Com m’ha agradat la manera de viure holandesa!!! Després d’aquest viatge he descobert que la meva ànima s’identifica plenament amb aquest petit país banyera ofegat d’aigua i ple de barreres per mantenir a ratlla un mar que el pot devorar en qualsevol moment. És un territori en lluita continua contra els elements. Un tros de terra desafiant que planta cara al gegant blau amb intel•ligència i enginyeria de supervivència. Un espai que no hauria d’existir i si ho fa és perquè la gent que l’habita no té por als reptes, ni les adversitats, i treballa conjuntament per mantenir aquest equilibri contra natura.
Holanda és un horitzó continuat. Un prat inabastable. Tot és tan pla que sembla que la línia imaginària que aplega terra i cel no la puguis assolir mai. El verd és molt intens. Les casetes sempre estan amb els finestrals oberts com si els seus ocupants volguessin compartir amb tu la seva intimitat acollidora. Els holandesos tenen aquesta qualitat que a nosaltres ens sobte per la nostra cultura tan arrelada de la propietat privada i la privacitat. Obren les finestres de casa seva com un aparador i fan del seu espai propi una part més del paisatge col•lectiu compartit. No tanquen els jardins, no posen barreres a la bellesa que ells mateixos creen per fer més agradable l’entorn immediat de vida. Et conviden a trepitjar la seva propietat i mirar la seva vida quotidiana sense vergonyes ni complexes.
Amsterdam, la capital, seria la màxima expressió d’aquesta idiosincràsia tan peculiar del modus vivendi holandès. No és fàcil humanitzar els espais i posar el benestar de les persones per sobre de la materialitat o el progrés més absurd, encapçalat per polítiques d’urbanisme invasiu o una mobilitat basada en la preponderància del cotxe. Té un encant a l’antiga. Una horitzontalitat que la fa propera, ja que els barris són de casetes baixes semblants més un poble que una ciutat. Les voreres estan plenes de testos florits i la via pública és el jardí de tothom. No li calen edificis de grans arquitectes, ni gratacels desafiants, ni grans avingudes carregades de cotxes fumejants, per fer-la més important. Aquí s’imposa la bellesa estètica d’una arquitectura d’altres temps perfectament conservada i manen les bicicletes. Milers i milers d’aquests vehicles tan saludables movent-se frenètics pels carrers de la ciutat, convivint en perfecta harmonia amb el tramvia i els vianants, en un caos de timbres i catenàries que a mi m’enganxa. Un desordre que funciona amb coordinació i t’aporta una nova dimensió del que pot ser una ciutat si es dissenya a la mida de l’home i no dels Deus.
Amsterdam és preciosa, desitjable, malgrat la sordidesa del seu barri vermell amb aquelles sirenes sense cua atrapades rere les peixeres. Una ciutat meravellosament ben distribuïda. Estèticament equilibrada, amb la quantitat exacta d’aigua i ciment, de verd i maons. Un espai tolerant amb les prohibicions i respectuós amb la diferència. No a tothom li agrada ser lliure i decidir per ell mateix que és el que li convé o no. Ja qui prefereix viure des de la prohibició imposada i ja qui opta per un camí més complex, però alhora més enriquidor, que és el de decidir per ell mateix què és el que vol fer i regular-se col•lectivament des d’una moral molt més personal, però sens dubte molt més compromesa...si ets del segon grup Amsterdam és el teu paradís. El teu petit racó de llibertat. Una gran finestra que t’ensenya el seu interior i et convida a entrar-hi sense coaccions, que no vol dir sense obligacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada