La vaga figurada

Els carrers amb pocs cotxes i els comerços a mig gas amb algunes persianes tancades, d’altres aclucades i moltes obertes, donaven ahir a Barcelona una aparença d’agost en un dimecres de tardor on els treballadors en vaga, els treballadors obligats a treballar, els treballadors que volien treballar malgrat tot, els empresaris empipats, els piquets desfermats, els antisistema descontrolats, els turistes despistats i la manifestació desigual van conviure en tensa calma.

La jornada d’ahir va ser l’ expressió de la diversitat, el descontrol i la pèrdua de rumb que ens envolta. En aquest món configurat d’estrats incomunicats, i a on ens mostrem incapaços de globalitzar els nostres problemes particulars per donar solucions transversals, creix sense control un espai de limitacions i desesperança. Trobo, sincerament, que ens manca un aprenentatge en l’àmbit dels valors comunitaris brutal. A mi m’agrada respectar l’opinió de tothom però també em mostro molt crítica amb el conformisme o la falsa creença que els problemes no tenen solució. Em sorprèn la gent poc simbiòtica amb el seu entorn. Sóc incapaç de retreure a ningú el fet que la seva decisió fos no fer vaga, ara bé no puc deixar de pensar què em diferencia a mi, i molts altres, de la resta de persones que van optar per aquest camí... potser és la percepció més fina del partiment invisible i la necessitat de trobar alleujament als problemes endèmics de la mateixa condició humana.

Jo vaig sumar-me a la vaga no perquè em falti la feina, o perquè m’hagin rebaixat el sou per contribuir al bé comú de tots, o per esnobisme de postures d’esquerres, o perquè els sindicats m’ho hagin dit...La meva decisió l'entenc com a universal. Jo vaig abaixar les meves persianes figurades per dir que ja estic farta que em diguin en quin món haig de viure. Perquè em molesta que sota l’argument d’aixecar el país carreguin tota la responsabilitat de la seva salvació sobre qui té menys culpa sobre l’agonia econòmica que pateix. Perquè hem malbaratat recursos públics vivint com a nous rics quan el que calia era consolidar un creixement econòmic lent i sostingut, en comptes d’alimentar una bombolla immobiliària i financera amb el beneplàcit dels nostres governants. Perquè cal més coherència amb les idees que defensem i els actes que fem. Perquè malgrat l’aturada hagi arribat tard era necessari donar aquest toc d’atenció. Perquè em preocupen els altres.

Haver fet vaga és un gest molt més trascendent del que sembla. No haver-la fet, potser també. Si ho deixem en l’anècdota d’un dia. En la xifra d’una manifestació. En la notícia d’uns indesitjables que es dediquen a cremar contenidors creient-se immersos en una lluita pseudo revolucionària absurda. Si parlem només del paper dels piquets en comptes de la força de les idees la lluita es dilueix. Potser si donéssim un sentit més ampli i metafòric a les nostres decisions i no ens aturéssim en el seu significat estricte apreciaríem molt més les conseqüències que se’n deriven.