La vaga figurada

Els carrers amb pocs cotxes i els comerços a mig gas amb algunes persianes tancades, d’altres aclucades i moltes obertes, donaven ahir a Barcelona una aparença d’agost en un dimecres de tardor on els treballadors en vaga, els treballadors obligats a treballar, els treballadors que volien treballar malgrat tot, els empresaris empipats, els piquets desfermats, els antisistema descontrolats, els turistes despistats i la manifestació desigual van conviure en tensa calma.

La jornada d’ahir va ser l’ expressió de la diversitat, el descontrol i la pèrdua de rumb que ens envolta. En aquest món configurat d’estrats incomunicats, i a on ens mostrem incapaços de globalitzar els nostres problemes particulars per donar solucions transversals, creix sense control un espai de limitacions i desesperança. Trobo, sincerament, que ens manca un aprenentatge en l’àmbit dels valors comunitaris brutal. A mi m’agrada respectar l’opinió de tothom però també em mostro molt crítica amb el conformisme o la falsa creença que els problemes no tenen solució. Em sorprèn la gent poc simbiòtica amb el seu entorn. Sóc incapaç de retreure a ningú el fet que la seva decisió fos no fer vaga, ara bé no puc deixar de pensar què em diferencia a mi, i molts altres, de la resta de persones que van optar per aquest camí... potser és la percepció més fina del partiment invisible i la necessitat de trobar alleujament als problemes endèmics de la mateixa condició humana.

Jo vaig sumar-me a la vaga no perquè em falti la feina, o perquè m’hagin rebaixat el sou per contribuir al bé comú de tots, o per esnobisme de postures d’esquerres, o perquè els sindicats m’ho hagin dit...La meva decisió l'entenc com a universal. Jo vaig abaixar les meves persianes figurades per dir que ja estic farta que em diguin en quin món haig de viure. Perquè em molesta que sota l’argument d’aixecar el país carreguin tota la responsabilitat de la seva salvació sobre qui té menys culpa sobre l’agonia econòmica que pateix. Perquè hem malbaratat recursos públics vivint com a nous rics quan el que calia era consolidar un creixement econòmic lent i sostingut, en comptes d’alimentar una bombolla immobiliària i financera amb el beneplàcit dels nostres governants. Perquè cal més coherència amb les idees que defensem i els actes que fem. Perquè malgrat l’aturada hagi arribat tard era necessari donar aquest toc d’atenció. Perquè em preocupen els altres.

Haver fet vaga és un gest molt més trascendent del que sembla. No haver-la fet, potser també. Si ho deixem en l’anècdota d’un dia. En la xifra d’una manifestació. En la notícia d’uns indesitjables que es dediquen a cremar contenidors creient-se immersos en una lluita pseudo revolucionària absurda. Si parlem només del paper dels piquets en comptes de la força de les idees la lluita es dilueix. Potser si donéssim un sentit més ampli i metafòric a les nostres decisions i no ens aturéssim en el seu significat estricte apreciaríem molt més les conseqüències que se’n deriven.

Vaga per principis

Aquest dimecres faré vaga i no assistiré al meu lloc de treball per principis i per solidaritat amb les persones que pateixen les conseqüències devastadores de la crisi econòmica. Perquè penso que cal cridar alt i sense complexos a qui lideren el nostre futur que les seves estratègies són errònies i deshumanitzades. Que per sobre de les fluctuacions de l’economia basada en el capital; de les polítiques defensores d’un món laboral ferotge i selvàtic; de les xifres de creixement impossibles en un món desigual; i dels pressupostos de despatx allunyats de les necessitats quotidianes, hi ha individus receptors de les seves males decisions que pateixen la seva gestió desesperada, mancada de creativitat i desproveïda de lideratge.

Penso en les persones que comparteixen la meva opinió i que dimecres amb el seu gest crearan una sinergia positiva capaç de treure la son i induir a la reflexió a qui ens ha portat a viure aquest estat de malestar social. Hem viscut un somni mal resolt perquè no hem estat prou crítics amb el nostre entorn. Moltes i molts ens hem deixat portar per la corrent d’un fals benestar tan fluctuant i eteri com les accions de borsa. Ara el que importa és sumar esforços i construir un futur en el qual tothom tingui el seu lloc i ningú se senti ni utilitzat ni marginat per un sistema financer injust i volàtil.

Mai és tard per redreçar qualsevol cosa. Res és impossible si es té ganes , força i valentia d’afrontar nous reptes, nous móns amb un sistema de valors basat en la col•lectivitat individual, és a dir en un jo amb identitat pròpia capaç de pensar en plural.

Joan Margarit (Fantàstic!!!) va dir que la llibertat “és quan arrenca l’alba en un dia de vaga general” i per mi la llibertat és l’essència de la tardor: no tenir por a perdre les fulles...en un dia de vaga general.

The Beatles -Let It Be

Let it be versus Yesterday

Hi ha dues cançons emblemàtiques de la discografia dels Beatles que ens mostren dos models de viure la vida que s’ajusten molt bé a com nosaltres mateixos l’entenem i avancem a través d’ella. Let it be i Yesterday són dues balades precioses i alhora enfrontades. La nostra experiència vital es mou entre el aferrissat lligam cap el passat que ens ha fet feliç i que ja no tornarà i la intel·ligència de saber quan cal deixa-ho estar sense donar-hi més voltes, si el que realment vols és passar pàgina.


Donar el punt just al pes del passat i saber trencar amb ell és un aprenentatge llarg i costós. Arribar a aquest moment i tenir la valentia de dir-te a tu mateix que ja no cal mirar enrere, ni cercar explicacions a preguntes que no tenen resposta, denota certa maduresa espiritual. Aquestes dues cançons són part de la banda sonora de totes i tots. Podrien sonar de rerefons del dia a dia i la clau de tot seria dominar quan vols que sonin i tenir el poder de saber quan toca canviar la cara del disc.


Ara que ja em faig gran. Que ja no sóc una nena i que els 40 m’assetgen tinc ganes de mirar cap endavant sense la necessitat de refugiar-me en el passat. Farta d’escoltar la cara A del disc, vull que des del meu piano imaginari soni la B i que el Paul Mcartney em canti ben fort Let it be perquè m’impregni de la seva practicitat, de la seva valentia, de la seva mirada posada en el futur, deixant enrere l’ahir.

Oblidar per començar. Deixar-ho estar per cercar l’oportunitat futura. Viure el demà des d’avui mateix contruint de nou sense referents.

El periodisme compromès

Avui llegeixo a El Periódico un tema que ha estat obertura del diari sobre els nòmades a Barcelona i em quedo preocupada amb la superficialitat amb el qual aborden la temàtica. Encara que ja no exerceixi de periodista m’hi sento de cor i trobo que malgrat dedicar-hi dues planes al reportatge, li manca l’anàlisi que li correspon a un text d’aquestes dimensions i cerca només l’efectisme per sobre de la crítica real, aquella que cerca els perquès, dóna respostes i busca solucions. Per mi el periodisme és un sentiment, una necessitat d’entendre i de millorar la nostra societat. M’inquieta l’alarmisme: “els nous indigents expulsen els veïns de la zona”. Em decepciona les respostes : “diverses fonts municipals coincideixen que alguns recursos socials de Barcelona (com ara els menjadors) units al benèvol clima local propicien que la seva presència al carrer sigui especialment dilatada...”. I em sobta el to maniqueu amb el qual divideix el col·lectiu dels sense sostre entre els bons (els habituals) i els dolents (els esporàdics). En resum, un text efectista i lleuger que no remou ni extreu la veritable realitat de les persones que viuen al carrer.

Els sense sostre, “rodamons” o “tradicionals”, amb “mòbil” o sense..., són tots víctimes de les seves circumstàncies, presoners del seu passat i incapaços de veure esperança en el futur, perquè el seu present els ofega en la seva dinàmica destructiva. Dubto que existeixi molta frivolitat dins d’aquest col·lectiu, tal i com es descriu en el reportatge, segurament alguna excepció, i afirmaria que la majoria de casos responen a un mateix patró de vida trencada i de desesperació vital que els porta a fer del carrer la seva casa, i de l’alcohol i les drogues, el seu refugi, la seva escapatòria.


Immigrants sense papers, persones que no han pogut suportar els contratemps de la vida, malalts mentals, addictes, víctimes de la crisi, del propi sistema d’organització social que genera desigualtats en un món on se suposa tothom hi participa en igualtat de condicions, però que a la pràctica ens ofereix aquesta imatge de pobresa extrema que a alguns els hi fa nosa. Ciutadans que se senten “expulsats” dels seus espais on tot el que és lleig i distorsionador d’aquest “món feliç”cal ser eliminat i que cerquen polítiques de mà dura, que el que fan és moure el problema, no pas solucionar-lo. Responsables municipals que pensen que tot s’arregla servint uns quants àpats menys en menjadors socials per no ben acostumar la gent que viu al carrer com a vici i no com a conseqüència... Polítiques de pal en un món on manquen moltes pastanagues per poder motivar a qui ha perdut l’esperança d’una altra vida.


A mi m’agradaria que des del periodisme abordéssim la crítica profunda. Que poguéssim explicar les pel·lícules més enllà d’una història de bons i dolents i de xèrifs protectors que ens preserven de les coses lletges...la veritat és que voldria un altre món i crec que els qui tenen l’ocasió de crear opinió no poden perdre l’oportunitat de contribuir en aquesta difícil tasca de transformar la societat i no només explicar-la des del punt de vista de qui ho té tot i no des de la perspectiva de qui ja no té res més a perdre.