“Un nou món és possible...perquè aquest és impossible” (Paniker dixit)

Em passejo per la Plaça Catalunya des de l’anonimat d’una ciutadana indignada, no especialment amb la seva ciutat, sinó amb el món que l’acull. Em trobo enmig d’un revival del 68 amb la complexitat del segle XXI. Un espai convertit en un arbre de desitjos incandescents contra la injustícia, el desequilibri econòmic, la política malentesa, la sobreexplotació humana i del medi ambient. Un campament que posa de manifest la lluita per la supervivència en aquesta aldea global saturada de missatges contradictoris que ofusquen pensaments i distorsionen mirades, amb l’objectiu d’assegurar corrents d’opinió poc crítiques amb l’evolució de la nostra espècie i planeta.

És ben senzill: cal aturar-nos, observar i reflexionar. Connectar les nostres consciències. No som un ramat, som homes i dones amb capacitat d’esperit crític i amb prou intel•ligència per destriar veritats en aquest oceà d’informació mediatitzada. Per trobar el camí cap a una alternativa de societat que alguns (poders financers i partits polítics que els donen suport) ens veten, perquè ens fa radicalment més lliures. Aquesta revolta no és local ni passatgera, és universalista. Una indignació que creix i s’estructura des de la profunditat de valors de canvi que han calat en aquesta societat emprenyada amb el capitalisme especulatiu i salvatge. Un esperit revolucionari pacífic i silenciosament inquietant que avança i s’arrela en la percepció de les persones normals i corrents i no necessàriament en els ambients antisistema de tendència jacobina exagerada. Una revolució de joves, però també de pares i de mares, d’avis i àvies i de nens i nenes que se senten inquiets pel futur incert i mancat d’esperança col•lectiva que es dibuixa, si no fem canvis.

M’impregno dels missatges, de la calma sense crispacions innecessàries, de les paraules meditades que sento de la gent que es deixa la veu en un megàfon que amb prou feines amplifica el significat de les bones intencions llençades als oients. Sento a l’assemblea: “la revolució surt del cor i comença en el nostre entorn immediat”...un missatge molt cristià i alhora una veritat indiscutible. Si no comencem a ser bones persones amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn immediat, com podem ajudar a qui no coneixem, a qui no veiem, a qui no sentim. Empatia global enfront l’egoisme individual que ens manté emmanillats en aquest model social que ens volen vendre com la millor de les opcions possibles, però que ens fa viure aquesta impossibilitat d’existència carregada de patiment col•lectiu.

Un moviment amb vocació de canvi, que exigeix respostes i que no es conforma només amb el dret de manifestació, sinó que pressiona perquè les instàncies polítiques siguin valentes i capaces de reaccionar, o per què no, de replantejar nous models de democràcia més participativa i redistributiva, al marge dels partits clàssics. La força i la capacitat de produir canvis recau en l’individu. No subestimem les queixes, no banalitzem les demandes, no presentem el moviment del 15-M com una colla de hippies idealistes inofensius o d’antistemes frisosos de revolucions simples. El canvi comença en el moment que et creus que pots dir prou i lluitar per allò que t’han fet creure que és només un miratge, una il•lusió...hi ha tantes realitats com persones que les construeixen i les fan avançar en un espai-temps relatiu i insignificant.