Miracle al barri

Aquesta història que us explicaré és ben increïble però certa. S’ha de tenir dosis fe per creure-se-la, però a quantes coses de la vida has de posar una mica de la teva part i un punt d’imaginació per fer-les reals com la vida mateixa. Aquest conte comença a un barri obrer i marginal de qualsevol ciutat. El nostre protagonista és en Juan Mi, un desarrelat familiar de 25 anys. Sense estudis ni ofici. Una ànima perduda amb un cos sense límits per experimentar el costat més passat de la vida. Un penques simpàtic. Un drogadicte ocasional que es col•loca per aguantar de festa fins a caure exhaust. Un hortera del món del motor, del cotxe tunejat i de la moto sense silenciador . Un fan de les pel•lis porno, dels bars de putes, de la Fórmula 1, del David Bisbal, de la Shakira i la Lady Gaga. Un masclista amb nena d’infart: la Jessi, la seva princesa de barri i caixera del Lidl. Un romàntic ocasional que el dia dels enamorats regala una capseta amb tres tangues de cors del mercadillo del dijous i un DVD del seu artista de cinema preferit, el Nacho Vidal, que es titula “Por San Valentín, te la hinco hasta el fin”... En fi, que us haig de dir d’en Juan Mi, una peça d’home totalment fruit de les seves circumstàncies que sorprèn, però, pel seu devotisme. Una fe cega personalitzada en una estampa-calendari de la verge de la Moreneta que l'acompanya des de l'any 1995. Us preguntareu com es pot ser creient amb aquest panorama de descreença vital tan evident? Doncs ni més ni menys per l’efecte de la superstició més arrelada i irracional. Un esperit perdut lliurat sense concessions a la Mare de Deu per la incapacitat de desprendre’s de l’efecte hipnòtic i protector d’un tros de cartolina. Un amulet sobrenatural que li va regalar la seva mare abans de morir perquè el protegís de tot mal. Cada nit abans d’anar al llit la treia de la cartera, la posava sota el coixí i s’adormia acaronant-la amb els dits. Una dependència que no podia ser altra cosa que el presagi d’un futur que no es podia passar per alt. Qui havia de dir al Juan Mi que aquella nit de festa descontrolada canviaria la seva vida radicalment...un dissabte transcendental.

Vestit per matar a l’estil banda llatina i perfumat de cap a peus amb mitja ampolla de colònia Jack’s. A la butxaca dreta, la cartera i dins d’aquesta entre el carnet de conduir i el d’identitat, la Moreneta. A l’esquerra la paperina de coca, les “pastis” i el preservatiu talla King Size, ultra-sensitive, rugós i amb gust de maduixa (de préssec mai...la Jessi és al•lèrgica!!!). La cançó del Pure Intuition de la Shakira a tot taco desbordant-se pels mil altaveus del cotxe. La seva nena al costat amb un mini-vestit ultra enganxat al cos, talons d’infart, pits desbordats sobre l’escot, arrecades descomunals i maquillada com l’Amy Winehouse. Abans d’entrar a la disco, unes ratlles com a aperitiu. Amb l’emoció de la festa i la foscor de la nit no s’adona que en comptes de tallar-les amb el DNI les separa amb l’estampeta. Una manca de respecte desintencionada catalitzadora d’uns esdeveniments sobrenaturals inexplicables.

Comença el “subidon”. L’alcohol rega la seva sang, la música de la disco embogeix la seva consciència, la Jessi l’escalfa la bragueta incitant-lo amb el seu ball provocadorament sensual i al costat d’ella... la Verge. Quieta. Amb mirada estoica i aura fluorescent. “FLIPO, FLIPO, FLIPO. Estas pastis que me ha vendido el Mohamed son LAAAA OOOOSTIA!!!!!”, pensa el Juan Mi captivat pel miratge de la imatge divina. No n’és conscient encara de la magnitud de la presència. La música in crescendo amb ritme monòton. TUM, TUM, TUM, TUM. La verge li estén la mà amb intenció de rescatar-lo. D’allunyar-lo d’aquell ambient de Sodoma i Gomorra desfermada. Ell fa cas omís. Ja no pot més. Tot dóna voltes. Tot és inestable, difús. Per efecte de les drogues la música ja s’allunya del cervell i ressona més lenta. L’espai agafa profunditat, dimensionalitat infinita, i perd nitidesa. La mirada s’enterboleix. Flota i se sent com una ploma ingràvida. La nit avança i el sexe prem. Cap a al cotxe a destrossar la Jessi (en sentit figurat, és clar!!!) amb un toc de romanticisme. Una balada del David Bisbal, d’aquelles que t’arriben al cor per la seva profunditat, rebota contra els vidres fumats del vehicle. Seients preparats per abatre’s totalment i un canvi de marxes que s’amaga per no destorbar ni fer competència a la seva arma d’atac. Comença el ball de gemecs que de sobte és interromput.

-Jessi, TIA, TIA, TIA ...la Virgen nos está mirando por la ventana!!!! Yo así no puedo follar que me coooorto. Anda tápate, tápate que la ofendes!! Un respeto a la madre de Dios, JODERRRRR. YA SÉ QUE ES NEGRA JESSI Y CUESTA DE VER PERO NO LA VES QUE ME ESTÁ SONRIENDO!!

-Juan Mi, NO ME SEAS CAPULLO!!! Estoy más caliente que el chocho de la Shakira en la tribuna del Barça...O me follas ahora o te la corto con el cuchillo japonés del bazar del súper que llevo en el bolso . QUÉ VIRGEN NI QUE OSTIAS!!!!. Aquí no nos mira nadie. Ya te tengo dicho que no te metas tantos tripis, leche!!!, que no me rindessss.

-Jessi tia, QUE NO ESTOY LOOOOCO OSTIASSS!! La he visto antes en la disco y ahora aquí. Está en todas partes. Me mira....pero tú no la ves???? Es la misma que la de la estampa que llevo en la cartera. Mírala es ella, tá ahí JESSI!!!!

-Tusss estás obsesionao Juan Mi. Anda, anda, dame esa estampa que yo arreglo esto a mi manera- La Jessi li agafa de les mans i li trenca en quatre trossos que tira per la finestra. Ell, desesperat i entre plors surt a recollir aquella verge esmicolada. L’encanteri es fon. La Moreneta desapareix, ja no el mira. Ara sí, està sol. Puja de nou al cotxe sense dir cap més paraula. El posa en marxa i accelera de 0-100 en els mínims segons imprescindibles. Una carrera embogida que acaba en un accident terrible. Ell, tetraplègic. Ella, amb un coma vegetatiu.

Un parell de mesos més tard des del llit de l’hospital, sentint-se un cap sense cos, una ànima escapçada, veu com una mà amiga li acaricia el cap. Ha tornat. No està drogat. No està begut, només entubat. Ha vingut a ajudar-lo. Aquelles mans negres envoltades d’una aura enlluernadora el guareixen. La seva veu hipnòtica el convida a deixar-ho tot per Ella: “Vine a Montserrat. És casa teva. Vine amb mi fill meu”. L’electricitat torna a les seves extremitats. MIRACLE, MIRACLE!!! Diuen els habitants del entorns de la muntanya santa que aquella nit les pedres arrodonides i esveltes es van encendre com bombetes incandescents en la negra nit.

El cas del Juan Mi va donar la volta al món. El Vaticà no va negar els fets i va certificar aquella aparició Mariana des del primer moment. La curació era irrefutable. Les peregrinacions al barri de milers de persones van convertir aquell polígon d’habitatges del desarrollismo franquista en un santuari, en un lloc d’esperança. Una font de llum per als desesperats, per als desnonats de la vida, els oblidats de la felicitat. A la porta d’entrada de casa seva i sobre les restes del seu cotxe tunejat penjaven tot d’ex-vots: cames, caps i braços de ninos, fotografies de nens malalts, rodes de cadires, flors, cartes, desitjos... objectes de tota mena carregats de màgia curativa. Fins i tot es venien souvenirs del Juan Mi al forn, al súper, a la peixateria. Talles petites amb la seva imatge i una moreneta als braços que eren visibles en la foscor. Gent de tota condició social s’apropava al barri per conèixer el lloc on havia viscut l’Home Miracle, l’escollit de Déu, ara convertit en el germà Joan Miquel després de la seva estada a Montserrat i ingrés en l’orde benedictina.

Havien passat ja 10 anys. El papa de Roma, en la seva darrera visita a la ciutat va atorgar-li en vida la santedat i va celebrar conjuntament amb ell una missa, retransmesa a tots els països del món, des de la pista de la disco on va haver la primera aparició, ara convertida en lloc de visita mística imprescindible per a tot cristià. Va ser en aquell mateix instant, mentre la tele de l’habitació de la Jessi estava sintonitzada amb l’esdeveniment de l’any quan va obrir els ulls de cop....el que no recorda la suburbial princesa adormida és que aquella matinada, va rebre una visita inesperada. Algú vestit amb xandall blanc, cadena d’or al pit amb crucifix i olor a colònia barata es va colar a la seva estança. Li va agafar la mà fort. Li va fer un petó suau i tendre als llavis. I li va deixar sota el coixí un calendari-estampa vell i reconstruït amb celo de l’any 95...Miracle o destí?

Les fulles del Fondo

El barri del Fondo de Santa Coloma em té captivada. És agrest, costerut, esquerp, caòtic, atapeït, incomprès. Una unió de dificultats habitada per infinitat de nacionalitats que conformen una xarxa de vides creuades que, d’entrada, no tenen res a veure i que en el fons comparteixen un destí comú que harmonitza la seva existència. Una amalgama de persones que intenten construir un futur en un tros de terra aliè enmig de la meva ciutat. Xinesos, àrabs, paquistanesos, romanesos, dominicans, equatorians, bolivians, senegalesos, gambians…totes les llengües, tots els colors fent-se un lloc a milers de quilòmetres de les seves arrels. Són com fulles dispersades pel vent de l’arbre original en una tardor incerta que aterren en un desert de carrers vertiginosos, que serpentegen com una muntanya russa els límits de la ciutat. Una arca de Noé superant un diluvi, escrivint el seu futur a la deriva a cinc minuts de casa meva.

El Fondo ha anat creixent a batzegades i sempre ha estat territori d’acollida. La mare que abraça l’estranger i el fa sentir com a casa. Abans andalusos, avui representants dels cinc continents. Les escales de veïns són torres de Babel i els comerços i negocis de restauració expressen totes les necessitats d’una població diversa que necessita trobar-se com a casa. Olorar els seus plats cuinats, pentinar-se al seu estil, vestir-se a la seva manera...crear aquest efecte il•lusori de proximitat en la llunyania per tal de lluitar contra l’enyorança més profunda. També és un racó de desesperança, de marginació , d’abandó , d’incomprensió cap al patiment d’aquelles persones que no són ningú perquè legalment no existeixen.

Un territori d’ombres que no volem veure ni entendre. El desconegut genera recança i la por ens porta a l’expressió de la xenofòbia més deplorable encapçalada en la representació de tres regidors de Plataforma per Catalunya en el meu municipi. De vegades penso qui hi ha darrera d’aquests vots enverinats. Veïns i veïnes de cara amable i cor liquat. Persones que necessiten apuntar amb el dit a tercers per resoldre els seus problemes que no són altres que el propi funcionament injust de la nostra societat imperfecta.

La veritat és que estic inquieta. Veig com plantegem les polítiques de seguretat generant un quadre d’acció on encerclem en vermell col•lectius vulnerables . Passem pel mateix colador delinqüents i marginats només pel fet que comparteixen la mateixa nacionalitat estrangera. Aquest cofoisme policial de la Badalona d’Albiol o aquestes eradicacions dels manteros exemplaritzants a Barcelona són preocupants. Els discursos amb un marcat caràcter de desinfecció donen molt aire per cultivar més vots xenòfobs, per construir més consciències col•lectives favorables al rebuig irracional cap a l’estranger. Perquè el virus de la incomprensió s’estengui.

Caldria que tots un dia ens sentíssim com una fulla abandonada rodolant carrer avall en el Fondo de la meva ciutat.