La Barcelona que vull

Quan passejo per les ciutats sempre tinc la sensació que tenen sexe, és a dir que són femenines o masculines. Barcelona sense dubtar-ho és una dona. Una cara bonica amb una llarga cabellera plena de rinxols que dóna forma a les onades del mar. Femenina de pensament i expressió. Profundament estètica i emocionalment intensa. Les ciutats són espais de vivències, una suma d’individualitats que modelen aquestes cares imaginàries que jo percebo i em diuen si trepitjo un territori sinuosament ple de revolts i un xic perfumat, o bé un gegant que m’ensenya la seva força física i no el seu interior.

Els anys de govern de coalicions progressistes a Barcelona han anat potenciant aquesta idiosincràsia latent en les seves formes i han estat capaços d’ensenyar el que realment és. Perquè han comprès el seu missatge, han entès les seves necessitats, han estat receptius a les seves demandes, han potenciat la seva bellesa i han fet una bona feina en els racons deixats de la seva cara, per tal de mostrar un rostre net de desigualtats...Si d’alguna cosa pot estar orgullosa aquesta ciutat és de la gran feina que s’ha tirat endavant per fer-la territorialment més justa i socialment més equilibrada. És per això que ara que ens trobem immersos en la campanya electoral a la recerca de conquerir el cor d’aquesta dona tan immensa em preocupi la seva tendència a voler coquetejar amb el gegant del somriure, en comptes de fer costat als qui sempre han estat cuidant-la des de la realitat del dia a dia.

Jo no entenc el vot de desgast, ni el de càstig. El vot ha de ser molt més crític i profundament més meditat, perquè darrera de cadascuna de les opcions hi ha unes maneres de fer que ens afecten el present i hipotequen el nostre futur. Jo no vull que Barcelona continuï com ara; al contrari, vull que es perfeccioni i per això no necessito canvis de tendències, perquè el que hi ha ja m’agrada, encara que resulti imperfecte o s’equivoqui en les formes, malgrat partir de bons plantejaments. L’equivocació forma part del risc, però també demostra valentia i inconformisme enfront aquelles coses que semblen intocables. Espero que al llarg de la campanya electoral veiem el que cadascú ens aporta i arribem el dia 22 tenint clar que les ciutats sense somnis ni utopies transformadores, no són més que projectes continuistes mancats de crítica interna, cecs de noves alternatives.

Desitjo que aquesta dona-ciutat tan guapa, construïda des d'una visió d'esquerres no trenqui aquesta sinergia de treball comú i que els ciutadans i ciutadanes dipositin un vot perfumat d’emocions, més que pràctic o castigador. Més femení que masculí. Més acord amb el batec que durant anys ha donat força al seu projecte vital.