Hi ha dues cançons emblemàtiques de la discografia dels Beatles que ens mostren dos models de viure la vida que s’ajusten molt bé a com nosaltres mateixos l’entenem i avancem a través d’ella. Let it be i Yesterday són dues balades precioses i alhora enfrontades. La nostra experiència vital es mou entre el aferrissat lligam cap el passat que ens ha fet feliç i que ja no tornarà i la intel·ligència de saber quan cal deixa-ho estar sense donar-hi més voltes, si el que realment vols és passar pàgina.
Donar el punt just al pes del passat i saber trencar amb ell és un aprenentatge llarg i costós. Arribar a aquest moment i tenir la valentia de dir-te a tu mateix que ja no cal mirar enrere, ni cercar explicacions a preguntes que no tenen resposta, denota certa maduresa espiritual. Aquestes dues cançons són part de la banda sonora de totes i tots. Podrien sonar de rerefons del dia a dia i la clau de tot seria dominar quan vols que sonin i tenir el poder de saber quan toca canviar la cara del disc.
Ara que ja em faig gran. Que ja no sóc una nena i que els 40 m’assetgen tinc ganes de mirar cap endavant sense la necessitat de refugiar-me en el passat. Farta d’escoltar la cara A del disc, vull que des del meu piano imaginari soni la B i que el Paul Mcartney em canti ben fort Let it be perquè m’impregni de la seva practicitat, de la seva valentia, de la seva mirada posada en el futur, deixant enrere l’ahir.
Oblidar per començar. Deixar-ho estar per cercar l’oportunitat futura. Viure el demà des d’avui mateix contruint de nou sense referents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada