Carta des de Bèlgica

Estic a Bèlgica, un desgovern de país molt bufó. Un estat en funcions per la imminent trencadissa d’aquest territori de dues cares, una de ben flamenca i una altra afrancesada impossible d’entendre’s. Més de 400 dies de buit legal que fan d’aquest petit estat un exemple que posa de manifest per a què serveixen els polítics...aquí, sens dubte, per a res. Per barallar-se entre ells, mentre la vida segueix tranquil•la dins de les cases, les places i els carrers de les ciutats i pobles que jo i la meva família visitem encantats. Una manca de poder polític, que no d’autoritat cívica, que demostra la incapacitat de Bèlgica d’assumir les diferències -tan idiomàtiques com culturals-, reconduir l’ascens dels sentiments patriòtics-nacionalistes, i trobar punts d’unió entre totes dues personalitats, o maneres de sentir-se belga, plenament vàlides i no excloents.

Bèlgica és com un matrimoni mal avingut. Tants anys d’incomunicació i malentesos, han portat a la parella a tirar-se els plats per sobre sense opció a la reconciliació i ja veurem, si amb custòdia compartida de la capital de l’estat. Brussel•les s’erigeix com la gran paradoxa. La ciutat que acull el parlament de tots els països de la Unió Europea, és a dir un exemple d’entesa multicultural del vell continent, és incapaç de posar seny en aquesta escalada de divisió territorial i alhora es converteix en objecte de desig de flamencs i valons. Una capital francòfona en territori de l’enemic separatista i republicà!! En fi, un pollastre que té ben preocupat al monarca Albert II, que veu com el seu regne es parteix en dos, deixant-lo amb el cor dividit i la corona escapçada (...potser això és el que el preocupa més).

Estem allotjats a Thy-le-Baudin, al Sud de Brussel•les, en una caseta de pedra preciosa enmig dels camps de blat, les pastures i els gegants molins de vent de la companyia elèctrica belga. No cal dir que aquests productors d’electricitat (neta i verda!!!) em tenen fascinada. Són uns gegants de ferro blancs que em fan sentir formiga. Veure’ls de prop és com pujar en un helicòpter sense capota. En qualsevol moment gràcies a la força de les aspes pentinades pel vent pots sortir elevat cap als núvols, en un enlairament silenciós que t’aixeca Bèlgica del terra. El clima és canviant i l’activitat atmosfèrica important, fet que em regala uns cels preciosos ara d’un blau intens i núvols de cotó penjats del no res; ara pintats de grisos i platejats, carregats d’infinites gotes d’aigua que reguen un paisatge verd i frondós, tacat de flors multicolors i espigues que em fan sentir en un quadre impressionista. Voltem en bicicleta per les tardes plujoses a la recerca d’un paisatge ideal, d’una fotografia perfecta.

En aquesta setmana belga hem visitat Gand, Bruixes i Brussel•les i ens hem deixat caure per Luxenburg, ciutat senyorial del país veí amb aura ducal i tercer país del món amb la renda per càpita més alta del món...allà hi ha molts euros concentrats (potser tots els que farien falta per eradicar la pobresa del planeta!!!). Totes elles són petits tresors de l’arquitectura, un esclat de gòtic i barroc que et deixa els ulls impregnats de pedres i edificis singulars. M’emporto en el record de la memòria de viatges l’estètica romàntica dels canals de Gand i Bruixes. L’aigua, entremig dels palaus i cases decorades amb flors de mils colors, sempre aporta aquest punt de bellesa augmentada al reflectir com a mirall tot el que l’envolta. Reinventant les formes, transformades pel moviment de la corrent.

Demà marxo cap a Holanda. Amsterdam, la ciutat de les llibertats, del viure i deixar viure m’hi espera. Quines ganes d’anar-hi! M’encanta la manca de prohibicions, l’autoregulació dels espais, les bicicletes circulant sense obstacles per la trama urbana, les pintures de Van Gogh, els canals, l’esperit alternatiu, la manca de sentit de propietat...una ciutat a la mida de les meves aspiracions personals. No em trobaré estranya.