Avui llegeixo a El Periódico un tema que ha estat obertura del diari sobre els nòmades a Barcelona i em quedo preocupada amb la superficialitat amb el qual aborden la temàtica. Encara que ja no exerceixi de periodista m’hi sento de cor i trobo que malgrat dedicar-hi dues planes al reportatge, li manca l’anàlisi que li correspon a un text d’aquestes dimensions i cerca només l’efectisme per sobre de la crítica real, aquella que cerca els perquès, dóna respostes i busca solucions. Per mi el periodisme és un sentiment, una necessitat d’entendre i de millorar la nostra societat. M’inquieta l’alarmisme: “els nous indigents expulsen els veïns de la zona”. Em decepciona les respostes : “diverses fonts municipals coincideixen que alguns recursos socials de Barcelona (com ara els menjadors) units al benèvol clima local propicien que la seva presència al carrer sigui especialment dilatada...”. I em sobta el to maniqueu amb el qual divideix el col·lectiu dels sense sostre entre els bons (els habituals) i els dolents (els esporàdics). En resum, un text efectista i lleuger que no remou ni extreu la veritable realitat de les persones que viuen al carrer.
Els sense sostre, “rodamons” o “tradicionals”, amb “mòbil” o sense..., són tots víctimes de les seves circumstàncies, presoners del seu passat i incapaços de veure esperança en el futur, perquè el seu present els ofega en la seva dinàmica destructiva. Dubto que existeixi molta frivolitat dins d’aquest col·lectiu, tal i com es descriu en el reportatge, segurament alguna excepció, i afirmaria que la majoria de casos responen a un mateix patró de vida trencada i de desesperació vital que els porta a fer del carrer la seva casa, i de l’alcohol i les drogues, el seu refugi, la seva escapatòria.
Immigrants sense papers, persones que no han pogut suportar els contratemps de la vida, malalts mentals, addictes, víctimes de la crisi, del propi sistema d’organització social que genera desigualtats en un món on se suposa tothom hi participa en igualtat de condicions, però que a la pràctica ens ofereix aquesta imatge de pobresa extrema que a alguns els hi fa nosa. Ciutadans que se senten “expulsats” dels seus espais on tot el que és lleig i distorsionador d’aquest “món feliç”cal ser eliminat i que cerquen polítiques de mà dura, que el que fan és moure el problema, no pas solucionar-lo. Responsables municipals que pensen que tot s’arregla servint uns quants àpats menys en menjadors socials per no ben acostumar la gent que viu al carrer com a vici i no com a conseqüència... Polítiques de pal en un món on manquen moltes pastanagues per poder motivar a qui ha perdut l’esperança d’una altra vida.
A mi m’agradaria que des del periodisme abordéssim la crítica profunda. Que poguéssim explicar les pel·lícules més enllà d’una història de bons i dolents i de xèrifs protectors que ens preserven de les coses lletges...la veritat és que voldria un altre món i crec que els qui tenen l’ocasió de crear opinió no poden perdre l’oportunitat de contribuir en aquesta difícil tasca de transformar la societat i no només explicar-la des del punt de vista de qui ho té tot i no des de la perspectiva de qui ja no té res més a perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada