracions, ja que les mesures enregistrades, segons el CSN no són nocives per la salut (...encara!), ni comparables amb les enregistrades per l’accident de Txernòbil a l’abril del 1986, em vaig quedar amb una frase que m’ha fet pensar molt: “una cosa és que no tinguin impacte (quant a grau de becquerels detectats de partícules de iode i cessi a l’ambient) , i l’altre és que la seva presència no sigui negativa”.
Aquesta afirmació tan sàvia a dos quarts de dues passades de la matinada em fa reflexionar en com entenem aquest món en el qual vivim i compartim desgràcies amb països veïns. En com gestionem les crisis que poden desmuntar models energètics que ara no convé qüestionar, malgrat suposin un risc per a la salut extrem, manifest i demostrat. És molt significatiu que hagi de tenir insomni i escoltar un programa esotèric per assabentar-me que la radioactivitat ja forma part del meu tros de cel que em fa de sostre. A poc a poc els mitjans de comunicació van relegant a pàgines interiors les notícies de la crisi nuclear de Fukushima... tot just quan es tornen més preocupants. El pacte de silenci per tirar sorra sobre els afers sobre els quals no ens convé generar un estat d’opinió negatiu funciona. Qui no sap no pateix. Qui no pateix no qüestiona. Qui no qüestiona, no molesta. Qui no molesta, no existeix. Qui no existeix, no compta en aquest món d’interessos ocults, de negocis perversos al voltant de la producció d’una energia verinosa per sostenir un nivell de progrés mal resolt i gens humanitzat.
Emulant el president Kennedy en plena Guerra Freda, quan es va aixecar el mur de Berlín, i tot i ser conscient que només sóc una pobra dona insomne, vull declarar que “jo també sóc japonesa” i que em solidaritzo plenament amb el patiment d’aquest poble que durant anys arrossegarà les conseqüències de l’accident a la central. Que els registres de partícules radioactives provinents de Fukushima a Catalunya no siguin un risc avui, és a dir no tinguin un impacte remarcable, no vol dir que no reflexionem al voltant de la negativitat que suposa per a l’ecosistema una energia que ens treu més del que ens dóna, que ens manifesta la nostra fragilitat i condemna al patiment a milers de persones que durant anys i generacions pagaran amb la seva mort o mala salut els efectes de la radioactivitat alliberada. Una bomba invisible i silenciosa que els travessa i els uneix de nou amb un passat marcat per la catàstrofe nuclear.
dimarts, 22 de març del 2011
Final Feliç: la venjança
(Imprescindible llegir la primera part del conte Final Feliç. Si encara no ho has fet, recupera'l al menú de l'esquerra de les entrades més populars)
Quina tristesa més absoluta se sent quan un pensa que la felicitat se t’esmuny de les mans com un ocell que fuig de la gàbia a la recerca de la seva llibertat, saps que no tornarà mai més. Així és com se sentia el Paco: sol i desesperançat, atrapat entre les reixes de la seva pròpia presència. Estava convençut que res podria omplir-li de nou la seva ampolla de vida per veure tot el que l’envoltava amb optimisme i abandonar aquest sentiment pessimista que ara mateix banyava la seva ànima mig buida. Feia ja tres mesos que el saló de bellesa Li Yuan havia abaixat la persiana i un cartell que posava “es traspassa” penjava tot desmanegat de la seva porta. De vegades, quan ningú el veia passava la palma de la mà per la porta de la perruqueria xinesa per veure si era capaç de captar les sensacions passades allà viscudes. Per uns moments aquell contacte sensorial amb les emocions concentrades a la rebotiga del plaer el reconfortava. Només uns segons d’il•lusions passades, unes instantànies de records plenes de matisos agradables. Cada matí en obrir els ulls veia la cara de la seva Dolores dispersada sobre el coixí i sentia la melodia dissonant dels seus roncs burxant les seves orelles. Sabia que havia estat ella qui havia denunciat a la policia l’activitat del saló. No la perdonaria mai. Compartia llit amb la traïció. Odiava aquella dona insensible. Les seves pupil•les es contreien en reacció a l’espant i necessitava tancar els ulls ben fort per recuperar durant uns segons la cara de la seva Tigressa de Xangai acaronant amb desvergonyiment tots els racons del seu cos.
“Mira que és lletja!”, pensava el Paco mentre l’observava dormint. Les comparacions no són aconsellables però de vegades es fan inevitables. Aspectes de la seva vida conjugal que abans passava per alt ara no podia deixar de qüestionar-los. Estava casat amb una bruixa i ara es topava amb la realitat crua que abans no havia estat capaç de dilucidar. Hi ha persones que tenen el do de fer felices als altres i d’altres que només es fan felices a elles mateixes xuclant les ànimes d’aquells que els hi fan costat. Un matrimoni, com tants d’altres, descompensat i gens gratificant. En aquest cas d’una dona forta, egoista i dominant, al costat d’un home sensible, obedient i dependent. Però tot té un límit. Un punt d’inflexió definitiu i el Paco començada a dibuixar aquest final d’etapa no exempt d’accions radicals que portaria a terme, per primera vegada a la seva vida, amb mà ferma i sense contemplacions.
-Paco, cariño, déjame el cafetito hecho antes de irte a trabajar y recuerda de poner la lavadora que tengo la faja sucia y ya sabes, corazón, que no puedo salir a la calle sin ella, que las carnes se me desbocan y la hernia se me resiente...y no te me distraigas hoy con los amigos cuando salgas del trabajo al mediodiía que tienes que venir a casa a sacar al Bobby (gos) que a mi me espera la Carmen, la Antonia y la Francisca para ir al polideportivo a la clase de Aquagym y a sudar a la sauna, a ver si me pongo a tono, ya, hombre!!, que desde Navidad me he puesto cinco quilos más... y subiendo. Recuerda también que hoy me toca ir al bingo y que llegaré tarde para cenar, eh! (...) Paco, cariño, no me pongas esa cara de agrio cuando te hablo que me pongo nerviosa y ya sabes que me sube la tensión y me coge el ahogo, por diossss.
Aquestes ordres que dia rere dia es repetien canviant els conceptes, però no els objectius per fi van resultar reveladores, en comptes de subjugadores. De sobte, el seu cap va veure clar com acabar amb aquella tirania i va començar a dissenyar el seu pla, a dibuixar l’esbós del que seria el seu alliberament, la seva fuga cap un infinit incert però esperançador. Avui era el primer dia de la resta de la seva existència i un aire de valentia i de ganes de superar tots els obstacles l’omplia de forces. Per primera vegada faria el que ell volia no el que els altres volien que fes. Un nou Paco transformat per l’efecte libidinós de l’encanteri d’una perruquera de dubtosa reputació va prendre la decisió irrefutable de canviar la seva vida. I el primer pas, encara que petit i intrascendent, començaria en aquell mateix instant... Què dolça és la sal quan la confons amb el sucre d’un “cafetito”.
-Qué asco por diossss, Paco!!!!! A ver si te fijas, pasmao. Pocas cosas que haces y encima, mal!! Vaya purga de café, he vomitado hasta la ostia de mi primera comunión. Ay, qué mareo, anda acércame el aparato de la tensión que seguro que me he descompensao... Ay qué espanto, Virgen santísima!!! Me voy corriendo al CAP que me he puesto a 18-12 por tu culpa. Hombres, pa qué los queremos!!!! Paquitooooo, mira, vete a trabajar ya que tu pachorra me estresa.
Un lleuger somriure als llavis era només l’únic indici palpable exterior de la seva satisfacció interna que esclatava sota la pell com un volcà en erupció. Avui arribaria tard a la feina com a cap de manteniment del poliesportiu municipal del barri del Fondo. Havia d’anar a l’administrador de finques que gestionava el traspàs del saló Li Yuan per interessar-se per la seva compra. Estava llançat. Aquell petit negoci havia de tornar a tenir llum, amor i vida i utilitzaria tots els seus estalvis per fer el seu somni realitat... Buscaria la Kumiko i li oferiria ser la mestressa de la perruqueria amb una condició: podria pentinar i afaitar tot el barri, però la rebotiga regalimant de luxuria només seria per ell. Ara però, calia fer front a l’obstacle més important: enterrar el seu passat per assegurar-se un futur ple d’amor sucat amb Chop Suey. Les puntes dels seus dits començaven a tocar la felicitat i el formigueig de la victòria li feia ja pessigolles.
La seva dona i les amigues van aparèixer com sempre a la classe l’Aquagym de les 12h. El Paco sempre esperava que la Dolores acabés la sessió aquàtica per saludar-la un momentet, entre feina i feina. Tot es desenvolupava com ell ho havia visualitzat. La classe de fitness a la piscina, la banyera amb bombolles removent les carns dissipades de la Carmen, l’Antònia, la Francisca i la Dolores i per últim el moment-sauna en solitari de la seva esposa, mentre les altres ja es retiraven cap al vestuari a dutxar-se. És en aquell precís instant, quan la piscina estava en calma i sense gent quan ell va aparèixer per donar-li el darrer adéu i acompanyar–la fins a la porta mateix de l’infern.
-Que sudes mucho mi amor, que te conviene... que yo me voy a casa a sacar al Bobby-, li va dir el Paco. Sense que ella notés res estrany la porta de la sauna va quedar travada gràcies a les efectives tasques de manteniment del seu espòs. Quina suada (els primers 10 minuts). Quina calor insuportable (els 5 minuts posteriors). Quin ofec (tot seguit). Quina habitació de mort (infart fulminant). Quin silenci d’ordres, de retrets... Quin final feliç mentre ell passejava el gos tranquil•lament. Dos dies després la va enterrar i després va demanar la baixa laboral al gimnàs per tenir prou temps per trobar la Kumiko, al•legant que veure la sauna li portava mals records i li aguditzava el seu estrés post-traumàtic causat per la mort “accidental” de la seva esposa. Durant setmanes la va buscar desesperadament. Li va seguir la pista per diferents ciutats fins que la va localitzar i li va escriure la següent carta.
Querida Kumiko,
No sé si te acuerdas de mi. Soy Paco uno de tus clientes de la peluquería Li Yuan en el barrio del Fondo de Santa Coloma. Aquel hombre bajito y un poco calvo que tanto le gustaba la olor que hacías a flores. El que venía todos los primeros de mes a peinarse y, bueno , ya sabes a otras cosas...No sé por donde empezar pero tengo que decirte que desde que te conocí no puedo de dejar de pensar en ti. En tus manos acariciándome. En tu cuerpo menudo retorciéndose encima de mi. En tu suavidad. En tu boca dulce. En tu media mirada rasgada. En tu pelo haciéndome cosquillas en mi piel desnuda. En tu lengua salvaje...Te llevo dentro como una obsesión y te presiento como mi destino. Necesito que vuelvas a Santa Coloma conmigo. Te vendré a buscar a Valencia, si tu quieres . Ya sé que trabajas en un taller de confección y en un restaurante. Mis intenciones son honorables. Quiero casarme contingo! Liberarte de tus jornadas interminables de trabajo. Darte unos papeles, un futuro. Sabes, he comprado la peluquería. Podríamos volver a abrir el negocio y tú volver a peinar mientras yo te miro y te cuido. Piénsatelo mi amor y dime algo pronto. Te espero en la trastienda de la peluquería. Tu y yo solos envueltos en nuestro deseo de felicidad, liberados del presente que nos esclaviza
Te quiero, mi dulce peluquera . Llámame al 689632569.
La carta no va tenir resposta. El mòbil no va sonar mai. La felicitat no es recupera queda enquistada en el passat i l’amor es fon com l’escuma del xampú quan cau l’aigua sobre el cabell humit.
Quina tristesa més absoluta se sent quan un pensa que la felicitat se t’esmuny de les mans com un ocell que fuig de la gàbia a la recerca de la seva llibertat, saps que no tornarà mai més. Així és com se sentia el Paco: sol i desesperançat, atrapat entre les reixes de la seva pròpia presència. Estava convençut que res podria omplir-li de nou la seva ampolla de vida per veure tot el que l’envoltava amb optimisme i abandonar aquest sentiment pessimista que ara mateix banyava la seva ànima mig buida. Feia ja tres mesos que el saló de bellesa Li Yuan havia abaixat la persiana i un cartell que posava “es traspassa” penjava tot desmanegat de la seva porta. De vegades, quan ningú el veia passava la palma de la mà per la porta de la perruqueria xinesa per veure si era capaç de captar les sensacions passades allà viscudes. Per uns moments aquell contacte sensorial amb les emocions concentrades a la rebotiga del plaer el reconfortava. Només uns segons d’il•lusions passades, unes instantànies de records plenes de matisos agradables. Cada matí en obrir els ulls veia la cara de la seva Dolores dispersada sobre el coixí i sentia la melodia dissonant dels seus roncs burxant les seves orelles. Sabia que havia estat ella qui havia denunciat a la policia l’activitat del saló. No la perdonaria mai. Compartia llit amb la traïció. Odiava aquella dona insensible. Les seves pupil•les es contreien en reacció a l’espant i necessitava tancar els ulls ben fort per recuperar durant uns segons la cara de la seva Tigressa de Xangai acaronant amb desvergonyiment tots els racons del seu cos.
“Mira que és lletja!”, pensava el Paco mentre l’observava dormint. Les comparacions no són aconsellables però de vegades es fan inevitables. Aspectes de la seva vida conjugal que abans passava per alt ara no podia deixar de qüestionar-los. Estava casat amb una bruixa i ara es topava amb la realitat crua que abans no havia estat capaç de dilucidar. Hi ha persones que tenen el do de fer felices als altres i d’altres que només es fan felices a elles mateixes xuclant les ànimes d’aquells que els hi fan costat. Un matrimoni, com tants d’altres, descompensat i gens gratificant. En aquest cas d’una dona forta, egoista i dominant, al costat d’un home sensible, obedient i dependent. Però tot té un límit. Un punt d’inflexió definitiu i el Paco començada a dibuixar aquest final d’etapa no exempt d’accions radicals que portaria a terme, per primera vegada a la seva vida, amb mà ferma i sense contemplacions.
-Paco, cariño, déjame el cafetito hecho antes de irte a trabajar y recuerda de poner la lavadora que tengo la faja sucia y ya sabes, corazón, que no puedo salir a la calle sin ella, que las carnes se me desbocan y la hernia se me resiente...y no te me distraigas hoy con los amigos cuando salgas del trabajo al mediodiía que tienes que venir a casa a sacar al Bobby (gos) que a mi me espera la Carmen, la Antonia y la Francisca para ir al polideportivo a la clase de Aquagym y a sudar a la sauna, a ver si me pongo a tono, ya, hombre!!, que desde Navidad me he puesto cinco quilos más... y subiendo. Recuerda también que hoy me toca ir al bingo y que llegaré tarde para cenar, eh! (...) Paco, cariño, no me pongas esa cara de agrio cuando te hablo que me pongo nerviosa y ya sabes que me sube la tensión y me coge el ahogo, por diossss.
Aquestes ordres que dia rere dia es repetien canviant els conceptes, però no els objectius per fi van resultar reveladores, en comptes de subjugadores. De sobte, el seu cap va veure clar com acabar amb aquella tirania i va començar a dissenyar el seu pla, a dibuixar l’esbós del que seria el seu alliberament, la seva fuga cap un infinit incert però esperançador. Avui era el primer dia de la resta de la seva existència i un aire de valentia i de ganes de superar tots els obstacles l’omplia de forces. Per primera vegada faria el que ell volia no el que els altres volien que fes. Un nou Paco transformat per l’efecte libidinós de l’encanteri d’una perruquera de dubtosa reputació va prendre la decisió irrefutable de canviar la seva vida. I el primer pas, encara que petit i intrascendent, començaria en aquell mateix instant... Què dolça és la sal quan la confons amb el sucre d’un “cafetito”.
-Qué asco por diossss, Paco!!!!! A ver si te fijas, pasmao. Pocas cosas que haces y encima, mal!! Vaya purga de café, he vomitado hasta la ostia de mi primera comunión. Ay, qué mareo, anda acércame el aparato de la tensión que seguro que me he descompensao... Ay qué espanto, Virgen santísima!!! Me voy corriendo al CAP que me he puesto a 18-12 por tu culpa. Hombres, pa qué los queremos!!!! Paquitooooo, mira, vete a trabajar ya que tu pachorra me estresa.
Un lleuger somriure als llavis era només l’únic indici palpable exterior de la seva satisfacció interna que esclatava sota la pell com un volcà en erupció. Avui arribaria tard a la feina com a cap de manteniment del poliesportiu municipal del barri del Fondo. Havia d’anar a l’administrador de finques que gestionava el traspàs del saló Li Yuan per interessar-se per la seva compra. Estava llançat. Aquell petit negoci havia de tornar a tenir llum, amor i vida i utilitzaria tots els seus estalvis per fer el seu somni realitat... Buscaria la Kumiko i li oferiria ser la mestressa de la perruqueria amb una condició: podria pentinar i afaitar tot el barri, però la rebotiga regalimant de luxuria només seria per ell. Ara però, calia fer front a l’obstacle més important: enterrar el seu passat per assegurar-se un futur ple d’amor sucat amb Chop Suey. Les puntes dels seus dits començaven a tocar la felicitat i el formigueig de la victòria li feia ja pessigolles.
La seva dona i les amigues van aparèixer com sempre a la classe l’Aquagym de les 12h. El Paco sempre esperava que la Dolores acabés la sessió aquàtica per saludar-la un momentet, entre feina i feina. Tot es desenvolupava com ell ho havia visualitzat. La classe de fitness a la piscina, la banyera amb bombolles removent les carns dissipades de la Carmen, l’Antònia, la Francisca i la Dolores i per últim el moment-sauna en solitari de la seva esposa, mentre les altres ja es retiraven cap al vestuari a dutxar-se. És en aquell precís instant, quan la piscina estava en calma i sense gent quan ell va aparèixer per donar-li el darrer adéu i acompanyar–la fins a la porta mateix de l’infern.
-Que sudes mucho mi amor, que te conviene... que yo me voy a casa a sacar al Bobby-, li va dir el Paco. Sense que ella notés res estrany la porta de la sauna va quedar travada gràcies a les efectives tasques de manteniment del seu espòs. Quina suada (els primers 10 minuts). Quina calor insuportable (els 5 minuts posteriors). Quin ofec (tot seguit). Quina habitació de mort (infart fulminant). Quin silenci d’ordres, de retrets... Quin final feliç mentre ell passejava el gos tranquil•lament. Dos dies després la va enterrar i després va demanar la baixa laboral al gimnàs per tenir prou temps per trobar la Kumiko, al•legant que veure la sauna li portava mals records i li aguditzava el seu estrés post-traumàtic causat per la mort “accidental” de la seva esposa. Durant setmanes la va buscar desesperadament. Li va seguir la pista per diferents ciutats fins que la va localitzar i li va escriure la següent carta.
Querida Kumiko,
No sé si te acuerdas de mi. Soy Paco uno de tus clientes de la peluquería Li Yuan en el barrio del Fondo de Santa Coloma. Aquel hombre bajito y un poco calvo que tanto le gustaba la olor que hacías a flores. El que venía todos los primeros de mes a peinarse y, bueno , ya sabes a otras cosas...No sé por donde empezar pero tengo que decirte que desde que te conocí no puedo de dejar de pensar en ti. En tus manos acariciándome. En tu cuerpo menudo retorciéndose encima de mi. En tu suavidad. En tu boca dulce. En tu media mirada rasgada. En tu pelo haciéndome cosquillas en mi piel desnuda. En tu lengua salvaje...Te llevo dentro como una obsesión y te presiento como mi destino. Necesito que vuelvas a Santa Coloma conmigo. Te vendré a buscar a Valencia, si tu quieres . Ya sé que trabajas en un taller de confección y en un restaurante. Mis intenciones son honorables. Quiero casarme contingo! Liberarte de tus jornadas interminables de trabajo. Darte unos papeles, un futuro. Sabes, he comprado la peluquería. Podríamos volver a abrir el negocio y tú volver a peinar mientras yo te miro y te cuido. Piénsatelo mi amor y dime algo pronto. Te espero en la trastienda de la peluquería. Tu y yo solos envueltos en nuestro deseo de felicidad, liberados del presente que nos esclaviza
Te quiero, mi dulce peluquera . Llámame al 689632569.
La carta no va tenir resposta. El mòbil no va sonar mai. La felicitat no es recupera queda enquistada en el passat i l’amor es fon com l’escuma del xampú quan cau l’aigua sobre el cabell humit.
dimarts, 8 de març del 2011
Cartes des de Berlín: l'horror nazi
Tinc l’ànima amagada tapant-se els ulls amb les mans per no veure el patiment. El contacte amb l’horror del camp de concentració de Sachsenhausen m’ha afectat. Visitant espais de terror real com aquest entens la dimensió de l’angoixa sense vestits, de l’essencialisme del dolor. La por és silenciosa, invisible i s’escola per tots els racons de l’espai. Està atrapada pels murs i no pot esvair-se. S’enganxa a l’aire i la respires sense adonar-te. Els crits ofegats encara ressonen, si els vols escoltar. Em dóna la impressió de caminar envoltada de les ànimes de 100.000 persones que allà van morir sense dignitat.
Malgrat mantenir-se només una part dels edificis que constituïen aquest complex d’extermini nazi, a només 35 km de Berlín, aquests són suficientment representatius per reconstruir en el teu imaginari un retall de la història recent del sadisme d’estat a l’europea. Un moment històric no exempt de paradoxes posteriors. Els mateixos soviètics que van alliberar el camp l’any 45, van utilitzar-lo amb la mateixa finalitat fins l’any 50, justament també per silenciar les veus de qui no volien escoltar.
Perfectament ambientat, l’atrezzo és la realitat. Estic al barracó 38 i escolto l’audioguia que m’explica com era la vida a dins “...tres persones compartien un mateix llit de 80 cm. Feia molt fred. Quan arribava el matí molts ja no s’aixecaven. Havien mort o estaven tan malalts que els era impossible suportar una jornada de treball inhumana. Per esmorzar, un tros de pa i una mica de succedani de cafè. No n'hi havia per tots. La competència entre els mateixos presos creava tensions al barracó i actituds egoistes entre companys. Alguns ja no tornarien a la nit....”. M’assec en una de les taules on esmorzaven els presoners. No suporto el contacte amb la fusta. Els bancs també ploren i jo noto les llàgrimes lliscant pels costats fent petits bassals de tristesa en el terra de fusta. Continuo el meu passeig a través de les cel•les de càstig, els pals de tortura, la cuina del camp on es preparava una sopa infecta de patates podrides i naps, el bordell, la morgue, els crematoris, i arribo al lloc més inquietant del complex: la infermeria. El pitjor de ser un pres de Sachsenhausen no és que t’afusellessin o t’enviessin a la càmera de gas, sinó caure en mans dels metges desequilibrats de la SS. No tinc paraules per explicar-vos el que he vist avui. La crueltat d’uns homes amb bata blanca, esvàstica i cor de verí.
La meva ment fantasiosa no deixa de pensar què hauria estat de mi si hagués nascut jueva a principis del segle XX en un barri de Berlín. Si en comptes de portar el cognom Bosch, hagués portat l’autèntic cognom del meu avi matern: Margalef. Si hagués arribat a portar un pijama de ratlles amb una creu de David?...potser ara seria un munt de cendres descansant en pau sota els peus d’uns turistes a la recerca de respostes sobre la immundícia d’una part de la humanitat totalment prescindible.
Malgrat mantenir-se només una part dels edificis que constituïen aquest complex d’extermini nazi, a només 35 km de Berlín, aquests són suficientment representatius per reconstruir en el teu imaginari un retall de la història recent del sadisme d’estat a l’europea. Un moment històric no exempt de paradoxes posteriors. Els mateixos soviètics que van alliberar el camp l’any 45, van utilitzar-lo amb la mateixa finalitat fins l’any 50, justament també per silenciar les veus de qui no volien escoltar.
Perfectament ambientat, l’atrezzo és la realitat. Estic al barracó 38 i escolto l’audioguia que m’explica com era la vida a dins “...tres persones compartien un mateix llit de 80 cm. Feia molt fred. Quan arribava el matí molts ja no s’aixecaven. Havien mort o estaven tan malalts que els era impossible suportar una jornada de treball inhumana. Per esmorzar, un tros de pa i una mica de succedani de cafè. No n'hi havia per tots. La competència entre els mateixos presos creava tensions al barracó i actituds egoistes entre companys. Alguns ja no tornarien a la nit....”. M’assec en una de les taules on esmorzaven els presoners. No suporto el contacte amb la fusta. Els bancs també ploren i jo noto les llàgrimes lliscant pels costats fent petits bassals de tristesa en el terra de fusta. Continuo el meu passeig a través de les cel•les de càstig, els pals de tortura, la cuina del camp on es preparava una sopa infecta de patates podrides i naps, el bordell, la morgue, els crematoris, i arribo al lloc més inquietant del complex: la infermeria. El pitjor de ser un pres de Sachsenhausen no és que t’afusellessin o t’enviessin a la càmera de gas, sinó caure en mans dels metges desequilibrats de la SS. No tinc paraules per explicar-vos el que he vist avui. La crueltat d’uns homes amb bata blanca, esvàstica i cor de verí.
La meva ment fantasiosa no deixa de pensar què hauria estat de mi si hagués nascut jueva a principis del segle XX en un barri de Berlín. Si en comptes de portar el cognom Bosch, hagués portat l’autèntic cognom del meu avi matern: Margalef. Si hagués arribat a portar un pijama de ratlles amb una creu de David?...potser ara seria un munt de cendres descansant en pau sota els peus d’uns turistes a la recerca de respostes sobre la immundícia d’una part de la humanitat totalment prescindible.
dilluns, 7 de març del 2011
Cartes des de Berlín
Haver fet 40 anys aquest any té les seves compensacions, una d’elles és que m’he guanyat un viatge a Berlín com a regal d’aniversari. Sis dies per endinsar-me en aquesta capital carregada d’història I d’emocions que regalimen a cada pas que fas entremig dels seus carrers i monuments. Berlín no és una ciutat bella, sinó irresistiblement interessant quant a concepte urbà. Destruïda i reconstruïda. Reinventada. Reorganitzada. Reordenada. Nascuda de nou de les cendres i aixecada des del patiment i la vergonya d’un poble perdedor d’una guerra salvatge i de la condescendència dels vencedors que es reparteixen un país, un poble, una ciutat com un pastís. Plena de cicatrius reneix del terror dividida en quatre parts. Trencada i cusida en un trencaclosques de difícil encaix en un context de guerra freda. De sistemes polítics oposats. Del capitalisme i el comunisme compartint un mateix espai de convivència impossible. La construcció del mur com a resultat de la confrontació pel domini del món. Quina bogeria quan ho penses! Un espai relativament petit concentrant la tensió de dos gegants imposant dos models d’estat irreconciliables que s’apunten amb míssils des de Moscú i Washington i amb tancs des de Checkpoint Charly a banda i banda de la Friedrichstrasse... Berlín és una ciutat plena de patiment i carregada de simbolisme que jo observo i intento entendre.
Haver viscut tanta intolerància concentrada ha convertit aquesta capital europea avui en la ciutat de la tolerància, de l’eclecticisme de tendències en tots els aspectes socials i urbans. Una miscel•lània curiosa que et captiva. Del respecte a la diversitat d’opcions. De comprensió de la diferència sense complexes. D’entendre l’espai públic i els seus usos des de la llibertat d’opcions i sense imposicions. Els seus carrers respiren una pau que perceps i t’impregna . Tot passa lent. Ningú t’observa. Ningú et qüestiona. Viu i deixa viure. Els cotxes no corren ni abunden. Els grafitis imposen la seva gama de colors i ornamenten, més que embruten. Les bicicletes circulen silencioses avançant entre els passejants. La gent no té pressa i somriu amable. Els parcs són immensos i callats. Els mercats, alternatius. Avantguarda en disseny. Cultura del reaprofitament, del reciclatge. Xoc multicultural amb una Turquia molt present.L’art és el carrer i la seva expressió lliure (m’encanta!!). Arquitectura imperial, moderna, extrema de formes, diferent a qualsevol altre. Ferides del nazisme. Tot hi és present i ben representat. Només cal enfocar la mirada i les fotografies esdevenen soles.
Des de dissabte fins al dijous que ve tinc el privilegi de ser una berlinesa més. Des de la meva arribada no deixo d’impregnar-me de la seva idiosincràsia. Berlin no és una ciutat de racons, com altres capitals, sinó d’ambients que t’encerclen. Des que he arribat he pogut percebre la sumptuositat del Unter den Linden; la icona de la Porta de Brandenburgo; la bestialitat del Reichstag; el futurisme dels edificis dissenyats per Foster, Calatrava, Gehry, Nouvel, Libeskind; el silenci del Tiergarten; l’encant alternatiu de Kreuzberg, de Prenzlauer Berg, del Mauer park i el seu mercat de segona mà amb chill outs improvisats enmig del caos de les parades desordenades carregades "d'ostàlgia"; la gràcia de l’East Side Park, amb el mur de la vergonya reconvertit en galeria d’art; i la fredor i l’angoixa del monument a les víctimes de l’Holocaust.
Dos dies molt intensos que han culminat aquesta tarda amb la visita al Museu Jueu (impactant i molt recomanable!), que conté part de la història negra d’aquesta ciutat. Demà em desplaço al camp de concentració de Sachsenhausen per conèixer l’horror de prop. Només de pensar-hi ja m’angoixo. El Berlín per oblidar, en tant que capital del tercer Reich, també existeix i jo l’haig de tocar amb les meves mans, justament per no oblidar el que no ha de tornar a passar.
Haver viscut tanta intolerància concentrada ha convertit aquesta capital europea avui en la ciutat de la tolerància, de l’eclecticisme de tendències en tots els aspectes socials i urbans. Una miscel•lània curiosa que et captiva. Del respecte a la diversitat d’opcions. De comprensió de la diferència sense complexes. D’entendre l’espai públic i els seus usos des de la llibertat d’opcions i sense imposicions. Els seus carrers respiren una pau que perceps i t’impregna . Tot passa lent. Ningú t’observa. Ningú et qüestiona. Viu i deixa viure. Els cotxes no corren ni abunden. Els grafitis imposen la seva gama de colors i ornamenten, més que embruten. Les bicicletes circulen silencioses avançant entre els passejants. La gent no té pressa i somriu amable. Els parcs són immensos i callats. Els mercats, alternatius. Avantguarda en disseny. Cultura del reaprofitament, del reciclatge. Xoc multicultural amb una Turquia molt present.L’art és el carrer i la seva expressió lliure (m’encanta!!). Arquitectura imperial, moderna, extrema de formes, diferent a qualsevol altre. Ferides del nazisme. Tot hi és present i ben representat. Només cal enfocar la mirada i les fotografies esdevenen soles.
Des de dissabte fins al dijous que ve tinc el privilegi de ser una berlinesa més. Des de la meva arribada no deixo d’impregnar-me de la seva idiosincràsia. Berlin no és una ciutat de racons, com altres capitals, sinó d’ambients que t’encerclen. Des que he arribat he pogut percebre la sumptuositat del Unter den Linden; la icona de la Porta de Brandenburgo; la bestialitat del Reichstag; el futurisme dels edificis dissenyats per Foster, Calatrava, Gehry, Nouvel, Libeskind; el silenci del Tiergarten; l’encant alternatiu de Kreuzberg, de Prenzlauer Berg, del Mauer park i el seu mercat de segona mà amb chill outs improvisats enmig del caos de les parades desordenades carregades "d'ostàlgia"; la gràcia de l’East Side Park, amb el mur de la vergonya reconvertit en galeria d’art; i la fredor i l’angoixa del monument a les víctimes de l’Holocaust.
Dos dies molt intensos que han culminat aquesta tarda amb la visita al Museu Jueu (impactant i molt recomanable!), que conté part de la història negra d’aquesta ciutat. Demà em desplaço al camp de concentració de Sachsenhausen per conèixer l’horror de prop. Només de pensar-hi ja m’angoixo. El Berlín per oblidar, en tant que capital del tercer Reich, també existeix i jo l’haig de tocar amb les meves mans, justament per no oblidar el que no ha de tornar a passar.
diumenge, 27 de febrer del 2011
Els somnis possibles
Ens movem entre somnis
a la recerca d’una nova tendresa.
Quina llum cercar
al fons del pensament
que ens tregui
d’aquest atzucac
on ens trobem immersos?
Aquests versos reveladors de la Motserrat Abelló, robats del poemari Dins l'Esfera del Temps , ens parlen dels camins que exploren els somnis. Les construccions subjectives que fem dels fets viscuts i dels no viscuts, però sí imaginats que construeixen el nostre univers vital. Quan els vaig llegir em van suggerir de seguida quin és el paper de les utopies irrealitzables en el marc de la realitat objectiva. Estic convençuda que una persona sense somnis viu escapçada. No podem conformar-nos amb la dimensió plana de la realitat, cal cercar la profunditat somniada de tots els interessos que ens mouen a viure. Cal desitjar el màxim per no acomodar-te. Cal lluitar per avançar i guanyar en coherència existencial.
Els somnis ens apropen al concepte filosòfic de la perfecció, del paradigma. Ens fan tocar per uns instants la felicitat absoluta, però també ens recorden que res s’apropa al misteri de la bellesa amb l’exactitud assolida quan en comptes de viure, somniem. Hem de ser realistes per cercar la llum que ens tregui d’aquest atzucac de quimeres irrealitzables, però no podem deixar de volar i no tocar de peus a terra. Fins i tot de plantejar-nos que els somnis deixen de ser irrealitzables, justament quan acceptes que poden ser possibles i imperfectes.
a la recerca d’una nova tendresa.
Quina llum cercar
al fons del pensament
que ens tregui
d’aquest atzucac
on ens trobem immersos?
Aquests versos reveladors de la Motserrat Abelló, robats del poemari Dins l'Esfera del Temps , ens parlen dels camins que exploren els somnis. Les construccions subjectives que fem dels fets viscuts i dels no viscuts, però sí imaginats que construeixen el nostre univers vital. Quan els vaig llegir em van suggerir de seguida quin és el paper de les utopies irrealitzables en el marc de la realitat objectiva. Estic convençuda que una persona sense somnis viu escapçada. No podem conformar-nos amb la dimensió plana de la realitat, cal cercar la profunditat somniada de tots els interessos que ens mouen a viure. Cal desitjar el màxim per no acomodar-te. Cal lluitar per avançar i guanyar en coherència existencial.
Els somnis ens apropen al concepte filosòfic de la perfecció, del paradigma. Ens fan tocar per uns instants la felicitat absoluta, però també ens recorden que res s’apropa al misteri de la bellesa amb l’exactitud assolida quan en comptes de viure, somniem. Hem de ser realistes per cercar la llum que ens tregui d’aquest atzucac de quimeres irrealitzables, però no podem deixar de volar i no tocar de peus a terra. Fins i tot de plantejar-nos que els somnis deixen de ser irrealitzables, justament quan acceptes que poden ser possibles i imperfectes.
dilluns, 21 de febrer del 2011
El gust dels records
Avui he menjat una figa amb una ametlla a dins i una part de la meva infància s’ha desbordat en el meu pensament. La mossegada dolça, la barreja de les dues textures del sucre de la fruita seca i concentrada i el regust torrat del cor cruixent , m’ha retornat la imatge del meu pare per uns instants. De cop l’he vist obrint la porta de casa carregat de paquets de fruits secs que comprava en una botigueta del barri de Gràcia, a prop del carrer Camprodon. He recordat totes aquelles paperines marrons plenes d’ametlles i avellanes, els aromes de les pells torrades, la cel•lofana groga que embolicava les figues que a mi tant m’entusiasmaven i que ell comprava amb la il•lusió de saber que em feia contenta. L’he tornat a veure, a percebre les seves mans petites oferint-me aquella delícia . El rellotge s’ha endarrerit i ell ha tornat a la vida durant el minut que aquell tros de menjar ensucrat ha deixat anar la intensitat del gust a la meva boca.
Emmagatzemo tantes sensacions recurrents en el meu cap que es passegen enmig de les situacions més inesperades. Els meus records són una cuina plena de gustos, d’aromes , de textures de vida inoblidables que m’acompanyen, que no s’esvaeixen mai i que em retornen la felicitat perduda a través de les mossegades, de les olors, del tacte impregnat en els meu dits, de la música amagada rere les orelles, de la vista de la bellesa inabastable.
Escolto. Assaboreixo. Oloro. Miro. Toco...Sento a través de totes les portes del meu cos i no vull deixar de fer-ho mai. No em puc permetre no posar atenció en tot allò que és imprescindible recordar amb tota la complexitat de sensacions que jo puc capturar i guardar en aquest cap desordenat ple de moments essencials que em caracteritza.
Emmagatzemo tantes sensacions recurrents en el meu cap que es passegen enmig de les situacions més inesperades. Els meus records són una cuina plena de gustos, d’aromes , de textures de vida inoblidables que m’acompanyen, que no s’esvaeixen mai i que em retornen la felicitat perduda a través de les mossegades, de les olors, del tacte impregnat en els meu dits, de la música amagada rere les orelles, de la vista de la bellesa inabastable.
Escolto. Assaboreixo. Oloro. Miro. Toco...Sento a través de totes les portes del meu cos i no vull deixar de fer-ho mai. No em puc permetre no posar atenció en tot allò que és imprescindible recordar amb tota la complexitat de sensacions que jo puc capturar i guardar en aquest cap desordenat ple de moments essencials que em caracteritza.
diumenge, 13 de febrer del 2011
La revolució en xarxa
El poder de canviar el món es troba a les nostres mans i cal prendre consciència com a individus del nostre potencial transformador, de la capacitat de moure fitxes en una partida d’escacs oberta a tots els públics. Ni la classe política, ni el quart poder mediàtic, ni la cúria judicial i ni tant sols els sinistres poders fàctics amagats en els trasters dels estats, en les ombres dels negocis perversos, poden fugir del control de persones organitzades en xarxa capaces de moure informació sensible de manera exponencial, sense control governamental i en un temps rècord. Informació de primera mà, explicada pels seus protagonistes, no manipulada per tercers, enriquida a través de les aportacions d’altres que se sumen a les causes, se solidaritzen i pressionen per generar canvis a on abans només hi havia ocultisme i manipulació interessada dels fets.
Els esdeveniments històrics d’aquests darrers dies intensos a Tunísia, a Egipte, al Iemen i incipientment ja a Algèria ens ha de fer veure que les noves maneres de mobilitzar-nos enfront les injustícies descol•loquen els poders clàssics. Les revolucions arriben quan es pren consciència de la ruptura, de la incomunicació, de la trencadissa del vincle entre els qui proposen els models de govern i els qui reben les conseqüències d’una manera injusta d’administrar els bens de tothom, de tergiversar els valors culturals, de controlar les vides dels ciutadans i de pensar que aquests no tenen dret ni força per rebel•lar-se. Quan un poble pren consciència de l’abús i a sobre és capaç de compartir-lo i globalitzar-lo, quan fem del desencís individual una cadena d’insatisfaccions, produïm una força bruta que no dóna opció a la marxa enrere perquè mobilitza el present i obre les portes a l’esperança d’un futur no sé si millor, tenint en compte el context actual, però si més no diferent i més democràtic.
Les injustícies, les males pràctiques de govern, els personatges sinistres, les desigualtats socials extremes, la prepotència dels partits majoritaris, la imposició de criteris únics, les mitges veritats explicades respecte dels grans problemes que ens afecten, la manipulació interessada de la informació, la incoherència en l’aplicació de les polítiques impulsades i la ideologia defensada, els grups de poder que condicionen les accions d’estat...Totes aquestes arestes conviuen en les nostres societats democràtiques, i nosaltres com a individus podem compartir el nostre coneixement, amplificar els seus errors, denunciar el que volen ocultar, informar del que no volen dir-nos, reconèixer l’altra part de la veritat que no ens volen explicar i finalment manifestar que ho veiem tot, ho sabem tot i que està en les nostres mans posar fi a allò que no podem permetre que succeeixi per dignitat i per respecte al conjunt d’individus, de persones anònimes que amb feina i esforç fan progressar el món.
En aquesta àgora pública en xarxa. En aquest espai compartit de coneixement que ens uneix i que no distingeix entre primer o tercer món. En aquest cúmul frenètic de creuament d’impressions on ningú s’escapa de la crítica, del qüestionament d’accions improcedents, del control dels ulls del món; hem de ser-hi des de la responsabilitat de l’acció i des de la capacitat de reacció en front les injustícies globals. Tots som peces claus des de les nostres petites aportacions de la transformació de la societat. Tots som jutges i part d’aquesta aldea global en xarxa sense fronteres físiques , sense governants, sense exèrcit...només veus i opinions individuals lliures i contrastades.
Els esdeveniments històrics d’aquests darrers dies intensos a Tunísia, a Egipte, al Iemen i incipientment ja a Algèria ens ha de fer veure que les noves maneres de mobilitzar-nos enfront les injustícies descol•loquen els poders clàssics. Les revolucions arriben quan es pren consciència de la ruptura, de la incomunicació, de la trencadissa del vincle entre els qui proposen els models de govern i els qui reben les conseqüències d’una manera injusta d’administrar els bens de tothom, de tergiversar els valors culturals, de controlar les vides dels ciutadans i de pensar que aquests no tenen dret ni força per rebel•lar-se. Quan un poble pren consciència de l’abús i a sobre és capaç de compartir-lo i globalitzar-lo, quan fem del desencís individual una cadena d’insatisfaccions, produïm una força bruta que no dóna opció a la marxa enrere perquè mobilitza el present i obre les portes a l’esperança d’un futur no sé si millor, tenint en compte el context actual, però si més no diferent i més democràtic.
Les injustícies, les males pràctiques de govern, els personatges sinistres, les desigualtats socials extremes, la prepotència dels partits majoritaris, la imposició de criteris únics, les mitges veritats explicades respecte dels grans problemes que ens afecten, la manipulació interessada de la informació, la incoherència en l’aplicació de les polítiques impulsades i la ideologia defensada, els grups de poder que condicionen les accions d’estat...Totes aquestes arestes conviuen en les nostres societats democràtiques, i nosaltres com a individus podem compartir el nostre coneixement, amplificar els seus errors, denunciar el que volen ocultar, informar del que no volen dir-nos, reconèixer l’altra part de la veritat que no ens volen explicar i finalment manifestar que ho veiem tot, ho sabem tot i que està en les nostres mans posar fi a allò que no podem permetre que succeeixi per dignitat i per respecte al conjunt d’individus, de persones anònimes que amb feina i esforç fan progressar el món.
En aquesta àgora pública en xarxa. En aquest espai compartit de coneixement que ens uneix i que no distingeix entre primer o tercer món. En aquest cúmul frenètic de creuament d’impressions on ningú s’escapa de la crítica, del qüestionament d’accions improcedents, del control dels ulls del món; hem de ser-hi des de la responsabilitat de l’acció i des de la capacitat de reacció en front les injustícies globals. Tots som peces claus des de les nostres petites aportacions de la transformació de la societat. Tots som jutges i part d’aquesta aldea global en xarxa sense fronteres físiques , sense governants, sense exèrcit...només veus i opinions individuals lliures i contrastades.
diumenge, 6 de febrer del 2011
Amor bomber
La vida al convent de clausura no canvia mai. Els dies de la setmana es dilueixen, els mesos es perden, les estacions passen i els anys s’acumulen sense adonar-te que t’has fet vella sense haver arrencat mai una fulla de calendari. Una vida carregada d’espiritualitat, d’oracions, de misticisme, d’entrega a Nostre Senyor, d’obediència a l’abadessa, de pobresa, de castedat...d’obligacions i restriccions imposades. Ens lliurem a Déu en la seva totalitat, pures de cos i ànima, com Ell ens vol, netes de tot pecat per gaudir de nosaltres en plenitud espiritual. Lliures de tot pensament impur, de tota debilitat material...Ara des del llit de l’Hospital de l’àrea de Cremats de la Vall d’Hebron espero que em donin l’alta per tornar al monestir. Tinc la meitat del meu cos cremat i la cara desfigurada. No estic penedida. Aquell calendari em va apartar del camí de la llum i va obrir les portes a la foscor de les meves debilitats i ho assumeixo. No puc apartar del pensament la imatge del seu cos nu a la pàgina d’abril. La seva heroïcitat. La perdició irreductible, el desig irrefrenable. Torno al convent amb el record dels seus braços enlairant-me i estrenyent-me contra el seu pit per salvar-me de les flames. De les seves paraules de confort abans que arribés l’ambulància. De l’olor intens de la seva pell suada barrejada amb el fum i el seu aroma personal. De la seva veu profunda i dolça dient-me a l’orella tot està bé germana Maria...Tot no està bé, jo t’estimo fins a la mort i em consagro a tu amb un desig revelador.
És Nadal. El convent viu amb alegria aquestes dates tan assenyalades per al cristianisme i com és habitual trobem a la porta del monestir obsequis de persones que desinteressadament pensen en nosaltres, les monges clarisses del Monestir de Pedralbes. Entre els regals, principalment labors fetes per feligreses molt integrades a la nostra comunitat que ens obsequien amb bordats de punt de creu meravellosos, composicions de patchwork encantadores i peücs de llana pel fred de les nits, enguany hi havia un sobre ben estrany que portava escrit el següent missatge: Obre’m si el desig et crema...no vam gosar obrir-lo, per descomptat, fins que l’abadessa el veiés. Les ordres van ser concises i clares: directament a les escombraries. Aquell dia era jo l’encarregada d’organitzar la neteja del convent. La curiositat em podia i no ho vaig fer. Vaig rescatar de la brossa aquell sobre incitador. Me’l vaig guardar sota l’hàbit. Encara havia d’assistir a la darrera oració del dia, però no gosava d’anar-hi amb aquell pecat amagat sota el vestit. Vaig excusar-me amb l’abadessa amb un simple: “les meves migranyes intermitents de sempre, germana Immaculada. Déu em perdonarà de ben segur que no faci companyia a les germanes aquesta nit”. Els passadissos del convent semblaven infinits. Es duplicaven les distàncies tot recordant-me la meva desobediència, la meva mentida. Ja era a l’habitació. El cor em bategava fort. Notava com la sang corria i les venes palpitaven. Santa Clara em mirava des del quadre que penjava sobre la capçalera del llit i Jesucrist, m’observava des de sobre l’escriptori. Em vigilaven. Necessitava intimitat, així que vaig donar la volta al quadre i vaig guardar el crucifix al calaix de la còmode. Les mans em tremolaven, el cos em suava. Vaig trencar el sobre i quan vaig veure el que contenia...no m’esperava un calendari del cos de bombers de la ciutat! El vaig obrir mentre els nervis em feien tremolar l’ànima. Quina sensació de culpabilitat i alhora quina curiositat tan brutal.
Quins homes! Quina perfecció. Quina simetria volumètrica gairebé sortida dels grans escultors del classicisme grec com ara Miron, Praxíteles, Lisipo, Escopas o Polícleto, que tant em van agradar quan vaig estudiar història de l’art. Mai havia vist un home sense roba que no fos de marbre. No vaig tenir experiències sexuals prèvies al noviciat, la meva timidesa malaltissa em va anul•lar com a dona. No em trobava gens bonica, tot el contrari. Ningú parava atenció en mi. Volia ser invisible. No m’agradava que em miressin. Les monges dominiques de la meva escola van veure el perfil ideal per forçar una vocació i jo no vaig saber dir no, fins i tot em va semblar una bona sortida que s’adaptava a la meva idiosincràsia: callada, obedient i discreta... Vaig anar passant les fulles una per una parant atenció en tots els detalls. Gener era un somni. Febrer, guapíssim. Març, una joia, Abril, la meva perdició: sublim, irreal gairebé petri com una escultura. Perfecte en les formes, en les proporcions, els músculs ben definits, el cul, diví, la cara preciosa i el que s’intuïa...no ho podia suportar més. Les sensacions m’humitejaven l’esperit. Vaig haver de tancar aquell anuari trasbalsador. El vaig guardar sota el llit. Vaig tornar a donar la volta al quadre. Santa Clara em mirava enfadada i Jesucrist no em perdonava no haver lluitat contra la temptació amb prou determinació. Aquella nit no vaig dormir. Em vaig passar les hores pregant el perdó i els hi vaig jurar que al matí em desfaria d’ell...però no ho vaig fer. Necessitava tornar a veure la bellesa a través de les estacions del temps.
Quan va arribar la nit vaig repetir el ritual de nou. Vaig tapar els ulls del cel i em vaig quedar sola a la terra amb els mesos de l’any fets d’homes. Resseguia amb els dits aquelles fotos i m’imaginava com podia ser de suau la seva pell. Herois del foc. Valents. Em preguntava quina olor feien. El gust del seu alè. Com seria la sensació de les seves mans acaronant-me la cara, els cabells, els braços, les cames, l’esquena, els pits, el meu secret amagat inescrutable ...Els pensaments bruts creixien desbordats, irrefrenables materialitzats amb la imatge d’Abril. El dimoni em temptava amb molta força i jo cremava. Vaig tancar el calendari i demanava perdó desconsoladament. Les llàgrimes brollaven im parables i tacaven el terra de la cel•la. Agenollada i avergonyida buscava la redempció. “Demà el cremo, demà el cremo, no sóc digna de Tu, Déu misericordiós”, repetia una vegada darrera una altra fins que la son em va vèncer i vaig quedar adormida sobre les meves llàgrimes al costat de les fulles del pecat i i abraçada al crucifix. Al matí estava disposada a desfer-me’n d’ell però de cop la imatge d’abril m’emboirava el cap. No vaig tenir prou voluntat i el vaig guardar de nou sota el llit. Durant quatre dies no vaig gosar tocar-lo però la nit de cap d’any, després de celebrar amb les meves germanes l’entrada del nou any vaig demanar un desig enverinat: abraçar-me a abril abans de morir.
Aquella nit iniciàtica de principi d’any em vaig despullar completament i em mirava al mirall de la paret de la meva cel•la. Als meus 45 anys no m’havia atrevit mai a fer-ho. Tenia vergonya de mi mateixa. Em veia pàl•lida, seca i marcida, però era una dona, malgrat mai ningú m’hagués fet sentir en plenitud de sensacions com a tal. Vaig arrencar una a una les fulles de l’espiral del calendari. Em vaig estirar al llit i vaig embolicar-me el cos amb aquelles fotos. Gener, al braç dret. Febrer a l’esquerre. Març i Juliol sobre la cama dreta. Juny i agost sobre l’esquerre. Setembre, sota les meves natges. Maig, abraçant-me l’esquena. Octubre, estrenyent-me els pits. Novembre, embolicant-me cabells. Desembre, besant-me els llavis...i abril entre les meves cames acariciant el meu pubis. Les sensacions van aparèixer soles. El meu cos es retorçava. La meva pell era un ametller en flor. Una eclosió de vida. El meu interior una cascada de plaer mai imaginat. Sentia que el foc em cremava...i literalment era així. El meu cos es va encendre en un èxtasi místic. Les flames m’assetjaven però jo no notava l’escalfor, sentia deliri fins que tota l’habitació es va encendre com una torxa. El fum m’ofegava. Les germanes cridaven histèriques i jo nua i encesa veia com Abril, l’home de veritat, s’apropava a mi i em tirava una manta per sobre. Em va salvar però alhora em va condemnar. La resta de la història ja la coneixeu. El meu desig es va complir però també la meva penitència: viure en vida les ferides del pecat sobre la meva pell.
Des de llavors cada primavera encenc en secret una petita espelma, una flama de desig que m’uneix a ell fins a la mort.
És Nadal. El convent viu amb alegria aquestes dates tan assenyalades per al cristianisme i com és habitual trobem a la porta del monestir obsequis de persones que desinteressadament pensen en nosaltres, les monges clarisses del Monestir de Pedralbes. Entre els regals, principalment labors fetes per feligreses molt integrades a la nostra comunitat que ens obsequien amb bordats de punt de creu meravellosos, composicions de patchwork encantadores i peücs de llana pel fred de les nits, enguany hi havia un sobre ben estrany que portava escrit el següent missatge: Obre’m si el desig et crema...no vam gosar obrir-lo, per descomptat, fins que l’abadessa el veiés. Les ordres van ser concises i clares: directament a les escombraries. Aquell dia era jo l’encarregada d’organitzar la neteja del convent. La curiositat em podia i no ho vaig fer. Vaig rescatar de la brossa aquell sobre incitador. Me’l vaig guardar sota l’hàbit. Encara havia d’assistir a la darrera oració del dia, però no gosava d’anar-hi amb aquell pecat amagat sota el vestit. Vaig excusar-me amb l’abadessa amb un simple: “les meves migranyes intermitents de sempre, germana Immaculada. Déu em perdonarà de ben segur que no faci companyia a les germanes aquesta nit”. Els passadissos del convent semblaven infinits. Es duplicaven les distàncies tot recordant-me la meva desobediència, la meva mentida. Ja era a l’habitació. El cor em bategava fort. Notava com la sang corria i les venes palpitaven. Santa Clara em mirava des del quadre que penjava sobre la capçalera del llit i Jesucrist, m’observava des de sobre l’escriptori. Em vigilaven. Necessitava intimitat, així que vaig donar la volta al quadre i vaig guardar el crucifix al calaix de la còmode. Les mans em tremolaven, el cos em suava. Vaig trencar el sobre i quan vaig veure el que contenia...no m’esperava un calendari del cos de bombers de la ciutat! El vaig obrir mentre els nervis em feien tremolar l’ànima. Quina sensació de culpabilitat i alhora quina curiositat tan brutal.
Quins homes! Quina perfecció. Quina simetria volumètrica gairebé sortida dels grans escultors del classicisme grec com ara Miron, Praxíteles, Lisipo, Escopas o Polícleto, que tant em van agradar quan vaig estudiar història de l’art. Mai havia vist un home sense roba que no fos de marbre. No vaig tenir experiències sexuals prèvies al noviciat, la meva timidesa malaltissa em va anul•lar com a dona. No em trobava gens bonica, tot el contrari. Ningú parava atenció en mi. Volia ser invisible. No m’agradava que em miressin. Les monges dominiques de la meva escola van veure el perfil ideal per forçar una vocació i jo no vaig saber dir no, fins i tot em va semblar una bona sortida que s’adaptava a la meva idiosincràsia: callada, obedient i discreta... Vaig anar passant les fulles una per una parant atenció en tots els detalls. Gener era un somni. Febrer, guapíssim. Març, una joia, Abril, la meva perdició: sublim, irreal gairebé petri com una escultura. Perfecte en les formes, en les proporcions, els músculs ben definits, el cul, diví, la cara preciosa i el que s’intuïa...no ho podia suportar més. Les sensacions m’humitejaven l’esperit. Vaig haver de tancar aquell anuari trasbalsador. El vaig guardar sota el llit. Vaig tornar a donar la volta al quadre. Santa Clara em mirava enfadada i Jesucrist no em perdonava no haver lluitat contra la temptació amb prou determinació. Aquella nit no vaig dormir. Em vaig passar les hores pregant el perdó i els hi vaig jurar que al matí em desfaria d’ell...però no ho vaig fer. Necessitava tornar a veure la bellesa a través de les estacions del temps.
Quan va arribar la nit vaig repetir el ritual de nou. Vaig tapar els ulls del cel i em vaig quedar sola a la terra amb els mesos de l’any fets d’homes. Resseguia amb els dits aquelles fotos i m’imaginava com podia ser de suau la seva pell. Herois del foc. Valents. Em preguntava quina olor feien. El gust del seu alè. Com seria la sensació de les seves mans acaronant-me la cara, els cabells, els braços, les cames, l’esquena, els pits, el meu secret amagat inescrutable ...Els pensaments bruts creixien desbordats, irrefrenables materialitzats amb la imatge d’Abril. El dimoni em temptava amb molta força i jo cremava. Vaig tancar el calendari i demanava perdó desconsoladament. Les llàgrimes brollaven im parables i tacaven el terra de la cel•la. Agenollada i avergonyida buscava la redempció. “Demà el cremo, demà el cremo, no sóc digna de Tu, Déu misericordiós”, repetia una vegada darrera una altra fins que la son em va vèncer i vaig quedar adormida sobre les meves llàgrimes al costat de les fulles del pecat i i abraçada al crucifix. Al matí estava disposada a desfer-me’n d’ell però de cop la imatge d’abril m’emboirava el cap. No vaig tenir prou voluntat i el vaig guardar de nou sota el llit. Durant quatre dies no vaig gosar tocar-lo però la nit de cap d’any, després de celebrar amb les meves germanes l’entrada del nou any vaig demanar un desig enverinat: abraçar-me a abril abans de morir.
Aquella nit iniciàtica de principi d’any em vaig despullar completament i em mirava al mirall de la paret de la meva cel•la. Als meus 45 anys no m’havia atrevit mai a fer-ho. Tenia vergonya de mi mateixa. Em veia pàl•lida, seca i marcida, però era una dona, malgrat mai ningú m’hagués fet sentir en plenitud de sensacions com a tal. Vaig arrencar una a una les fulles de l’espiral del calendari. Em vaig estirar al llit i vaig embolicar-me el cos amb aquelles fotos. Gener, al braç dret. Febrer a l’esquerre. Març i Juliol sobre la cama dreta. Juny i agost sobre l’esquerre. Setembre, sota les meves natges. Maig, abraçant-me l’esquena. Octubre, estrenyent-me els pits. Novembre, embolicant-me cabells. Desembre, besant-me els llavis...i abril entre les meves cames acariciant el meu pubis. Les sensacions van aparèixer soles. El meu cos es retorçava. La meva pell era un ametller en flor. Una eclosió de vida. El meu interior una cascada de plaer mai imaginat. Sentia que el foc em cremava...i literalment era així. El meu cos es va encendre en un èxtasi místic. Les flames m’assetjaven però jo no notava l’escalfor, sentia deliri fins que tota l’habitació es va encendre com una torxa. El fum m’ofegava. Les germanes cridaven histèriques i jo nua i encesa veia com Abril, l’home de veritat, s’apropava a mi i em tirava una manta per sobre. Em va salvar però alhora em va condemnar. La resta de la història ja la coneixeu. El meu desig es va complir però també la meva penitència: viure en vida les ferides del pecat sobre la meva pell.
Des de llavors cada primavera encenc en secret una petita espelma, una flama de desig que m’uneix a ell fins a la mort.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)